dilluns, de setembre 25, 2023

The Band - I shall be released

The Hawks era la banda d'acompanyament del cantant canadenc Ronnie Hawkins durant els primers anys seixanta. La banda estava formada pel guitarra Robbie Robertson, Rick Danco al baix, Levon Helm a la bateria, Richard Manuel al piano i Garth Hudson al teclat.  Amb Hawkins van gravar uns quants singles, entre els quals "Who do you love" (1963), "Mary Lou" (1959) i "Mr Dynamo" (1960). Però The Hawks tenien més interès pel soul o el blues que pel rockabilly i van partir peres amb Hawkins. Amb el nou nom de Levon and The Hawks actuaven en els clubs on acostumaven a tocar, van enregistrar els singles "The stones I throw" (1965), "Go, go, Liza Jane" (1968) i  "He don't love you" (1968), tots tres escrits per Robertson i van participar en el disc "So many roads" (1965) de John Paul Hammond. I amb un altre canvi de nom, The Canadian Squires van publicar el 1965 un single amb "Uh uh uh" a la cara A i "Leave me alone" a la cara B i també amb composició de Robertson.

Però la història no els arribaria fins el 1965 quan van acompanyar Bob Dylan en l'enregistrament d'alguns temes del cantautor folk com el single "Can you please crawl out your window" (1965) i alguns del disc "Blonde on blonde", del qual van fer milers de preses perquè a Dylan no li agradava cap. Aquest és el disc de "Rainy day woman", "I want you" i "Just like a woman". Bob Dylan els va reclutar per la posterior gira britànica del 1966. 

Després de l'accident de moto de Dylan que el va apartar dels escenaris van començar unes noves sessions d'assaig en una casa que anomenarem Big Pink i que havien llogat els músics prop de Woodstock. Aquests assajos van comportar molt posteriorment la publicació del doble LP "The basement tapes" (1975) amb cançons de Dylan, de Rick Danko, de Richard Manuel i de Robbie Robertson com "Yazoo street scandal". La línia més country de Dylan va fer que el grup i el músic divergissin de les seues carreres i amb la tutela d'Albert Grossman, el mànager de Dylan, el grup comença etapa en solitari. Com era la banda d'acompanyament de Dylan es passen a dir The Band. El primer resultat va ser "Music from Big Pink" (1968), un disc amb portada dibuixada per Dylan i en el qual trobem el clàssic de Robertson "The weight" que tot i no ser un èxit en llistes s'ha convertit en un tema fonamental en la història del pop-rock. Robertson deia que el tema estava inspirat en les pelis de Luis Buñuel i la impossibilitat d'arribar a la santedat, i per una altra part, el Nazaret al qual es fa referència és el de Pensilvània, on es situa la fàbrica de Martin Guitar. George Harrison, Eric Clapton i Van Morrison van quedar encantats amb aquest elapè i això els va fer valedors de seguida del reconeixement internacional.

Sense fer gires es van concentrar en l'enregistrament d'un segon disc "The Band" (1969), que aquest cop sí arribà al Top Ten de la Billboard. D'aquest disc és "The night they drove old dixie down", un tema de Robertson que parla sobre un soldat els últims dies de la Guerra Civil dels EUA. També és d'aquest disc "Up on cripple creek" i "Rag mama rag" que va arribar al 16 a les llistes UK i va ser el major èxit en el mercat britànic. Amb la influència de Dylan i sota el liderat de Robertson The Band va arribar a ser qualificat d'un grup de soul blanc.

Després del festival de Woodstock la popularitat de The Band continua en ascens. "Stage frights" (1970) gravat en directe en un teatre de Woodstock sense públic durant dos setmanes i amb Todd Rundgren com a enginyer de so es converteix en el disc que més setmanes va estar en les llistes de vendes. "Time to kill" i "Stage fright" són els temes més destacats. En la mateixa línia va anar "Cahoots" (1971) amb la secció de vent de "Life is a Carnival", un tema a tres mans de Danko, Helm i Robertson. Aquesta etapa culmina amb "Rock of ages" (1972), un doble LP en directe, i el disc de versions "Moondog matinee" (1973) en el qual toquen temes de la seua etapa amb The Hawks com  el conegut "The great pretender" o "I'm ready" de Fats Domino.

A finals de 1973 Bob Dylan els va tornar a cridar per al seu retorn als escenaris en una nova gira i va gravar amb ells el seu disc "Planet waves" (1974). Aquest és el disc de "On a night like this" i de "Forever young". The Band van convertir Dylan en més elèctric i menys folk. Aquesta gira la van aprofitar per fgravar en directe molt material que posteriorment s'editaria en el doble "Before the blood" (1974) i que va entrar al 3 en llistes. Amb "Northern lights, southern cross" (1975) The Band tornava a gravar material seu. D'aquest disc cal destacar "Acadian Driftwood", un tema de Robertson sobre l'expulsió dels acadians -francesos en territoris canadencs- durant la guerra franco-índia.

Robertson produeix els discos de Neil Diamond "Beautiful noise" (1976) el disc de "If you know what I mean" i el directe "Love at the Greek" (1977). Amb "Islands" (1977) el quintet arriba al final de la seua carrera ja que cadascun dels membres de The Band començaven a anar a la seua bola. Així que, abans de separar-se, tenen una idea que acabaria sent meravellosa: fer un concert amb tots els seus amics. Van convocar Bob Dylan, Eric Clapton, Neil Diamond, Van Morrison, Neil Young, Ringo Starr, Ron Wood, Paul Butterfield, Dr John, Muddy Waters, Joni Mitchel, Ronnie Hawkins, Staple Singers... i li van dir al director Martin Scorsese que ho filmés. I d'aquesta manera va sortir una obra d'art en format pel·lícula i triple disc anomenat "The last waltz" (1978). Un documental musical que forma part de la història documental justament i que té el màxim amb la interpretació conjunta del "I shall be released". Hi ha una anècdeota entre Diamond i Dylan durant aquest concert: després de l'actuació de Diamond aquest es va retirar al camerino i es va trobar a Dylan, aleshores Diamond li digué «Ho hauràs de fer molt bé per aa superar-me» a la qual cosa Dylan li respongué «I què he de fer? Pujar a l'escenari i quedar-me adormit?».

I aquí es va acabar The Band. Rick Danko i Levon Helm van començar projectes musicals i cinematogràfics pel seu compte i Robertson va començar a treballar per Scorsese després de la relació que van establir. D'aquesta manera va aparéixer en les bandes sonores de Carny (1980), Toro salvatge (1980), El color dels diners (1986), Casino (1995), Gangs of New York (2002)... A Phenomenon (1996) va ser Robertson qui va convéncer Clapton perquè gravés "Change de world" que acabaria guanyant el Grammy a cançó de l'any. A El color dels diners interpreta "It's in the way that you use it", un tema que havia fet amb Eric Clapton. Mentre Hudson, Manuel, Danko i Levon ressuscitaven The Band el 1986 Robertson, que no en volia saber res, començava a emergir com a artista individual amb el disc "Robbie Robertson" (1987) amb un estil allunyat de la seua anterior etapa i amb les col·laboracions de Peter Gabriel i dels U2. A "Broken arrow" Bono hi posa les veus i a "Fallen angel" ho fa Peter Gabriel. A tot això el resorgir dels The Band va quedar truncat pel suïcidi de Manuel.

L'èxit del primer disc no li va passar factura i es va prendre amb temps la publicació del seu segon disc "Storyville" (1991) amb tocs més de jazz. En aquest disc s'acompanya d'Aaron Neville a "What about now" i de Bruce Hornsby a "Go back to your woods". Ja a finals de la dècada dels 2000 participa amb Clapton al Crossroads Festival, en l'àlbum d'homenatge a Fats Domino amb el tema "Goin' to the river" i rep el Grammy a la carrera artística. El 2011 torna a publicar acompanyat de Clapton i Steve Winwood "How to become clairvoyant" que suposa el seu major èxit de vendes en solitari. D'aquest disc són la fabulosa "He don't live here no more" feta amb Clapton i "Fear of falling". El darrer disc fou "Sinematic" (2019) en la qual Van Morrison participa en "I hear you paint houses" i ret un homenatge a Lennon amb "Let love reign".

Després del suïcidi de Manuel el 1986, el baix Rick Danko va morir el 1999, el bateria Levon Helm moria d'un càncer de gola el 2012 i Ronnie Hawkins moria d'un càncer de pàncrees el 2022, ara Robbie Robertson ha mort als 79 anys.

Articles relacionats:

- Fats Domino

- Bob Dylan

- Staple Sisters

- Staple Singers