dissabte, de desembre 31, 2022

Enamorats en un supermercat perquè no hi ha un duro. El resum del 2022

Començàvem l'any pendents de l'orgia de Lliçà d'Amunt i a Lleida amb el misteri de la cocaïna trobada en un rotor. A Djokovic el deportaven d'Austràlia i Villarejo assegurava que el CNI volia donar un "susto" a Catalunya, entre el Villarejo i la Cospedal tenien unes converses que ni els podcasts de la Corina ni les del Dalmases al FAQS. Enguany ens hem tornat uns experts en software tipus Citizen Lab i Pegasus per tal d'anar espiant polítics catalans. Ah! I no passa res, amb un TC que fot el que vol, però que es veu que ja l'han canviat i ara enlloc de manar els de dretes continuaran manant els de dretes però que fan veure que ho són una mica menys. Sort de l'acord de claredat que ningú sap què és, ni la periodista Joana Masdeu ho sap, ni sap qui és ella. Però va quedar clar que la mani de l'11-S no era inclusiva se veu. Ja no queden polítics com l'Antoni Dalmau. Ni el Carles Barrera. Ni la Pilar Arnalot, que era del barri de la Bordeta on enguany han passat moltes coses. Ara de moda està la Giorgia Meloni i la vicepresidenta europea que tenia maletes amb quartos a casa.

I a tot això la polèmica eren les prejubilacions dels treballadors del Parlament quan de patac mos vam trobar al mig de la guerra entre Rússia i Ucraïna amb Putin que ja coneixíem i un Zelinski que s'ha guanyat el nom d'un dels personatges de l'any. Una gran desgràcia (la guerra, no el Zelinski) que, si més no això, ens va servir per conèixer una mica més de geografia i ara ja sabem situar Odessa i Maryupol' i va suposar l'acolliment de refugiats a Guissona. No ho hagués predit ni el senyor astròleg de Filiprim, que ens ha deixat aquest 2022. Ni el papa Benet XVI. Però el dibuixant Miguel Gallardo potser sí.

A les escoles els professors van fer vagues que no van servir de res. Inhabiliten lo Pau Juvillà, la Laura Borràs, fan fora el Puigneró i a Alberto Rivera del bufet d'advocats on treballava (o anava al lloc de treball) i, en canvi, lo Cambray no surt ni amb aigua calenta. Ja se'l podien haver endut els de Junts així dissimuladament quan van marxar. El conseller gairebé ens fa començar el curs abans d'acabar l'anterior per tal d'aplicar la LOMLOE. Aire! A 27 graus, però aire! No sé si se li podria aplicar la nova reforma laboral. I això que en té d'exemples a seguir, perquè plegar, el que es diu plegar, ha plegat gent: Liz Trust, Boris Johnson, Roger Federer, Serena Williams, l'home de la Shakira, i la pobra reina Elizabeth II... Malgrat el conseller per sort no tots els col·legis són com el Colegio Mayor Elías Ahuja ni els alumnes acaben escrivint Pajares de Yuso. De les escoles hi surt gent capaç d'enviar la DART a Dimorphos entre d'altres coses serioses.

Mentrestant aquí ni Batman ni Motomamis, ni Eufòria, ni Benidormfests, ni Chanels, ni Rigoberta Bandini... aquí amb el tema faràndula només hem tingut ulls per l'Alcarràs de la Carla Simon, que al final no podrà anar als Oscars, però per veure bufetades del Will Smith doncs no sé jo si cal. Potser ha faltat que hi sortís el comissari Estela, que l'han fet ballar cap a Ponent perquè algú o altre no el volia per allà al Llevant. Ah! I el Magnificfest del Raphael. Ai aquell cine de Sidney Poitier, de Jean-Luc Godard, de Ray Liotta, d'Angela Lansbury, del TC de Magnum i de la veu del Pingu. Llegirem Javier Marías per entretenir-nos més. Els que sí s'han exhibit han estat els raiers que han estat declarats patrimoni de la Unesco, que entre la calor, la sequera, l'onada del juny -la Pilar Sanjurjo no explicava coses d'aquestes en aquells temps-, els incendis forestals d'Àger, Baldomà i del Pont de Vilomara haurien de fer baixar el rai per les costes de Sanxenxo a veure si els veu l'emérito, el pare d'aquell que no es posa dret quan passa el símbol de l'espasa de Bolívar. Derechos de conquista i el castellano nunca ha sido idioma de imposición... encara que una persona pugui fer canviar d'idioma un cantautor que es retira cridant ¡en castellano!. Amb tants desastres no és d'estranyar que un cop mig passat el Coronavirus haguem tingut la verola del mico i haguem acabat fotent a terra l'estació de tren del Pla de Vilanoveta. Si Ricard Bofill aixequés el cap. És que ni menjar a gust no ens deixaran sense el Josep Maria Morell, l'Àngel Velasco i el Ramon Prats. Però com tampoc no hi ha un duro amb la pujada de preus que mos han futut, que hem d'anar al supermercat a enamorar-nos perquè a comprar no podem, ni amb els sacs que va robar el Luis Roldán tindríem per pagar l'oli.

A Qatar foten un mundial en ple desert i aquí tirant-nos los plats pel cap per si hem de fer uns JJOO d'hivern al Pirineu de Barcelona, perquè s'havien de dir Barcelona-Pirineus, una mica la idea de l'estació de RENFE de Lleida. A això Queralt Castellet es converteix la primera dona en guanyar una medalla en una cosa que ningú sap què és com snowboard halfpipe. Però el futbol ha deixat de ser una mica futbol sense l'elegància de Txetxu Rojo, el jogo bonito de Pelé, l'estil de Paco Gento i sobretot sobretot les veus de Josep Maria Perelló i de l'amic Daniel Badia. I el futbol a Lleida, no sabem ni com se diu, però amb Luis Pereira i Vicente Javaloyes vam fer un play-off i tot. Com el Força Lleida. No ha estat mal any no, llàstima del Manolo Solís, del Ramon París, de l'Àngel Arqués o del Jesús Figueras... homes d'empremta en l'hoquei i el futbol lleidatà. I elegants com el Toni Miró.

I se'ns ha anat l'alegria disco d'Olivia Newton-John i d'Irene Cara, que segurament sentirem i ballarem aquest cap d'any I l'alegria al piano de Jerry Lee Lewis, i la del sintetitzador de Vangelis, d'Andy Fletcher dels Depeche Mode i d'Alan White dels Yes. La veu de Núria Feliu, d'Irene Papas, de Lalo Rodríguez, de Pablo Milanés, de Pau Riba, de Meat Loaf, de Ronnie Spector, de Terry Hall dels Specials, de Christine McVie dels Fletwood Mac, d'Ana Bejerano de Mocedades, de Coolio, d'Aaron Carter. La guitarra de Don Wilson de The Ventures i la de Mario Martínez de La Unión i la de Rafa Callejo dels Tam Tam Go! i de Wilco Johnson dels Dr Feelgood. La bateria de Taylor Hawkins dels Foo Fighters. El baix d'Alex John Such dels Bon Jovi i el de Paul Ryder dels Happy Mondays. I tot això sense la veu de l'Àngel Casas.

Cada any fent aquest resum me dona la sensació que cada any és un desastre. En fi. Bon any 2023. A veure si ho arreglem.

dimecres, de desembre 28, 2022

Fleetwood Mac - Little lies

En aquest primer article sobre Bob Welch i Bob Weston i en aquest altre article sobre Peter Green parlava de la primera etapa dels Fleetwood Mac, uns Fleetwood inspirats en el blues britànic. Weston i Welch van abandonar la banda després del "Heroes are hard to find" (1974) i Peter Green va baixar de l'autobús després del "Then play on" (1969). 

L'any 1975 Fleetwood Mac estava format per Mick Fleetwood a la bateria, John McVie al baix i la seua esposa Christine McVie als teclats, però els faltava veu cantant tot i que Christine, incorporada el 1970 amb una primera etapa molt fosca a nivell musical, ja ho anava fent. I en aquell moment s'incorporen dos personatges claus en la història dels Fleetwood: Lindsey Buckingham i Stevie Nicks que eren parella artística i parella real i que procedien d'un grup anomenat Fritz.

Les que potser poden considerar-se els millors fitxatges de la història de la música van fotre el grup tot dalt baix. El primer disc del nou quintet va ser "Fleetwood Mac" (1975), tota una declaració d'intencions per dir eh! que comencem de nou després d'aquests cinc anys predicant pel desert. El disc va vendre cinc milions de còpies, que no està gens malament i aconseguint per primer cop un número 1 en vendes als EUA. Temes com "Monday morning", "Rhiannon" -el nom d'una bruixa gal·lesa- i "I'm so afraid" fan virar cap a un so més rocker. La gira d'aquest disc ja comportà unes primeres conseqüències, John i Christine McVie es separen, Mick Fleetwood i la seua esposa Jenny també i Buckingham i Nicks ho fan "sense possibilitat de reconciliació". El grup s'havia convertit en un culebrot d'històries d'amor que potser els va ajudar a popularitzar i potser influí en l'estratosfèric èxit del seu proper disc.

"Rumours" (1977) és història de la música. 25 milions de discos, Grammy al millor disc de l'any, el 25è millor disc de la història segons la revista Rolling Stone, 450 setmanes (més de 8 anys) en les llistes de vendes americanes de les quals 31 (7 mesos!) en el número 1 i 3r disc més venut de la dècada dels 70 després del "The wall" de Pink Floyd i del "Led Zeppelin IV". Una barbaritat tot plegat. El primer single va ser "Go your own way", una cançó d'història personal de Buckingham amb veu de Nicks. La versió que en van fer The Cranberries el 1998 va ser meravellosa. El segon single va ser "Don't stop" de Christie McVie que va versionar excel·lentment Elton John. El tercer single va ser per "You make loving fun" i el més exitós va ser el número 1 als EUA "Dreams", que només aconseguí el 24 al RU, un tema composat per Nicks i Buckingham i del qual hi ha una versió dels The Corrs. També fixeu-vos en la similitud de les portades dels dos discos anteriors.

El següent disc en publicar-se va ser el doble àlbum "Tusk" (1979), un altre gran disc que per motius obvis no va arribar a les xifres de vendes de l'anterior, però arribà a vendre'n 4 milions. El tema "Tusk" és el que donava títol al disc, Stevie Nicks feia incursions amb la guitarra -al vídeo se la veu fent anant una batuta-, Fleetwood contractava personalment la banda de música de la SCU (Universitat del Sud de Califòrnia). El tema es situà en el Top ten de gairebé mig món. Interessant la versió dels REM el 1991. Després d'un doble àlbum en directe "Fleetwood Mac live" (1980) per anar fent temps arriba "Mirage" (1982) i número 1 als EUA durant 5 setmanes amb el l'harmoniosa "Gipsy" com a principal. Com a curiositat també tenen la seua cançó nadalenca "Countdown to Christmas" (1985) i que no he trobat a Youtube!

Van començar a sortir tensions per tot arreu, amb l'inici de la carrera en solitari d'Stevie Nicks i les trifulgues contínues dels tres exmatrimonis. A tot això arriba "Tango in the night" (1987) que ven més de 5 milions de còpies. El disc va resultar ser el segon disc més popular dels Fleetwood després de "Rumours". Amb el primer single "Big love" aconsegueixen el 5 als EUA i el 9 a UK. Més amunt arribà "Little lies", posicions 4 i 5, un tema de Christine McVie. El tercer i el quart "Seven wonders" i "Everywhere" són altres èxits Top 20. I amortitzant el disc encara hi hauria un cinquè single "Family man". La millor formació de Fleetwood Mac es va separar quan les tensions de parella van explotar en una baralla després d'una de les sessions del "Tango in the night", Buckingham plega i entren Billy Burnette i Rick Vito.

Tot i això Buckingham, després de prometre que mai més es tornaria a ajuntar, torna per a fer una gira amb el grup amb una sèrie de concerts en versió unplugged publicats al fabulós "The dance" (1996) que va tornar a vendre com a xurros. El 1998 Christine McVie deixa el grup i es reincorpora el 2013. L'últim projecte de McVie va ser "Songbird" (2022) una col·laboració amb Lindsey Buckingham.

Christine McVie ha mort als 79 anys després d'una curta malaltia que no s'ha fet pública. Conscient del que l'esperava dies abans de la seua mort va posar en subhasta instruments i vestuari seu.

Articles relacionats:
Gary Moore
Johnny Winter

Cream
BB King
Sleepy Labeef
James Cotton
Fats Domino
Status Quo

- Fleetwood Mac I

Fleetwood Mac II


Happy Mondays - Step on

El 1981 a Manchester Paul Ryder i son germà Shaun van formar un primer grup juntament amb el bateria Gary Whelan i el teclista Paul Davis. El nom de Happy Mondays el van posar el 1983 inspirats en el hit dels New Order "Blue Monday", un tema sobre el suïcidi d'Ian Curtis, vocalista del Joy Division i que tothom hauria de tenir en vinil.



El personatge clau en el futur dels Happy Mondays va ser Tony Wilson, fundador de Factory Records i del pub Haçienda de Manchester, que els va contractar després d'una actuació en el seu local. El primer disc no arribaria fins el 1987 amb l'envitricollat títol de "Squirrel and G-Man twenty four hour party people plastic face carnt smile (White out)" i produït per John Cale ex de la Velvet Undergruond. Wilson va donar molta importància a la producció i a les remescles. El primer single fou "Tart tart" (1987) i el segon "24 party people" (1987). Originàriament també s'incloïa el curiós tema "Desmond" que després va desaparèixer en versions posteriors potser per l'excessiva semblança però amb veu de cassalla amb l'"Ob-la-di ob-la-da" dels Beatles. El disc va tenir molta acceptació en les escenes indie pop britàniques.

Després de la desaparició de The Smiths i mentre The Stone Roses no acabaven d'arrencar, els Happy Mondays van aprofitar la seua oportunitat amb el fantàstic segon disc "Bunned" (1988). "Wrote for luck" era el tema més destacat del disc però el que realment ho va petar van ser les remescles de Vince Clark per una banda amb "W.F.L." (1989) i Paul Oakenfold després amb "Think about the future" (1989). La recepta era a base de guitarres sobre ritmes ballables. També és d'aquest disc "Lazyitis" amb curioses coincidències amb el "Ticket to ride" dels Beatles. Amb aquest disc van fer el salt als EUA acompanyant els Pixies en una gira.

L'EP "Madchester. Rave on" (1989) continua amb les bones crítiques. D'aquest EP és d'on va sortir oficialment el nom de so Madchester, del qual els Happy i els Stone eren els màxims exponents. Del so i dels abusos amb les drogues, vaja. Després vindrien The Charlatans, Inspiral Carpets, James, Electronic... En una de les seues actuacions a Hamburg van coincidir amb una manifestació d'estudiant que desconeixien que es feia, en veure tanta policia rondant els Happy van pensar que anaven per a ells i se van fotre totes les drogues de cop. Van haver de ser retirats de l'escenari un a un.

Després del triomf  de "Bunned" i d'haver estat aclamat per la NME com el millor disc ballable de l'any, Oakenfold continuà amb ells amb una altra obra mestra del so Manchester "Pills'n'Thrills and Bellyaches" (1990). D'aquest elapé són "Step on" (tot i que no sé si comptar-lo con a membre oficial del grup, el ballarí i percussionista Mark Bez Berry estava incorporat al ser amic de Shaun, al minut 3 del vídeo se'l pot veure) i "Kinky afro", que arribà a l'1 en les llistes indie americanes sent el seu major èxit en aquell país. En els cors es parafraseja el "Lady Marmalade" de Labelle. No es va editar com a single però és també interessant d'aquest disc "Grandbag's funeral". La NME els va donar tots els premis que van poder, els Happy Mondays es van fer famosos tocant a Glastonbury i al Rock in Rio, però els escàndols per culpa de els derogues anaven a més cada cop. Al Glastonbury la van liar a tope ja que el pare dels Ryder s'havia dedicat a fotocopiar i falsificar passis en color i el xofer de l'autocar els enganxà esnifant cocaïna al tub d'escapament de l'autocar. Els Happy Mondays van acabar fotent-se l'esterrossada però Oakenfold es convertí en el discjòquei més famós del món. 

A finals de 1991 van anar a Barbados per a gravar el nou disc. I allò va acabar com el rosari de l'aurora. Discussions entre els germans Ryder, Tony Wilson, intents de destrucció de cintes... Finalment va sortir "Yes please!" (1992) però va ser un desastre. La crítica se'ls va menjar amb patates. Només dos senzills "Stinkin thinkin'" i "Sunshine and love" i gràcies. I això que la producció va anar a càrrec de Tina Weymouth dels Talking Heads.

Això provoca la separació dels Happy Mondays el 1992, per una banda Shaun Ryder i Bez formarien Black Grape i Paul Ryder es dedicaria a bandes sonores i al projecte Big Arm amb qui només va publicar el disc "Radiator" (2008). El 2002 Paul Ryder participa en el film biogràfic sobre Tony Wilson 24 hours party people dirigit per Michael Winterbottom. En el retorn dels Happy Mondays amb “Uncle dysfunktional” (2007) Paul Ryder no hi va participar.  En canvi sí que s'hi va acoblar en les reunions i gires fetes a partir del 2012 i fins ara.

El baixista Paul Ryder ha mort enguany als 58 anys a causa d'una cardiopatia originada per un mal control de la seua diabetis. Ian McCulloch, cantant d'Echo and the Bunnymen va cantar durant el funeral.

Articles relacionats:

- Hurts

- Simply Red

- The Fall

dilluns, de desembre 26, 2022

La piràmide de Sierpinski

En un parell d’ocasions ja he escrit en aquesta secció sobre la geometria fractal, aquesta “nova” geometria desenvolupada sobretot pel matemàtic Benoit Mandelbrot i que és una geometria de formes irregulars i que ens serveixen molt bé per descriure la natura, molt millor que els rectangles i les circumferències “perfectes” que coneixem molt bé.

El matemàtic polonès Waclaw Sierpinski (1882-1969) va introduir el 1915 l’objecte fractal conegut com a triangle de Sierpinski. Aquesta forma fractal es construeix a partir d’un triangle equilàter que es divideix en quatre triangles equilàters unint els punts mitjans de cada costat. Aleshores s'elimina el triangle que queda al mig i es repeteix el mateix procés en cadascun dels tres petits triangles equilàters que ens queden dins del triangle equilàter inicial.

Si suposem que el triangle equilàter inicial té àrea 1, un cop hem fet la primera divisió en quatre triangles igual (àrea 1/4) i hem tret el del mig ens queda una figura de tres triangles d’àrea total 3/4. Quan dividim els tres triangles obtinguts en quatre triangles iguals i traiem el del mig de cadascun d’ells, ens apareixen 9 triangles més petits d’àrea 1/16 i multiplicant queda una d'àrea 9/16≈0,56. Repetint l’operació obtenim 27 triangles d’àrea 27/64≈0,42, i al següent pas 81 triangles amb àrea 81/256≈0,32, i al següent 243 triangles d’àrea 243/1024≈0,24… i així successivament. És senzill de veure que cada cop que fem la divisió dels triangles ens queden el triple de triangles que en el pas anterior, és a dir, el nombre de triangles es va multiplicant per 3 cada cop que fem una nova divisió. Però si ens fixem en l’àrea del triangle de Sierpinski, cada cop que fem una nova divisió en triangles l’àrea queda multiplicada per 3/4 o el que és el mateix, per 0,75. Cada cop l’àrea és més petita i com 0,75 multiplicat per ell mateix moltes i moltes vegades s’aproxima a zero, l’àrea del triangle de Sierpinski també s’aproximarà a zero.

Si ens parem a observar què succeeix amb el perímetre (la suma dels costats) del triangle de Sierpinski per fer-ho fàcil pensem en un triangle equilàter de costat 1, aleshores el perímetre és 1+1+1=3. Després de la primera divisió cada triangle té costat 1/2 i el perímetre total és 9*1/2=4,5. En el següent pas, els triangles generats tenen costat 1/4 i el perímetre és 27*1/4=6,75… de tal manera que el perímetre cada cop es va multiplicant per 1,5 i si multipliquem un número per 1,5 moltes i moltes vegades aquest número es fa molt i molt gran i tendeix a infinit. Així que, en el triangle de Sierpinski, mentre la seua àrea tendeix a zero el seu perímetre tendeix a infinit, una d’aquestes coses rares que té la geometria fractal. És fàcil pintar-lo però difícil resseguir-lo amb un boli.

Si el triangle de Sierpinski el pensem en la seua versió tridimensional obtindrem el tetraedre o la piràmide de Sierpinski, un objecte de connotacions molt nadalenques. Així que aprofito aquest objecte fractal per a desitjar als amics i amigues lectores que tingueu unes bones i, perquè no, matemàtiques festes!


Ornaments de Sierpinski
Els fractals de Sierpinski ja s’utilitzaven en decoració molts segles abans que l’estudiés el mateix Sierpinski, se’n poden trobar en els mosaics de les antigues esglésies de Santa Maria in Cosmedin i Santa Maria in Trastevere a Roma.

(Article publicat al Lectura l'11 de desembre de 2022)

Apilant taronges

Quan anem a comprar a la botiga de queviures o al súper veiem que els brics, les capses en les quals s’inscriuen llaunes de conserva de base el·líptica o circular, les capses de galetes i molts més producte que tenen forma ortoèdrica es poden posar un sobre l’altre de forma ordenada en els prestatges. Això també succeeix amb les llaunes que són cilíndriques, com les d’olives, xampinyons, refrescos… tot i que entre els cilindres queda un espai buit són fàcils d’apilar un sobre l’altre. Però quan anem a la fruiteria veiem que és molt complicat apilar melons, síndries o ara que és el temps, les taronges. És fàcil veure caure taronges rodolant (amb les síndries per sort no passa tant) i és relativament complicat tornar a posar la taronja al seu lloc sense que torni a rodolar o en rodoli alguna altra.

La solució que han adoptat els encarregats i encarregades de fruiteria per a intentar tenir les taronges amb la màxima estabilitat possible ha estat posar-les en forma de piràmide de base quadrada. L’any 1611, el conegut matemàtic Johannes Kepler, en el llibre “El floc de neu de sis vèrtexs”, ja es va dedicar a estudiar les piles de taronges preguntant-se de quina manera calia posar-les per tal de perdre el menor espai possible entre elles, ja que entre les taronges queden forats buits. Fent aquest tipus d'apilament amb les taronges del mateix pis tangents unes a unes altres i aprofitant aquests espais per posar les taronges del pis de sobre s’aconsegueix una densitat de taronges del 74% (valor que apareix de dividir el número pi entre l’arrel quadrada de 18). Això vol dir que es desaprofita un 26% d’espai entremig de les taronges, un espai que no es perd quan tenim caixes ortoèdriques. Si les taronges les llancéssim a l’atzar sobre una taula aconseguiríem una densitat del 65%, un 9% més d’espai desaprofitat que si les posem ben col·locadetes a la piràmide de la fruiteria.

Kepler no va demostrar els seus càlculs i la conjectura la va recollir David Hilbert en la famosa llista dels 23 problemes matemàtics per a resoldre durant el segle XX. Es va haver d’esperar més d’un segle per a veure-la resolta: el 2006 Thomas Hales va fer una demostració utilitzant una equació amb 200 variables, 2000 restriccions, 5000 situacions diferents i 3 Gb de codi. Els experts “només” estaven un “99% segurs” que la demostració era vàlida… el 2014 Hales amb un nou programa va corroborar la demostració.

Una de les preguntes que ens podem fer és: quantes taronges hi ha apilades si aquesta piràmide té N pisos? Per a fer la deducció comencem pel pis de més amunt, on si ningú se l’ha quedat hi haurà una taronja. Al penúltim pis hi haurà 4 taronges perquè al forat que queda al mig s’hi posa la taronja de dalt de tot. Un pis més avall hi trobarem 9 taronges perquè als quatre forats que queden entremig d’aquestes taronges s’hi encabeixen les 4 del pis de sobre; i si continuem baixant pisos contarem 16 taronges, 25 taronges, 36 taronges… donant-nos compte que tots els números que van sortit són quadrats perfectes, és a dir els nombres naturals 1, 2, 3, 4, 5, 6… elevats al quadrat (multiplicats per ells mateixos) 1, 4, 9, 16, 25, 36… Per tant el total de taronges serà la suma de 1+4+9+16+25+36+... i la suma dels N primers números al quadrat es pot calcular fent N*(N+1)*(2N+1)/6.

Abans de Kepler l'aristòcrata sir Walter Raleigh ja es va preguntar pel nombre de bales de canó que es podien apilar en un munt. Raleigh ho va preguntar al matemàtic Thomas Harriot que va fer uns primers càlculs i Harriot li va passar a Kepler… i així va començar tot.

(Article publicat al Lectura el 13 de novembre de 2022)


Gosset, l’estudiant de la Guinness

El 16 d’octubre de 1937, avui fa 85 anys, moria a Beaconsfield (Anglaterra) el químic i matemàtic William S. Gosset, conegut com Student, el pseudònim amb què signava els seus treballs. 

A finals del segle XIX la fàbrica de la coneguda cervesa torrada Guinness de Dublín, tot un símbol irlandès, havia passat a mans d’un jove Claude Guinness que heretà aquesta factoria familiar. El nou propietari de la cervesera volia anar més enllà dels mètodes tradicionals de producció cervesera i el 1899 començà a contractar científics per tal que ideessin nous procediments. Un d’aquests científics fitxats va ser William Gosset que acabava de graduar-se a la universitat d’Oxford.

Era habitual que els cervesers estudiessin els factors que provocaven que l’ordi i el llúpol, que eren molt sensibles a les condicions ambientals, tinguessin un gust o un altre. En aquests estudis es feien poques proves amb les diferents variables que afectaven l’ordi i el llúpol i es treballava amb mostres petites. Ara sabem que si traiem conclusions a partir de mostres petites aquestes conclusions poden ser molt esbiaixades i generar conclusions altament errònies. Però aleshores encara no ho tenien molt clar… fins que arribà Gosset amb les seues idees. El matemàtic solucionà el problema i el 1908 publicà les conclusions en l’article “El probable error de la mitjana” signat amb el pseudònim Student, ja que era norma de la Guinness que els seus tècnics no publiquessin articles amb els resultats de les investigacions que es feien.

Aquesta solució va ser la coneguda distribució t-Student, d’ús molt habitual en treballs estadístics, tant o més que la llei normal. El seu ús apareix, per exemple, quan es vol estimar la mitjana d’un conjunt petit de mostres del qual se’n desconeix la variància (la dispersió). El seu ús és tan important que tots els fulls de càlcul i els paquets de càlcul estadístic la porten implementada per poder-hi treballar. A tot això, Gosset es va aficionar tant a estudiar l’ordi que arribà a dissenyar experiments de cultiu en diferents tipus de sòls o en zones amb diferent climatologia. La Guinness el nomenà destil·lador en cap de la seua factoria a Londres el 1935. Student, certament ningú el coneix pel seu nom real, juntament amb Pearson i Fisher van ser la santíssima trinitat de l’estadística del s.XX.

Gosset no ha estat l’únic matemàtic que ha estat vinculat amb la Guinness. El 1951 la cervesera contractà el matemàtic de Cambridge Michael Edward Ash per a solucionar un problema en tirar les canyes de barril. A Ash se li acudí afegir nitrogen al diòxid de carboni que ja portaven els barrils i la cosa va funcionar amb el nom de Draught Guiness… i encara funciona. Fins i tot les Guinness de llauna duen una boleta dins per a què solti aquest nitrogen i faci aquella bromera més característica. En aquest cas un matemàtic va servir per a solucionar un problema químic.

 

Cervesa i estadística

En la imatge es pot veure l’homenatge a Gosset que podem trobar al magatzem de la factoria Guinness de Dublín. Sona estrany però el cert és que millorant la cervesa vam millorar l’estadística.

(Article publicat al Lectura el 16 d'octubre de 2022)



The Specials - Enjoy yourself

Jerry Dammers, Terry Hall, Lynval Golding, Neville Staples, Roddy Radiation, Horace Gentleman i John Bradbury formen The Coventry Automatics el 1977 a Coventry, evidentment, intentant fusionar punk i reggae i intentant trobar un so propi. Dammers va rebatejar la banda com The Specials i va crear el segell discogràfic 2-Tone caracteritzat pels colors monocroms de les portades que es van convertir en un símbol del ressorgiment de l'ska i va suposar el renaixement dels ritmes jamaicans sota el nom d'aquest nou ska. Dammers deia que "No era qüestió de reviure l'ska. Es tractava de fer servir aquells vells elements per donar forma a una cosa nova". Madness, Selector, the Beat i altres grups nombrosos sorgiren en aquesta època. Aquest estil de música va tenir molta acceptació entre la joventut tant blanca com negra i sobretot entre la gent aturada. L'ska en general i The Specials en concret van destacar pels seus atacs als sectors més racistes del país. 

El seu single de debut va ser "Gangsters" (1979) arribant al número 6 de les llistes britàniques. El single va ser la primera publicació de 2-Tone amb la cara B per un tema de The Selecter. Com The Specials només tenien fons per a un únic tema es van decidir per aquest inspirat en "Al Capone" de Prince Buster del 1965. La frase Can't interrupt while I'm talking or they'll confiscate all your guitars es refereix a un incident a París on els van exigir un rescat per a recuperar la Telecaster de Golding abans d'un concert.

El disc de debut fou "Specials" (1979) produït per Elvis Costello i que s'arribaria a situar al número 4 en llistes de vendes. L'elapé inclou el mític "A missage to you Rudy", un tema originari de Dandy Livingstone de l'any 1967 i que el trombonista jamaicà Rico Rodríguez li dona aquest toc tan especial. També hi trobem "Too much too young", el seu primer single número 1 en llistes.

El segon disc "More Specials" (1980) es situà al 5 en vendes. D'aquest disc son "Stereotypes", "Rat race" i "Do nothing" que es situà en el 4 en llistes. El primer tema del disc és una divertida versió del tradicional "Enjoy yourself (It's later than you think)". Durant la presentació d'aquest disc van intentar obrir mercat al públic americà amb una gran gira però la cosa no va funcionar.

Tornen al número 1 de les llistes britàniques amb "Ghost town" (1981). Sirenes, teclats que donen yuyu, inquietants clarinets, laments... la cançó fa referència a l'augment de l'atur, a la crisi que vivia Anglaterra i al govern menys popular des de la postguerra. El país vivia contínuament en greus disturbis i a més, el grup estava preocupat per la violència que acompanyava alguns cops els seus concerts. L'enregistrament del single suposà l'inici del final del grup, Staples i Dammers estaven a la grenya perquè un no acceptava les idees de l'altre i Staples, Golding i Terry Hall van anunciar la seua decisió d'abandonar el grup abans de la presentació del single. Evidentment aquest single va suposar el comiat del grup de les llistes d'èxit.

L'aventura durà poc i The Specials es van separar ben aviat. De les cendres va néixer Fun Boy Three, el grup de Terry Hall amb Staples i Golding. Els Specials que quedaven es van anomenar Special A.K.A. i ja amb aquest nom van gravar el disc "In the studio" (1984) amb el tema "(Free) Nelson Mandela" (1984) com a major èxit dins del Top Ten britànic. En els cors del tema apareix Caron Wheeler, qui després saltaria a la fama amb els Soul II Soul.

Fun Boy Three van gravar un parell de discos. El seu primer single va ser "The lunatics (Have taken over the asylum)” (1981). Seguidament van gravar dos duets amb Bananarama "Really saying nothing" (1982) i la versió d'un clàssic del jazz "It ain't what you do" (1982). També es van atrevir amb el "Summertime" (1983) de George Gershwin. Dos discos en total, el segon "Waiting" (1983) produït per David Byrne.

Hall no en tenia prou i el 1984 va formar Colourfield publicant dos discos que tampoc no van passar a la història que diguem. Van versionar "Runnin' away" (1987) d'Sly and the Family Stone i el "Can't get enough of you baby" (1985) dels Four Seasons. El 1990 publica sota el nom de Terry, Blair i Anouchka. Però el seu disc més reeixit fou en companyia de Dave Steward dels Eurytmichs sota el nom de Vegas. Un sol disc "Vegas" (1992) i temes interessants com "Possessed", "Walk into the wind" i el clàssic de Charles Aznavour popularitzat per Elvis Costello "She".

El 1994 comença carrera en solitari amb el disc "Home" i el 1997 edita "Laugh". Però les seues col·laboracions es poden comptar a sarpades: amb Gorillaz "911" (2001), amb Sinead O'Connor "All kinds of everything" (2008),  amb els Lighning Seeds "Sense" (2007)... El 2019 The Specials es tornen a reunir per a publicar "Encore" que sorprenentment els torna al número 1 al RU. El passat setembre Hall va publicar amb The Specials el seu darrer disc, un elapé de versions "Protest songs 1924-2022" amb el "Get up, stand up" de Marley entre d'altres.

Terry Hall ha mort als 63 anys víctima d'un fulminant càncer de pàncrees.

Articles relacionats:

- Prince Buster

dissabte, de desembre 24, 2022

Hurts - All I want for Christmas is New Year's Day

Hurts és un duet de synth-pop creat a Manchester pel cantant Theo Hutchcraft i el teclista Adam Anderson per allà el 2009. El desplegament tan colossal de màrqueting i publicitat que va comportar aquest grup va ser al·lucinant. Amb molts tocs dels vuitanta el secret va estar en què darrere seu hi havia la mà que ni més ni menys que de Trevorn Horn (Buggles, Art of Noise, Tom Jones, Yes, ABC, Frankie Goes to Hollywood...).

Amb reminiscències dels ABC, Spandau Ballet però dels Tears for Fears sobretot publiquen el seu primer disc "Happiness" (2010) amb magnífics temes com "Wonderful life", el seu senzill de més èxit fins a dia d'avui. El mercat britànic va apostar pels Hurts fortament durant uns anys.

El tema que ens interessa és "All I want for Christmas is New Year's Day" va ser publicat com a single a finals d'aquell 2010.

Les nadales dels anys anteriors han estat:

2020: The Pretenders "2000 miles"

2019: Varis "El caganer"


2017: Betagarri "No hi som tots"

2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"

2014: Joe Cocker "One word (peace)"

2013: Madonna "Santa baby"

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2010: Elton John "Step into Christmas"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

Dr Feelgood - Back in the night

El guitarra Wilko Johnson, el vocalista Lee Brilleaux i el baix John Sparko Sparks formen a Londres l'any 1971 els Dr Feelgood, amb nom extret de la cara B d'un single del bluesman Willie Perryman, conegut com a Piano Red, de l'any 1962.

Als inicis s'especialitzaren en versions de rhtythm and blues i de rock'n'roll negre que alternaven amb temes propis inspirats en aquells estils. Gràcies als seus primers concerts en directe van ser pioners en allò que ara coneixem com el pub-rock britànic.

El so del Dr Feelgood era molt característic. Per una banda l'harmònica de Lee i per altra la manera de tocar la Fender de Wilco Johnson. Johnson feia anar la guitarra elèctrica com si fos una metralleta quan tocava els seus riffs, sense pua i movent-se de punta a punta de l'escenari. Els seus directes eren molt complicats de traduir en discos enregistrats.

Debuten amb "Down by the Jetty" (1975) a United Artists Records. En aquest primer elapé s'inclouen els temes "She does it right" i el tema que agafarien Per Gessle i Marie Fredricksson com a nom de la seua banda "Roxette".

Sense passar ni un any i a continuació del single "(Get your kicks on) Route 66" publiquen el segon disc "Malpractice" (1975). En aquest disc s'hi inclou la millor cançó del grup i que no em falta en cap dels meus recopilatoris musicals "Back in the night". També s'hi troba "Riot in cell block no. 9", "Don't let your daddy know", "Going back home" o el single de divertit títol "You shouldn't call the doctor (if you can't afford the bills)" traduït aquí com No debiste llamar al doctor si no puedes pagar la cuenta.

El gran hit va ser "Stupidity" (1976), el directe que els va fer arribar al número 1 en les llistes de vendes britàniques. El pub-rock competint enmig de l'eclosió del punk i del rock progressiu. En aquest disc Wilko i els seus es recreen amb versions de clàssics com la del "Johnny B  Goode" i temes seus.

A continuació arribaria "Sneakin' suspicion" (1977), un disc on destacaria el tema que dona el títol "Sneakin' suspicioun"Quan estaven preparant "Be seeing you" (1977) després dels singles "Baby Jane" (1977) i "She's a windup" (1977), res a veure amb Rod Steward, Wilko Johnson deixà la banda sent substituït per John Gypie Mayo.

Amb uns amics formen Solid Senders amb qui enregistren un únic elapé "Solid senders" (1978) amb els singles "Casting my spell on you", "Walking on the edge" i el mig temps "First thing in the morning". El desembre de 1979 Johnson entra a formar part del grup d'Ian Dury, els Blockheads en substitució de Chaz Jankel que inicià carrera en solitari. Només hi està dos anys i únicament li dona temps d'aparèixer en el disc "Laughter" (1980). Johnson escriu el que fou el primer single del disc "Sueperman's big sister" escrit malament a propòsit per evitar conflictes d'ús de la paraula superman propietat de DCComics. En aquesta banda va conèixer el baixista Norman Watt-Roy, amb qui van començar una nova vida musical junts publicant "Ice on the motorway" (1981) i "Bottle up and go!" (1984) sota el nom de The Wilco Johnson Band. En solitari continua enregistrant discos d'escassa repercussió comercial durant els anys vuitanta i noranta fins "Blow your mind" (2018) .

El 2010 va participar a Joc de Trons en el paper d'Ilyn Payne. L'any 2014 signa amb el seu amic Roger Daltrey de The Who el disc "Going back home" i el cineasta Julien Temple li va dedicar el documental The ecstasy of Wilco Johnson (2015). L'any 2012 se li va diagnosticar un càncer de pàncreas i tot i que li donaven nou mesos de vida Johnson ha aguantat fins ara, que ha mort als 75 anys.

Articles relacionats:

- Roxette


diumenge, de novembre 27, 2022

Irene Cara - What a feeling

Nascuda al Bronx filla d'un músic professional, Irene Cara va obtenir el seu primer treball musical quan encara era una nena en una emissora hispana de Nova York. Amb només vuit anys va fer el seu primer paper a Maggie Flynn a Broadway, on feia de nena òrfena en aquesta comèdia musical de Shirley Jones i Jack Cassidy. I amb deu anys debutà al Madison Square Garden en l'homenatge a Duke Ellington cantant ni més ni menys que amb Roberta Flack i Sammy Davis Jr.

Irene Cara interpretà alguns papers secundaris en varis sèries televisives, amb divuit anys va destacar al cine a Aaron loves Angela, a Sparkle al costat d'Aretha Franklin i va fer de Bertha Palmer a la sèrie Roots: the next generation, la sèrie que aquí es va conèixer com a Raíces i que explicava la vida de Kunta Kinte. Aquesta aparició la va fer saltar a la fama aconseguint el paper de Coco Hernández a la pel·lícula Fama (1980) d'Alan Parker. En la pel·lícula, Irene Cara, hi posava totes les seues excel·lents destreses com a pianista, ballarina i cantant i interpretà el tema central "Fame", un dels grans èxits de la dècada dels 80 (número 4 als EUA i 1 al RU) i que va rebre l'Oscar a la millor cançó original. També la banda sonora s'endugué el Grammy a millor disc de banda sonora. La pel·lícula fou d'un èxit tan bèstia que els ingressos van triplicar el seu pressupost i va tenir continuïtat en una sèrie televisiva que va tenir molt més èxit encara i que aprofitava la mateixa cançó d'obertura. Quants diumenges a la tarda seguint les aventures del Leroy i la Coco asseguts a taula! De la mateixa banda sonora i de la mateixa cantant, la balada "Out here on my own" escrita pels germans Lesley Gore i Michael Gore també fou nominada als Oscars, marcant un precedent que no s'ha tornat a repetir. El tema fou versionat per una molt i molt jove encara Nikka Costa amb certa repercussió. D'aquesta banda sonora també destacaria la interpretació de Linda Clifford del "Red light".

Després de tot aquest boom Irene Cara enregistra els eu primer disc en solitari "Anyone can see" (1982) estrenant-se en una nova faceta de compositora. Del disc destaco la balada que dona títol "Anyone can see", el segon single "My baby, he's something else" i un parell de versions destacables, el "Reach out I'll be there" de la factoria Holland-Dozier-Holland i el "Thunder in my heart" de Leo Sayer.

I com les bandes sonores sembla que era el que li sortien bé l'any 1983 torna a arrasar amb "Flashdance... what a feeling!", el tema central de la peli del mateix nom interpretada per Jennifer Beals i dirigida per Adrian Lyne. La cançó torna a ser un top a nivell mundial, 1 als EUA, 2 a USA i una cançó que no falta mai en cap selecció dels vuitanta amb uns sintetitzadors que ja es posaven de moda. Les vendes van superar les de Fame amb escreix i el disc composat per Giorgio Moroder va vendre més de cinc milions de còpies, la peli es convertí en un clàssic cinematogràfic de la dècada. A més Irene Cara repeteix Oscar a la millor cançó original i rep el Grammy a la millor interpretació femenina. DJ Bobo, l'any 2000, va fer una reeixida versió disco del tema. Un altre clàssic dels vuitanta, el "Maniac" de Michael Sembello també s'inclou en aquesta banda sonora. Crec que no és agosarat dir que aquesta banda sonora suposà una nova tendència en la publicació dels discos que acompanyaves les pel·lícules.

El seu segon disc en solitari d'Irene Cara "What a feeling" (1983) incloïa el tema de Flashdance -fixeu-vos amb el títol- i un parell més d'èxits per a les llistes "Why me?" i "Breakdance" sota la batuta de Giorgio Modorer. També es van extreure com a single els temes "You were made for me" i "The dream (hold on your dream)" que va servir de tema principal de la peli D.C. Cab on hi apareixia al costat de MA Barracus del Equipo A. Irene Cara també participà al costat de Clint Eastwood i Burt Reynolds a City Heat a més d'interpretar dos temes per la banda sonora "Get happy" i "Embreceable you"

Amb "Carasmatic" (1987) Irene ja no repetiria les seues fites a pesar de la seua notable veu i va desaparèixer del primer pla en l'àmbit musical.

Ara Irene Cara ha mort a la seua casa de Florida als 63 anys per causes que no s'han fet públiques.

Articles relacionats:

- Lesley Gore

- Aretha Franklin

- Donna Summer


dissabte, de novembre 12, 2022

Jerry Lee Lewis - Whole lotta shakin' goin' on

Nascut el 1935 a l'estat de Lousiana, de ben jove Jerry Lee Lewis va deixar palesa la seua precocitat musical... i la sexual. Amb només catorze anys guanyava els seus primers dòlars cantant en una banda de country mentre estudiava en una escola religiosa fonamentalista de Texas. Venent ous es va poder comprar un piano. La seua primera actuació amb públic va ser en un concert organitzat per la Ford interpretant el tema "Drinkin wine, spoo-dee-o-dee". Dos anys després, als setze, es casava amb Dorothy Barton, la filla del predicador (son of the preacherman). Als disset anys es torna a casar ara amb Jane Mitcham... sense haver demanat el divorci de Dorothy. Amb Jane té el seu primer fill el 1954, Jerry Lee Lewis Jr. Amb divuit anys ja tenia dos dones i un crio i un parell d'enregistrament anecdòtics: "New Orleans boogie", "Don’t stay away (‘til love grows old)".

Jerry es dedicà a escoltar la música dels nous rockers blancs i l'entusiasmà, de tal manera que va recaptar quartos venent ous i se n'anà a Memphis per a presentar-se a Sun Records, la discogràfica del rock'n'roll. En aquells temps ja s'havia de demanar cita prèvia (i això que era època pre-Covid) i com no n'havia demanat doncs a Sun ningú no l'esperava. Però Jerry va dir que ell no marxava d'allà fins que algú l'atengués, així que per pesat Jack Clemens li donà l'oportunitat d'enregistrar dos temes. Finalment ho van veure clar i s'edità el single on en una cara hi havia el "Whole lotta shakin' goin' on" i a l'altra "Crazy arms" (1956) però les emissores de ràdio el van condemnar per ser massa vulgar.

El primer single -després de quatre intents, però- havia venut 30.000 còpies, es col·locà al 3 de les llistes i a inicis de 1957 actua a l'Steve Allen Show, que per únic cop en la història va superar en audiència al show d'Ed Sullivan. Després de l'estel·lar moment televisiu les vendes es van disparar, i la cançó vetada per la seua vulgaritat va superar els sis milions de còpies. A Sun no li va caler editar cap altre disc de Jerry durant tot el 1957.

A lo tonto Jerry Lee Lewis es va fer un lloc a Sun Records i estant per allà veia passar a Carl Perkins, a Johnny Cash i a l'estrella musical del moment, Elvis Presley. En una d'aquestes sessions es van ajuntar els quatre i van improvisar una sessió que l'enginyer de so amb molt bon criteri va decidir gravar. anys més tard es va publicar amb el títol "Million dollar quartet" (1981) no exempt de nombroses lluites legals entre Sun i RCA, propietària del drets d'Elvis. D'aquesta història se'n va fer un musical el 2007. En aquest disc s'hi troben versions de clàssics del godspel "When the saints go marchin'""Down by the riverside" i temes popularitzat per Jerry "End of the road" i per Elvis "Don't be cruel".

El tercer single "Breathless" (1958) arriba al 7. Aquell 1958 es produeix un fet icònic que l'acompanyaria durant la seua carrera, el disc-joquei Alan Fred va organitzar un concert amb Buddy HollyFrankie Lymonthe ChantelsChuck Berry i Jerry Lee Lewis amb el problema de quin seria el cap de cartell entre els dos últims, de tal manera que finalment es van decantar per Chuck Berry per tal que tanqués l'actuació. Quan Jerry Lee Lewis va acabar la seua actuació del "Great balls of fire" li va fotre patada a la banqueta, va treure una ampolla de líquid inflamable i li va fotre foc al piano mentre continuava tocant. Quan s'enretirà i es creuà amb Berry li va espetegar un «A veure com continues això, negre».

Però Jerry Lee Lewis tenia altres parts del cos que li funcionaven més ràpidament que la veu. L'11 de desembre de 1958 es casava amb la tercera esposa, Myra Gale Brown, germana del seu baixista, cosina seua i de només tretze anys... i sense haver-se divorciat de les dos anteriors! Enmig de tot aquest merder a nivell social, el gener de 1958 edita "Great balls of fire", que en només deu dies supera el milió de vendes i que en acabar l'any haurà sobrepassat el cinc milions arribant al 2 en llistes EUA  a l'1 al RU. Les sessions de gravació fluïen al mateix ritme que les begudes alcohòliques i existeixen cintes en les quals se sent a Lewis dir autèntiques bestieses. La lletra va anar a càrrec d'Otis Blackwell, responsable del "Return to sender", "Don't be cruel" i "All shook up" d'Elvis i es convertí en un clàssic del piano versionat fins i tot per Dolly Parton

Però de sobte es descobreix l'estranya boda i l'escàndol està servit, el seu mal exemple és carn dels opinadors de ràdio i tele (no hi havia Twitter encara) i tots els mitjans conservadors el veten. L'escàndol el segueix a Europa i de trenta-set concerts previstos n'acaba fent només tres, els altres els hi van anul·lar. La polèmica va arribar fins al Parlament britànic on es va presentar una moció per a impedir que els rockers de fora entressin al país amb l'excusa que al RU ja n'hi havia prou. La discogràfica Sun, espantada per la magnitud de la polèmica, descarta fer promoció del seu nou single "High school confidential" (1958) en el qual justament canta dels amors amb una jove col·legiala. Tot aquesta història queda molt ben descrita en la pel·lícula "Great balls of fire" (1989) en la qual Dennis Quaid interpreta Jerry Lee Lewis i una joveneta Winona Ryder fa de Myra Brown.

A Jerry li afectà tant tota aquesta última moguda que es va veure obligat a publicar oficialment els seus divorcis anteriors i a casar-se públicament amb Myra. La cosa no millorava gaire en la seua últimament infeliç vida i és que el seu fill Steve va morir amb només 3 anys ofegat a la piscina de casa seua. Comença una etapa amb addicions a l'alcohol i a les drogues estimulants. Entremig només el single "What I'd say" (1961) i la fi d'etapa amb Sun per anar a Smash Records on debutaria amb "Live at Star Club" (1964), un directe a Hamburg. En aquesta etapa fa un gir cap al country que es nota sobretot en "Country songs for city folks" (1965) on canta clàssics com "King of the road" i "Green green grass from home".

La vida familiar del pianista és més complicada que la musical. El 1970 Myra es divorcia de Jerry i ell no escarmenta i es casa per quarta vegada, ara amb Jaren Elizabeth Gunn Pate. Però continuen els drames en la seua vida. El 1973 el seu fill i bateria de la seua banda Jerry Lewis Jr mor en accident de cotxe. El 1976 se li dispara una arma mentre feia unes proves de tir i mata el seu baixista Norman Owens. Aquell mateix any Jerry és detingut per conduir borratxo el seu Rolls quan es fot per una espona. El dia següent de la seua detenció i posterior sortida del calabós és denunciat per intentar col·lar-se a Graceland, la mansió d'Elvis, pet com un cistell amb una pistola en mà i cridant-li que aixequés el cul per veure qui dels dos era l'autèntic rei. Al juny del 1982 mor la seua esposa també ofegada a la piscina. Es torna a casar un any després amb Shawn Michelle Stevens, amb qui ja feia anys que flirtejava i al setembre és trobada morta a casa per una sobredosi de metadona. El cantant és denunciat per la mort de la seua dona però la justícia no el veu culpable i el deixa en llibertat que aprofita per casar-se amb Kerrir McCarver de només vint-i-dos anys. 

Arriben els finals dels 80 amb Jerry d'hospital en hospital de manera voluntària ja que començar a notar a la salut els efectes d'una descuidada forma de vida. El 1987 torna a tenir un altre fill, Jerry Lee Lewis III i quan estava condemnat al més absolut ostracisme a nivell musical la seua peli autobiogràfica que abans ja he comentat el retorna a la primera línia de la fama reeditant els temes clàssics i fins i tot editant un "The fire megamix", buscat entre els col·leccionistes de singles.

L'any 2006 publica un interessant disc de duets "Last man standing" al costat de Little Richards, Chris Isaak, Mick Jagger, Bruce Springsteen (genial "Pink Cadillac"), Ringo Starr "Sweet little sixteen", John Fogerty, Jimmy Page "Rock'n'roll", Keith Richards, Neil Young, BB King... però el "Honky tonk woman" el versiona al costat de Kid Rock. Segueix amb "Mean old man" (2010), el directe "Live at Third man records" (2012) i "Rock'n'roll time" (2014) fins que el 28 de febrer de 2019 va patir un atac de cor.

L'anomenaven the killer i ha fet oposicions amb èxit per a merèixer el sobrenom. La seua carrera ha estat carregada de gran rock'n'roll i de grans escàndols i ell es va definir com l'autèntic rei del rock. Ha mort als 87 anys. L'últim clàssic del rock'n'roll que quedava.

Articles relacionats:

- Lloyd Price

- Little Richard

- Chuck Berry

- Fats Domino

- BB King

- Sleepy Labeef



dimecres, d’octubre 12, 2022

Tam Tam Go! - We'll keep laughing

Els germans Nacho i Javier Campillo, ja des de petits, es van acostumar a viure entre Badajoz i Londres. a la capital anglesa els seus pares els ensenyaven a descobrir el millor de la música britànica dels vuitanta -al club The Tramp hi van conéixer Ringo Starr i Bowie-, que hi havia molta i molt bona cosa, i més en aquella època de l'afterpunk. Amb aquesta situació a casa no és d'estranyar que de seguida els vingué el cuquet per a la música.

Van començar a fer pinitos en el món musical des de diferents àmbits. Nacho Campillo al Badajoz dels setanta tocà amb Tramp, Möebius i Aldebarán (noms molt científics!). A Madrid amb el pseudònim de Paco Reyno, va ser DJ de la discoteca La Via Láctea, un dels centres neuràlgics de la movida madrileña, treballà com a locutor de ràdio i tocà a Comando Rock amb Paco Clavel (un curiós grup patrocinat pel Ministerio de Defensa perquè els integrants feien la mili), Daké i Rh+.

Per altra banda, el músic Rafael Callejo havia compartit Tramp amb Nacho Campillo i amb Javier Campillo havien tocat junts en un grup afterpunk asturià. El trio fundà el 1988 Tam Tam Go!

El primer disc va ser "Spanish shuffle" (1988) -un disc que tinc en cassette- i s'edità amb el segell Twins. Javier Campillo es cuidava de les guitarres, Nacho del baix i Rafa de més guitarres, en aquest dsc els acompanyava Javier Ortiz a la bateria. La producció va anar a càrrec d'Antonio García de Diego. El disc conté deu cançons en les quals es noten les influències anglòfones dels germans Campillo ja que nou les van gravar en anglès, cosa estranyíssima en un grup espanyol d'aquells temps. Els germans Campillo van reconéixer que no els resultava fàcil escriure en castellà. Mentre que Nacho es cuidà de totes les lletres i Javier de la música, Rafa Calleja també en signa algunes. El primer single va ser "I come for you", un tema compost pels quatre músics amb "Roberto Krull, the wandering jew" escrit pels dos germans a la cara B. També el tema que donava títol al disc "Spanish shuffle", per mi el millor tema del disc, va ser editat en single i maxisingle amb "Norma Jean" -homenatge a Marilyn Monroe- a la cara B, dos temes escrits pels germans Campillo i Rafa. El single que els reportà més èxit de l'elapé va ser l'única cançó escrita en espanyol "Manuel, Raquel", també escrit pels tres i reeditat el 2001 pel seu disc de grans èxits "Miscelánia". En aquest single també hi posà part de la lletra el director de cine Ricardo Franco, íntim amic de Nacho Campillo i habitual col·laborador de la banda. Un debut de 50.000 còpies per un grup atípic.

Un any després i amb Emi publiquen "Spanish romance" (1989) amb més temes en espanyol tot i que encara mantenen l'anglès com a llengua principal. El primer single "We'll keep laughing" és un formidable -el meu favorit de la banda- tema de Nacho i Rafa amb un curiós tema inèdit "Don't follow the leaders" a la cara B. Després vindria el tema més conegut del disc "Balas de cristal" on també hi posa la lletra Ricardo Franco. I per últim, amb algun toc flamenc a la guitarra, "Gipsy queen (dancin' in the rain)" de Nacho i Rafa. Van doblar vendes i arriben a les 100.000.

Com veien que els temes que comercialment funcionaven millor eren els cantats en castellà van decidir fer-ho al revés: un nou disc amb només dos temes en anglès i els va sortir un redó "Espaldas mojadas" (1990), per molta gent el millor disc dels Tam Tam Go! i amb el que van conéixer la banda. El disc fou un enorme èxit, en van extreure sis singles, dels quals els tres primers van arribar al número 1 i van fer gires per França, Xile, Estats Units... Aquest és el disc del Voy cruzando el rio sabes que te quiero no tengo dinero lo he pasado mal la famosa tornada d'"Espaldas mojadas", un tema dels germans Campillo i Callejo amb una lletra marcadament de caràcter social, com ja ens tenien també acostumats: els espaldas mojadas eren el malnom que rebien els immigrants que intentaven accedir als EUA creuant el Rio Bravo. Amb aquest tema també es van estrenar en el món dels viodeclips. El segon single també número 1 va ser "Este payo", -de la qual també tenien versió en anglès- i seguit per "Un juramento entre tú y yo". Els altres senzills d'aquest elapè van ser "Crimen pasional', "Asunción" i "Jennifer Bones" . El resultat comercial 400.000 còpies venudes, 70 d'elles al mercat japonès. En el mateix disc s'inclou un altre tema de component antiracista "Better ways", un sobre la Guerra Civil espanyola "Así baila el pelícano", "Mujer de papel" un altre homenatge a les dones del carrer, i la fabulosa balada "Kiss me that way" amb una al·lusió final al "My girl" dels Temptations.

Gairebé sense temps de parar de fer gires i d'assaborir l'èxit amb tranuil·litat publiquen "Vida i color" (1992). Sense ser el boom de l'anterior elapé se'n surten molt bé, no deixa de ser una continuaciño de l'estil de l'anterior. El primer single va ser "Piel sobre piel" un tema de Nacho i Rafa; el segon i el tercer single "Belleza pasajera" i "Lo que se da no se quita" eren dos temes que porten la signatura de Nacho. Però curiosament no va ser fins el quart single que els arribaria el tema de més èxit del disc, una versió del "Fall at your feet" dels Crowded House que van titular "Caer a tus pies" amb traducció de Nacho. I no podia faltar la mà de Ricardo Franco en els que van ser els seus dos darrers singles, una cançó de temàtica social "Lucía de los cartones" i "Me pierdo por los bares". El 1993 inclouen una cançó al disc d'homenatge a Antonio Vega "Ese chico triste y solitario", una versió del "Desordenada habitación".

El 1994 Rafa deixà la banda i els Tam Tam Go! es quedaren com un duo anunciant una dissolució de la banda que realment no ho va ser. Prenem-ho com que es van prendre un recés per tal de superar l'embafament d'èxit i per tal que Nacho Campillo provés en solitari amb "Nacho Campillo" (1998). El duo, sense Rafa, va retornar amb "Nubes y claros" el 1999. 

Des d'aquells temps Callejo s'ha dedicat a la farmàcia i a la docència en un institut. Ara Rafa Callejo ha mort als 65 anys a causa de les complicacions d'una pneumònia.

Articles relacionats:

- La Unión

- Radio Futura

- Manolo Tena