The Fall - Victoria

L'any 1977 el cantant Mark Smith, el baix Tony Friel, la teclista Una Baines, el guitarra Martin Bramah i el bateria Karl Burns, després d'haver assistit a un concert dels Sex Pistols, creen a Manchester The Fall, amb el nom pres d'una novel·la d'Albert Camus. En aquesta ciutat on triomfaven la Human League, els OMD i els Joy Divion creen un so més atrevit gràcies a l'estil del cantant Mark Smith i prenen elements del punk, el rockabilly o el rhythm'n'blues. 

Llançats a la promoció per part del DJ de la BBC John Peel, el seu primer EP va ser "Bingo master's breakout" (1978) amb el segell Step Forward. Va ser una cançó directa, senzilla i divertida tal i com manaven els cànons de les seues influències. Al mateix temps els seus concerts resultaven esbojarradament caòtics i espontanis.

Després de la gravació d'un altre EP "Short circuit" (1978), Friel i Baines són substituïts per Marc Riley i Evonne Pawlett. Amb la nova formació publiquen el single "It's the new thing" (1978), un tema ple d'ironia que els porta a l'edició del seu primer disc de llarga durada "Live at the witch trials" (1979), un directe enregistrat en un sol dia. El disc és molt ben acceptat entre un cert tipus de públic i es converteix ràpidament en el primer grup de culte britànic independent i antirock realitzant ja gires europees. Un any després graven un segon LP "Dragnet" (1979) amb un sèrie de singles personalment insofribles i el 1980 un altre disc en directe "Totale's turns" a partir d'enregistraments fets en diferents concerts.

Després de dos nous aclamats singles "Totally wired" i la divertida "How I worte 'elastic man'", aquell mateix any arriba un  nou disc d'estudi "Grotesque" (1980) amb Paul Hanley a la bateria amb només 15 anys. A continuació un altre EP "Slates" (1981) i un altre directe "The Fall live" (1982) enregistrat a Londres dos anys enrere.

El 1982 editen "Hex enduction hour", el primer disc que permet a The Fall entrar en llistes britàniques. En aquest disc s'hi troba "Hip Priest" i "Fortress/Deer park" que comença igual que el famós tema dels Trio "Da da da". Només uns mesos després vindria "Room to live" (1982) i el directe "Fall in a hole" (1983) on s'acabaria una primera etapa d'aquesta banda.

L'any 1983, el fundador i ànima del grup Mark Smith es casa amb la guitarrista americana Laura Elisse Salenger, coneguda com a Brix. La irreverència de the Fall es passà a les tranquil·litats comercials amb més melodies però mantenint un baix i una bateria potents. "No vull vendre quaranta mil còpies, vull vendre'n un milió" declarava Brix.  Aquesta nova etapa s'inicia amb "Perverted by language" (1984), però la clau fou el canvi de discogràfica a Beggars Banquet amb els discs "The wonderful and frightening world of the fall" (1984) i "This nation's saving grace" (1985), el millor disc segons la crítica i on destaco el tema "I am Damo Suzuki". Però sobretot "Cruiser's creek", possiblement la millor cançó dels The Fall. Amb un acord de guitarra molt underground, un so vocal característic d'Smith i una satíriques referències a Red Wedge, el col·lectiu musical d'esquerres de Billy Bragg i Paul Weller. No sé a vostès, però a mi me recorda moltíssim als Smiths. En la mateixa línia arriba "Bend sinister" (1986) amb "Mr pharmacist" com a tema que més destacat.

Posteriorment s'incorpora la teclista i cantant americana Maria Schofield i amb "The Frenz experiment" (1988) aconsegueixen una bona rebuda als EUA amb "Ghost in my house" i "Hit the north". En aquest disc hi trobem també una excel·lent revisió del "Victoria" de The Kinks. Amb "I am kuirous Oranj" (1988) continuen innovant, escolteu "New big Prinz" amb clares essències de Gary Glitter o "Overture". "Seminal live" (1989) és un disc enregistrat en part en directe i en part en estudi, un disc que rebaixà les expectatives del bon èxit comercial que portaven en els últim cinc anys.

A finals de 1989 Smith es divorcia de Brix encetant una nova etapa ja sense Beggars Banquet. L'any 1990 a Manchester sorgia una nova moguda musical amb The Stone Roses i Happy Mondays i això es fa notar a "Extricate" (1990) amb el single "Telephone thing". I ara els diré una cosa, la base rítmica em recorda moltíssim al "Bonito es" de Los Sencillos. "Shift work" (1991) es converteix en el seu segon disc de major èxit amb temes com "Rose" o "White lighning" molt a lo Lou Reed. Fixeu-vos en la diferència d'estil respecte les cançons del començament de l'article. El 1992 arriba "Code: selfish" amb "Free range", el single de la banda que arribà més alt en llistes. I cosa que no entenc perquè la cançó és infumable. A "Infotainment scan" (1993) s'atreveixen a revisar el "Lost in music" de Sister Sledge. El 1994 Smith col·labora amb Edwyn Collins en el tema "I'm not following you".

A partir d'aquí, The Fall continuen gravant una vintena més de discos a un ritme frenètic, canviant de formació, canviant d'estils passant fins i tot pel tecno dur fins arribar a "New facts emerge" (2017). Vaja, moltes coses difícils d'escoltar.

Ara, Mark E. Smith, l'únic component de The Fall que ha aguantat des de la seua creació, ha mort als 60 anys després de molts anys amb salut complicada culpa d'un càncer de pulmó i de ronyó. Fumador i bevedor en excés, curiosament la BBC ja l'havia matat ara fa un any.