Geodèsiques

Si anem, per exemple, de Lleida a Balaguer podem passar per la C-13 fent una distància de 32,5 km o per la C-12 recorrent 26,8 km o fins i tot per la LP-9221 fins Algerri i després per la C-26 fent 39,2 km. Aleshores, quina és la distància entre Lleida i Balaguer? La geometria defineix la distància entre dos punts com la més petita de totes les longituds que uneixen aquests dos punts.  

Sempre ens han dit que la distància més curta entre dos punts és la recta, però això només és cert en una superfície plana, en allò que els matemàtics anomenem geometria euclidiana. Però la Terra no és plana (no, no ho és) sinó que és més o menys esfèrica i per tant és complicat parlar de rectes. Preneu una síndria sencera, dibuixeu-hi dos punts i proveu d’unir-los amb una línia recta per sobre de la superfície de la síndria… és realment una recta la línia que heu dibuixat? No perquè aquesta línia té certa curvatura ja que la síndria no és plana, és esfèrica, com la Terra.

La geometria diferencial és la branca de les matemàtiques que s’encarrega d’estudiar les geometries que no són planes i es va desenvolupar majoritàriament durant el s.XIX sent una autèntica revolució matemàtica. Els matemàtics Nicolai Ivànovitx Lobatxevski (1792-1856) i Janos Bolyai (1802–1860) van ser els primers en adonar-se d’aquestes noves geometries. «He creat un món nou i diferent a partir del no-res» va arribar a dir Bolyai. També Carl Friedrich Gauss (1777-1855) havia estat interessat en les geometries no euclidianes. Eugenio Beltrami (1835–1899) i Bernhard Riemann (1826–1866), que en la seua tesi doctoral ja parlava de mesurar longituds i angles en qualsevol superfície, van ser els principals responsables de l’acceptació de la nova geometria. Finalment la van consolidar matemàtics com Felix Klein (1849-1925), Henri Poincaré (1854-1912) i David Hilbert (1862-1943) . 

Així doncs, en qualsevol superfície, el camí de longitud mínima que uneix dos punts qualssevol s’anomena geodèsica. En un pla la geodèsica és un segment recte però en altres superfícies les geodèsiques passen a ser unes corbes que depenen de la superfície en la qual es treballa i dels punts que es vulguin unir. Estudiem el cas de la geometria esfèrica i ho fem amb la síndria que ja hem fet servir abans, com trobem la geodèsica entre dos punts de la superfície de la síndria? Si fem un tall a la síndria que passi alhora pels dos punts que hi hem dibuixat i pel centre de la síndria i ens fixem amb la corba que queda entre els dos punts de la superfície de la síndria, aquesta corba és la geodèsica d’una esfera. En definitiva, que les geodèsiques d’una esfera són les circumferències màximes que passen pels dos punts que volem unir: la intersecció de l’esfera amb un pla que passa pel seu centre. Els meridians terrestres són exemples de geodèsiques, en canvi, l’únic paral·lel que ho és és l’Equador.

Les geodèsiques a les esferes són importants per a les rutes d’avió o vaixell a llarga distància. En la imatge podeu veure una aproximació feta amb un cordill sobre un globus terraqüi de quina seria la geodèsica entre Lleida i San Francisco per si algun dia d’aquest estiu voleu fer un viatget. Fixeu-vos com no coincideix amb cap paral·lel terrestre.

(Article publicat al Lectura del 24 de juliol de 2022)

Yes - The calling

A finals dels anys 60 es va posar molt de moda el rock simfònic britànic. Després de grups com Syn, Warriors, Syndicats, In Crowd, Tomorrow, Bitter Sweet... el juny de 1968 apareixen els Yes amb la formació original formada per Pete Banks a la guitarra, Tony Kaye als teclats, Bill Bruford a la bateria, la veu de Jon Anderson i el baix de Chris Squire. Una formació anecdòtica perquè a cada disc hi tocaven uns músics diferents. Van debutar en una data històrica, el 26 de novembre de 1968, en el concert de comiat dels Cream.

Després dels primer disc "Yes" (1969) -del qual he de destacar la melòdica "Sweetness" oblidada fins i tot pel mateix grup- i "Time and word" (1970) sense repercussió, el gener de 1970, Banks deixa el seu lloc al grup a Steve Howe que venia dels Bodast. L'agost de 1971 és Kaye qui se'n va i és substituït ni més ni menys per Rick Wakeman. aquesta formació duraria fins fins el juliol de 1972 quan Bruford se'n va formar els King Crimson i s'incorpora el teclista Alan White. Aquest quintet Anderson-Squire-Howe-White-Wakeman va ser el de més èxit. Excepte un  petit parèntesi en què Wakeman anava a fer coses pel seu compte i uns mesos en què Anderson va anar al seu rotllo, la formació va aguantar fins el febrer de 1980.

A "The Yes album" (1971) tenen la idea de mesclar rock i música clàssica i encabat publiquen "Fragile" (1971) que és important per la portada, ja que seria la primera feta per Roger Dean, qui serà el dibuixant oficial dels discos i un dels responsables del seu estil característic en el disseny visual ja que s'encarregava del disseny dels escenaris també. El primer disc de màxima acceptació és el doble LP "Tales from topographic ocean" (1974) que es situa al número 1 en llistes de vendes. Un disc pletòric de simfonisme amb cançons de vint minuts que deixaré per al lector o lectora amb paciència la tria.

Mentrestant, Alan White, bateria com la copa d'un pi. havia estat observat per John Lennon en un concert on White tocava amb Alan Price, dels The Animals. Lennon contactà amb White per formar part de la Plastic Ono Band, en un principi no se'l va creure però al final va acabar tocant en el directe "Live peace in Toronto 1969" al costat de Lennon i Clapton. No pot passar desapercebut de cap manera aquest "Dizzy miss lizzy" de Larry Williams. La col·laboració entre l'ex-beatle i el bateria no va quedar aquí, no. Lennon el va requerir per tocar la bateria a "Instant karma" (1970) i altres instruments al seu "Imagine" (1971) produït pel Spector. Per exemple al tema "Oh my love" toca uns platerets tibetans. També George Harrison es va fixar en ell per la bateria de l'imprescindible "All things must pass" (1970), el disc del "My sweet lord", el primer número un post-Beatles. També va tocar amb Steve Winwood i el supergrup de jazz creat per Ginger Baker dels Cream, Ginger Baker's Air Force. 

Durant el 1975 i el 1976 Rick Wakeman comença amb les seues aventures egòlatres en solitari amb el número un "Journey to the centre of the Earth" i també s'atreveixen Steve Howe, Chris Squire, Patrick Moraz -que anava substituint Wakeman- Jon Anderon i Alan White. Anderson van arribar al 8 en llistes amb "Olias of Sunhillow" i Howe al 22 amb "Beginnings", res més. Curiosament al disc de White "Ramshackled" (1976) hi participen Anderson i Howe posant veus al tema "Spring-Song of innocence".

Els cinc se n'adonen que és millor tornar a anar junts, torna Wakeman, Moraz va als Moody Blues i comencen una època d'èxits enormes amb "Going for the one" (1977) que torna a ser número 1 i es manté 28 setmanes en llistes. Amb només cinc cançons i arreando que es gerundio Els Yes no han estat grup de singles però d'aquest disc es van extreure "Wonderous stories", tema amb lletres bíbliques que ha estat el que ha arribat més alt en llistes, al 7 (i enmig de l'onada del punk!), i "Going for the one" amb un discret lloc 24. Els discos del rock simfònic eren conceptuals, les cançons per separat no tenien sentit, eren obres complertes que s'havien d'escoltar senceres. En això aquestos del rock simfònic eren molt quadriculats. "Tormato" (1978) tornaria a ser força exitós arribant al 8 en llistes. "Don't kill the whale" va ser l'únic senzill del disc que no passà del 36 en llistes. A "Release, release" és on es nota més la mà de White. 

A partir del març de 1980 Wakeman abandona sembla que definitivament. També Anderson se'n va a posar veu al costat de Vangelis sota el nom de Jon and Vangelis. A rey muerto rey puesto i fan uns fitxatges estrella: Trevor Horn i Geoff Downes dels Buggles que un any abans ho havien petat amb el "Video killed the radio star" (1979). I la cosa no va malament ja que un altre èxit sonat va ser el de "Drama" (1980), el desè disc de la banda, que es situà al 2 en llistes amb sis temes. El primer single fou "Into the lens" que Horn i Downes ja tenien escrit anteriorment, molt curiós el so del baix d'Squire. El 1981 davant la desbandada que hi havia hagut a la banda Mercury publica el primer directe dels Yes "Yesshow".

La història del grup és enrevessada a més no púguer. El 1982 Squire i Alan White formen Cinema amb Tony Kaye i Trevor Rabbin. Amb aquest noms no és d'estranyar que sonés absolutament a Yes però la castanya que es van fotre publicant només la nadala "Run with the fox" va ser monumental amb la qual cosa, amb von criteri van decidir tornar a ser Yes. 

Així que el 1983 torna Anderson, torna Tony Kaye i amb la producció de Horn ressusciten el grup amb "90125" (1983). El disc, amb la nova producció, suposa una ruptura amb els anteriors encaminant el seu estil cap al rock més comercial que es posava de moda en aquells temps, l'AOR (Toto, Foreigner, Journey...). El single "Owner of a lonely heart" actualitzava la popularitat de la banda anglesa convertint-se en el seu tema més popular tot i només arribar a un discret 28 en llistes. També e spot sertir un so més funky a "Leave it". En el disc s'hi inclou "It can happen" que Squire i White tenien pel seu grup Cinema i per últim també s'hi inclou "Cinema", instrumental que guanyà el Grammy a justament això, millor tema instrumental.

El 1983 és Steve Howe qui se'n va per a formar Asia. Fins el 1987 no hi haurà mou disc "Big generator" amb el tema "Love will find the way" com a tema estrella. El disc és un desastre i els músics acaben com el rosari de l'aurora sobre qui té els drets del nom. Anderson, Bruford, Wakeman i Howe han de tocar com ABWH perquè els altres se van quedar com a Yes. Com tornen a veure que cadascú pel seu compte no foten ni un duro es tornen a ajuntar per enregistrar "Union" (1991) on el nom del disc ja deixava clara les intencions després de fotre's els plats pel cap i fent una gira Union Tour per tal que tot es veiés molt bonic. D'aquest disc és "Lift me up", l'últim single d'èxit del supergrup.

"Talk" (1994) arriba sense Howe un altre cop. Amb una curiós aportada de Peter Max s'hi inclou el tema "The calling", un dels meus favorits. En el disc s'hi troba "Walls", una cançó escrita per Roger Hodgson de Supertramp. Tornen Howe i Wakeman per "Keys to ascension" (1996) però el disc barreja de directe i estudi és un xurro. Com a curiositat hi ha una versió d'"America" de Simon i Garfunkel. El disc tingué continuïtat amb "Keys to ascension II" (1997). No va ser bona idea tornar als orígens en plena època grunge. Arribaren "Open your eyes" (1997), "The ladder" (1999), "Magnification" (2001) i a partir d'aquí compilacions i directes fins "Fly from here" (2011), en el qual tornava Trevor Horn i el canadenc Benoit Davis substituïa Jon Anderson. L'últim disc ha estat "The quest" (2021) amb Howe i White com a únics membres històrics després de la mort d'Squire el 2015. 

Alan White, juntament amb Chris Squire, ha estat el músic que més anys ha estat a la banda, ininterrompudament des de 1972 quan hi ingressà, ha mort als 72 anys.

Articles relacionats:

- Chris Rainbow

- ELP

- Moody Blues

- Louis Clark

- Toto

- REO Speedwagon

- Vangelis

- Phil Spector

- The Animals

- Kevin Ayers

Bon Jovi - Lay your hands on me

A Sayreville (New Jersey) es van conèixer anant junts a escola un tal Jonh Bongiovi i David Bryan. Ells dos van formar un primer grup que es va especialitzar en versions, però al grup li faltava suquillo. Van fitxar uns músics que tocaven en una banda de jazz anomenada a The Message: Richie Sambora a la guitarra, Alec John Such -el més veterà- al baix i Tico Torres a la bateria i la cosa va quedar més arregladeta. El nom no se'l van pensar gaire i es van passar de Jon Bon Jovi and the Wild Ones a simplement Bon Jovi americanitzant el nom a partir de 1983.

John ja havia fet una incursió musical en els estudis de gravació participant en el disc "Christmas in the stars" (1980) amb el tema "R2D2 we wish you a Merry Christmas" que tampoc ha passat a la història de la música però potser sí a la dels friquis d'Star Wars. I amb una maqueta del 1981 enregistrada als estudi Power Station de New York on Jonh treballava de noi dels encàrrecs va començar tot. El propietari dels estudis era el seu cosí Tony Bongiovi i l'enregistrà amb la banda The All Star Review amb el bateria Frankie La Rocka que formaria part dels Spin Doctors, el guitarrista Tim Pierce, el baix Huey McDonald i el teclista Roy Bittan que acompanyava Bruce Springsteen. D'aquí va sorgir un tros de tema que és "Runaway" i que va popularitzar el DJ Chip Hobart en una emissió radiofònica. A més el grup despertava diguem que una passió desmesurada en els seus directes entre el públic jovenet (jovenetes sobretot) en els seus primers concerts. 

El gener de 1984 signen el seu primer contracte amb ni més ni menys que Mercury i arriba el primer disc "Bon Jovi" -així per evitar confusions- l'abril de 1984. Amb producció del cosí Tony i de Lance Quinn (Talking Heads) va tenir cert èxit a nivell internacional encara que en vendes es quedà al 43 als EUA i al 71 a UK. El disc crec que és dels injustament oblidats de Bon Jovi conseqüència de discos tremendament comercials que vindrien anys després. En aquest disc neix el duet de composició Bon Jovi/Sambora que durarà anys. "Runaway" els va agafar massa aviat i segons Richie Sambora, si aquest tema l'hagués interpretat algun grup punter de l'època com els Journey hagués arribat al número un sense cap problema. D'aquest disc també és "She don't know me" i "Burning for love".

Després van publicar "7800º Farenheit" (1985) amb un justet impacte comercial. El títol fa referència a la temperatura a la qual què es pot desfer una roca, equivalent a 4313ºC. El primer single "Only lonely" no passà la posició 54 cosa que apuntava mala senyal, això sí, la imatge la cuidava molt bé en els seus vídeos. També s'hi troba la potent "In and out of love", i "Hardest part is the night".

Però l'èxit més bèstia els arribaria amb "Slippery when wet" (1986), número 1 als EUA i 7 a UK, tretze milions de còpies venudes, 12è disc més venut de la dècada dels 80 i el disc més venut el 1987. Va ser el disc de la consagració de la banda. Un disc fet a la mida dels seus fans amb Desmond Child com a col·laborador a l'hora d'escriure les cançons. En van fer tantes que en van sortir fins a una trentena i van ser uns quants grupets d'adolescents de quinze anys de New York i New Jersey els qui van acabar escollint els temes del disc. Aquests fans van ser el responsables d'escollir els que serien els dos primers números un del grup en llistes "You give love a bad name" i amb el seu inconfusible començament "Livin' on a prayer" (el ChelseaHotel explica una història d'aquest tema) Bon Jovi es convertia en una de les més grans figures del heavy-rock o del rock o del heavy pastelero que en deien els heavies més heavies. Aquestes cançons suposaven una fita a l'hora de ballar-les a les discoteques o pubs ja que potser van ser les primeres que es ballaven pegant bots i movent les melenes qui en tenia. També les grupies els hi van fer canviar la portada, originàriament era una noia vestida amb una samarreta molla i es va canviar per una inofensiva portada amb una textura de gotes d'aigua. En un principi el disc s'havia de titular "Wanted dead or alive" com la cançó que fou el 3r single amb un so country. També hi havia lloc per a baladorros com "Never say goodbye".

Amb la inèrcia anterior arriba "New Jersey" (1988), una mica menys popular però amb vuit milions de còpies venudes i número 1 als EUA, UK i mig món. Com a curiositat fou el primer disc americà en vendre´s a la URSS. Amb la mateixa producció i les mateixes idees aquí Bon Jovi ja busca encara més promocionar la seua imatge personal i individual en plan cowboy del rock com es veu en l'invent una mica experimental de "Ride cowboy ride". A part d'això l'elapé va deixar dos números uns com la copa d'un pi: "Bad medicine" i "I'll be there for you". Però no podem deixar passar el "Lay your hands on me" -el primer single de Bon Jovi que vaig tenir-, el "Born to be my baby" (Top 3 als EUA) o la balada ensucradeta de rigor "Living in sin".

A tot això Jon Bon Jovi fa una incursió en solitari amb "Blaze of glory" per la banda sonora de Young Guns II, el que va ser el meu segon single d'ell. Fabulós. El tema li va suposar una nominació als Oscar com a Millor Cançó Original.

I Bon Jovi es talla el cabell, moltes fans s'enfaden amb ell (recordo que a Michael Bolton li va passar una cosa semblant) i arriba el cinquè disc "Keep the faith" (1992), un disc que els seus seguidors més fidels no van acabar d'entendre perquè va suposar un canvi d'estil a un Bon Jovi menys dur i més mainstream. Tot i això les vendes foren molt semblants a l'anterior. El single de presentació va ser justament "Keep the faith", personalment penso que un bon tema que es quedà en un modesta 29 de la Billboard. la power-ballad "Bed of roses" va tenir versió en castellà "Lecho de rosas" i tot amb un single en vinil que és una petita joia de col·lecció. D'aquest elapé també són "In these arms", "I'll sleep when I'm dead" i "Dry country" de la qual es va publicar en single una curiosa versió en directe que no he trobat a Youtube.

Aquest disc suposa l'últim disc dels Bon Jovi amb la seua formació original. I és que el 1994 Alec Such deixa la banda després dels cinc discos i és substituït per Hugh McDonald qui ja hi havia col·laborat en directes i alguns enregistraments. Tanmateix, amb Alec al baix encara es publicaria algun tema nou com "Always" (1994) present el seu seu disc de grans èxits "Cross road".

Mai es van saber les causes perquè alec va abandonar la banda, Alec formà un nou grup anomenat Seventh Heaven juntament amb alguns membres d'Styx. Sempre deia que l'incomodava ser més gran que la resta de companys de banda «La companyia discogràfica acostumava a mentir sobre la meua edat» va afirmar. «Tenia 31 anys quan m'uní al grup. Treia 10 anys als altres. La meua germana s'enfadava perquè la descrivien com la meua germana gran quan en realitat era més jove que jo». Segurament aquesta diferència d'edat va ser un possible motiu de la separació.

Alexander John Such, base rítmica juntament amb Richie Sambora, el que ha passat més desapercebut de la banda, ha mort discretament als 70 anys sense que s'hagi fet pública la causa.

 

Articles relacionats:

- Mr Big

- Van Halen 

Maria Antònia Canals

El 29 d’abril d’enguany ens va deixar als 91 anys la mestra, pedagoga i matemàtica Maria Antònia Canals. Al nostre país, la Maria Antònia Canals ha estat una de les grans referents en l’ensenyament de les matemàtiques aportant una gran quantitat d’idees i materials que han servit per renovar les pedagogies que es feien servir a l’aula. També, durant la segona meitat del segle XX, es va responsabilitzar de la recuperació del llegat pedagògic català que la dictadura franquista intentà eliminar.

Canals es llicencià en ciències exactes (el nom que duien anteriorment els estudis universitaris de matemàtiques) a la UAB però anteriorment també ho havia fet en Magisteri, d’aquesta manera va aconseguir una conjunció complerta entre pedagogia i matemàtiques. Va treballar en diferents escoles, fundà l’associació de mestres Rosa Sensat dedicada al debat, formació i transformació pedagògica i fou formadora de professorat a la UAB, a la UVic i a la UdG. Figura cabdal en l’àmbit educatiu i també en el social va rebre la  Creu de Sant Jordi el 2006.

La principal reivindicació de Maria Antònia Canals era que l’ús de materials manipulatius és imprescindible per ajudar l’alumnat a aprendre matemàtiques i a poder-les gaudir. És a dir, que l’alumnat “toqués les matemàtiques”. Canals posava l'èmfasi en el fet que l’alumne aprengui més que no pas que el mestre ensenyi. El fet d'aprendre matemàtiques es produeix a partir de l’experimentació que obre la porta a l’anàlisi, la descoberta, la deducció… i que porta a la construcció del saber matemàtic. Per exemple, l’ús de daus, monedes i fitxes per a l’estudi de la probabilitat; les formes i les figures geomètriques; la construcció i observació de mesures; l’ús de figures per a les fraccions; dòminos per al càlcul i l’àlgebra o els reglets numèrics (com els de la imatge) per a introduir càlculs aritmètics. No és d’estranyar que a Canals se l’anomeni “la reina del material”.

El 2002 Canals va fundar el GAMAR, el Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola de la Universitat de Girona. Al seu web podeu trobar el llistat de tots els materials que disposen classificats en materials de càlcul, lògica, mesures, probabilitat, geometria i resolució de problemes. N’hi ha centenars! En resum, Prohibit no tocar, que és la idea, també, del Museu de les Matemàtiques de Catalunya

Des de fa uns anys, les societats de professorat de matemàtiques de parla catalana: la Federació d’Entitats d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya (FEEMCAT), la Societat Educativa de Matemàtiques de la Comunitat Valenciana Al-khwarizmi (SEMCV Al-khwarizmi), la Societat Balear de Matemàtiques (SBM Xeix) i la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) atorguen el Premi Maria Antònia Canals dirigit a experiències d’aula innovadores en l’ensenyament de la matemàtica. Si la voleu conèixer una mica més la seua figura podeu trobar una edició del programa (S)avis de TV3 on va ser entrevistada durant una hora.

L’entusiasme que transmetia en l’ensenyament de les matemàtiques es pot resumir en una de les seues sentències més conegudes entre el professorat de la matèria: “Els mestres han de ser feliços fent matemàtiques, d’aquesta manera els alumnes també ho seran”. Les matemàtiques haurien de generar felicitat i no patiment.

(Article publicat al Lectura el 26 de juny de 2022)

Foo Fighters - Cold day in sun

Quan el 5 d'abril de 1994 Kurt Cobain es suïcidava a casa seua, a Seattle, Nirvana estava al cim de la seua carrera però els problemes amb les drogues de Kurt venien de feia mesos. La banda fundadora del grunge va haver de suspendre una gira i la participació a l'important festival de Lollapalooza l'estiu de 1993 i els integrants van decidir que millor deixar el grup per evitar la caiguda que s'oloraven. L'artífex potser va ser el manager Danny Goldberg, però és que ni Kurt ni Courtney Love van ajudar gaire a posar-hi Loctite.

Un cop acabat Nirvana, el baixista Krist Novoselic va continuar tocant en solitari i acompanyant a bandes i el bateria Dave Grohl decideix formar un nou grup: els Foo Fighters. Grohl s'envolta del guitarrista Pat Smear que ja havia treballat amb Nirvana, del baix Nate Mendel i del bateria William Goldsmith, aquests dos últims procedents del grup Sunny Day Real State. El nom de Foo Fighters prové de la denominació amb què es coneixien els fenòmens OVNI entre els pilots aliats de la II Guerra Mundial.

Debuten amb l'elapé "Foo Fighters" (1995) ni un any després de la mort de Kurt. El disc ja el tenia Grohl al cap des de feia temps, per això el va enregistrar ell sol tocant tots els instruments. Arribà al 3 de les llistes a UK gràcies a cançons com "This is a call" i sobretot a la millor cançó del grup "Big me". Ja aviso al lector o lectora que un servidor és molt poc fan dels Foo Fighters i que aquesta és gairebé l'única cançó que m'agrada, per tant l'article serà en un to molt poc objectiu.

No sé si el detonant va ser que Grohl no comptés amb ell per l'enregistrament del disc que abans de gravar el segon William Goldsmith ja va renunciar. En aquest segon disc "The colour and the shape" (1997), un elapé doble, la bateria majoritàriament va anar a càrrec de Grohl. D'aquest disc són "Monkey wrech" (fixeu-vos en la cançó que sona a l'ascensor), "Everlong" i "My hero". 

A les sessions d'aquest disc Grohl incorpora el texà Taylor Hawkins com a bateria, Semar deixa el grup sent substituït per Franz Stahl encara que aquest no va arribar ni a la publicació del tercer disc "There is nothing left to lose" (1999). Sí que arribà, tanmateix, a l'oblidada "Walking after you" (1998), un single de la B.S.O. de The X-Files. Amb el trio Grohl-Mendel-Hawkins i BMG com a nova companyia treuen singles com el mitjanament exitós "Learn to fly", "Stacked actors", "Breakout", "Generator" i "Next year" (amb divertit vídeo recreant la missió Apollo XI de la NASA). Tot i allunyar-se del grunge inicial el disc és ben rebut pels fans i per la crítica i obté el Grammy a Millor Disc de Rock i "Learn to fly" el de Millor Vídeo Musical.

S'incorpora el guitarrista Chris Shiflett per al quart disc "One by one" (2002), que resultarà ser el més comercial segons les llistes de vendes i d'èxit. Amb aquest disc arriben per primer cop al número 1 de les llistes UK i al 3 d'EUA i tornen a guanyar el Grammy al Millor àlbum de Rock per segon cop consecutiu. El primer single "All my life" guanya el Grammy a la Millor Cançó de Rock. El segon single "Times likes these" apareix a American Pie 3 i la va fer servir George Bush durant la seua campanya presidencial del 2004, motiu pel qual els Foo Fighters van donar suport a John Kerry, el rival de Bush. El tercer single "Low" va venir publicitat per la prohibició del seu videoclip en el qual Grolh apareixia amb un bon entoldat. En aquest disc hi participa Brian May a "Tired of you".

El quartet segueix amb el doble "In your honor" (2005). Com l'anterior el disc entra molt fort en llistes de vendes. Inclou temes típics dels Foo Fighters com "Best of you", "D.O.A", "Resolve" i "No way back". Però també inclou coses més agosarades com "Cold day in the sun" on Taylor Hawkins hi posa veu i guitarra, el piano de John Paul Jones a "Miracle", la mandolina a "Another round" i la veu de Norah Jones a una impressionant "Virginia moon". És el disc de la banda més venut a tot el món.

Pel directe "Skin and bones" (2006) recuperen Pat Smear. Amb "Echoes, silence, patience and grace" (2007) tornen a demostrar que són una banda amb uns fans molt condicionals. Ho demostra l'èxit de singles com "The pretender", "Long road to ruin" i "Let it die". La banda sempre ha posat molta cura i originalitat en els videoclips. A contracor de Grohl RCA publica un disc de grans èxits "Greatest hits" (2009) amb dos temes inèdits "Wheels" i "Word forward".

Un altre enorme èxit va ser l'elapé "Wasting light" (2011), un nom que avui en dia no ens faria gaire gràcia amb els preus que porta, la llum no els discos. El disc va guanyar quatre premis Grammy: el de millor àlbum de rock, el de millor interpretació de hard-rock per l'estrident "White limo" i la millor interpretació de rock i millor cançó de rock per "Walk" que també va guanyar el premi al millor vídeo de rock dels MTV Awards.

El 2011 fan un divertimento en forma de vinil d'edició limitada amb versions de Paul McCartney "Band on the run",  de Gerry Rafferty "Baker street", de Pink Floyd "Have a cigar" en la qual hi col·labora Bryan May, dels Ramones "Danny says" o de Prince "Darling Nikki". El vuitè disc d'estudi seria "Sonic highways" (2014) en el qual Grohl es rodeja d'amics per enregistrar els temes i debuta en llistes directament al 2 de la Billboard. S'hi extreuen cinc senzills: "Something from nothing" amb Rick Nielsen; "The feast and the famine" amb Peter Stahl dels Scream; "Congregation" amb Zac Brown; "What did I do?/God as my witness" amb el bluesman Gary Clark Jr i "Outside" amb Joe Walsh dels Eagles. Cadascun dels senzill i dels temes del disc foren enregistrats en cutats diferents que apareixen a la portada del disc. El 2015 cauen un parell de singles, una versió que Grolh ja tocava amb Nirvana del "Kids in America" de Kim Wilde i "Saint Cecilia". 

Un altre número 1 directe a la Billboard va ser "Concrete and gold" (2017), un disc on la mateixa banda reconeix que barreja des de hard-rock fins a pop. Es van extreure els singles "Run" guanyadora del Grammy a la millor cançó de rock , "The sky is a neighborhood" i "The line". I acabem amb "Medicine at midnight" (2021) amb "Shame shame" com a primer single,  "No son of mine" com a segon, una bonica "Waiting on a war" de tercer. El tema "Making a fire" guanyà enguany el Grammy a la millor interpretació de Rock i comptà amb un remake de la mà de Mark Ronson.

El 25 de març va morir Taylor Hawkins a Bogotà als 50 anys. El seu cos va ser descobert hores abans d'una actuació a l'habitació de l'hotel. L'autòpsia revelà que el seu cos presentava nombrosos substàncies estupefaents.

Articles relacionats:

- Soundgarden

- Alice in Chains