Des de Lleida...: Van Halen

Els germans Eddie i Alex Van Halen són fills d'un director d'orquestra holandès i residents a Pasadena des del 1965. Amb la música a la genètica, tot i que amb un estil diferent, el 1975 formen un grup amb el cantant David Lee Roth i el baix Michael Anthony, Eddie agafa la guitarra i Alex la bateria. El nom, sense donar-hi gaires voltes, l'anomenen Van Halen.

La banda es dedica més al rock dur que no pas a la música clàssica del compositor Jan Van Halen i es dediquen a tocar versions en clubs californians. En ells s'hi fixa el cantant de Kiss, Gene Simmons, que porta una maqueta a la seua discogràfica, Casablanca Records, però li diuen que tururut mangala. També s'hi fixa el productor Ted Templeman que sí els aconsegueix un contracte amb Warner Records.

Debuten discogràficament el 1978 amb un disc de títol senzill de recordar "Van Halen". El disc es converteix en un èxit impressionant, ven més de 10 milions de còpies i és l'onzè disc més venut dels anys 70. Avui en dia se'l considera com un dels grans del rock. El disc sona com si hagués estat gravat en directe gràcies a la producció de Templeman. També Eddie Van Halen inventa una nova tècnica de tocar la guitarra, el tapping, en la qual es fan servir les dos mans en el pal de la guitarra, sense cap dubte Eddie Van Halen es convertiria en un dels grans guitarristes del rock, un virtuós de la guitarra. Curiosament durant la campanya de promoció del disc Eddie tocava d'esquena al públic perquè ningú descobrís com era la seua tècnica. La tercera cançó del disc, l'instrumental "Eruption" que amb només 102 segons és una mostra de la bogeria de la guitarra d'Eddie que el fans del videojoc Guitar Hero coneixeran. Una altra virtuositat és la versió del "You really got me" dels The Kinks. Uns altres temes emblemàtics del disc són el que l'obre "Runnin' with the devil" (inspirada en aquest tema dels The Ohio Players) i el single "Ain't talkin' bout love", una cançó més eclèctica però sobradament coneguda. En la portada del disc dissenyada per Dave Bhang i Elliot Gilbert ja es veu el que seria el seu logo habitual.

Després de tota aquesta adrenalina publiquen el segon disc amb el títol molt original de "Van Halen II" (1979). El disc, amb vendes milionàries però sense aconseguir els èxits del primer compta amb un solo acústic d'Eddie "Spanish fly", que podria haver signat Joaquín Rodrigo o Francisco Tárrega, un gran single inspirat en Fletwood Mac "Dance the night away" i "Beautiful girls".

Amb menys acceptació per la crítica va arribar "Women and children first" (1980). però ja era igual, l'any 1980 Van Halen ja era la banda americana més influent en el món del hard-rock substituint Deep Purple o Black Sabbath. Només amb la base rítmica necessària de bateria i baix, la guitarra virtuosa i un cantant amb melena rossa que va adquirint la reputació de sex-symbol fomentada en el fet que va convidant les seues fans al camerino després de cada actuació doncs ja en tenien prou. L'ínclit cantant va destrossar un auditori quan va descobrir que al seu camerino tenia MM marrons, quan per contracte no les volia. En aquest disc incorporen en el tema "And the cradle will rock..." un piano elèctric que sona a guitarra i que anys després en traurien un bon profit, el single "Everybody wants some!!" i una pista oculta després de l'últim tema "In a symple rhyme", l'instrumental de 18 segons "Growth".

També fluix de vendes comparat amb els dos primers, arriba "Fair warning" (1981), que tot i això ven més de dos milions de còpies. Mentre David Lee Roth volia fer coses roqueres Eddie es tornava més pop volent fer servir sintetitzadors que ja començaven a estar de moda en aquells inicis dels vuitanta. L'àlbum ja denotava una mica el mal rotllo i, sincerament, el nivell és baixet. Els puristes de la banda el consideren com un dels millors gràcies a temes com "Unchained" i "So is this love?"

El 1982 la banda torna amb un so més habitual amb "Diver down", on s'inclou una especial versió del "Oh, pretty woman" de Roy Orbison amb videoclip censurat per l'MTV -la intro del tema és llarga, tingueu paciència-. També versionen en el disc "Dancing in the street" de Martha and the Vandellas i el "Where have all the good times gone" dels the Kinks. Curiosament, en la interpretació crooner del clàssic "Big bad Bill" el pare Van Halen hi toca el clarinet. I finalment en "Little guitars" a Eddie Van Halen li dona per fer una introducció flamenca. En aquest mateix any Eddie Van Halen aconsegueix la fama mundial que li faltava al mercat aliè al hard-rock fent el solo de guitarra del "Beat it" de Michael Jackson que s'incloïa al "Thriller", el disc més venut de la història.

Però sense cap mena de dubte el major impacte els arriba amb "1984" i el tema "Jump" que marca una fita dins de la carrera del grup. El grup d'un monstre de la guitarra aconsegueix el seu major èxit gràcies... a un sintetitzador! La cançó ocasiona un cisma en el món del hard-rock que els acusa de traïdors i que a veure què és això de posar un teclat en una cançó... però que va servir de referència per al naixement d'altres grups com Bon Jovi o els Europe. Si "1984" no arriba al número 1 de els llistes és culpa justament del "Thriller" de Michael Jackson... poca gràcia li devia fer a Eddie. Onze milions de còpies venudes, el 19è disc més venut dels vuitanta i un single número 1 arreu del món. La gent de l'Hotel Chelsea @ChelseaHotelB en expliquen la història de la cançó en el seu blog. Si "Jump" és un himne, no ho hauria de ser menys "Panama" ni "I'll wait". Tant d'èxit no podia ser bo i va fer esclatar les tensions internes amb l'abandonament de David Lee Roth i l'entrada del veterà rocker Sammy Hagar. A més Eddie es va dedicar a reforçar la seua faceta de teclista.

Injustament tapat pel disc anterior va quedar el "5150" (1986), el que fou el setè àlbum del grup i el primer amb Haggar com a vocalista. El títol és el nom de l'estudi de gravació d'Eddie i el disc, aquest cop, sí aconseguí arribar a l'1 en vendes. El tema més exitós va ser "Why can't this be love" però també cal destacar "Dreams" i "Love walks in". L'elapé ven més de quatre milions d'exemplars.

En els següents discos els Van Halen s'acomoden una mica en l'estil perdent la força dels anys inicials i acomodant-se en un rock més AOR. D'aquesta manera arriba "OU812" (1988), tot i això aconsegueixen un número 1 amb "Black and blue" i "When it's love".

A "For unlawful carnal knowledge" (1991) tornen a treballar amb Templeman i aconsegueixen que el disc es situï a l'1 en vendes. En el primer single "Poundcake" s'hi pot escoltar un solo de trepant que després acaba acompanyant la guitarra d'Eddie. Després vindria el directe "Right here, right now" (1993) i "Balance" (1995) amb un so molt diferent, una famosa portada dissenyada per Jeri Heiden, i en el qual s'inclou una de les meues cançons favorites de la banda i força oblidada "Can't stop lovin' you".

Després d'una desastrosa gira Hagar deixa el grup i l'any 1998 fitxen el vocalista d'Extreme Gary Cherone pel disc "Van Halen III", disc que és un absolut desastre comercial i Cherone és acomiadat. A base d'anar publicant directes i grans èxits els Van Halen van vivint comercialment fins que torna David Lee Roth per al disc "A different kind of truth" (2012), l'últim disc que tenen. I no hem d'oblidar que Eddie Van Halen va publicar la banda sonora d'una peli porno "Sacred sin" (2006) de Michael Ninn, una mostra aquest "Catherine".