dimecres, de juny 28, 2023

The Smiths - This charming man

Johnny Marr, un músic veterà de Manchester, buscava un lletrista per a les seues cançons i va trobar un tal Stephen Patrick Morrissey, president del club de fans del New York Dolls i que acabava de publicar el llibre James Dean is not dead. Ells dos, amb Andy Rourke -amic de Marr des de l'institut- al baix i Mike Joyce a la bateria formen The Smiths l'any 1982. Segons ells van prendre aquest nom pel seu "implícit anonimat".

Debuten amb el single "Hand in glove" (83), que després interpretaria Sandie Shaw (1984) (al tanto amb aquest nom durant l'article). El segon single és tot un clàssic de les llistes independents britàniques "This charming man" (83) amb la icònica foto en portada de l'actor francès Jean Marais. La cançó fou escrita a proòsit per a la participació de la banda en el programa Radio 1 de la BBC i la lletra tracta d'un noi al qual se li punxa la roda de la bicicleta i un elegant senyor en un elegant cotxe s'atura a consolar-lo i vagi a saber vostè a què més. De fet la cançó es considerà una alusió a la suposada homosexualitat de Morrissey. Morrissey, emprenyat, aclarí que el tema al·ludeix a la peli L'empremta (1972) en què Laurence Olivier i Michael Caine són els amants d'una mateixa dona.  

Amb el tercer single "What difference does it make" (84) tenen problemes ja que l'actor britànic Terence Stamp perquè no els deixa posar una foto seua de la peli El Col·leccionista (1965) en portada i l'han de substituir per una amb una pose idèntica de Morrissey però gràcies a Sandie Shaw poden tornar a distribuir la portada original. I amb aquest single arriba el primer elapè "The Smiths" (84) amb foto de Joe Dalexandro a la pel·lícula Flesh (1968) d'Andy Warhol i Paul Carrack als teclats. De fet The Smiths ha estat la banda que ha establert una identitat visual més bèstia en els portades de singles, maxis i elapès. I això és gràcies a dos noms sobretot, Morrissey i la directora de producció de la discogràfica Rough Trade Jo Slee


Segueixen editant maxi-singles, que era el seu fort, i que són recollits en un antològic segon llarga durada "Hatful of hollow" (84) amb les sessions radiofòniques de BBC Radio 1. En aquest disc hi trobem el seu primer Top 10 "Heaven knows I'm miserable now" on Morrissey declara el seu amor per Sandie Shaw inspirant-se en "Heaven knows I'm missing him now"; la història de sexe traumàtic de "William, it was really nothing" i menció a part per "How soon is now?". Aquest últim tema té un riff inspirat en el "Layla" de Clapton segons va reconéixer Johnny Marr. Un tema de set minuts que en single no dura ni quatre.

Després del maxi "Shakespeare's sister" (1985) que donà nm a una banda dels anys 90 arriba l'edició de "Meat in murder" (85), un altre dels grans discos. El disc de contingut molt social i polític (i vegetarià si llegim bé el títol) inclou "Barbarism begins at home", (amb Viv Nicholson a la portada, llegeixin la història del personatge explicada per Mathew Tree) també amb durades molt diferents segons si és la versió disc o single" i "That joke isn't funny anymore".  Una crítica al sistema educatiu anglès ve amb "The headmaster ritual". L'activisme vegetarià de Morrissey va fer que Sandie Shaw li dediqués el tema "Steven, you don't eat meat".

En començar el 1986 s'incopora al grup un segon guitarrista, Graig Gannon, conseqüència de l'addició a l'heroïna de Rourke i que fou apartat de la banda durant unes setmanes, Morrissey li va informar deixant-li una nota al cotxe. Rourke es va tornar a incoporar poqies setmanes abans del juny, quan va caure un altre disc antològic "The Queen is dead" (86). I què hi trobarem en aquest elapè? "The boy with the thorn in his side", "Bigmouth strikes again", "I know it's over", "Cemetry gates", "Some girls are bigger than others" i l'antimonàrquica "The Queen is dead", tema que es va recuperar l'any passat per motius obvis i on Rourke es deixa escoltar més. I no, no em descuido la peça que millor defineix la carrera dels Smiths: un tema que no va passar del 10 en llistes però que Marr diu que és la millor cançó que ha escoltat en la seua vida. Una cançó trista amb una veu sensible i una música fabulosa "There is a light that never goes out". La cançó ha fet escola àmpliament i l'han adaptat The Divine Comedy, Neil Finn de Crowded House, Mikel Erentxun, Noel Gallagher...

Després dels singles "Panic" (1986), el primer amb Gannon de forma oficial sobre el desastre nuclear de Txernobil amb una frase recordada a la lletra Hang the blessed DJ because the music that they constantly play it says nothing to me about my life (el destinatari era el locutor Steve Wright que va posar "I'm your man" de Wham després d'informar de l'accident nuclear), i "Ask" (1986) amb l'escriptora Shelag Delaney reverenciada per Morrissey en portada  continuen en el top amb "The world won't listen" (87), un disc recopil·latori que ja inclou també els dos singles anteriors. I la curiositat de "You just haven't earned it yet baby", una frase de Geoff Travis, responsable de Rough Trade, quan Morrissey li va comentar que estava descontent de la promoció dels seus discos. Un altre disc recopil·latori, doble disc en aquest cas i que va ser destinat al mercat americà, va ser "Louder than bombs" (1987). En aquest podem escoltar "Sheila take a bow".

I arriben al 2 amb "Strangeways here we come" (1987), un títol referit a la presó de Manchester i per molts i moltes el millor disc de la banda. Tot això gràcies a temes gairebé impossible de recordar el títol "Girlfriend in a coma", "I started something I couldn't finish", "Last night I dreamt that somebody loved me", "Stop me if you think you've heard this one before". L'ècit portà que un fan seu entrés a punta d epistola en una emissora de ràdio de Denver obligant a programar cançons de The Smiths durant cinc hores.

Set mesos després, Morrissey comença a publicar en solitari. "Viva hate" (1988) és el seu primer i exitós elapè al qual li seguiria una àmplia singlegrafia. En dos d'aquest singles "Interesting drug" (1989) i "The last of the famous international playboys" (1989) hi posen la base rítmica Rourke i Gannon, els playboys a qui fan referència són David Bowie, Howard Devoto (Magazine) i ell. La col·laboració entre Morrissey i Rourke va continuar sent fructífera tocant el baix a "November spawned a monster" (90) i "Picadilly palare" (1990) i fou el compositor dels temes "Yes, I am blind" (89), "Girl least likely to" (90) i "Get off the stage" (1990) buscades en singles que apareixen com a cara B. Mentrestant la discogràfica publica el directe de The Smiths "Rank" (1988). Johnny Marr s'uneix a The The publicant "Mind bomb" (1989) i "Bona drag" (1990). I tot això va ser el final del lustre d'or dels Smiths. El 1989 Rourke i Joyce porten a Morrissey i Marr als tribunals ja que ells només habien obtingut un 10% dels guanys del grup. Rourke es conformà amb 83.000 lliures que se les devia petar en un no-res perquè el 1999 es va declarar en fallida i Joyce persistí amb la demanda i va cobrar 1 milió en royalties retroactius i el 25% a partir d'aleshores.

Rourke va tocar amb Sinead O'Connor i apareix en quatre cançons del disc "I do not want what I haven't go" (1990) entre les quals "The Emperor's new clothes". També posà el baix en el disc "Last of the independents" (1994) de The Pretenders, per exemple en el gran "Night in my veins". Tocà amb Killing Joke, Ian Brown i amb Badly Drawn Boy va estar de gira dos anys. Al costat del baix dels New Order Peter Hook i del de The Stone Roses Mani Mounfield va formar el grup Freebass enregistrant alguns singles i el disc "It's a beautiful life" (2010). Sota el nom de D.A.R.K. s'agrupen el DJ Olé Koretsky, la vocalista Dolores O'Riordan de The Cranberries i Andy Rourke publicant el disc "Science agrees" (2016), podeu escoltar "Curvy" per a què us feu una idea.

L'última actuació de Rourke en directe va ser l'octubre de l'any passat en un concert de Johnny Marr al Madison Square Garden telonejant The Killers. Els dos van tocar "How soon is now?" i "There is a light that never goes out", després Marr i The Killers tocarien "This charming man". Un mes després Marr, Rourke i Kav Blaggers de Happy Mondays enregistren "Strong forever" sota el nom artístic de Blitz Vega.

Andy Rourke ha mort als 59 anys després de patir un llarg càncer de pàncrees.

Articles relacionats:

- Happy Mondays

- New York Dolls

- The Cranberries

- Black

- David Bowie

- The Killers

- George Michael

- Hurts


diumenge, de juny 18, 2023

La geometria de les cassoles

Avui és diumenge d’Aplec del Caragol a la ciutat de Lleida i els 115 cuiners i cuineres de les colles de ben segur se faran un bon fart de remenar cassoles de tots els tipus, amplàries i fondàries farcides de caragols plans o bovers o altres espècies vegetals i animals susceptibles de ser devorades pels 14500 collistes previstos.

Aquestes cassoles, estris de cuina tan antics com la mateixa humanitat, tot i haver estat fetes de diferents materials sempre s’han caracteritzat per tenir una forma cilíndrica o troncocònica. Aquesta simetria circular segurament ve causada pel procés artesanal de fabricació de les cassoles amb fang (volum de revolució), per la distribució uniforme de la calor o per la facilitat de ser remenades i netejades ja que aquestes formes no tenen arestes laterals. 

Però hi ha un motiu matemàticament interessant que podria explicar aquest fet que les olles i cassoles tinguin la forma que tenen i que es fonamenta en el teorema de Pitàgores. Aquest teorema, potser el més popular de la història de les matemàtiques, ens diu que en un triangle rectangle el valor de la hipotenusa (el costat més llarg) és igual a l’arrel quadrada de la suma dels quadrats dels catets (els altres dos costats). És a dir, si tenim un triangle de catets 1 i 1, la hipotenusa (el costat llarg) mesura aproximadament 1,41.

Imagineu per un moment que una cassola gran tingués una forma prismàtica de base quadrada (com una caixa) i que aquesta cassola mesurés 1 m i 1 m de costats (sense importar-ne la fondària), aleshores la diagonal de la cassola mesuraria 1,41 m. Amb aquesta forma de cassola la tapa hauria de ser quadrada de costats 1 m i 1 m i podria passar que si som una mica sapastres aquesta tapa caigués fàcilment dins de la cassola ja que hem vist que la diagonal mesura 1,41 m que és notablement major (un 41%) que les mides dels costats de la tapa. En canvi, una tapa rodona no pot caure dins d’un cilindre perquè l’amplada d’una circumferència passant pel seu centre és constant. Això també explicaria perquè la majoria de les tapes de les clavegueres són rodones i així s’evita que caiguin pel forat. 

Un altre detall a tenir en compte amb les figures de base circular és que la relació entre el radi (o el diàmetre) i la seua àrea no és una relació lineal, sinó que segueix una relació que anomenem quadràtica. Les mides comercials de les paelles venen donades pel diàmetre de la part superior (la més ampla) i, per tant, la mida de la base a causa de la seua forma troncocònica és inferior. Suposem que tenim una paella de base 24 cm de diàmetre o 12 cm de radi, això dona una àrea de la base d’uns 452 cm2. Si decidim que no en tenim prou amb aquesta paella i en comprem una de més gran per si de cas, amb radi de la base 15 cm, aquesta tindria una àrea de 707 cm2. Amb la nova paella el radi ha augmentat un 25% però l’àrea ho ha fet un 56,4% i això cal tenir-ho en compte per les racions i el temps de cocció.

Cassola de caragols troncocònica

La importància de la forma geomètrica en el disseny de les coses: aquesta superfície de revolució permet remenar i netejar amb facilitat i com té amplada constant es pot tapar sense que la tapa caigui a dins.

(Article publicat al Lectura el 4 de juny de 2023)


El problema dels 17 camells

Avui fa dos diumenges, el company Estanis Fons, en el seu article en aquesta mateixa secció de ciència, feia referència al problema dels 17 camells. Aquest és un problema històric en la matemàtica recreativa que podem trobar enunciat amb camells, cavalls, vaques, monedes i múltiples artefactes susceptibles de ser heretats i per això també es coneix com el problema de l’herència.

De manera senzilla podem resumir el problema amb el següent enunciat: Un home mor i deixa una herència de disset camells que s'ha de repartir entre els seus tres fills de manera que a un li ha de deixar la meitat (½), a un altre la tercera part (⅓) i a l’última la novena part (1/9). Els tres germans poden complir la voluntat del seu pare?

Fent els càlculs observem que la meitat de 17 és 17/2=8,5; la tercera part 17/3=5,666… i la novena part 17/9=1,888… amb la qual cosa sembla ser que per a fer aquest repartiment caldria esbocinar els camells i els hereus volen els camells sencers. Del primer que podem adonar-nos és que 17 no és múltiple ni de 2, ni de 3 ni de 9 i per tant no podem fer divisions exactes del 17 fent aquestes particions (de fet el 17 és primer). Per tant, per poder fer el repartiment necessitaríem un número de camells que el puguem dividir entre 2, 3 i 9, és a dir, que sigui múltiple de 2, 3 i 9. I el múltiple comú més petit de 2, 3 i 9 és 18.Per tant amb 18 camells podríem fer el repartiment, així que als tres germans només els hi caldria demanar un camell prestat. Amb el divuitè camell prestat vegem com fan el repartiment: 18/2=9; 18/3=6 i 18/9=2 amb la qual cosa ara sí que els tres germans tindrien un nombre natural de camells i a més 9+6+2=17 i poden tornar el divuitè camell a qui bonavent els hi ha deixat. Herència repartida. Aquesta solució la va proposar el matemàtic italià Niccolo Fontana, conegut com a Tartaglia, al segle XVI.

Però què ha passat aquí? Amb 17 camells no podien repartir l’herència i amb 18 sí i n’ha sobrat un? Sembla paradoxal però la qüestió és que la suma del repartiment proposat pel pare no dona la unitat ½+⅓+1/9=17/18=0,944444… que és una mica menys de la unitat. Això vol dir que el pare al testament no va repartir-ho tot sinó que es va deixar 1/18 part per repartir, quantitat que correspon a 0,0555… camells. Per últim, cal dir que el repartiment proposat amb l’ajut del camell addicional no compleix les condicions de l’herència al peu de la lletra perquè realment al germà que li deixa 9 cavalls li està deixant una mica més de la meitat: 9/17=0,5294…

19 corders

Un altre problema conegut apareix en el llibre del segle XIX Mental nuts de S.E.Clark. En aquest problema es proposa repartir 19 corders sense tallar-ne cap de tal manera que a un hereu li toqui la meitat (½), a un altre una quarta part (¼) i a l’altre una cinquena part (⅕). Com ho resoldríeu?


(Article publicat al Lectura el 7 de maig de 2023)

dimarts, de juny 13, 2023

Tina Turner - River deep, mountain high

No tenia ni vint anys quan Anna Mae Bullock va anar a veure l'actuació d'un cantant i guitarrista anomenat Ike Turner que actuava amb un cor de veus femenines, The Ikettes. Anna Mae va quedar fascinada, va pujar a l'escenari, agafà un micròfon i començà a cantar "You know I love you" de BB King deixant l'auditori impressionat. I no només el públic, sinó també al guitarrista, que la va contractar per a les Ikettes. Ike Turner la va convertir en la seua destacada solista i en la seua parella. La parella es converteix en el millor duo de soul amb la guitarra d'Ike i la veu de la nova Tina Turner.

El primer single del duet-parella és "A fool in love" (1960), després vindria "It's gonna work out fine" (1961), "Poor fool" (1961) i "Tra la la la la" (1962). No aconseguien cap reconeixement comercial ni grans posicions en llistes, però els crítics hi veien alguna cosa que els feia diferents. No cal vendre gaire per ser un clàssic històric, i això va passar el 1996 quan graven un tema de Jeff Barry i Ellie Greenwich produït per un tal Phil Spector "River deep, mountain high" (brutal el wall of sound). No va vendre ni per a pipes, però el tema és un clàssic. Spector va tancar el seu segell Philles Records després d'enregistrar aquest single per l'inesperat fracàs. Però aquest va ser el meu primer disc que vaig tenir d'Ike i Tina Turner.


Per la veu de Tina passen cançons dels Rolling Stones "Honky tonk women" (1969), dels Beatles "Come together" (1969), "Get back" (1971) o "Let it be" (1971), d'Otis Redding "Respect" (1970), de Wilson Pickett "Land of 1000 dances" (1969)... i de la Creedence Clearwater Revival. "Proud Mary" (1971) els dona, per fi, el reconeixement del públic americà arribant al 4 en llistes. La parella ofereix en els seus directes una imatge que el públic accepta amb els moviments de cames de Tina. Ike, un guitarrista com la copa d'un pi, es va quedant enrere. Però darrere d'aquesta modèstia dalt de l'escenari hi havia un marit que era un dictador, que la maltractava, que la tenia atemorida per la seua violència "El meu ull esquerre estava negre tot el temps i el meu nas trencat" i que la utilitzava com volia per als seus negocis i contractes com si fos una esclava. Després del "Notbush city limits" (1973) Tina diu prou al patiment i se separa d'Ike, que s'havia convertit en un heroïnòman. El seu canvi cap a la fe budista diu que la va enfortir. No li posa gens fàcil perquè Ike sap que estan al top del rythm'n'blues que està despuntant entre el públic blanc. Però res, que Tina decideix trencar el grup i el matrimoni. Ike va voler venjar-se, se li endugué tot i Tina es queda sense res, només amb un dólar.

Així que, als 38 anys, Tina ha de començar de nou fent gires com a simple telonera a artistes de menys cotització, no li quedava cap altre remei per tirar endavant i semblava ser que el futur aniria per aquí, en actuacions al cabaret del Caesars Palace de Las Vegas.. Però quan tot semblava que aniria en la monotonia aquesta es troba Martyn Ware dels Heaven 17 amb qui enregistra "Ball of confusion" (1982) de The Temptations per al disc "Music of quality ans distinction". El 1982, David Bowie la presenta als periodistes com la seua cantant favorita. Bowie serà un nom important a partir d'ara.

La trobada fructifica i obre la porta a un disc per Capitol Records que és la clau de la carrera de Tina Turner. Després de 20 anys de carrera sense cobrir ni despeses, comences a vendre discos i et trobes en el millor moment. Tot va començar amb el single "Let's stay together" (1984), el tema d'Al Green en el qual hi van posar mà els Heaven 17 i va acabar amb l'elapé "Private dancer" (1984) que va vendre deu milions de còpies i es va convertir en un dels més venuts dels 80. El disc inclou un gairebé irreconeixible "Help" dels Beatles i "1984" de Bowie, dos versions que potser ja no li feien falta, però que són significatives per a recordar com havia estat la seua carrera. Turner li tornà el favor cantant al "Tonight" (1984) de Bowie. Deixa el soul i es passa al rock en una època en què feia poc era impensable que una dona omplís un gran estadi llevat d'alguna estrella del folk. A inicis dels 80 el rock amb nom de dona va donar un pas molt important amb Madonna, Cyndi Lauper, Whitney Houston, Suzanne Vega, Bangles, Go-go's, Runaways... Però tornem a "Private dancer" que duu el títol d'una cançó escrita per Mark Knopfler i que els Dire Straits havien d'incloure a "Love over gold". Però Knopfler va pensar que li aniria bé una veu femenina i li oferí a Tina Turner, Knopfler per problemes contractuals no va poder tocar la guitarra en el tema, ho va fer Jeff Beck, però sí hi van participar John Islley i companyia, arriba al 7 de les llistes. Però això no és tot, el tercer single "What's love got to do with it" (1984) aconsegueix el número 1 en llistes, el primer i únic de Tina Turner, i en solitari. El seu single de més èxit. El 4rt single va ser "Better be good to me", número 5 en llistes... fins a 7 singles es van extreure d'aquest disc que va aconseguir 3 premis Grammy. Amb 45 anys és la reina del rock.

El retorn va ser imparable. Era un cas únic. Una veterana que, sense haver-se'n anat del tot, tornava de la millor manera possible. I arriba el segon disc "Break every rule" (1986) i tothom vol produir-la: Mark Knopfler, Bryan Adams, Rupert Hine, Bob Clearmountain... i complementa els singles amb vídeos que la reforcen. El disc també es va explotar al màxim amb set singles, dels quals destaquen "Typical male" (2 en llistes, entre el "When I think of you" de Janet Jackson i el "True colors" de Cyndi Lauper li van barrar el pas al cim de la Billboard) amb Phil Collins  a la bateria; "Two people"; "Girls" un tema de Bowie i "What you get is what you see" que havia de tocar Clapton a la guitarra, però que al final no ho va fer.

I tot i que ja havia participat com a cantant en el paper de la Reina Àcida a Tommy (1969) dels The Who, a Mad Max 3-Beyond Thunderdome agafa el paper d'actriu principal al costat de Mel Gibson  i a més interpreta una cançó que és l'estrella de la banda sonora "We don't need another hero" (1985) que queda al 2 en llistes -un altre tema de banda sonora, el "St Elmo's Fire" de John Parr li barrà el número 1- i "One of the living" que es quedà només al 15 en llistes però que guanyà el Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina.

Ara Tina Turner ja fa el que vol i després de tres anys d'actuacions i contactes edita un directe "Tina live in Europa" (1988) rodejada d'amics i col·laboracions: "Addicted to love" de Robert Palmer; "A chance is gonna come" de Sam Cooke amb Robert Cray a la guitarra; "Tonight" amb Bowie, "Tearing us apart" amb Eric Clapton, "It's only love" amb Bryan Adams i un espectacular doble "Let's dance" al costat de David Bowie i tot això amb John Miles als teclats. Amb aquest disc va tornar a guanyar un Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina.

La culminació d'aquest retorn continua amb "Foreign affair" (1989) que obria amb "The best", un tema que tot i no arribar molt alt en llistes s'ha convertit en una de les icones de Tina Turner, tot i que la primera en cantar-la va ser Bonnie Tyler. La cançó, el cert és que s'ha repetit massa. També és d'aquest disc la tranquil·la "I don't wanna lose you" escrita per Albert Hammond i a "Foreign affair", que va ser el quart single, hi toca Mark Knopfler. En resum, dotze milions de còpies venudes. Mentrestant participa en el single "It takes two" (1990) de Rod Steward per al disc "Vagabond heart".

El 1993 Tina Turner es tornava a posar en el centre de l'escena cinematogràfica amb "What's love got to do with it", pel·lícula biogràfica adaptada de la seua autobiografia "I, Tina, my life story" amb Angela Basset en el paper de Tina. Del film també es va aprofitar per extreure noves cançons com "I don't wanna fight" escrita per Lulu per a, en un principi, Sade. Una fabulosa versió del "Disco inferno" de The Trammps. "Why must we wait until tonight" de Bryan Adams (amb un single edició raríssima) i noves versions del "Proud Mary" o de "Shake a tail feather".

"Wildest dreams" (1996), llevat del primer single "Whatever you want", va ser un compendi de temes amb amics: el clàssic de John Waite "Missing you" amb Trevor Horn; "On silent wings" amb Sting; "Confidential" amb Pet Shop Boys; "In your wildest dreams" amb Barry White. I al costat de Bono i The Edge dels U2 publica un altre dels grans temes de la seua carrera "Goldeneye" (1995) per la banda sonora de la pel·lícula de James Bond protagonitzada per Pierce Brosnan per primer cop. El tema va suposar una nova època per a les bandes sonores de les pelis del superagent. També participa en el tema "Cosas de la vida" (1998) d'Eros Ramazzotti.

Després de participar en la banda sonora de El Rey León 2 amb el tema "He lives in you" (1999) arriba el desè i últim disc "Twenty four seven" (1999) que ja no va ser el mateix en llistes però del qual en va sorgfir la seua gira més exitosa, en la qual va cometre la meravella d'interpretar "Proud Mary" amb John Fogerty. El primer single, el diferent i dance "When the heartache is over" en va tenir la culpa i va arribar al 10 en llistes, però els altres singles "Whatever you need" i "Don't leave me this way" van passar amb més pena que glòria. Torna a col·laborar amb Bryan Adams en el tema "Without you".

Vivint ja a Suïssa amb el seu marit, el productor alemany Erwin Bach, Tina començava a aestar cansada de gires i la discogràfica aprofita per publicar "All the best" (2004) amb els inèdits "Open arms" i "Complicated disaster". I el 2009 es publica la caixa de 3 CD "Tina!" amb "I'm ready" com a tema promocional que vingué acompanyada de la seua última gira Tina!: 50th Anniversary Tour. retirada ja definitivament dels mitjans i del negoci discogràfic el 2018 s'estrenà el seu musical biogràfic Tina Turner, the musical i el 2021 el documental Tina.

Tina Turner representa la constància en el món de la música. La més gran rockera de tots els temps va morir el 24 de maig amb 83 anys, el mateix dia del neixement de Bob Dylan, Duke Ellington i Patti Lavelle..

Articles relacionats:

- Phil Spector

- Staple Singers

- Mr Big

- David Bowie

- the Who

- Jeff Beck

- Three Dog Night

- Ben E King

- The Trammps

dissabte, de juny 10, 2023

Astrud Gilberto - The girl from Ipanema

A inicis dels anys seixanta, la samba, la millor música popular brasilera estava encallada en les festes de carnaval. Era un ritme alegre però poc variat. A França, en aquell temps, començava un nou moviment cinematogràfic a partir del film Orfeo Negro de Marcel Camus, una pel·lícula que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1958. Per ambientar la peli rodada a Brasil Camus va buscar compositors de la terra, entre ells António Carlos Jobim i "A felicidade", una senzilla descripció del que significa per als brasilers el parèntesi de felicitat que els suposa les festes de carnaval. Vaja, com l'Aplec del Caragol a Lleida. Aquest moviment cinematogràfic francès s'anomenà nouvelle vague (nova ola) que al portuguès fou traduït com a bossa nova i que per influència de la pel·lícula s'anomenà així aquest nou estil de música brasilera... una barreja de jazz i samba?

L'any 1964, en plena efervescència beatle, de manera totalment estranya i inesperada, un disc de música brasilera, de bossa nova, va vendre més d'un milió de còpies i va guanyar un Grammy al millor disc de l'any. Stan Getz, un saxofonista americà de jazz, va convidar al guitarrista Joao Gilberto i a António Carlos Jobim a Nova York per a fer una gravació ràpida i Gilberto es va fer acompanyar per la seua dona, Astrud, una cantant brasilera però només a nivell d'aficionada. La gravació es va fer tan sols en dos dies, 18 i 19 de març de 1963, i els músics van ser ells mateixos: Joao cantava i tocava la guitarra, Jobim al piano, Getz al saxo, Tommy Williams al baix i Milton Banana a la bateria.

La gravació va ser senzilla i van sorgir temes com "So danço samba", el clàssic "Desafinado" o "Corcovado". El productor Creed Taylor va proposar a Joao Gilberto que cantés alguna estrofa en anglès d'algun tema per introduir-se al mercat americà. Joao ho provà però el seu anglès resultà bastant lamentable. Astrud es va autoproposar cantar les estrofes en anglès mentre el seu marit ho feia en les portugueses. La cançó durava cinc minuts, però en el single destinat al mercat americà es va escurçar deixant només les estrofes en anglès amb la veu d'Astrud. I així va sorgir "The girl from Ipanema", la versió en anglès del tema "Garota de Ipanema" amb lletra de Vinicius da Moraes que arribà al número 5 de les llistes americanes. Una cosa mai vista. Stan Getz va reconèixer que gràcies a aquest tema va pagar la universitat dels seus fills. Al podcast del Chelsea Hotel trobareu un capítol sobre aquest tema.

La veu d'Astrud fou decisiva en l'èxit del tema i del disc en qüestió, el "Getz-Gilberto" que va vendre més d'un milió de còpies. Aquest disc és un dels primers CDs que vaig tenir i encara no sé ben bé com. perquè quan el vaig comprar no era prou conscient de la història que suposava aquest tema i aquest disc. La interpretació i la senzillesa de la veu sembla ser que fou el que va fer aconseguir l'èxit. La bossa nova començava a formar part de la història de la música engrandida més tard pel "Pais tropical" de Jorge Ben, l'"Aquarela" de Toquinho i el "Mais que nada" de Sergio Mendes.

Aquest triomf portà Astrud a eclipsar al seu marit  i a començar una gira amb Stan Getz. Al llarg de la seua carrera treballa amb Gil Evans en el disc "Look at the rainbow" (1966); Chet Baker "Far away" (1977) amb una intro recordant "El concierto de Aranjuez" de Joaquín Rodrigo; George Michael "Desafinado" (al Red, Hot and Rio), Eumir Deodato a "Brasilian tapestry" i "Travelling light" i amb Jorge Ben a "Zazueira"

La fornada de cantants de soft jazz sorgida en els últims anys vuitanta, de l'estil de Sade, confessen la influència d'Astrud en les seues carreres. Temes com "Trains, boats and planes" (1969), "Agua de beber" (1965)  i "The shadow of your smile" (1965) van formar part de discos seus d'escasses vendes per al gran públic però Astrud sempre ha tingut el seu petit públic incondicional i curiosament fora de Brasil, on li han donat l'esquena. I la seua discogràfica habitual com Verve sempre l'ha considerat una de les grans, quan Verve va publicar "Songs from Verve HI-FI" (2002) va destacar aquest "Light my fire" de The Doors en veu de la cantant brasilera.

També va participar en diverses pel·lícules com Get yourself a college girl (1964) i The hanged man (1974) i posant veu a la banda sonora de The deadly affair (1967) -per exemple amb el tema "Who needs forever?" amb producció de Quincy Jones.

Astrud Gilberto ha mort als 85 anys.