The Who - My generation

L'amic Robert Gràcia (@rograjo) em va recordar el 29 d'octubre que aquell dia es complien 50 anys de la publicació d'"una bestialitat convertida en himne a la rebel·lia i a superclàssic del rock'n'roll" per fer servir les seues mateixes paraules. Es referia, evidentment, al "My generation" dels The Who. I com jo en això de la música sóc molt sensible, me va fer venir ganes de fer un article per explicar coses sobre aquesta banda. (No el recollia en aquest article sobre els discos del 1965 perquè el disc sencer no era gran cosa)

• La cançó: "My generation". Segons la revista Rolling Stone és l'onzena millor cançó de la història . La cançó fou escrita per Pete Townshed el dia que complia 20 anys, el 19 de maig de 1965 en un viatge de tren des de Londres a Southampton. La frase més famosa de la cançó és "Hope I die before I get old"... en els diaris de Kurt Cobain apareix la frase "Hope I die before I turn into Pete Townshed". Pete és viu i Cobain no.

• El disc: "Tommy". No és el disc on s'incloïa la cançó "My generation" però és el seu millor disc, una obra d'art innovadora en aquell temps publicada el maig de 1969 i que va vendre més de dos milions de discos. Fins aleshores els Who només havien tingut èxits en el Regne Unit, aquest disc els suposà la consagració als EUA estant més de dos anys al Billboard. El disc venia precedit de dos èxits del teatre musical com "Hair" (1968) i "Pretty things" (1968) i Pete Townsed va escriure la història d'un nen sordmut i cec que jugava amb una màquina de petacos de bar. La música realça la narració dramàtica amb alguns dels millors temes de la seua carrera com "Pinball wizard" i "I'm free". L'any 1975 es va fer la pel·lícula dirigida per Ken Russell amb Roger Daltrey fent de Tommy i cares famoses d'Elton John, Jack Nicholson i Tina Turner.

• Les portada: "Face dance" (1981)  copiant el concepte de "A hard day's night" de The Beatles i dissenyada per Peter Blake, artífex del "Sgt Pepper's" justament. 

• La censura: "Who's next" (1971). aquest disc imprescindible sortí molt bé tenint en compte que fou una sortida d'emergència després del fracàs de Lifehouse, un projecte de Townshed. A la portada es veuen els components del grup després de fotre una pixarrada en un monòlit. Al franquisme espanyol li semblà de molt mal gust i censurà la portada i dos cançons "Love ain't for keeping" i "Won't get fooled again". Sort que al final no van publicar la portada que tenien prevista, la idea original era una foto dels quatre sortint d'una vagina. I no fou l'únic cas. El cas més histriònic de censura espanyola fou amb "Lo mejor de the Who" (1974) on a la portada no sortien ni ells... algú s'atreveix a dir qui són?

• L'anècdota: Roger Daltrey va enganxar una pneumònia després de la sessió de fotos per la portada de "The Who sell out" (1967) i on surt submergit en una banyera de mongetes blanques Heinz gelades.

• Les borratxeres: Keith Moon, en ple vol intercontinental, començà a llençar menjar per tot l'avió, entrà a la cabina, va cantar per megafonia tot el que li passava per cap i durant l'aterratge es quedà dret al passadís... amb els pantalons abaixats. Un altre dia Moon amb un Lincoln Continental s'estampà dins de la piscina d'un Holiday Inn, amb la qual cosa la cadena hotelera no els deixà allotjar-se més en els seus establiments.

• Els instruments: una de les imatges més conegudes dels Who era l'acabament dels seus concerts destrossant els seus instruments i cremant la bateria. La història es remunta a quan encara es deien The High Numbers i a Pete Townshed no li agradava el so en un directe, aleshores va donar un cop de guitarra a l'amplificador trencant el sostre i deixant una part del màstil de la guitarra encastat. Això es va convertir en un ritual, els imitadors es compten a milers -començant per Jimi Hendrix- i les entrades dels concerts s'encarien per pagar tant desperfecte.

• El rècord: l'any 1976 entren al llibre Guiness com el grup que toca "més fort".