dimecres, de març 20, 2019

Ferran Sunyer i Balaguer

El passat 23 de febrer, a l’Escola Politècnica Superior del campus de Cappont, es celebrava a Lleida la primera edició del Dissabte de les Matemàtiques. Aquesta jornada, destinada a alumnes de batxillerat amb ganes de descobrir matemàtiques però també al professorat, fou organitzada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer. Però... qui era aquest senyor tan important per a què una fundació dugui el seu nom?

Ferran Sunyer i Balaguer [Figueres, 1912-Barcelona, 1967] fou un referent català mundial dins del món de les matemàtiques tot i haver nascut amb una paràlisi cerebral que el mantingué en cadira de rodes tota la vida sense ni tan sols poder escriure -al seu passaport hi constava escrit a mà «no firma porque no puede»-. Tanmateix, aquesta paràlisi no li va suposar cap impediment per aprendre a llegir i comprendre la matemàtica, la física i l’astronomia de manera autodidacta ja que els metges li van recomanar no anar a escola. Amb una enorme memòria i una gran capacitat per elaborar les seues conclusions les anava dictant a la mare o a les cosines perquè ho escrivissin.

Sense ni tenir el títol de batxiller, l’any 1933 descobrí una errada en un llibre del matemàtic francès Joseph Serret i començà a obtenir els seus primers resultats que els feu arribar a Jacques Hadamard de l’Acadèmia de Ciències de París. A partir d’aquí, Ferran Sunyer va mantenir una comunicació constant amb l’escola francesa d’analistes -el seu camp d’estudi eren les funcions matemàtiques-, i començà a publicar regularment. El seu teorema més conegut és el teorema de Corominas-Sunyer que publicà en col·laboració amb el també matemàtic català Ernest Corominas. Aquest teorema tracta sobre unes funcions anomenades derivables i quines característiques ha de tenir si després de fer moltes derivades -la derivada és una operació matemàtica- hi ha un moment que ens dona zero.

L’any 1957 finalment va obtenir el títol de batxiller, el 1959 el de llicenciat i el 1952 el de doctor amb qualificació de cum laude. Tot això ho va fer perquè, tot i portar anys col·laborant amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), no podia ser nomenat investigador. Ho aconseguí el 9 de desembre de 1967, divuit dies abans de morir. Sunyer és un exemple no només com a matemàtic sinó també com a paradigma de l’esforç i els valors.

El 1983 es crea la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer integrada a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de donar a conèixer la figura del matemàtic -l’any 2013 tingué lloc a l’IEI una exposició- i estimular la recerca matemàtica amb premis de prestigi internacional i beques per a estudiants de doctorat de les universitats dels Països Catalans.

Per conèixer més detalls sobre Ferran Sunyer us recomano la visualització del documental Ferran Sunyer i Balaguer. Història d'un exili interior realitzat l’any 2012 en commemoració del centenari del seu naixement i que el podeu trobar fàcilment a través del web de TV3 a la carta. També, la novel·la Plans de futur del Màrius Serra relata, des de la ficció, la vida del matemàtic català a partir de la figura de la seua mare.

Talk Talk - Such a shame

Mark Hollis, que sabia tocar la guitarra i els teclats, s'introdueix dins del món de la música l'any 1977 després d'abandonar els seus estudis universitaris de psicologia infantil atret per la moda musical que estava naixent en aquella època, el punk. Com la cosa familiar sempre funciona en el món de la música i per allò de "allà on vagis dels teus n'hi hagi," el seu germà i disc-jòquei Ed -que era mànager d'Eddie and the Hot Rods, no dubta en oferir-li els seus serveis, es posa a la seua disposició i aconsegueix gravar-li un single amb la banda de new wave The Reaction pel segell Island. Aquest single que no tingué absolutament cap mena de repercussió portava per títol "Talk Talk Talk Talk"

Però el projecte fracassa i Ed, convençut que son germà pot tirar més, li busca dos bons músics: el baix Paul Webb i el bateria Lee Harris. Poc temps després s'hi afegeix el teclista Simon Bremmer i neix Talk Talk a Tottenham. Finalment EMI, a través del productor Jimmy Miller, s'interessa per ells després de presentar-los una maqueta i editen el seu primer elapé "The party's over" (1982). El disc té més èxit del que s'esperaven i gràcies a això els cau del cel una gira anglesa com a teloners de Duran Duran i una altra d'americana telonejant Elvis Costello. En aquest disc es recuperava el single "Talk talk" i el seu primer èxit -encara que no molt encara- "Today".

Després de la gran recepció del disc i dels concerts s'agafen un any de tranquil·litat per a enregistrar el seu segon disc. Durant aquest temps Bremmer deixa la banda i és Tim Friese-Green qui fa aquestes funcions al grup tot i que de forma oficial no en formarà part. L'any 1984 publiquen finalment "It's my life" que gràcies a un remix del single que dona títol al disc "It's my life" aconsegueixen una reputació a nivell mundial. La cançó és una harmonia de sintetitzadors, el baix funk de Webb i la veu de Hollis. El videoclip, que és horrible, barreja imatges de Hollis al zoo de Londres amb documentals sobre la natura, a la discogràfica no li va fotre gens de gràcia i els va cridar l'atenció que diguem. En el següent videoclip, del també excel·lent tema "Such a shame", els components del grup apareixen amb somriures falsos i exagerades expressions facials. La cançó es va reeditar el 1985 i un tercer cop l'any 1990, on tornà a sonar a totes les discoteques per promocionar el grans èxits "Natural History: the Very best of Talk Talk". Molts la van descobrir per la versió que van fer el 2003 els No Doubt.

El grup vol mantenir una fama de grup no comercial resistint-se a seguir el joc de la indústria discogràfica i va composant cançons de llarga durada i amb complexos arranjaments que impedien la seua interpretació en directe. En el tercer disc "The colour of spring" (1986) amb només quatre temes per cada barregen el so del sintetitzador amb tocs de jazz i godspel. El single "Life's what you make it" és el tema més destacat, però també "Living in another world" en el qual Steve Winwood es fa càrrec dels teclats o un agradable "Time it's time".

Després vindria "Spirit of Eden" (1988) amb el temes "I believe in you" i "Desire" (7 minuts) com a més significatius però força infumables i el cinquè i últim "Laughing stock" (1991) en la mateixa línia. L'any 1992 la banda es dissol perquè Hollis realment no suportava els seus companys de banda. Tot i això Mark Hollis intenta fer una incursió en solitari l'any 1998 amb un disc que porta el seu nom de títol, fou un fracàs i es retira a la vida familiar. Realment, era un personatge poc amic de les entrevistes i la vida pública. 

Mark Hollis ha mort als 64 anys sense saber-se les causes, almenys públicament.


Articles relacionats:
- Talking Heads
- Guru Josh
- Toto
- Visage