Harry Belafonte - Banana boat song

Si el 1955 fou l'any del mambo, el 1956 va ser l'any de Harold George Belafonte. Belafonte, nascut al barri de Harlem, Nova York, va destacar durant els anys 50 por ser un dels solistes negres amb més popularitat a les llistes de la música pop, escapant-se de les llistes de rythm and blues, que eren les que lideraven els cantants de pell fosca.

Quan Belafonte tenia vuit anys, la seua família es traslladà a Jamaica amb la seua padrina i tornà a Nova York quan en tenia tretze per a cursar els estudis de secundària. Tanmateix, aquells cinc anys d'estada a l'illa caribenya van marcar el seu futur artístic envaït pels ritmes caribenys. Després d'apuntar-se a la marina (1944), va treballar en l'American Negro Theatre Workshop de Harlem juntament amb Sidney Poitier i després com a missatger. Al mateix temps anava actuant en petits clubs de la costa est sense fortuna i arribà a obrir un restaurant al Greenwich Village.

Però va arribar un dia que va haver de tancar el restaurant per dedicar-se només a cantar. Belafonte popularitzà el calypso, un ritme importat del Carib i és que el seu enorme èxit en llistes només va arribar a ser igualat per Elvis Presley. La fama li va arribar a partir de l'aparició en el musical John Murray Anderson’s Almanacde Broadway on va guanyar un premi Tony a la millor interpretació masculina en un musical però sobretot per les pel·lícules: Bright road (1953), Carmen Jones (1954) -basat en l'adaptació per a Broadway d'Oscar Hammerstein de l'òpera “Carmen” de Bizet-, Island in the sun (1957), The world, the flesh and the devil  (1959) i Odds against tomorrow (1960).

RCA el fitxa i enregistra un primer disc de forta influència folk "Mark Twain and other folk favourites" (1956) que és un èxit però res comparable amb el que vindria. En només 33 minuts el disc és una col·lecció de cançons folk rastrejades a la Biblioteca del Congrés dels EUA, amb cançons d'origen afroamericà com "John Henry" i "Tol' my captain", unes altres balades de tradició britànica com "Lord Randall" i "The drummer and the cook" i una original de Belafonte dedicada als treballadors dels vaixells fluvials del Mississipí "Mark Twain".

El segon disc de Belafonte "Belafonte" (1956) ja ven més de 500.000 còpies, es manté sis setmanes al número 1 i acaba sent el 24è més venut de la dècada dels cinquanta. S'hi troben solemnes espirituals negres com "Take my mother home", "Noah" i "In the great gettin' up morning"; calypsos com la famosíssima "Matilda"  que lafeia cantar al públic emfatitzant les síl·labes Hey! Ma-til-da; Ma-til-da; Ma-til-da que l'allargava fins als dotze minuts com aquesta versió que apareix al directe "Belafonte at Carnegie Hall" (1959); i temes del folklore negre com "Jump down, spin around" i "Sylvie".

L'èxit li vindria seguit per l'àlbum "Calypso" (1956) -31 setmanes al número 1 i 16è disc més venut dels anys cinquanta competint amb Nat King Cole i Frank Sinatra-, van desfermar el boom i la febrer pel calypso per tot el món. Belafonte canvia els clubs petits pels grans clubs de les grans ciutats americanes, al Village Vanguard de Nova York hi actuà durant 22 setmanes. La cançó "Jamaica farewell" però sobretot sobretot per una cançó sobre els recol·lectors jamaicans de plàtans "Banana Boat song (day-O)" el convertiren en una celebritat. Era el rei del calypso. La cançó va reeixir el 1988 de la mà de Tim Burton per la comèdia Beetlejuice. I la divertida paròdia del Polònia amb Joan Tardà! En el disc també hi trobem peces menys conegudes, balades i còmiques, però que Belafonte seguiria tocant en concerts "I do adore her", "Come back Liza", "The Jack-ass song", "Man smart (woman smarter)" i "Will his love be like his run?".

A "Belafonte sings the Caribbean" (1957) -6 setmanes número 3- segueix presentant més cançons caribenyes però amb algun afegitó personal com la irònica "Love, love alone" sobre l'abdicació d'Eduard VII per a casar-se amb Mrs Simpson, una divorciada nord-americana. El disc compta amb molta instrumentació acompanyant, amb una orquestra i un conjunt de jazz. "Island in the sun" es convertí en èxit gràcies al film homònim que protagonitzà Belafonte. El segueix el directe "Belafonte at carnegie Hall" (1959) que ja hem comentat fa un moment i que continua venent com a xurros sent el 38è disc més venut de la dècada. Començant amb "Cotton fields" Belafonte es posa el públic a la butxaca fent-los participar contínuament sent una raresa dins dels discos en directe. D'aquesta època també és la seua versió de la mexicana "Cu cu ru cu cu paloma" (1957).

Fins a inicis dels seixanta, Belafonte fou un dels grans de la música americana i un dels màxims exponents comercials del mercat discogràfic, mantenint aquesta condició durant un llarg termini però fora dels podis de els llistes. Entre 1956 i 1970 Belafonte va publicar 24 discos dels quals 9 van arribar al Top Ten de les llistes. La seua col·lecció de 1960 “Swing Dat Hammer” va rebre el Grammy al millor disc de folk tradicional o ètnic igual que “An Evening With Belafonte/Makeba” (1965), una col·laboració amb l'artista folklòrica sudafricana Miriam Makeba. La fama el feu arribar a la televisió amb el seu propi show Tonight with Belafonte.

Amic íntim de Martin Luther King, durant gran part de la seua vida, Harry va ser un actiu defensor dels drets humans, situació que compartí amb la seua carrera durant els seixanta i els setanta. El 1985, ell i el seu mànager Ken Kragen, foren responsables de l'empenta final del projecte USA for Africa. El 1987 fou nomenat ambaixador especial d'UNICEF en substitució de Danny Kaye conscienciat pels problemes racistes cap a la gent de raça negra. Aquesta consciència el va portar a enregistrar "Paradise in Gazankulu" (1988) amb músics africans.

En les seves aparicions com a actor va compartir amb John Travolta a White Man's Burden (1995), un drama de fantasia sobre el racisme; el drama d'època de Robert Altman Kansas City (1996); i Bobby (2006), el relat d'Emilio Estévez sobre l'assassinat del senador Robert Kennedy el 1968. Belafonte va publicar les seves memòries “My song”, escrites amb Michael Shnayerson, el 2011. El documental biogràfic de Susanne Rostock “Sing Your Song” es va estrenar a principis del 2012.

Belafonte ha mort als 96 anys víctima d'una insuficiència cardíaca.