dimecres, de maig 25, 2011

La Buena Vida - La mitad de nuestras vidas

Sembla ser que, estadísticament, la mort es ceba sobretot amb el baixistes dels grups. Portem una mala ratxa en aquest tema i ara li ha tocat a Pedro Sanmartín, el baix d'un dels grups emblemàtics del panorama indie espanyol, La Buena Vida.


La Buena Vida és un grup fundat a Donosti a mitjans dels 90, enmig d'una onada de nous grups autoanomentas indies o alternatius. D'aquella època són els Australian Blonde (potser els més coneguts), Los Planetas, Nosoträsh, Dover, los Fresones Rebeldes, Le Mans o coses molt més estrambòtiques com El Niño Gusano o Doctor Explossion. Grups que anys més tard desembocarien en altres com La Habitación Roja, Deluxe o els més mediàtics la Casa Azul. És a dir, gairebé tot el repertori dels Primavera Sound...


El primer que vaig escoltar La Buena Vida va ser un single de l'any 1995 anomenat "Magnesia" inclosa dins dels eu àlbum de debut "Los mejores momentos". Una cançó que dins dels cercles alternatius va tenir el seu èxit, tot i que parlar d'èxit en música indie no sé si és bo o dolent per la mateixa filosofia indie. A mi la cançó no m'agradava. També d'aquell temps és una curiositat que s'incloïa dins de la BSTV de "Cuéntame", la cançó "En bicicleta" .


El 1997 arriba el seu disc més conegut "Soidemersol" (llegiu el títol al revés i potser entendreu quelcom), en el qual adopten una forma de fer diferent i els hi dóna per posar arranjaments orquestrals de corda i vent. La revista Rockdelux va situar aquest disc en la posició 67 dels 100 millors discs espanyols del s.XX. En aquest disc trobem els singles "Pacífico" i "Desde hoy en adelante", sobretot val la pena el començament d'aquest últim.


Després vindrien "Panorama" (1999) i "Hallejullah" (2001) amb un estil molt semblant i dels quals destacaria la cançó "Tormenta en la mañana de la vida", més que res perquè us feu una mica la idea de les filosofades que deien les seues lletres.


Al 2003 graben el que per mi és el seu millor disc "Album" (no s'hi van matar gaire en el títol) on s'inclouen "Un actor mexicano" i "Los planetas", un tema d'homenatge al grup de Granada Los Planetas. El motiu? Perquè eren col·legues. Per torna-los el favor, anys després Los Planetas graben el single "Y además es imposible" (2004) amb La Buena Vida.

L'any 2006 publiquen "Vidania" amb una cançó fabulosa "La mitad de nuestras vidas", la millor cançó del grup i segurament també la més comercial. I el 2009 Pedro Sanmartín ens deixava ja el seu últim treball "Viaje por paises pequeños" havent canviat de discogràfica després d'uns quants anys en la mítica Siesta.



La Buena Vida no ha deixat de ser un grup de culte, és a dir, el que es diu sempre dels grups minoritaris... Us deixo amb "La mitad de nuestras vidas".

dissabte, de maig 14, 2011

Els 27 districtes de Lleida

Suposo que després de veure un munt de cares de senyors (i senyores) penjant dels arbres i fanals de la nostra ciutat ja se n’haurà adonat que hi ha unes eleccions a prop. En concret li informo que són unes eleccions municipals on els senyors i senyores que anem a votar escollirem, en el cas de Lleida ciutat, 27 regidors (i regidores) per la Paeria.

Enguany, durant la campanya electoral estic a l'atur, però personalment trobo que les eleccions municipals són les més divertides i interessants. Són unes eleccions (en teoria) de proximitat entre els candidats (i les candidates) i els votants. En el cas dels pobles la cosa s’accentua molt més, ja que normalment tothom coneix tothom i cap dels integrants de les llistes electorals passa desapercebut.

En el cas de la ciutat de Lleida és diferent. Segurament vostè recordarà el partit que va votar ara fa 4 anys. Fins i tot recordarà el cap de llista d’aquell partit. Però... recordem el nom del segon de la llista? I del tercer? Seríem capaços d’anomenar el nom dels 27 regidors (i regidores) actuals de la Paeria sense mirar cap xuleta? Pensi, pensi... Jo reconec que en podria dir un bon sarpat ja que per motius polítics em toca estar pendent de tot el que es mou. Però la gent recorda l’Ismael Zapater? O el Francesc Mitjans? I la Bea Obis? I el Lluís Franco? O d'una tal Xari Rodríguez? El Xavier Sàez i l’Isidre Gavín ja no valen.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que cal canviar els sistemes electorals. Imagineu que dividim Lleida en 27 districtes electorals. Si us ho pareu a pensar serien districtes força petitets. Cada petit districte triaria el seu regidor (o regidora). Aquest regidor representaria un petit grup de votants a qui podrien demanar explicacions. A més, cada 4 anys s’hauria de treballar molt bé el seu electorat i aquest electorat li revalidaria o no el seu càrrec pels següents 4 anys. S’aconseguiria una fidelitat entre el votant i el regidor. I, segurament seria una eina per tal d’afavorir la participació. Per exemple, podríem votar a l’Àngel Ros o al Txema Alonso sense necessitat de votar una llarga llista de noms del PSOE (o era PSC?).

Ara fa uns dies hi va haver eleccions a la Gran Bretanya. Iain Gray, el cap dels laboristes escocesos ha estat a punt de perdre el seu escó, li va anar de 151 vots, i això que és el líder del seu partit. Aquí això seria, de moment, impossible. Si un partit es fot la gran castanya, alguns continuaran tenint la cadira assegurada.

I ja que hem parlat de regidors, m’agradaria acabar amb un comentari pel Txema Alonso. Benvolgut Txema, tots el que et recordem amb el 5 a l’esquena i amb la samarreta per fora volem saber si tu sents pel nostre Lleida el mateix que senten els jugadors que tenim aquesta temporada. Tu que tens influències, si la resposta és afirmativa (que creiem que sí) no deixis que ens rematin d’aquesta manera. Gràcies. T’ho diu el soci 420.