dissabte, de maig 23, 2020

A 1 km de casa

Ja fa uns dies, l'anomenada autoridad competente, dins de les restriccions de la Fase 0 -també té la seua cosa començar a comptar des del zero i no des de l’1- del pla de desescalada enfront de la Covid-19 se'ns deia que podríem passejar dins de les franges horàries corresponents fins a una distància d'un quilòmetre de casa nostra.

A l'hora de calcular aquesta distància el més senzill seria pensar en una circumferència de radi 1 km amb centre justament a casa nostra i això ens donaria tot el conjunt de punts que es troben a distància 1 km. Però realment caminaríem 1 km per arribar a aquests punts de la circumferència que estan a 1 km en línia recta de casa nostra? En una geometria plana -nosaltres vivim en una d'esfèrica però en distàncies curtes la podem aproximar per una de plana- la distància més curta entre dos punts és la línia recta, però això a les ciutats no passa. Normalment no podem caminar en línia recta per anar entre un punt i un altre, més que res perquè ens trobem edificis pel mig i no tenim la propietat de traspassar-los com si fóssim fantasmes.

Per simplificar-ho podem imaginar-nos els carrers com una quadrícula: el barri de l'Eixample de Barcelona o el districte de Manhattan de Nova York ens van molt bé i a Lleida podem pensar en la zona vora del Rectoral de la UdL o en el casc urbà d'Almacelles, que és el tros de  plànol de la imatge. Per anar d'un punt A a un B ens fixem que no podem anar en línia recta sinó que ens hem de moure en ziga-zagues rectangulars de tal manera que el recorregut és un múltiple de trams horitzontals i verticals. Si construïm un triangle rectangle veiem que la distància serà la suma de les longituds dels catets, que és major que el valor de la hipotenusa, distància recta entre A i B. Per tant, si preneu un punt que a una distància recta estigui a 1 km realment caminareu més d’1 km. A aquest càlcul de distàncies se l'anomena mètrica Manhattan.


Una altra cosa que podem calcular és el nombre d'itineraris diferents que es poden fer per anar des del punt A al B, perquè podem passar per diferents carrers. Matemàticament és un problema de combinatòria amb moviments verticals i moviments horitzontals. Primer definim el factorial d'un nombre n que es simbolitza n! i és el resultat de la multiplicació d'un número natural pels seus anteriors fins a l'1. Per exemple, el factorial de 4 és 4!=4·3·2·1=24. En el nostre plànol, per anar de A a B hem de fer 3 moviments horitzontals i 2 de verticals. Sumem els moviments verticals i horitzontals i fem el factorial del número que surt 3+2=5 i 5!=5·4·3·2·1=120, fem els factorials del nombre de camins verticals i horitzontals 3!=3·2·1=6 i 2!=2·1=2. Multipliquem aquests dos últims factorials 6·2=12 i finalment fem la divisió 120/12=10. Per tant hi ha 10 camins diferents per anar des del punt A al punt B. Us podeu entretenir a dibuixar-los.

L’any 2002 el nord americà James Robins fou un acusat de vendre droga en una cantonada de Manhattan situada a menys de 1000 peus de l’escola Holly Cross. La defensa al·legà que la distància de 908 peus que donava la policia era en línia recta però en canvi la distància real sumant les longituds dels catets era de 1254 peus. Va perdre el judici...

(Article publicat al Lectura del 17/5/2020)


Little Richard - Rip it up

Richard Wayne Penniman, Little Richard pels amics, té una història infantil que sembla extreta de segles passats, i no dic el XX. Va néixer a Macon (estat de Geòrgia) el 1935, fill d'una família de predicadors de l'església Adventina del Setè Dia i amb alguns dels seus deu germans cantaven a l'església amb el nom de Penniman Family, com la Kelly Family però en gospel. D'aquí va saltar al quartet també de gospel The Tiny Tots Quartet i d'aquest altre grup a la semi professionalitat a càrrec de Dr Hudson Medecine Show, un grup de gent que viatjava per les fires amb l'objectiu d'atreure públic per a vendre pocions medicinals. I finalment, passà a formar part del grup Sugarfoot Sam's Minstrel Show amb el qual recorrien els estats del sud fent espectacles per a la gent de raça negra.

I tot aquest paràgraf en només quinze anys de vida. El 1951, adoptat per una família blanca que el feia cantar rhythm'n'blues en un club de la seua propietat i mentre treballava rentant autobusos en una àrea de servei, enregistra el seu primer disc per RCA sota la protecció de l'excèntric cantant Billy Wright. El disc va passar sense pena ni glòria però aquí es va començar a gestar la gran fama de Richard.

L'any 1953 grava per a Peacock sota el nom de The Tempo Toppers, disc el qual es tornaria a comercialitzar el 1955 ja amb el nom de Little Richard. La cosa no acabava de funcionar i venia menys que alcaldies té Ciutadans, fins que va fer arribar a Lloyd Price unes maquetes. L'únic que aconsegueix és editar dos singles com a integrant del Johnny Otis Show amb qui realitza alguns bolos. Res. Amb moltíssim talent però baixet i amb pell fosca no aparentava el prototip artístic que es buscava.


Però som-hi, qui bé busca bé troba i la data clau d'aquesta història és el 14 de setembre de 1955 quan entra als estudis Speciality perquè gravi amb la banda de Fats Domino, la Crescent City Rythm Section, els temes que li doni la gana. I amb la producció de Bumps Blackwell enregistra en un single els temes "Kansas city" de la factoria Leiber/Stoller que havia estat un èxit en veu de Wilburn Harrison i "Directly from my heart". Durant aquell sessions Richard va cantar mig improvisadament un tema escrit per ell una mica histriònic i de títol "Tutti frutti". A la companyia no li desagrada, li diu a la lletrista Dorothy la Bostrie que poleixi la lletra i a Blackwell que poleixi la producció fins que, finalment, li compren els drets de la cançó per 50 dòlars. Misèria. Però Richard, visto lo visto, ja està content. La cançó arriba a estar dotze setmanes en llista i ven tres milions de còpies. No arriba al número un perquè el blanc Pat Boone versiona la cançó i passa per davant de l'autor original. 

"Tutti frutti" va ser l'excusa perfecta per aquells que odiaven el rock: el valor de la lletra era nul. Però els amants de la nova música la van adoptar gairebé com un himne, sobretot el ja ultrafamós a bop bop a lom op a lop bop boom! en lletra original i traduït per nosaltres com auan babuluba balam bambú. El mite Little Richard entrava en acció.

Durant els següents 3 anys Richard no abandona els estudis de gravació gravant nombroses cançons que o bé serien èxits molt més tard o bé serien èxits per altres artistes sobrepassant la versió original com hem dit abans amb Pat Boone. "Kansas city/Hey hey hey" van ser adaptats pels Beatles fins al punt que la gent es va pensar que eren seus, Richard es va gastar molta pasta en advocats per  a reconèixer els seus drets. I els Beatles, sobretot Harrison, sempre parlaven de Richard com una de les seues influencies, faltaria més! Després tornem als Beatles...

Un altre èxit va ser "Long tall Sally" (1956), on canta xisclant com ho feia en els seus temps del gospel. La llargueruda Sally va ser èxit en boca de Pat Boone un altre cop arribant a les llistes per sobre de la gravació de Richard. Pat Boone tenia aquell aspecte de noi de no haver trencat mai un plat, el gendre mudat que fa una mica de ràbia. 

Arribem al 1957. En aquest any tenim "The girl can't help it", que donà títol a una pel·lícula de Jayne Mansfield on també hi intervenia Richard -"els pits li mesuraven un metre ¡i sense sostens no li penjaven!" deia Richard de Mansfield-. No és l'única peli on sortia Richard en aquella època, també se'l pot veure a "Don't knock the rock" amb Bill Haley i "Mr Rock and roll".  També d'aquest any és "Lucille", blanquejada pels Everly Brothers, "Jenny, Jenny" i "Keep a knockin'", rock'n'roll clàssics. 

El 12 d'octubre de 1957, en plena gira australiana Richard convoca una inesperada roda de premsa en la qual anuncia que deixa el rock'n'roll perquè és pecaminós i nostresinyó no vol que segueixi cantant. La raó era molt evident, en ple vol dels EUA cap Austràlia l'avió va travessar una violenta tronada i Richard s'havia promès que si sobrevivia a allò ho agrairia a la religió. I dit i fet. I per demostrar-ho llença el seu valuós anell a les aigües de la badia de Sidney com a símbol d'eliminar el materialisme

Clar, això a la discogràfica amb la qual tenia un contracte no li va fotre gens de gràcia, però el va poder convèncer -més que res perquè sinó s'arruïnava econòmicament- que gravés vuit noves cançons. D'aquestes sessions de l'any 1958 surten la ja comentada "Hey hey hey" o un altre superèxit com "Good Golly, Miss Molly" que comença amb els acords del "Rocket 88" d'Ike Turner. Quan els Teen Tops la van traduir com la "Plaga" es volien referir a l'ambient que reflectia Richard amb la senyoreta Molly rockanrolejant.

Aquests últims èxits van ser publicats quan ja estudiava teologia al Oakland College de Huntsville (Alabama) i d'on acabaria sent ordenat ministre de l'Església Adventina. Tanmateix no abandonà la música perquè conjuntament amb Joe Lutcher, un cantant gospel, formarien parella artística en algunes gires com Little Richard Evangelistic Team. Aquestes gravacions religioses, amb alguna producció de Quincy Jones fins i tot, durarien fins el 1962 coincidint amb el naixement dels Beatles.

Little Richard torna al rock'n'roll amb "Bama Lama Bama Loo" (1964) -un calc del "Tutti frutti", ja em perdonaran- i una gira que el porta fins a UK a actuar al costat de Gerry and the Peacemakers. A Liverpool, amb la mà de Brian Epstein, va a petar a The Cavern i allà coneix Paul McCartney qui li demana alguns trucs d'interpretació del rock'n'roll i acaben versionant moltes de les cançons de Richard abans esmentades: "Lucille", "Long tall Sally"... A partir d'aquí Richard comença a ser més famós a Europa que no pas als EUA -on es continuava boicotejant el rock negre- compartint gira amb els Beatles, els Rolling Stones i... els Everly Brothers.

De fet, i ara que em poso a comentar versions, n'hi ha de molt bones. "Lucille" per Bruce Springsteen modernitzant el so dels vents; una altra història com els Deep Purple també es van atrevir amb "Lucille"en el seu venerat "Made in Japan" allargant-la 8 minuts en plan jam session; la Creedence Clearwater Revival amb "Good Golly Miss Molly"; o Eric Clapton amb el seus amics Delaney i Bonnie fent el "Little Richard medley".

A finals dels setanta, la mort del seu germà Toni l'aboca a una altra crisi religiosa i es passa uns quants anys predicant la Bíblia i negant la seua homosexualitat. Els últims anys d'aquesta dècada Richard havia canviat de look i havia passat de ser un pianista original de rock a vestir de color de rosa i maquillat com una dona, cosa que en aquell temps li comportà certes crítiques quan ell mateix es definia com un vell mariquita i com la reina del rock'n'roll en contraposició a Elvis, que era el rei. De fet, el mateix Prince reconeix que li va copiar la imatge.

L'huracà que havia estat entre 1955 i 1957 als vuitanta no podia acabar de desempallegar-se dels problemes amb la justícia, l'abús d'alcohol i cocaïna, les turbulentes històries de caràcter sexual...  Richard passejava una dona en el seu cotxe per veure com mantenia relacions sexuals amb els vianants, anava als lavabos d'estacions de bus per veure orinar la gent i organitzava orgies a casa a seua per veure com s'ho muntaven els altres... Tanmateix va ressuscitar un parell o tres de vegades, quan va cantar amb Philip Bailey el tema central de "Twins" (1988) -que aquí es traduí com Los gemelos golpean dos veces-, el single "Great gosh almighty" de la peli "Down and out in Beverly Hills" (1986) o quan el 1988 cantà "Rock island line" en el tribut a Woody Guthrie i Leadbelly.

L'any 2013 va anunciar la seua retirada de la música amb 80 anys. Ho va fer conscient del seu estat de salut després d'haver d'aturar un concert a Washington perquè, literalment, ja no podia més. Little Richard ha mort als 87 anys sense fer-se pública la causa. Però el seu rock'n'roll continuarà.

Em aquest vídeo del 1974, els dos grans noms dels rock'n'roll que han de ser inseparables quan se'n parla: Little Richard i Chuck Berry.


Articles relacionats:



diumenge, de maig 10, 2020

Kraftwerk - Das model

Ralf Hutter i Florian Schneider es van conèixer en el conservatori de Düsseldorf estudiant piano i aviat es van aficionar als teclats. Juntament amb Klaus Roeder i després de passar per l'efímer Organisation van decidir crear un projecte comú de nom Krafwerk, paraula que en alemany vol dir central elèctrica. El nom ja deixava clares les intencions del que serien com a grup: endollar els seus instruments a l'electricitat. Altres noms que havien pensat foren Die Mensche Machine (l'Home màquina) o Klangchemiker (Química del so), tots amb aires molt futuristes per aquella època de country-rock, hard-funk i disco sound. Com hauran endevinat els lectors i lectores estem parlant dels anys setanta.

Debuten l'any 1970 amb un disc molt progressista per aquella època. Recollien les influències de la nova música d'aquells temps dels Tangerine Dream i de clàssics com Karlheinz Stockhausen i l'escola de Darmstadt. El disc duu de títol "Kraftwerk" així per evitar confusions i és un disc durillo d'escoltar si no esteu acostumats a aquest tipus de música.  L'elapè només té quatre cançons, dos a cada cara i una d'elles és "Ruckzuck", potser la més propera al rock però barrejant alhora flautes, violins, guitarres elèctriques i teclats Hammond que farien les delícies de moltes sessions golfes de discoteques eivissenques. Al tema "Vom Himmel hoch" es deixa sentir un efecte Doppler on els teclats imitin el so de bombes caient.

El segon disc és "Kraftwerk 2" (1972), també per evitar confusions amb el nom, i que es una continuació del primer. I també en la mateix línia experimental segueixen a "Ralf and Florian" (1973), fixeu-vos que el nom ara és una mica més meditat. Aquest fou el final d'una trilogia dirigida pel productor Konrad Plank. Durant la gira de presentació van fitxar Wolfang Flur per substituir Roeder.

Arriba el 1974 i decideixen deixar de banda l'experimentació per realitzar un disc minimalista que reflecteixi les seues experiències per les autopistes alemanyes -la portada ho deixa claríssim- i contra tot pronòstic el disc "Autobahn" es converteix en un espectacular èxit.  El tema "Autobahn" va entrar en llistes tot i no arribar als Top Ten, en aquell temps fou una proesa per aquest tipus de música. El disc, a dia d'avui, és considerat com una obra mestra de la música electrònica.

A continuació van enregistrar un parell de discos conceptuals "Radio-Activity" (1976) i "Trans-Europe Express" (1977). I m'aturaré amb "The man machine" (1978), el seu setè disc, en el qual va quedar demostrat que a part d'estar a anys-llum de la música de tots els altres grups també ho podien estar amb les lletres que predeien el futur. Això ho reflecteix el single del disc i el seu èxit més conegut "Das model" on reflexionen sobre la vida d'una model i l'obsessió de la fama. La cançó, a part de la lletra, ho tenia tot: la durada del tema era més curt del que ens tenien acostumats -menys de quatre minuts-, una melodia que s'enganxa, un baix vibrant creat amb sintetitzador...  Un número 1 a UK però curiosament... tres anys més tard. L'altre tema important del disc és "Die roboter" en la qual anticipen el gran l'avenç de la robòtica.

Un altre àlbum fonamental de la discografia de Kraftwerk és "Computer world" (1981). El àlbum continua la visió futurista del grup centrant-se aquest cop en l'increment de l'ús de l'ordinador en la societat. La icònica portada del disc ho explica prou bé. Hutter confessà que el seu primer ordinador va ser un Atari i que se'l va comprar encabat d'editar el disc, és a dir, tanta electrònica i no tenien ni un punyetero PC. El número 1 "Computer love", segon single del disc, és el lament d'un home solitari envoltant de tecnologia i que buscava l'amor a través d'ella. Els Kraftwerk eren uns avançats a la generació del Tinder o Badoo. La melodia d'aquesta cançó ha estat utilitzada pels Coldplay a "Talk" (2005).

El 1983 publiquen el conegut single "Tour de France" suposo com una picada d'ullet a les bones vendes i èxits que estaven tenint justament en l'estat francès. Els pares de les cançons d'Azul y Negro per a voltes ciclistes. Es va reeditar dins del disc "Tour de France soundtrack" (2003).

I la trilogia de discos de culte dels Kraftwerk, segons la meua humil opinió, acaba amb "Electric cafe" (1986). En aquest disc ja utilitzen ordinadors per a reproduir la veu humana sobre la mateixa base musical i amb això van aconseguir publicar el disc en diferents idiomes simultàniament. Els temes "Techno pop" i "Sex object" van ser editats en castellà per exemple. El single "Musique non-stop" suposà una nova fita perquè arribà al 1 de les llistes, però no les convencionals, sinó a la de Hot Dance Club Play. L'altre gran èxit del disc va ser el single "The telephone call" arribant al 2 de les pistes de ball.

El 1991 publiquen "The mix", un disc amb temes clàssics seus remasteritzats i amb noves mescles. I el 2003 el disc que he comentat abans "Tour de France soundtrack", que va ser l'últim disc amb participació i producció de Florian Schneider. L'última actuació d'Schneider amb el grup va ser el 2006 en un concert a Saragossa.

Schneider i els Krafwerk han estat els pares del tecno-pop i la música electrònica de la qual han begut des dels OMD fins a William Orbit, des de Yazoo i Softcell fins a The Chemical Brothers, des d'Azul y Negro a Bob Sinclair. Tan gran és el nom d'Schneider que David Bowie, sí el més gran geni del pop, dins del disc "Heroes" (1977) li va dedicar l'instrumental "V-2 Schneider" -no ho digui a ningú però el "Radio Gaga" de Queen trobo que s'hi sembla molt-.

Schneider va morir per un càncer que havia portat en la més absoluta intimitat el dia 21 d'abril als 73 anys, no es va anunciar la seua mort fins el 6 de maig.



Article relacionats:

dijous, de maig 07, 2020

Bill Withers - Lean on me

Poc es pensava Bill Withers quan escrivia cançons en les seues estones lliures que li deixava l'ofici de paleta, que arribaria a ser una estrella del rhtyhm'n'blues. Amb una tartamudesa de naixement diu que cantar li va arreglar la veu. Nascut a una zona minera de l'estat de West Virginia l'any 1938, Bill, que estava vinculat en molts moviments proletaris, va realitzar diverses feines: mecànic, repartidor de llet, es va allistar a la Marina... fins que treballant en una fàbrica de vàters per avions va conèixer Booker T. Jones, de Booker T and MG's. Booker havia quedat impressionat amb les cançons que Withers havia gravat en una maqueta pel petit segell Sussex Records.

Molt diferent del que els hi succeeix als grans artistes de la música, a Withers, el primer disc li arribà tard. Tard en el sentit que va haver d'esperar fins els 33 anys per enregistrar un elapé. Però mai no és tard quan Déu ajuda i el cantant americà amb el seu disc de debut "Just as I am" (1971) va ser tota una bomba gràcies a l'èxit que s'hi inclou: "Ain't no sunshine", tema que arribà al 3 de les llistes americanes i va guanyar el Grammy a millor cançó. El I know el volia repetir 25 vegades, però els músics no li van deixar fer. La cançó està inspirada en el drama de Jack Lemmon amb l'alcoholisme en la pel·lícula "Dies de vi i roses".  La portada amb la maleta de l'entrepà a la mà és curiosa i significativa  alhora, la foto fou presa en la seua hora d'esmorzar perquè tot i la gravació del disc ell continuà treballant a la fàbrica de vàters aeris. En aquest disc que molts consideren un clàssic de la música -vès- també hi participa Stephen Stills, el de Crosby, Stills, Nash and Young.



Withers, excel·lent cantant i compositor, apuja més el llistó amb el seu segon disc "Still Bill" (1972) produït per Charles Wright, cantant que l'acompanyava en els concerts. D'aquest disc són altres dos gran èxits, aquesta espècie de gospel basada en els seus records infantils "Lean on me" (1 en llistes EUA) i el "Use me" (2 en llistes EUA). Crec que el primer cop que vaig sentir "Lean on me" va ser en la versió de Michael Bolton del 1994... Michael Bolton... el heavy que va deixar de ser heavy perquè triomfava més amb les cançons monyes.


Amb el directe "Live at Camegie Hall" (1973) i "Justmens" (1974) comença una etapa de transició un pèl monòtona que acabaria a finals de la dècada dels setanta amb el fracàs de "'Bout love" (1979) i que el portaria a la participació en discos d'altres artistes per desertar dels seus propis. Les causes poden ser moltes: el seu estil no quadrava amb el que es portava en aquell època de funk i disco; el seu matrimoni amb l'actriu Denise Richardson només va durar un any i la discogràfica Sussex Records no pagava els impostos i va ser tancada pel servei d'impostos nord-americà.

El duet més exitós va ser amb Grover Washington Jr gravant "Just the two of us" (1980), tema que arriba al 2 de les llistes, guanyà un Grammy i va ser reeditat el 1993. Després d'això Bill Withers torna a estar de moda i es fa acompanyar d'una nova banda, Club Noveau. En la seva segona joventut redescobreix el seu "Lean on me" (1988) al nou públic i amb un nou so que faria tornar a posar el tema un altre cop al número 1 de els llistes i obtenint el Grammy a millor cançó de l'any. La cançó s'ha convertit en una espècie d'himne als EUA, tant Bill Clinton com Barack Obama la van utilitzar en les seus investidures i actualment es fa servir com a cançó d'esperança davant d'aquesta pandèmia.

Ja hem parlat abans de l'any 1993 amb la reedició del famós èxit amb Groover Washington Jr, aquell mateix any també Mick Jagger en col·laboració amb Lenny Kravitz ressusciten Withers de l'ostracisme amb una fabulosa versió del "Use Me". L'última intervenció que tinc constància de Withers en el món de la música va ser la seua participació amb un tema l'any 2017 en un disc d'homenatge al cantant country Little Jimmy Dickens.

Retirat des dels anys vuitanta - en el documental Still Bill (2009) es pot veure com ha estat la seua senzilla vida- , Bill Withers ha mort als 81 anys a Los Ángeles per problemes cardíacs..


Articles relacionats:

dimarts, de maig 05, 2020

El joc de la vida

El dia 11 d’abril va morir a Princeton, als 82 anys, el matemàtic John Conway. Des de ben petit, ja tenia interès per les matemàtiques, amb només quatre anys calculava les potències de 2 i quan va obtenir la titulació es va especialitzar en teoria de nombres després de resoldre un problema sobre com escriure números mitjançant sumes de potències cinquenes. Conway va treballar en altres camps de la matemàtica com la teoria de grups, però després de convertir-se en un àvid jugador de backgammon ha estat conegut sobretot per la seua implicació en la teoria de jocs i la matemàtica recreativa. També va idear un curiós mètode anomenat “La regla de la fi dels dies” per a calcular en quin dia de la setmana cau qualsevol data i que és susceptible d’un article futur a Lo teorema.


De tots els jocs creats per Conway el més famós és l’anomenat Joc de la Vida, en anglès conegut simplement com a Life. El joc té lloc sobre una graella de cel·les quadrades on cada cel·la pot estar viva o morta. A l’inici el jugador tria unes quantes cel·les que estaran vives i les mateixes regles del joc determinaran l’estat de les altres cel·les a partir d’aquesta formació inicial. Les regles que determinen l’estat de les cel·les són les següents: 
1) Si una cel·la viva té dos o tres cel·les vives al seu voltant -cada cel·la té vuit cel·les al seu voltant-, aquesta cel·la seguirà viva; 
2) Si una cel·la morta té exactament tres cel·les veïnes vives, naixerà. 
3) Si no es compleix cap de les dos condicions anteriors, la cel·la morirà o seguirà morta. 
Cada pas en què s’apliquen aquestes regles se l’anomena generació i en matemàtiques aquest tipus de model pas a pas discret -no continu-  rep el nom d’autòmat cel·lular.

El joc va ser popularitzat per la major autoritat mundial en jocs recreatius, Martin Gardner, que a l’octubre de 1970 li dedicà un article a Scientific American i es va convertir immediatament en un èxit. Pels que som aficionats a la programació aquesta és una de les pràctiques més habituals. El joc permet crear patrons diferents molt curiosos depenent de la disposició inicial de les cel·les vives ja que a vegades les cel·les entren en bucle, a vegades moren totes o formen bonics dibuixos cada cop que es repeteix l’algoritme.

Però la importància del joc rau en què obrí tot un nou camp d’investigació en la modelització de l’estudi de situacions en dinàmica de poblacions. En paraules de Gardner: “a causa de les analogies amb les crescudes, davallades i alteracions d’una societat d’organismes vius, [el joc de la vida] pertany a la creixent classe dels anomenats jocs de simulació, que s’assemblen a processos de la vida real.”

El joc ha obert noves investigacions en química i biologia, com l’estudi dels patrons formats en les taques de la pell, en les closques d’animals o en les fulles de les plantes. Podeu jugar-hi en línia i formar els vostres patrons des de https://bitstorm.org/gameoflife/

(Article publicat al Lectura el diumenge 26 d'abril de 2020)