divendres, de gener 22, 2016

David Bowie (III) - Young Americans

(Aquest article és el tercer d'una sèrie d'articles dedicats a David Bowie i que no sé pas quants n'acabaran sortint. Aquí el primer i el segon)


L'any 1974 durant la gira americana del "Diamond dogs" aprofita per gravar el seu primer disc -doble- en directe amb el títol poc elaborat de "David live" i que es publica durant el mes de juliol. El disc té un tema inèdit: la versió del "Knock on wood" d'Eddie Floyd. Tot i que personalment crec que és un disc molt fluix i eludible (perdoni'm els i les puristes de Bowie) va arribar al 2 en llistes.

El 1975 torna  a ser època de canvis, sense Mick Ronson Bowie se'n va a gravar als estudis Sygma de Filadèlfia, allà on va néixer el famossíssim "So Filadèlfia", amb el guitarrista Carlos Alomar. Allà neix, ara bevent més del soul, una altra gran obra d'art "Young americans" (1975). La fabulosa cançó "Young americans" tracta d'una parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. També és d'aquest disc "Fame", escrita amb John Lennon i que es converteix en el primer número 1 de Bowie als EUA. En el fame, fame, fame del final se pot sentir la veu de Lennon. L'any 1990 en motiu d'un disc de grans èxits es va fer un remix amb força bon gust, cosa estranya en els remixes, que va ser força conegut de la cançó "Fame 90". Gràcies a aquest èxit es va reeditar "Space odduty" aconseguint, ara sí, el merescut número 1 en llistes.

L'any 1975 publica el single "Golden years", Bowie ja està consagrat com a artista i entra en el seu període d'apogeu de consum de cocaïna, que no falti. Va arribar a declarar que no recordava res de tot el que va passar durant un any sencer: per exemple, durant l'entrega dels Grammy, Bowie demanà que li presentessin a Simon & Garfunkel, i el seu assistent li recordà que s'havia fotografiat amb ells feia menys d'una hora. Aquest single que en un principi sembla més de l'estil de l'anterior disc al final acabarà publicant-se en el següent "Station to station" (1976). Aquest estranyíssim disc té una alta influència de la música electrònica que començava a gestar-se a Europa. La cançó que dóna títol al disc és la més llarga que ha gravat -10 minuts!- i en la seua lletra es menciona al The Thin White Duke, el que serà el seu nou alter ego després d'haver matat a Ziggy Stardust. El personatge era una extensió del seu paper a la pel·lícula de Nicholas Roeg "L'home que comprà el món", el seu debut cinematogràfic. "TVC 15" està inspirada en una d'aquelles festes a base de substàncies no gaire catòliques que Bowie i Iggy Pop es muntaven a casa seua. També la llarga "Stay" és d'aquest disc. Tot i que és dels millors discos segons les crítiques jo el trobo infumable.

La combinació de drogues i emissions en directe no causa l'efecte desitjat. En una actuació televisiva al programa Soul Train no es molestà en fer ni un play-back creïble amb el tema "Golden years", reconeixent que ni se sabia la lletra. En un altre show la cançó que havien de cantar Bowie i Marc Bolan (T Rex) no durà ni 30 segons, el temps que Bolan trigà en entropessar amb el micro i ambdós acabessin tirats per terra. Setmanes més tard, en tornar a Londres, va rebre els seus seguidors amb la salutació nazi des d'un tren en l'Estació Victòria, declarant que el seu país necessitava "un nou dictador feixista". Per escapar de la polèmica, es refugià a Berlín, ciutat on gravà els seus tres discos coneguts com la "trilogia de Berlín".

El primer disc d'aquesta trilogia, en què Bowie fitxa Brian Eno de Roxy Music com a productor, és "Low" (1977). El disc marca el canvi cap a la música més electrònica que ja s'havia deixat sentir en el disc anterior. El primer single fou "Sound and vision", que sense gens de promoció va arribar al 3 de les llistes i que una dècada més tard donaria nom a una gira mundial impressionant. El segon single va ser "Be my wife", en la qual es nota més aquesta fal·lera electrònica i amb un ragtime a l'inici, la cançó va ser un desastre, no entrà ni en llistes i s'acabà la poca promoció comercial de "Low"

El segon disc de l'etapa de Berlín va ser "Heroes" (1977). En aquest disc el fitxatge estrella és Robert Fripp de King Crimson i qui li dóna un so més pop-rock i una imatge consolidada de "duc blanc" tal i com mostra la portada, una altra imatge icònica de Bowie. Aquí s'inclou un altre dels seus himnes (i ja en portem no sé quants) "Heroes", on s'imagina la història de dos amants que es citen davant del Mur en un banc sota una torre de vigilància. Cançó que van versionar excel·lentment els Wallflowers de Jakob Dylan i que ara s'utilitza molt com a motivadora dins del món de l'esport a causa de la importància que va prendre durant els Jocs Olímpics de Londres 2012. El segon single fou l'oblidada "Beauty and the beast". Sincerament són uns disc de singles, com a conjunt a mi no m'acaben de fer el pes.

L'any 1978 es treu al mercat el segon disc en directe de Bowie "Stage" amb el tema "Breaking glass" com a promocional i gravat durant la gira Isolar II World Tour on presentava els tres últims discs. El disc va ser idea de RCA perquè se veu que el cantant no acabava d'estar satisfet amb la promoció dels seus últims discs.

Per posar fi a la trilogia de Berlín, s'edita "Lodger" (1979), el mateix any que puja a l'escenari de Broadway per interpretar "L'home elefant" i tornar als seus orígens teatrals. En aquest disc continuava Brian Eno però ja comença un gir més pop i menys electrònic. Les cançons més destacades són "Boys keep swinging", "DJ" amb Adrian Belew (King Crimson) a la guitarra, "Yassassin" amb tons turcs i "Look back in anger", de la qual desconec si els Oasis es van inspirar en ella per fer la seua negació.