diumenge, de gener 31, 2016

Jefferson Airplane - White rabbit

En aquest món on vivim i en què tot canvia tan ràpid cal saber-se adaptar a la situació en cada moment. Una mica el que ha fet CiU sempre segons com anava la cassola gran. En el món de la música els Jefferson Airplane-Jefferson Starship-Starship han fet de Convergència i s'han apuntat al carro segons el que els ha convingut, que als seixanta es porta la psicodèlia hippy? Doncs els Jefferson Airplane feien psicodèlia hippy. Que als vuitanta es va posar de moda allò de l'AOR (Adult oriented rock)? Doncs els Starship es van posar a fer AOR.

La saga Jefferson constitueix una de les biografies més nombroses de la història del rock. Tot va començar l'any 1965 quan un experimentat vocalista de folk-rock, Marty Balin, recluta uns quants músics que tocaven en la ciutat de moda d'aquells temps: San Francisco. De nom es posen Jefferson Airplane, uns diuen que el nom prové d'un vell cantant de blues, uns altres que prové d'un tipus de porro, a mesura que vagi llegint l'article es creurà més aviat la segona opció. Aquella primera Jefferson Airplane de l'agost de 1965 estava formada per Marty Balin, Paul Kantner, Jorma Kaukonen, Signe Anderson, Skip Spence i Bob Harvey. Formació que només durà fins el novembre, ja que aquest últim va marxar i van fitxar de baix a Jack Casady. El setembre de 1966 pleguen Spence i Anderson i entren Spencer Dryden i Grace Slick provinents de The Great Society. Ja veuen, en només tretze mesos el grup ja ha tingut nou integrants. Y lo que te rondaré morena...

Aquesta última composició del sextet duraria fins el 1970, tot un rècord! A tot això la banda anava gravant amb RCA i els seus dos primers èxits serien "White rabbit" i "Somebody to love", cançons que cantava Grace Slick en la seua anterior banda i que abans ja he anomenat. Amb aquests èxits els Jefferson Airplane comencen la ruta dels festivals hippies de Monterey, Woodstock, Illa de Wright... rivalitzant amb els Grateful Dead. Des del 1966 que publiquen "Jefferson Airplane takes off" fins a "Blows against the empire" (1970) treuen al mercat set discos que els converteixen en el grup hippy de moda del moment. L'activitat de la banda no es centrava només en la gravació de discos sinó que van crear el seu propi club "The Matrix" i dedicaren grans esforços al disseny de les seues portades i pòsters, apadrinament de grups de dansa i disseny de shows de llums, D'aquesta època són "Won't you try" (1967), "Crown of creation" (1968) i "Volunteers" (1969) totes tres escrites per Kantner. A veure si els hi agrada la selecció que he fet a partir d'un disc recopilatori que me va regalar ma germana cap allà a inicis dels noranta.

L'abril de 1970 deixa el grup Spencer Dryden i el nou bateria és Joey Covington. L'octubre de 1970 és Marty Balin qui plega per fer carrera en un efímer projecte d'un sol disc de nom Bodacius DF i entra Papa John Creach. L'abril de 1972 marxa Joey Covington que crea el projecte de blues Hot Tuna, que aquest sí que sortirà bé i on mesos després s'endú Jack Casady i Jorma Kaukonen. Així arribem a l'agost de 1972 i dels Jefferson Airplane originals només queda Paul Kantner, un dels fundador. En aquesta formació hi ha a més de Kantner, Grace Slick que ja és la seua parella (a mi em recorden una mica a Lennon i Yoko Ono aquests dos), Papa John Creach i els nous JOhn Barbata i David Freiberg. (Amb tanta genealogia m'està quedant com un capítol del Senyor dels Anells aquest article...)

El febrer de 1974 fan dos importants fitxatges que canviaran el rumb del grup: Peter Kaukonen (germà de Jorma i provinent de Black Kangaroo) i el jove guitarrista Craig Chaquito, sí, sí, el que ara toca jazz. La reformulació fou tan gran que a partir d'ara es passarien a dir Jefferson Starship i començarien a fer un rock molt més comercial força farcit d'èxits. D'aquesta època escullo "Miracles" (1975), "Hot water" (1976), "Count on me" (1978) i "Runaway" (1978).  

Novament els problemes interns al grup, amb més canvis, el retorn de Marty Balin, Grace Slick completament alcoholitzada en les actuacions separant-se de Paul Kantner, que per si no en tenia prou hauria de rivalitzar amb el nou cantant Mickey Thomas fan que el grup amb nom que tenia nom d'avió caigui en picat.

Paul Kantner s'emprenya, i amb raó, i deixa el grup, però com a fundador guanya un procediment legal per tal que la banda que quedava no pugui fer servir el nom de Jefferson. Així que els que queden se passen a dir Starship i és quan, per més INRI del pobre Kantner, obtenen els major èxits: "We built this city" (1985), "Sara" (1986) i "Nothing's gonna stop us now" (1987).

L'any 1988, Slick, Kantner, Kaukonen i Casady ressusciten la Jefferson Airplane amb un nou disc "Jefferson Airplane" i una nova gira mentre els Starship continuen al seu rotllo. Ara Paul Kantner ha mort als 74 anys víctima d'un atac de cor.

Els Jefferson Airplane utilitzen referències a "Alícia en el país de les meravelles" per fer un cant directe a les drogues, la frase final de "White rabbit" és Feed your head, una clara referència a la cultura que pregonà el psicòleg californià Timothy Leary per la legalització de l'haixix, la marihuana, els bolets al·lucinogens i el LSD. No és la cançó que més m'agrada però la trobo una sensacional anada de la bola. One pill makes you larger... 

2 comentaris:

XeXu ha dit...

No els coneixia de res, francament. Però només diré que, si seguim a aquest ritme de defuncions, aquest any batràs el teu record de posts. De moment la mitja és bona.

Babunski ha dit...

Osti, en sèrio que no et sonaven de res? NI les cançons dels Starship dels anys vuitanta?