divendres, de febrer 19, 2021

The Supremes - You can't hurry love

Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard van començar a cantar juntes a finals dels cinquanta organitzades per un manager de Detroit; Milton Jenkins. El manager també portava un altre grup masculí, The Primes, amb la qual cosa van adoptar el nom de Primettes per fer el seu acompanyament. Penseu que eren normals aquests noms ja que, per exemple, el grup de cors d'acompanyament de Ray Charles eren les Raelettes i les d'Ike Turner eren les Ikettes.

Després de passar per un petit segell, LuPine Records, un veí de Diana de nom Smokey Robinson els va recomanar a Berry Gordy que, adoptant una actitud paternalista les va refusar per la seua edat... tenien 15 anys. Però els va prometre un contracte per més endavant, als 16 anys.

Finalment, el 1961 van fitxar per Motown i adoptaren el nom de The Supremes, entre d'altres motius perquè The Primes van deixar de ser-ho per passar-se a ser ni més ni menys que The Temptations quan també van fitxar per Motown. Berry Gordy ja havia apostat per altres grups femenins com Martha and The Vandellas o The Marvelettes i portava a l'esquena un bagatge de 18 cançons en llistes d'èxits. Aquest cop es fixà en elles per continuar obtenint-ne. Així que The Supremes passen a engrandir la factoria de cançons de la Motown.

La primera solista era Florence Ballard i amb ella a la veu van enregistrar una sèrie de singles d'escassa repercussió que va fer que se les conegués en el món discogràfic com les No-Hit Supremes. Només amb "Your heart belongs to me" (1962) van aconseguir entrar en llistes amb una exitosa posició...95. La maquinària ja estava en marxa i a l'octubre de 1962 inicien la seua primera gira al costat de Marvin Gaye, Mary Wells i un nen de 12 anys anomenat Little Stevie Wonder. En aquesta primera etapa van aconseguir el primer mig èxit amb "When the love-light stars shining though his eyes" (1962) aconseguint un discret lloc 24 en llistes americanes.

Va fer falta que la tripleta de moda Holland-Dozier-Holland es posés a composar i produir cançons per tal que arribessin els èxits sonats. El primer single de la carrera d'èxits d'un pletòric 1964 que començava va ser "Where did our love go" (1964), un tema que inicialment Gladys Horton va rebutjar per a les Marvelettes per ser un "tema basura". Amb la veu de Diana Ross i un redoble que van fer colpejant uns taulons els arribà el seu primer número u. Sinitta en va fer una coneguda versió l'any 1993 i els Softcell una altra en el seu estil electrònic (1981).

El va seguir "Baby love" (1964), aquest tema suposà un punt d'inflexió que feu passar The Supremes d'artistes de 2a fila a ser reclamades com a estrelles en programes de televisió al costat dels Beach Boys i James Brown. Per fer-lo més comercial van afegir aquest uuuuuh al començament. Existeix una versió interessant dels Erasure i una d'Emma Bunton de les Spicegirls en un dels seus discos en solitari. I per acabar l'any un altre rècord... es converteixen en el primer grup femení en arribar a un número 1 a Anglaterra. Vuit setmanes després de col·locar el tema al capdavant de les llistes van acabar l'any amb "Come see about me", el tercer numero un consecutiu. La Motown encara no s'havia trobat amb un artista que els resultés tan prolífic en tan poc temps i això els va fer replantejar la seua estratègia de treure grups com a escons perduts de Ciutadans i apostar per consolidar grans noms i pugnar contra Beatles i Rolling per al mercat. Aquest tercer single ja havia aconseguit desbancar el "I feel fine" del primer lloc de les llistes... poca broma. I no seria l'únic.

I és que el següent hit "Stop! In the name of love" (1965) d'un altre any triomfant va fer fora "Eight days a week". Portaven quatre números uns consecutius i encara no havien sortit al show d'Ed Sullivan, quan hi van anar ja hi havia un altre tema camí de l'1 "Back in my arms again" (1965). Amb gran consternació el sisè single "Nothing but heartaches" (1965) només arribaria a l'onzè lloc. Els de la Motown no entenien eld esastre d'aquest dingle, però la cosa va quedar solucionada ràpidament amb "I hear a symphony" (1965), el tercer número u d'aquest any i que desbanca aquest cop el "Get off my cloud" dels Rolling Stones.

Durant el 1966 publiquen "My world is empty without you" i "Love is like an itchoig in my heart", números 5 i 9 en llistes respectivament. però no, no s'han acabat els números uns. A continuació vindria "You can't hurry love" (1966) recordada per la revisió vuitantera que va fer Phil Collins i amb la curiositat que els australians Jet afirmen que és la font d'inspiració del "Are you gonna be my girl?" (2001). I després  "You keep me hangin' on" (1966) un tema més rocker com ja es nota amb la guitarra de l'inici. I també continuaren l'any següents amb més números uns "Love is here and now you're gone" (1967) i "The happening" (1967) amb versió de les val·lisoletanes Greta y los Garbo l'any 1990 sota el títol de "Menuda fiesta". I després de 10 números uns un respir amb "Reflections" (1967) i "In and out of love" (1967) que arriben a les posicions 2 i 9, gens malament tampoc.

Però no tot era de color de rosa dins del grup, Florence Ballard no estava d'acord amb el tracte de favoritisme que tenia Diana Ross davant seu deixant-la relegada a un segon pla. El 1967 Florence decideix abandonar el grup quan va adonar-se que li estaven buscant substituta i l'escollida per substituir-la va ser Cindy Birdsong, veu de les Bluebells de Patti LaBelle. Sense Ballard Berry Gordy pren la decisió de què el grup passi a dir-se Diana Ross and The Supremes. La vida de Florence fou un autèntic desastre després d'aquesta decisió i morí als 32 anys l'any 1976. 

La de Ballard no va ser l'única marxa sonada del grup, els compositors Holland, Dozier i Holland deixen Motown per tirar endavant els seus propis projectes discogràfics sota el nom d'Invictus i Hot Wax sense cap èxit significatiu. El final de la banda es veia arribar. "Love child" (1968) va arribar al número 1, "I'm gonna make you love me" (1968) en duet amb The Temptations als 2 i el dotzè i últim número 1 va ser premonitori "Someday we'll be together" (1969). La discogràfica decideix amb bon criteri que Diana Ross comenci carrera en solitari i el seu lloc que hauria d'haver ocupat Florence Ballard és agafat per Jean Terrell. Ni un sol èxit més del grup i Diana Ross aconsegueix sis números 1 en solitari, la màgia del grup era la veu de Diana.

El 16 de maig de 1983, per a celebrar els 25 anys de la Motown, Diana Ross, Mary Wilson i Cindy Birdsong van cantar juntes per últim cop. Cap d'elles formava part ja del que quedava de les Supremes. Història daurada de la música.

Mary Wilson ha mort als 76 anys a la seua casa de Las Vegas, dos dies abans de la seua mort va publicar un vídeo al seu canal de Youtube anunciant l'aparició de nou material.

Articles relacionats:

Ashford & Simpson

- The Miracles

- The Temptations

- Lesley Gore

- The Temptations 2

- Aretha Franklin

- Bonnie Pointer








dimarts, de febrer 16, 2021

Apocalíptic i malvat 2021

Quines sorpreses té amagades el 2021 que no té el 2020? Per començar el 2021 és una concatenació de dos nombres enters consecutius, 20 i 21. I 2021 és un nombre semiprimer -que es pot posar com a multiplicació de dos nombres primers- amb la curiositat afegida que aquests nombres són primers consecutius: 2021=43×47. Aquestes dos característiques alhora no les tornarem a trobar fins l’any 23073409469011482307340946901147 i no crec pas que hi siguem per veure-ho.

El 2021 només pot dividir-se de forma exacta per quatre números: 1, 43, 47 i 2021, és a dir només té quatre divisors… no sé si això és millor o pitjor, però el 2020 en tenia dotze de divisors. Si sumem aquest divisors de 2021 obtenim 1+43+47+2021=2112, que és capicua.

El revers de 2021 és 1202, de manera que si els sumem 2021+1202=3223 surt un altre capicua. I si els multipliquem obtenim 2021×1202=2429242 que és un altre bonic nombre capicua.

Imaginem ara que se’ns acut fer la suma dels 33 primers nombres primers (del 2 al 137) i ens dona 1988, un número al qual li falten justament 33 unitats per arribar al 2021: 1988+33=2021.

El 2021 el podem posar com a sumes de quadrats (multiplicació d’un número per ell mateix) de nombres primers amb una bonica simetria: 7×7 + 11×11 + 41×41 + 11×11 + 7×7 = 2021 i 13×13 + 19×19 + 31×31 + 19×19 + 13×13 = 2021

El 2020 té la curiositat que la 2020a xifra decimal dels tres nombres irracionals més famosos de les matemàtiques pi (π), e i el nombre d’or (φ) és la mateixa, un 3. Si comencem a comptar des de la part entera, el 3 és la xifra que ocupa el lloc 2021è dels números pi, e i or.

Enguany les dates 4/4, 6/6, 8/8, 10/10 i 12/12 cauran en diumenge, això no és que tingui gaire mèrit, perquè aquestes dates cada any cauen en el mateix dia de la setmana, el que passa és que com són en diumenge fan més goig.

Si tot això que he comentat us inspira un 2021 millor que l’any passat m’agradaria acabar l’article amb un parell més de propietats que no ens poden deixar indiferents.

Si el 2021 l’escrivim en sistema binari resulta el número 11111100101 i veiem que té vuit uns. Molt bé, doncs sapigueu que els nombres que la seua representació binària tenen un nombre parell d’uns s’anomenen nombres malvats i, per tant, el 2021 és malvat. Però no patiu que simplement és un joc de paraules en anglès amb even (parell) i evil (malvat). Aquesta denominació fou introduïda per John Conway, de qui vam parlar fa pocs mesos en motiu de la seua mort. 

Per últim, diem que un nombre n és apocalíptic si al resultat d’elevar 2 a aquest nombre hi apareix un 666. Doncs resulta que 2021 és apocalíptic, ja que si calculem 2 elevat a 2021 en el resultat apareix la seqüència 666 a partir de la setantena xifra. Així que... bon any malvat i apocalíptic!

Els professors Chris Caldwell i G. L. Honaker, autors del projecte The Dictionary of Prime Number Trivia van idear un algoritme per a construir piràmides numèriques de nombres primers capicua. Gràcies al Víctor Merlín tenim aquesta meravellosa piràmide de primers capicua que contenen els dígits 2021.

(Article publicat al Lectura el 31 de gener de 2021)


diumenge, de febrer 07, 2021

The Animals - House of rising sun

Originaris de Newcastle comencen l'any 1960 anomenant-se The Alan Price Combo i tocant en els concerts del dissabte del Downbeat Club i en el Club A Go-Go. La formació inicial estava formada per Alan Price als teclats, Hilton Valentine a la guitarra, Chas Chandler al baix i John Steel a la bateria. Amb aquesta formació van acompanyar Jerry Lee Lewis en un gira. L'any 1962 s'incorpora el cantant Eric Burdon al grup fent-los canviar d'estil musical i volent donar una nou aire també canvien el nom i es passen a dir The Animals, "pel salvatges que són les seues actuacions en directe" segons afirmen.

L'any 1964 es traslladen a Londres i aconsegueix gravar i vendre 500 còpies d'un enregistrament, una d'elles cau a les mans de Mickie Most, qui els aconsegueix un contracte amb EMI. Abans de començar a gravar per ells mateixos Most els porta als estudis de gravació per a què toquin al costat de Bob Dylan per "Baby let me take your home" (1964), l'exitós disc de debut de Dylan i els treu de gira al costat de Chuck Berry.

Després d'una sèrie d'actuacions a l'Scene Club de Londres graven el seu primer single que és una adaptació d'un clàssic del folk americà que Dylan va incloure al seu disc. Amb aquesta versió gravada en només un quart d'hora es converteix en un dels més grans èxits de la dècada dels seixanta i que s'ha mantingut com una gran cançó de la història del pop-rock "House of rising sun" (1964). El single va arribar al número 1 de totes les llistes a l'est i l'oest de l'Atlàntic. La cançó és una trista història d'una noia atrapada en un bordell de Nova Orleans i diuen que part de la melodia que hi sona està inspirada en el "Walk on the wild side" del jazzman Jimmy Smith.

Seguidament arribarien altres singles d'èxit com "I'm crying" (1964) i una encertadíssima i absolutament oposada versió del "Don't let me be misunderstood" (1965) popularitzada anteriorment per Nina Simone i després per moltíssims altres grups: la versió setantera dels Santa Esmeralda; la blusera de Robben Ford; la característica de Joe Cocker o la de Los Apolos, grup que va provar sort a principis dels noranta.



El novembre de 1965 Alan Price abandona el grup pel seu pànic a volar en avió i és substituït per Dave Rowberry. Dos mesos després canvien de productor a Tom Wilson i fitxen per Decca Records. Amb tot això tornen amb els singles "Bring it on home to me" (1965), "We gotta get out of this place" (1965) -tema que amb aquest títol se'l van fer seu les tropes aliades a Irak- i "It's my life" (1966) arribant a les posicions 7, 2 -frenat pel "King of the road" de Roger Miller- i 7 de les llistes respectivament.

El 1966 també John Steel deixa la banda i entra Barry Jenkins. Els Animals continuen gravant singles d'èxit: "Inside-looking out" (1966), "Don't bring me down" (1966) i "See see rider" (1966).

El setembre de 1966 se separen definitivament una mica per culpa dels jocs d'Eric Burdon amb l'alcohol i l'LSD emigra als EUA per a formar uns new Animals. Entre San Francisco i Los Ángeles recluta Mick Briggs a la guitarra, Danny McCullought al baix i l'acompanya Barry Jenkins. Aquesta nova formació entra en llistes amb "Help me girl" (1966), "When I was young" (1967), "San Francisco nights" (1967), "Monterey" (1968), "Sky pilot" (1968) i "Spill the wine" (1970). Finalment Burdon deixa el grup per altres projectes amb Jimi Hendrix i els War entre d'altres.

També Hilton Valentine se'n va anar a viure als EUA, i l'any 1969 publica un disc en solitari "All in your head" per a Capitol Records. El 1977 Valentine i la banda original es tornen a reunir per a gravar "Before we were so rudely interrupted". I el 1983 un altre cop per fer una gira americana.

En els últims anys, Valentine formà la banda Skiffledog de música skiffle, realitzant gires americanes publicant el disc "It's flok and skliffe, mate" (2004) amb una rara versió del "Working class hero" de Lennon i el disc de nadales "Merry skliffemas" (2011) al costat de Big Boy Pete dels Jaywalkers amb cançons com "It's skifflemas time!".

Hilton Valentine, la conegudíssima guitarra del començament de la casa del sol naixent, ha mort als 77 anys.


Articles relacionats: