Cream - Sunshine of your love

Si he d'escollir els 4 millors discos de la música tinc ben clar quins serien però no m'atreviria a posar-los en ordre de l'1 al 4. Aquests discos són el "Let's dance" de David Bowie, el "Synchronicity" de The Police, el "What's the story morning glory" d'Oasis i el "Disraeli gears" dels Cream. I de tots aquests me quedo amb l'últim per fer l'article.

Els Cream es van formar quan el gran (grandíssim) Eric Clapton havia deixat els Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall havent arribat a la glòria bluesística, de fet Clapton deixà el grup la mateixa setmana que el disc "Bluesbreakers" -on a la portada destaquen Mayall i Clapton- arribava al top de les llistes. Ja tenim veu i guitarra. El baix se'l va endur Clapton dels mateixos Bluesbreakers i també després d'haver passat pels Manfred Mann, un tal Jack Bruce. I ara falta el bateria, i en van buscar un de cotitzat que treballava per molta gent a l'hora però format en l'escola del rythm'n'blues londinenca, el pèl-roig Ginger Baker.

Els tres van decidir format un trio, un trio que volia dedicar-se al blues més purità del món i que acabaria sent el primer supergrup de la història del rock. S'estrenen l'any 1966 amb el seu primer single "I feel free" apadrinats pel totpoderós Robert Stigwood (mànager dels Bee Gees i productor dels musicals "Hair", "Grease", "Evita"...) Aquest single fou la prèvia al seu disc de debut "Fresh Cream" (1967) que arribà al nº6 a les llistes UK. En aquest disc s'inclou també el tema de Muddy Waters "Rollin' & tumblin'" que 30 anys després popularitzaria Clapton en el seu premiat "Unplugged". Amb molt èxit a Europa, l'abril de 1967 marxen de gira pels Estats Units en ple moviment underground. El disc era molt bo però el directe permetia llargues improvisacions de guitarra que començaven a mitificar Eric Clapton.

El desembre de 1967 publiquen el gran, l'enorme, el suprem "Disraeli gears" que arriba al nº5 a UK però aquest cop també al nº4 als EUA,-un grup blanc de blues! un sacrilegi!- i que suposa la consagració del trio. És que si un disc com aquest no et consagra, ja pots plegar! En aquest disc hi ha himnes històrics com "Strange brew", cançó que es refereix a un estrany beuratge que no és res més que l'efecte de les drogues al·lucinògenes que es posaven de moda en aquells temps i que moltes altres cançons de l'època recorden. El millor tema dels Cream -i dels grans grans de la música- és "Sunshine of your love", amb un fabulós riff de guitarra de Clapton -a alguns potser us sonarà més l'horrible versió que van fer els Living Colour per la banda sonora de "True lies"- . La portada de Martin Sharpe també és de les mítiques, un testimoni d'aquella època amb un catàleg de símbols hippies: LSD, herba, còmics, camises rares i la permanent de Clapton. L'estil de la portada us recordarà també la de "Axis: bold as love" de Jimi Hendrix o la d'"Aoxomoxoa" de The Grateful Dead.

Uns mesos més tard, ja l'any 1968, i després d'arribar a l'èxit comencen els rumors de separació del grup. A l'agost d'aquell any publiquen "Wheels of fire" gravat un tros en estudi i un altre tros en directe a la Fillmore West de San Francisco. El disc millora encara més la marca de l'anterior arribant al nº3 a UK i sent nº1 als EUA, en plena dictadura musical dels Beatles. En aquest disc s'inclou el clàssic del misteriós bluesman Robert Johnson "Crossroads", que després esdevindria un tema recurrent de la carrera de Clapton en solitari.




El 25 i 26 de novembre els Cream decideixen acomiadar-se finalment del públic en dos memorables actuacions al Royal Albert Hall de Londres, en uns concerts que van tenir els Yes i Taste com a teloners. Oficialment es deia que "la seua música ha anat el més lluny que podia arribar". Només retirar-se del concert, Clapton i Baker ja anunciaven que formaven el nou grup Blind Faith amb Steve Winwood i després sortia el directe "Goodbye" (1969) gravat en aquelles dos nits de novembre. Els últims dos discos oficials del grup surten un cop ja desfet i són directes que recullen la llegenda ja formada pels Cream: "Live Cream" (1970) i "Live Cream vol 2" (1972). Per què matar-se més pensant els títols?

Jack Bruce va revitalitzar la figura del baix en els grups rock-pop gràcies a les seues llegendàries converses amb la guitarra solista de Clapton, així que va decidir continuar la carrera com a solista amb el disc "Songs for a tailor". Va ser un desastre. No va tenir gaire sort amb altres grups tampoc, primer els West, després com a Bruce and Laing... una trista carrera com a solista pel que potser és el millor baix de la música.

L'any 1993 Bruce i Baker van intentar refundar els Cream, però com Clapton anava ja d'un altre pal havent publicat el famós "Unplugged", van reclutar Gary Moore com a guitarra i solista i es van batejar com BBM, les seues inicials (Bruce, Baker, Moore). El disc "Around the next dream" té cert èxit incloent bones cançons com "Where in the world?", però clar, no és el mateix...

El millor baix de la història, o el baix del millor grup de la història, ha mort als 71 anys víctima d'un càncer al fetge [2014]. Ginger Baker ha mort als 80 anys a causa d'una complicació d'una malaltia pulmonar causada pel seu tabaquisme [2019].