divendres, d’abril 29, 2016

Manolo Tena - Qué te pasa

Cucharada és l'exemple clar de com un grup amb una creativitat i professionalitat absoluta se pot veure abocat al fracàs per culpa d'una nefasta campanya de promoció. Amb influències que anaven des d'Alice Cooper a Frank Zappa, es van avançar uns anys de l'època que potser els hagués anat molt millor.

El grup es va formar l'any 1977 amb José Manuel Díaz a la bateria, Antonio Molina i Jesús Vidal a la guitarra procedents d'Spooful i un cantant i baix que provenia de l'orquestra valenciana Lemon Show, Manolo Tena. Van començar tocant pel metro de Madrid fins que el Mariscal Romero de Chapa Discos va fixar-se en ells. Primer els va fer gravar el single "Social peligrosidad" (1978) pel disc col·lectiu "Viva el rollo". La cançó que encara podria ser vigent en els nostres dies té una lletra social i de denúncia, cosa que feu que tingués molt bona acollida en les emissores de ràdio. En els seus directes utilitzaven un repertori de disfresses, maquillatges i posades en escenes que recordaven Frank Zappa i que anys més tard copiaria aquesta posada en escena Javier Gurruchaga.

Amb l'èxit del single, Chapa Discos encomanà a Teddy Bautista que produís el primer disc dels Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero" (1979) amb col·laboracions de Moncho Alpuente o Hilario Camacho. Però va ser un fracàs més gran que na investidura de Pedro Sánchez. L'any 1980 ho tornen a intentar amb el single "Quiero bailar rock and roll"  -que anys després versionarien tremendament els Siniestro Total- amb uns arranjaments tope modernets i molta sofisticació. Però res de res. Cucharada desapareix d'escena i Manolo Tena crea el grup Alarma!!!

Manolo Tena va endur-se el bateria José Manuel Díaz i juntament amb el guitarra Jaime Asúa va engegar aquest nou projecte. Com estem parlant d'inicis dels vuitanta de seguida se'ls va comparar amb The Police, cosa curiosa si tenim en compte que abans de posar el nom definitiu d'Alarma!!! es feien dir FBI. Van debutar en directe l'any 1984 fent de teloners ni més ni menys que dels Leño. Els de la discogràfica Mercury van fixar-se en ells i aquell mateix any enregistraven el seu primer àlbum "Alarma!!!", amb les cançons escrites per Tena, que ja s'estava convertint en un prolífic lletrista per altres artistes com Miguel Ríos. Tot i bones cançons com "Para ti", "Lola" i "Tu amor" el disc no tingué l'èxit desitjat potser per una saturació de grups que estaven sorgint en aquella època de la movida.

L'any següent ho tronen a intentar amb "En el lado oscuro" (1985). Un disc de molta qualitat amb temes clàssic com "Marilyn Monroe" -popularitzat posteriorment per Miguel Rios- o "Frío", que anys més tard recuperaren Los Secretos i la parella defensora de gairebé totes -excepte les referents a Catalunya- les causes progressistes Ana Belén i Víctor Manuel. Per promocionar el disc Miguel Rios els fitxà per la seua gira de Rock en el ruedo. Però res, la gira va ser un fracàs i no van acabar d'arrencar.

Vistos els fiascos de Cucharada i Alarma!!!, Manolo Tena va decidir emprendre carrera en solitari. Començà amb una petita discogràfica madrilenya, Elígeme, per gravar el primer disc "Tan raro" (1988), un disc que passà desapercebut totalment. Com va veure que això dels discos no acabava de ser el seu fort es va dedicar a les composicions per a altres artistes: Miguel Ríos, Ana Belén, Rosario, Luz Casal, Los Secretos...

La sort se li comença a posar de cara i l'any 1992 la multinacional Sony es fixa en ell editant el disc que, aquest sí, el consagraria definitivament en el món musical "Sangre española" (1992). L'àlbum, amb una producció magnífica, es gravà als EUA. En ell s'inclouen gran singles -els quals els tinc ben guardadets en unes edicions limitadíssimes de pocs exemplars-: "Loco por verte", "Tocar madera", "Sangre española", "Sal y limón", "Desnudo bajo las lluvias" i una cançó a la qual li tinc molt carinyo que és "Qué te pasa".  La cançó és molt trista però la base musical la fa molt agradable d'escoltar. Tinc el record de quan feia COU, un dia que a un de classe se li va espatllar la moto ens vam posar a cantar-li tota la classe a l'uníson tengo la moto estropeada... El disc superà el mig milió de còpies venudes i sense dubte es converti en un disc clau del pop espanyol. Manolo Tena va guanyar un bon sarpat de quartets i se'n va anar a viure a Miami.

Aprofitant aquest bestial èxit de Tena en solitari, l'any 1994 Polygram decideix treure una recopilació dels Alarma!!! amb dos temes inèdits: el fantàstic "Colgado de ti" -el millor tema dels grup- i "Esta noche", un himne a la marihuana. No podia faltar.

L'any 1995 li arriba "Las mentiras del viento", un altre excel·lent treball amb temes com el que dóna títol al disc o "Una canción para ti".  A continuació publica "Juego para dos" (1997) amb "Te deseo" o "La carta". Aquest fou el seu últim disc amb Sony ja que l'any 2000 creà el seu propi segell discogràfic Krypton i el qual estrenà amb "Insólito" (2000) que incloïa la cançó principal de la banda sonora de "París-Tumbuctú".

A partir d'aquí continua gravant, amb una fantàstica versió del "Cuerpo de mujer" d'Antonio Flores (que no he trobat a Youtube) publicada en el disc homenatge "Cosas tuyas", i altres discos amb poca repercussió , l'últim "Casualidades" (2015). Tena havia de combatre amb els seus problemes amb les adicions que feien que en alguns concerts últims sortís a actuar en un estat diguem-ne no gaire catòlic perpetrant les ires del públic assistent. Ara, el timbre de veu més característic del pop espanyol, ha mort als 64 anys culpa d'un càncer de fetge del qual no es va voler tractar amb radioteràpia però sí amb "remeis naturals".


dijous, d’abril 21, 2016

Blau al firmament

«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir. 

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa. 

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la Unió Esportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové

Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament” és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyó Mané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com el Jordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el Ramon Usall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans. 


El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol? 

I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/4/2016)