El món del reggae és un món una mica endèmic. I és que va ser el productor Bob Lamb, membre del grup de reggae de finals dels seixanta The Locomotives, qui va treure els UB40 del circuit de pubs de Birmingham. UB40 es va formar el 1979 amb Ali Campbell com a veu principal i guitarra, el seu germà Rob Campbell a la guitarra, Earl Falconer al baix, Mickey Virtue als teclats -inicialment hi estava Jimmy Lynn però va durar poc-, Brian Travers al saxo, Jim Brown a la bateria i NormanHasson i Yomi Babayemi a les percussions. De gentada n'eren. El nom és curiós, i prové de la denominació de la targeta britànica de prestació per desocupació. Vaja, allò que aquí en diem el carnet del paro. I és que tots els membres de la banda estaven a l'atur en aquell temps.
Comencen enregistrant unes primeres maquetes per a Lamb i alternen amb uns concerts de major envergadura per UK. En un d'aquests concerts els veu Chrissie Hynde de The Pretenders, qui es queda encantada i els ofereix que els facin de teloners en la seua gira britànica.
Publiquen uns primers singles amb Graduate, entre els quals "Food for thought" amb cert èxit en emissores alternatives, i s'embarquen a la gravació del seu primer elapé "Singing off" (1980) que entra directament al número 2 de les llistes de vendes britàniques. S'hi inclou "I think it is going to rain today" de Randy Newman, que va ser el segon single del disc. Amb la inèrcia el seu segon disc "Present arms" (1981) aconsegueix aquesta mateixa posició de sortida. Tot això ja des d'un segell discogràfic propi Dep International. D'aquest segon disc és el single "One in ten" que fa referència al percentatge d'aturats a la regió del West Middland en una clara oposició a les polítiques de Margaret Tatcher i "Don't slow down". El tercer disc d'aquesta primera etapa va ser "UB44" (1982), tot i ser el 3r disc van posar el nom de "UB44" perquè ells el van considerar el quart ja que van editar un disc de remescles del segon. És un disc més fluixet amb temes com "Love is all is alright" i "I won't close my eyes".
El so reggae melòdic de veu i saxo suaus barrejat amb les lletres reivindicatives i socials es consolida arribant el 1983 la seua consagració amb el tema de Neil Diamond"Red red wine" que els situa al número 1 en llistes. El disc "Labour of love" (1983), farcit de versions, es converteix en un gran èxit. S'hi pot trobar "Please don't make me cry" de Winston Groovy, el conegut tema de Jimmy Cliff"Too many rivers too cross" i "Cherry oh baby" del jamaicà Eric Donaldson. Tot i que el mercat americà li costarà més, però "Red red wine" arriba al número 1 a USA el 1988. Un dels indispensables dels 80.
Després d'una lleu relliscada amb "Greffey Morgan" (1984) i el single "If it happens again" en al·lusió a la victòria de Tatcher, l'èxit els consagra amb "I got you babe" (1985), un remake amb Chrissie Hynde del clàssic de Sonny and Cher. Amb el disc "Baggariddim" (1985) es converteixen en el grup de reggae amb més èxit internacionals. El single "Don't break my heart" arriba al 3 de les llistes.
Continuen amb el mateix so a "Rat in the kitchen" (1986), amb la cançó anti-apartheid i censurada a Sudàfrica "Sing our own song" i "Rat in mi kitchen" amb Herb Albert a la trompeta. En el grans èxits "The best of UB40 volumen I" (1987) hi inclouen un inèdit "Maybe tomorrow" que es queda al 12 de les llistes. El vuitè disc és "UB40", un títol poc original, i tornen a comptar amb Chrissie Hynde en el tema "Breakfast in bed".
El 1989 repeteixen l'estructura del "Labour of love" publicant "Labour of love II" (1989), un altre disc de versions tot i que sense el mateix èxit del primer. Tot i això hi troben bons temes: "Here I am (come and take me" d'Al Green, "The way you do the thing you do" dels Temptations, "Baby" i una meravellosa "Kingston town" de Lord Creator, que es situà al 3 de les llistes.
El seu disc més venut, però, va ser "Promises and lies" (1993) aconseguint un nou número 1 en vendes gràcies a "Bring me your cup", "C'est la vie", "Higher ground" però sobretot as la versió del "Can't help falling in love" d'Elvis Presley que arribà al capdamunt de les llistes USA ajudat per ser inclosa a la banda sonora de la peli de Sharon StoneAcosada (Sliver). Per mi sobrevalorat. No es va poder continuar amb "Guns in the ghetto" (1997), els singles "Tell me is it true", "I love it when you smile" i "Always there" no van anar més enllà.
El 1998 ho tornen a intentar amb "Labour of love III" sense l'èxit anterior to i intentar-ho amb "Come back darling", "Holly holly" de Neil Diamond un altre cop, "The train is coming". El 2000 publiquen la continuació dels seus gran èxits introduint-hi un tema inèdit, la versió del "Light my fire" de The Doors. Un altre gran fracàs va ser el també disc de versions "Cover up" (2001) tot i ser llençat amb un bo "Since I met you baby". De "Homegrow" (2003) m'agrada molt "Swing low" i de "Who you fighting for?" (2005) destaco "Kiss and say goodbye". i a partir d'aquí poc més amb un canvi de vocalista.
Ara l'imprescindible saxo de la banda Kevin Travers ha mort als 62 anys víctima d'un càncer.
No feia solos estrambòtics ni es feia notar als concerts. No necessitava bateries immenses, només set peces. Només acompanyava la cançó, feia el que la cançó (i Jagger i Richards) demanava. Desapercebut, però no es pot entendre una cançó dels Rolling Stones sense la bateria de Charlie Watts. Ron Wood afirmava que Watts era el motor de la banda i que sense motor no podien anar enlloc.
Charlie Watts ha mort als 80 anys, després de 58 anys i 217 dies del seu debut a l'Ealing Club de Londres substituint un oblidat Tony Chapman com a bateria dels Rolling Stones. Des d'aquell dia, juntament amb Jagger i Richards Watts ha participat en tots els enregistraments de la banda. Va fer un còmic per la contraportada de "Between the buttons" (1967) i va aparèixer amb un ruc a la portada del "Get yer ya ya's out" (1970).
Deixo una selecció absolutament subjectiva de 10 temes dels Rolling Stones en el seu homenatge.
"You can't always get what you want" (1969). No sé si és el meu tema favorit perquè dubto entre algun dels tres primers. Un grandiós tema del "Let it bleed" amb els cors del London Bach Chorus, una melodia de piano d'Al Kooper extreta d'una gravació d'Etta James i una trompa com a instrument de vent. La millor versió la que s'inclou en el "Rock'n'roll circus".
"Honky tonk woman" (1969). També del "Let it bleed" va ser inspirada per Marianne Faithful i Anita Palenberg, les parelles de Jagger i Richards. Va ser el debut de Mick Taylor al baix després de la mort de Bryan Jones i el productor Jimmy Miller va tenir la idea d'afegir la sonoritat d'un esquellot de vaca. L'esquellot i la bateria de Watts fan aquest tema únic.
"Start me up" (1981). Aquesta setmana ha fet 40 anys de la publicació del "Tattoo you", un disc considerat injustament com un més dels Stones però alguna cosa deu tenir ja que va ser l'últim disc en arribar al número 1 en vendes als EUA. Un disc amb parts ràpides i lentes que s'enlaira amb aquest brutal tema titulat a les espanyes com Enciéndelo.
"Brown sugar" (1971). La cançó que obre "Sticky fingers" -el disc de la portada de la bragueta ideat per Andy Warhol- va ser enregistrada en una sessió gairebé improvisada als Muscle Shoals. Un riff de guitarra de Keith Richards, uns versos fets de qualsevol manera i uns yeah! i woooh! i ja tenim èxit dels Stones. Ah, la lletra... la lletra hi ha qui la interpreta com un text sobre el consum de drogues o hi ha qui hi veu un discurs a favor del sexe interracial.
"Gimme shelter" (1969). Un altra del "Let it bleed" amb rerefons ideals per aquells que busquen satanisme per tot arreu. La cançó comença amb Keith Richard fotent-li a la guitarra amb estil Chuck Berry i els cors de Mery Clayton lamenten un it's just a shot away. La cançó es va editar després de l'assassinat per part dels Hell's Angels, els moteros que havien contractat per la seguretat, del jove afroamericà Meredith Hunter a Altamont.
"(I can't get no) Satisfaction" (1965). Un himne. I punt. Un dels riffs més populars de la història (amb permís de Deep Purple) que els donaria el primer número un en llistes a UK i els EUA. Segons Richards el riff li van venir al cap mentre dormia, es va despertar per deixar-lo enregistrat a la seua gravadora i no va recordar d'apagar-la... quant deu valer aquest casset amb dos minuts de riff i quaranta de roncs de Keith Richards?
"Mixed emotions" (1989). Sí, ja sé que els puristes diran que el disc "Steel wheels" és infumable i que és de les pitjors coses que han fet, però a mi aquest tema m'agrada. És un tema rocker fet en una etapa en la qual Jagger i Richards es tiraven els plats pel cap però que en el videoclip, si més no, donaven sensació d'estar per la feina. Pels boomers, informo que el primer cop que vaig veure el videoclip d'aquest tema va ser en l'Oh Bongònia del Mikimoto.
"Dead flowers" (1971) també apareix a "Sticky fingers" i és un tema que tira cap al country segurament gràcies a l'amistat entre Jagger i Gram Parsons. La lletra de la cançó és una mica fosca, però vaja, com totes les cançons de l'època tiraven cap a les drogues i l'heroïna per apagar tristeses. Com a curiositat, el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser en veu de Jagger sinó en la veu de Fernando Martín, cantant del grup Desperados, i és que la versionen excel·lentment en el seu disc "El golpe" (1989) que tinc a casa i que deu ser el 2n o 3r disc que me vaig comprar. Una meravellosa versió traduïda per Ramón Recio lletrista de Glutamato Ye-yé i amb el nom de "Flores muertas".
"Symphaty for the devil" (1968). Després d'un disc amb el títol justament de "Their satanic majesties request" ara ens anem cap al "Beggar's Banquet" i amb un tema inspirat en la novel·la El mestre i Margarita de l'escriptor soviètic Mihail Bulgakov que explica les aventures de Satanàs a Moscou la dècada dels anys trenta. Tot molt diabòlic, eren el dimoni.. grups religiosos i periodistes fins i tot les maraques de Bill Wyman en aquest tema trobaven satàniques. Eviteu les versions.
"Like a rolling stone" (1995). Sí, ja em perdonareu els ultres de Bob Dylan, però és que la versió que van fer els Stones en el seu directe "Stripped" supera l'original en un gran nombre de vegades. "Like a rolling stone" és el millor tema que ha escrit Bob Dylan i que millor han interpretat els Rolling Stones.
Els Pogo (sí, amb g) es van formar després de la dissolució de Buffalo Springfield, on tocaven la guitarra i cantaven Richie Furay i Jim Messina. Acompanyats de Rusty Young a l'steel guitar, Randy Meisner al baix i George Grantham a la bateria debuten el novembre de 1968 al mític Troubadour Club de Los Ángeles. Després d'uns primers concerts tenen problemes legals amb els propietaris dels còmics Pogo, amb la qual cosa i per evitar problemes es canvien el nom pel de Poco.
El primer disc els arriba aviat "Pickin' up the pieces" (1969) amb el tema que dona títol com a més representatiu. Ja veieu l'estil per on van les coses i a més a la lletra ho deixen clar: folk, country, bluegrass... Però el grup té una vida tan sacsada que entre novembre i juny, Meisner plega veles. Així que li proposen a Timothy Schmit però s'hi nega i es queden en ... quatre.
El segon disc va ser "Poco" (1970) que inclou una cançó que els donà força repercussió "You better think twice". Aquí és Jim Messina qui veu que li van les coses bé i és ell qui abandona el grup per començar carrera en solitari (carrera que sort va tenir pels duets amb Kenny Loggins, tot s'ha de dir). I aprofitant que els Poco estan venent uns quants disquets, Timothy Schmit s'ho repensa i diu... mira, potser que ara sí que em posi al grup. Al mateix temps, substituint Messina apareix la figura del guitarrista Paul Cotton. Cotton provenia de la Illinois Speed Press, una banda de blues rock psicodèlic que va enregistrar dos elapés: The Illinois Speed Press (1968) i "Duet" (1970). Si he de destacar algun tema d'aquesta etapa de Paul Cotton ho faria amb "Get in the wind" i "Sadly". Anteriorment havia enregistrat alguns singles més garage d'aquella època amb una banda de nom The Rovin' Kid, un d'aquests singles és una versió ni més ni menys que del "My generation" (1966) de The Who i que no he trobat a Youtube.
Amb tot aquest guirigall continuen publicant amb cert èxit el directe "Deliverin'" (71) i "From the inside" (1971). Temes com "Just for me and you", "Railroad days", "I guess you made it" i "C'on" són els que trio com a representatius. El gener de 1973 plega gairebé el que quedava, Richie Furay, un dels líders de la banda. Sense Furay ni Mesina van ser Paul Cotton i Schmit els que van agafar protagonisme i liderar el nou projecte dels Poco. Justament amb aquest nou lideratge arriben dos excel·lents discos: "A good feeling to know" (1973) i "Crazy eyes" (1973). Destaco, per exemple, "A good feelin' to know", (titular a les espanyes com "Es bueno saberlo"), "Go and say goodbye" escrita per Stephen Stills i "Magnolia".
I potser el seu moment de major èxit és el 1974 amb "Seven", però sobretot sobretot ho fou l'elapé "The rose of Cimarron" (1976). El single "Rose of Cimarron" escrit per Rusty Young ho va petar tal i com es diu ara, potser és la seua cançó més coneguda. Tot molt country. Del disc "Seven" és "Faith in the families".
Amb "Indian summer" (1977) tornen al seu estil country més tradicional, això no acaba d'agradar i tornen a tenir un daltabaix en la formació, per exemple Schmit se'n va als Eagles a substituir Randy Meisner. La veritat és que tots aquest grups de country-rock no van parar de passar-se músics dels uns als altres (Poco, Eagles, CSNY, Byrds, Flying Burrito Brothers, Buffalo Springfield...), vaja, tot molt hippie. Curiosament tornen a l'èxit en ple desgavell amb "Legend" (1979), l'únic disc d'or que han aconseguit i quan als Poco només els queda el nom. D'aquest disc són "Crazy love", "Heart of the night" i "Legend".
Després de tres discos més, el 1984 Furay, vist que ell no s'ha menjat ni una rosca i vist el semièxit comercial dels Poco uns anys abans intenta reunir la banda en el disc "Inamorata" que no entusiasma ningú. Tanmateix, el 1989 amb Messina, Meisner, Furay, Young i Jeff Porcaro dels Toto a la bateria publiquen "Legacy" amb una cançó que m'agrada molt "Call it love", per mi la millor dels Poco. Tot s'ha de dir que és un tema que no té res a veure amb el seu estil tradicional. Per cert, en aquest disc Richard Marx canta en "Nothin' to hide".
Tot i no participar en aquest últim disc Paul Cotton no va deixar de tocar amb els Poco al mateix temps que va començar carrera en solitari. El millor, el seu primer disc "Changing horses" (1990) amb la versió de "Heart of the night". En aquest disc hi participa Christopher Cross en els temes "I can hear your heartbeat" i "High water". En un estil molt country -només cal veure la portada- publica "Firebird" (2000). Seguidament "When the coast is clear" (2004) on Peter Cetera l'acompanya al clàssic seu "Barbados"; "The sunset kid" (2008) i "100% Paul Cotton" (2014) produït per ell mateix on reversiona alguns temes de la seua etapa amb Poco, banda de la qual es retirà definitivament el 2010.
Ara Paul Cotton ha mort als 78 anys de sobte i sense que se n'hagi fet pública la causa. I aquest era el sentit de l'article. El que no sabia és que Rusty Young va morir el 21 d'abril d'enguany als 75 anys d'un atac de cor.
Si els ABC es van posar aquest nom per ser els primers en ordre alfabètic en les enciclopèdies musicals (Martin Fry no va pensar en els Abba quan va escollir el nom) desconec si ZZTop ho van fer per ser els últims, després de The Zombies. La versió oficial diu que el nom els ve del bluesman ZZ Hill, del qual el cantant tenia un pòster a l'apartament, i de la marca Top de paper de liar.
Del blues més divertit al boogie sintetitzat, els ZZTop han estat la banda amb una evolució més sorprenent dins del rock. Originaris de Texas, el guitarra i cantant Billy Gibbons, el baix Disty Hill i el bateria Frank Beard procedien de diversos grups com Warlocks, American Blues i The Moving Sidewalks. Oficialment la bogeria comença el 1969.
Només un any després ja enregistren el seu primer elapé amb l'original títol de "ZZ Top's first album" (1970). El disc no ven un xurro fora de Texas però treballen tant el seus directes que els obre les portes a fer de teloners dels Rolling Stones, Ten Years After, Humble Pie, Janis Joplin, Alice Cooper i Mott the Hoople.
Els següents discos, el fabulós i oblidat amb horrorosa portada "Tres hombres" (1973) -això dels títols en castellà veureu que és molt habitual-, "Fandango!" (1975) i "Texas" (1977) els serveixen de consolidació definitiva. Aquests discos aporten temes considerats ja clàssics de la banda com "Tush", "Jesus just left Chicago" i la cançó que és el meu primer record que tinc dels ZZTop"La grange" un blues-rock amb ritme. D'aquesta època és la suggerent i rockera "Beer drinkers and hell raisers" de la qual van fer versió els Motorhead i és que els ZZTop sempre van ser admirats pels heavies.
Després d'aquesta bona feina prenen un temps sabàtic en el qual es publica el seu primer disc de grans èxits "The best of ZZTop" (1978). A la tornada del recés Gibbons i Hill apareixen amb unes grans barbes mentre que Frank Beard va perfectament afaitat... curiosament beard és barba en anglès. I aquesta serà la imatge icònica que ens quedarà a partir del 1979 del ZZTop.
En aquest retorn publiquen dos discos més amb títols en castellà "Degüello" (1979) i "El loco" (1981) amb "Cheap sunglasses" com a tema més destacat, almenys per a mi. I guitarres funkies.
Però la consagració definitiva arriba amb "Eliminator" (1983) que els dispara en vendes fins al número 9 de les llistes USA i al 3 d'UK, que tenia molt més mèrit Si ens posem en el context musical dels inicis dels 80, els sintetitzadors es posen de moda i després de tretze anys tocant rock sureny s'embarquen en un nou estil amb la producció de Bill Han. A més, si afegim l'auge de la MTV i la importància que tenien els videoclips, la seua imatge amb barbes enormes, guitarres estrafolàries i cotxes va ajudar en aquesta comercialització del grup. I què? No pas perquè sigui més comercial ha de ser dolent, només cal escoltar el tros de tema que és "Gimme all your lovin'"... un tema senzill que comença amb una bateria i una guitarra solista que no necessita gaires acords. Segons Barney Hoskyns de la New Musical Express el tema "aconsegueix en tres minuts i cinquanta-nou segons allò que els Status Quo s'han passat buscant vint anys". Cotxes, guitarres, noies i cançons sobre sexe com el segon single "Legs". El disc els va obrir les portes definitivament a banda i banda de l'Atlàntic. En paraules de Billy Gibbons "gaudeixo amb el fet que el públic ens consideri raros". El tercer single va ser "Sharp dressed man" (com en recorda l'"Addicted to love" de Robert Palmer!), els tres videoclips dels singles dirigits per Tim Newman (que potser avui no passarien criteris de correcció política) i el resultat deu milions de còpies només als USA.
En vista del èxit, ni Warner ni ZZTop veuen perquè cal canviar un altre cop, així que van repetint estil en els següents discos. "Summer holiday" (1985) i el supervendes "Afterburner" (1985) -número 2 en llistes-. En aquest darrer s'inclou "Rough boy" amb el vídeo del qual van guanyar el premi MTV a la millor direcció artística i el single "Sleeping bag". Amb aquest nou èxit a Texas es va aprovar un projecte de llei que declarava els tres components del grup com "herois oficials de Texas". També la fama els fa aparèixer a la 3a part de la peli "Regreso al futuro III".
Un altre extraordinari va ser "Recycler" (1990) arribant al número 1 en llistes americanes amb el tema "Concrete ans steel". El 1992 tanquen la seua etapa amb Warner i publiquen un bon disc de grans èxits "ZZtop - Greatst Hits" amb una curiosa versió del "Viva las Vegas" d'Elvis que es situa al Top Ten de les llistes angleses.
El 1994 debuten a RCA amb el disc "Antenna" sent número 1 en llistes i hi apareix un altre gran hit "Pincushion". Després van anar perdent notorietat amb "Rhythmeen" (1996) fins l'últim disc d'estudi "La futura" (2012) però mai sense abandonar els escenaris com ho demostra l'excel·lent directe "Tonite and midnight" (2016).
Dusty Hill ha mort als 72 anys mentre dormia. I dos dies després ja tenien un nou baix i ja han tornat a fer concerts, que és el que Dusty volia.
