dissabte, d’abril 27, 2019

Best-sellers matemàtics (II)

Ara fa un any publicava en aquesta mateixa secció, coincidint amb la diada de Sant Jordi, un recull d'uns quants llibres que considerava fonamentals en la història de les matemàtiques, aquell article va abastar des dels Elements d'Euclides fins a La Geometria de Descartes. Coincidint un altre cop amb la proximitat d'aquesta data enganxo aquest segon article amb bibliografia imprescindible matemàtica a partir del segle XVI.

Si l'aparició de Descartes va suposar un gir en la manera d'estudiar la geometria, l'In artem analyticem isagoge (1591) de François Viète va revolucionar l'àlgebra. Aquest matemàtic francès va generalitzar la necessitat d'introduir símbols en les matemàtiques i fer que la resolució d'equacions i de problemes de trigonometria sigui més còmoda a l'hora treballar. La notació algebraica que fem servir avui es basa, sobretot, en les propostes de Viète en aquest llibre.

John Wallis, matemàtic que també va redactar una gramàtica anglesa, va escriure la influent obra Arithmetica infinitorum (1656). En aquest llibre deixà escrita una meravellosa fórmula per calcular el nombre π i generalitzava l'ús del símbol ∞ per l'infinit, que ell mateix havia proposat en un llibre anterior. L'argument per fer servir aquest símbol és que és una corba que es pot traçar infinites vegades. Wallis, que dormia poc i malament, es passava les nits practicant càlcul mental, una nit calculà mentalment l'arrel quadrada d'un nombre amb 53 dígits.

La transcendència del Philosophiae naturalis principia mathematica (1687) d'Isaac Newton sobrepassa la matemàtica i és una referència històrica a nivell científic. Els Principia –tal i com se'ls coneix de forma abreujada– estan escrits en llatí i dividit en tres parts. Tot i que, bàsicament, Newton es dedica a demostrar les lleis de la física que modelitzen el funcionament de l'univers, en l'obra apareix el seu mètode del càlcul de fluxions, el que avui dia coneixem amb el nom de derivades. Gràcies a aquests mètodes podem calcular tangents a corbes o valors màxims i mínims de funcions. Newton era reticent a publicar els seus descobriments per por que li copiessin, però, sortosament, el seu amic Edmond Halley el va persuadir amb convenciment. En canvi, el seu principal competidor a l'hora d'estudiar el càlcul diferencial, Gottfried Leibniz, publicava en articles a la revista Acta Eruditorium, una forma més immediata i innovadora de publicar, amb la qual cosa les idees de Leibniz arribaven abans que les de Newton.

De Leonhard Euler (personalment) el més gran matemàtic de tots els temps, és gairebé impossible destacar una sola referència bibliogràfica. Foren tants els seus resultats que, des de l'any 1911, s'intenten recopilar en l'Opera omnia i que avui encara no s'ha enllestit. Segurament molts destacarien Mechanica, sive motus scientia analytica exposita (1736), un llibre en el qual usava geometria diferencial per resoldre problemes de moviment, però a mi m'agrada més Introductio in Analysis Infinitorum (1748), en què es demostra la fórmula més meravellosa de les matemàtiques, la que relaciona els nombres 0, 1, i, e i π.


Aquesta és la coneguda identitat d'Euler, hi figuren els que es consideren els nombres fonamentals en les matemàtiques: el 0, l'1, el nombre i que és la unitat imaginària complexa -l'arrel quadrada de -1-, el nombre e que aproximadament és 2,71828… i té moltíssimes aplicacions en biologia, economia o física nuclear i el conegut nombre π=3,14159… molt usat en geometria.

(Article publicat en la revista Lectura el 14/4/2019)

dimecres, d’abril 24, 2019

Dr Hook - When you are in love with a beautiful woman


L'any 1967, a Alabama, el cantant Ray Sawyer va tenir un accident de trànsit que li va fer perdre un ull, des d'aquell moment s'hi hagué de posar un pegat que li donà una certa semblança al capità James Hook de les aventures de Peter Pan. Aplegant-se amb altres músics com els guitarres Dennis Locorriere i Richard Elswit, el teclista Bill Francis, el guitarra George Cummings, el bateria John David i el baix Jance Garfat, formen un grup que anomenaren Dr Hook and the Medicine Show pel fet que anteriorment he esmentat.

El grup solia tocar en circuits de bars de New Jersey fins que Shel Silverstein, de la revista Playboy curiosament, però també compositor es fixà en ells. Silverstein els aconsegueix alguns contractes ja mitjanament seriosos i acaben enregistrant el single "Last morning" (1971) per a la pel·lícula de fàcil títol "Who is Harry Kelleman and why is he sating all those terrible things about me?". A partir d'aquest tema CBS els ofereix contracte i arriben els primers singles d'èxits: "Sylvia's mother" (1971) que arriba al nº5 de les llistes americanes i el sureny "The cover of Rolling Stone" (1972) -en aquest tema Sawyer fa de veu principal- que també és Top Ten i que comencen a consagrar el grup. La majoria dels seus temes d'aquesta època eren escrits per Silverstein -recordin, el redactor de Playboy, aquella revista coneguda pels reportatges, com la Interviu, pels reportatges... no per les fotos-. En aquest últim tema canten "L'emoció més gran que mai pots tenir és l'emoció que tindràs quan la teua foto sigui portada de la revista Rolling Stone". Eren altres temps de la música... i Dr Hook va aparèixer en portada de la Rolling Stone l'any 1973. Tot i publicar elapés va ser un grup que els èxits els aconseguí gràcies als discos senzills.

Justament amb la publicació del disc "Friend face" (1974) arribà la primera crisi i els primers problemes interns a causa d'un període de dos anys amb resultats molts discrets. Finalment l'any 1975, per solucionar-ho, fan un gir radical: s'escurcen el nom a Dr Hook i canvien de discogràfica anant a Capitol. Sembla que el gir els anà la mar de bé perquè van retornar a les llistes revisant un clàssic de Sam Cooke "Only sixteen" que arriba al número 6 als EUA. També és interessant "A little bit more" (1976).




El 1977 Ray Sawyer treu el seu primer disc en solitari però sense deixar el grup, que continua amb una bona nova època a Capitol. Entre 1978 i 1980 publiquen els èxits "Sharing the night together" (1978) i el que per mi és el millor tema del grup i un dels grans de la música "When you are in love with a beautiful woman" (1979), un èxit absolutament oblidat pel gran públic i que jo porto a totes les meues seleccions musicals. Aquest èxit els suposà creuar l'Atlàntic i arribar al nº1 de les llistes UK. També m'agrada "Better love next time" (1979) i no em descuido "Sexy eyes", l'últim tema que van gravar amb Sawyer en el grup. Meravelloses melodies.

Dr Hook es separen oficialment l'any 1986 i Sawyer continuà en actiu fent actuacions però en mode nostàlgic. Ray Sawyer ha mort als 81 anys després d'una breu i fulminant malaltia.

Articles relacionats:
- Lynyrd Skynyrd.
- Glen Frey.



dilluns, d’abril 01, 2019

Los Ángeles - La ayuda de la amistad

Els anys 60 espanyols, entre moltes altres característiques polítiques i pel·liculeres que sembla que no ens deixin treure de sobre, van ser coneguts com la "década dels grups" del pop espanyol. Eren els temps de Los Bravos, Los Brincos, Los Pekenikes, Fórmula V, Los Pasos, Diablos RojosLos Sírex, Los Mustang, Los Relámpagos, Los Salvajes, Lone Star...  i Los Ángeles.

El bateria Alfonso González Poncho, el baix Francisco Quero i els guitarres Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van formar l'any 1963 a la seua Granada natal un grup de nom Los Ángeles Azules. Anteriorment ja havien tocat junts en un grup embrionari sota el nom de The Blue Angels amb el solista Julián Granados, qui immediatament faria carrera en solitari. Amb aquest nom van gravar alguns singles en petits estudis granadins però l'any 1967 veuen la llum quan Hispavox, la gran discogràfica del moment, els fitxa. Així que aquell mateix any publiquen el seu primer disc "Los Ángeles" (1967).

Des d'aquest primer disc es van destacar per combinar una gran habilitat instrumental amb melodies vocals inusuals en el pop espanyol d'aleshores. La veu indiscutible del seu líder Poncho González hi jugà un paper molt important. L'any 1970 enregistren "Pequeñas cosas", i entre els dos discos publicats versionen cuidadosament al castellà èxits del pop internacional "Mañana, mañana" (el "Tomorrow, tomorrow" dels Bee Gees), "Los dos tan felices" (el "Happy together" de The Turtles), "98.6" (de Keith),  "Dime dime" (el "Bend me, shape me" de The American Breed), "El silencio es oro" (el "Silence is golden" de The Tremeloes), "La ayuda de la amitad" (el "With a little help from my friends" de The Beatles), "Waterloo sunset" de The Kinks,  però també combinant-ho amb temes propis com "Abre tu ventana" i els més exitosos "Mónica" i "Momentos".

Durant aquests tres anys la popularitat fou tanta que van arribar a participar en la pel·lícula "A 45 revoluciones por minuto" al costat de Juan Pardo i Fórmula V i en el llargmetratge "Un, dos, tres al escondite inglés".

Però això, llastimosament, durà ben poc. A part que els Mocedades els havia passat pel davant en el terreny de les harmonies vocals, l'any 1976 en un accident de cotxe morien Poncho González i José Luis Avellaneda, el guitarrista que havia substituït Agustín Rodríguez. Aquell estiu havien gravat el seu últim single "Nada va a cambiar el mundo".

L'any 1992 el grup es va recompondre reincorporant Agustín Rodríguez, Julio Rubio i Ángel Rubio  -als lleidatans ens sona aquest nom- mantenint-se Carlos Álvarez. En aquest any publiquen amb Fonomusic el disc "Venus" amb una portada amb el quadre "Ofrenda a Venus" de Tiziano que es troba al Museo del Prado. Curiosament, i després de 30 anys de carrera, amb aquest disc va ser quan els vaig descobrir jo per primer cop. Gràcies a un jingle de Cadena 100 on feien servir la cançó que obria el disc "Sin ti" i gràcies a l'Overstock de Discos Castelló al carrer Tallers de Barcelona, on setmanalment anava a rebuscar ofertes que allà tenien. Un outlet de discos d'aquella època on vaig comprar el disc per 300 peles, guardo el tiquet dins del llibret el CD. Altres bons temes del disc són "Perdido" i "Viejo Pedro". Cançons que, per cert, no he trobat a Youtube. No, no hi és tot a la xarxa.

Uns anys més tard s'incorpora Alfonso González Jr, el fill de Poncho, que també cantava i tocava la bateria i Carlos Muñoz enlloc de Julio i Ángel Rubio. En els inicis de la dècada dels 2000 tornen als escenaris amb concerts, alguns amb entrades esgotades. El 2005 s'edita el disc "Homenaje a Los Ángeles" amb la participació de Lori Meyers interpretant "No estoy contento", Jota de Los Planetas amb "Mamá deja de llorar" o Miguel Ríos adaptant "Es difícil olvidar". Un any després, el 18 de novembre de 2006, es feia un sonat homenatge al grup en l'Auditori Manuel de Falla de Granada acompanyat de la presentació del llibre "Los Ángeles: una leyenda del pop español" escrit per Fernando Díaz i amb pròleg de Miguel Ríos.

Ara m'he assabentat que l'any passat l'històric guitarrista de Los Ángeles, Carlos Álvarez, va morir a Màlaga als 73 anys.


Altres articles relacionats:
- Bulldog.