dimecres, de juliol 30, 2014

Múrcia, la ciutat de les mil rotondes (i els vuit mil semàfors)

Doncs sí, miri, arribar a Múrcia és relativament senzill si vostè té una mica de sentit de l'orientació. Només caldrà que pagui uns 20 € de l'AP7 per sortir de Catalunya fins arribar a Sagunto -ja al País Valencià o Comunitat Valenciana, posi-hi el nom segons la seua ideologia-, on allà deixarà el peatge fins que torni a Catalunya per molts milers i milers de quilòmetres que faci per les espanyes. Continuarà per l'AP7 deixant la ciutat de València a mà esquerra tot vorejant-la fins passar Picassent. Allà vigili no s'equivoqui perquè hi ha una bifurcació, si va cap a l'esquerra li tocarà pagar per anar per l'Autopista del Mediterráneo, i en canvi, si segueix per la dreta anirà de gorra -pensi que ja ho ha pagat anteriorment amb els seus impostos i la seua part proporcional de dèficit fiscal- per l'Autovia del Mediterráneo, autovia que, tot sigui dit, passa força lluny del Mediterráneo. Veurà la presó de Picassent, un camp de golf, passarà prop de la factoria Ford d'Almussafes i farà a partir d'ara la ruta de la 2aB grup III. En aquesta ruta ja ha passat per Vila-real, Castelló, València i Manises (el de l'Huracán). Ara tocarà Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Elda, Novelda, Elx, Orihuela... i algun poble que el nom et sona a casos de corrupció com Crevillent.

En pic agafes la sortida de Múrcia et desvies per agafar la N-340 que passa per pobles amb noms que em van fer gràcies com El Esparragal, Las Lumbreras i Monteagudo. Aquest últim és curiós perquè ja des de lluny veurà dalt d'un pujol (ui, perdó! un turó volia dir) una espècie de monument de 20 metres d'alçada barreja entre el Valle de los Caidos i el Sagrat Cor d'Alguaire. Resulta que és el Santísimo Cristo del Calvario, una figura molt venerada en aquell poble i que té una cofradia de Setmana Santa i tot. El monument es va erigir l'any 1926, el van fre volar el 1936 i restituït en l'època gloriosa del 1951.

Només entrar a Múrcia vam arribar a l'hotel on ens vam allotjar, el Novotel Murcia, hotel de ciutat més que acceptable i que disposava de piscina i tot. Molt recomanable. L'única pega és que per anar al centre de la ciutat cau una mica allunyat i cal agafar el cotxe. Aparcar vora l'hotel és fàcil i no hi ha zona blava. Ara bé, l'hotel està el ple centre de convencions de Múrcia, centre de convencions i congressos que tenia tota la pinta d'estar fet en l'època bombollística. Els noms de pobles divertits no acaben aquí perquè baixant per l'avenida de Miguel Induraín (sí, sí, ja té una avinguda) trobes tres mil desviaments indicant un poble amb el fantàstic nom de Puente Tocinos. Miri, si vostè és habitant de Puente Tocinos perdoni'm però és que me va fer molta gràcia el nom. És com si a un barri de Lleida li poséssim Lo Pont dels Tossinos. Brutal!

La Nueva Condomina, enmig del desert
Com ja he dit abans per visitar el centre de Múrcia vam haver d'agafar el cotxe. Ja sap vostè que sóc un bon aficionat del futbol, i m'agrada visitar estadis de futbol (això ja no té perquè saber-ho), amb la qual cosa vaig dirigir-me cap a la Nueva Condomina. Miri, jo pensava que no podia existir cap ciutat amb una regulació semafòrica més mal posada que Lleida i amb un excés de rotondes inútils més gran que Lleida. Doncs aquesta ciutat existeix i és Múrcia! Imagini's com va ser la cosa que després de fer tranquil·lament 500 km tranquil·lament, me vaig marejar conduint pel mig de Múrcia. Semàfors, semàfors, rotondes... impossible de conduir. I, però una cosa si cal dir, cada rotonda té al seu centre una estàtua, normalment inintel·ligible però estàtua. N'hi havia una que semblava un intent de reproducció d'un hipercub. Per altra banda, si vol visitar l'estadi de la Condomina -la vieja- està tocant a la placa de toros.

La Nueva Condomina és un estadi per fora molt i molt bonic, però situat enmig d'un desert. Per arribar-hi és com anar als Monegros, però amb semàfors i rotondes. Has de fer quilòmetres per l'avinguda de la Condomina, avinguda que es va urbanitzar i que la ressegueix un tramvia i tot, però que no hi ha res ni a la dreta ni a l'esquerra, només terrossos i catxurros. No cal que li expliqui de què té pinta aquesta avinguda que es va quedar tot a mig fer.

La Glorieta de España
Aparcar al centre de Múrcia també és difícil i per això vam optar per un pàrquing soterrani a la rimbombant Glorieta de España, al costat de la canalització del riu Segura. Típic riu d'aquells que te vas aprendre a cinquè d'EGB però que mai havies vist a la realitat. La glorieta és una zona de jardins i fonts molt i molt ben cuidada, que a la nit resulta un espectacle de llums i colors molt bonic. A Lleida podrien agafar idees d'aquí per adecentar la Banqueta. I d'allí mateix ja pot endinsar-se pels carrers del centre històric, plens de terrasses, bars i restaurants que cuiden molt i molt bé la imatge de la ciutat realment. No n'hi ha cap de cutre ni de deixat. Fan goig. Igualet, igualet que aquí, vaige. Té la Catedral, la plaza Santo Domingo, el teatro Romea o el mateix edifici de la Universitat. És tot un polígon de carrers de vianants limitats pel nord pel de Santa Clara, per l'esquerra per la avenida Constitución (aquesta cal posar-la en majúscules i amb el seu nom original, és intraduïble), el riu per baix i Alejandro Séiquer per la dreta.
La Catedral

Tota aquesta àrea enquadrada dins del perímetre anteriorment descrit està farcit de restaurants amb terrasses, però ple, qualsevol placeta, qualsevol carrer, fins i tot pot sopar a la paret d'una església. A més tots els restaurants estan ben conscienciats de la zona on són, i tots estan ben guarnits amb cistelles plenes de pebrots, tomates, aubergínies i carxofes. Vaige, com aquí, que vas al restaurant i te trobes vi de la Rioja, oli andalús i mançana de Girona. Pot escollir Pepe el Torrao, el Churra, la Taberna la Pequeña -aquesta molt ben arreglada-... molts i amb molt bona pinta. Natres vam escollir el Rincón de Pepe. És un restaurant situat a l'hotel Trypp i on pot sopar a la barra, a la terrassa o a l'interior. El restaurant deu ser una mica important perquè està ple de fotos i dedicatòries de gent famosa que hi ha anat -des de Julio Iglesias al papa de Roma- i em va estranyar que no me la fessin a mi, però bé. Per menjar té una àmplia varietat de platillos -les racions un pèl justes pel meu gust- amb molt producte relacionat amb la verdura. Les aubergínies arrebossades -perdó, amb tempura- amb mel o els ous estrellats estaven ben bons.


Penso que és obligatori visitar algun cop Múrcia i quedar-s'hi a sopar. En sèrio, si té alguns bitllets en algun banc d'Andorra que necessita per-los aflorar ja sap on gastar-se'ls. 

dimarts, de juliol 22, 2014

En record d'Antoni Teixidó Mariné, expresident de la UD Lérida

La temporada 73-74 (com moltes altres de posteriors) vindrà marcada pels greus problemes econòmics de la Unión Deportiva Lérida i que afectaven el rendiment de l'equip. Al juny de 1973 es celebrà una assemblea a les grades de la tribuna del Camp d'Esports on s'anuncia el fitxatge de Jordi Solsona com a nou entrenador i es presenta l'estat de comptes del club: 7.000.000 pts (42.000 €) de pressupost d'ingressos i 8.000.000 (48.000 €) de pressupost de despeses -ja veu com quadrarà això-. D'aquests vuit milions últims, 5.000.000 (30.000 €) eren destinats a pagar jugadors. 

La situació s'agreuja quan 1000 socis es donen de baixa i les institucions lleidatanes no afluixaven la mosca en aquell temps, ja devia haver crisi. L'aleshores president, el doctor Montañola optà perquè 70 socis avalin una pòlissa de crèdit que cancel·laria el club si podia, i si no, recauria sobre ells (els sona això de períodes més moderns?, la bombolla del futbol no és nova pel que es veu). La temporada a nivell esportiu no va bé i com no es pot destituir l'entrenador Solsona per falta de liquiditat el que fan és concedir-li un permís indefinit perquè se'n vagi a l'Hospitalet com a secretari tècnic. 

La situació econòmica del club provoca la dimissió de Josep Montañola i Antoni Teixidó i Mariné exercirà de president en funcions. Com a curiositat, i per tal d'intentar solventar els problemes econòmics, el president Montañola va organitzar una vetllada musical a la discoteca Joker's amb una subvenció de 250.000 pts (1500 €)  per part de la Jefatura del Movimiento

Teixidó, del qual molta, moltíssima gent en parla meravelles com a persona, va haver d'afrontar un intent de vaga dels jugadors que amenaçaven de no jugar i denunciar els seus contractes a la Federación Catalana de Fútbol (entengui que els noms oficials de coses els he d'escriure en castellà perquè l'època és la que és) si no cobraven el que se'ls devia abans de diumenge. Es va fer una festa amb el rimbombant nom de "Gran Noche de la UD Lérida" en la qual tot allò recaptat es destinaria al Lérida. Doncs bé, tot i rifar una samarreta de Johan Cruyff (se la va quedar un tal senyor Calvet per 50.000 pts -300 €-) només es va aconseguir cobrir despeses i els jugadors continuaven amb l'amenaça. El dia abans del partit, però, els jugadors s'ho repensen i el partit contra el Mestalla es va jugar.

Antoni Teixidó Mariné
Paral·lelament als problemes econòmics dels jugadors, a nivell institucional té lloc a la Cooperativa Agrícola Pràctica una assemblea de socis feta de pressa i corrents per tal d'intentar buscar un nou president. Recordem que Teixidó estava de forma interina. No s'havia presentat cap candidatura -qui volia jugar-se el coll en aquella situació!- i el soci Delfí Zapater es va oferir a pagar primes als jugadors per tal de fer-los recuperar la moral. Es proposa també que cada soci aporti 1.000 pessetes (6 €), però amb 1500 socis només es recapten 100.000 pessetes (600 €). En una segona assemblea celebrada pocs dies després Josep Lluís González es postula com a president amb un grup de directius on cadascun firmaria una pòlissa de 200.000 pessetes (1200 €). No va ser així al final, però va buscar una altra persona, el Lluís Nadal que acceptà la presidència.

Així que Antoni Teixidó va ser president durant uns mesos. Teixidó era mecànic en els tallers Florensa de la carretera de Corbins i va jugar com a defensa a la UE Ferroviaria de Pardinyes. Més tard, com a directiu, va estar a la UE Bordeta, arribant a ser president anys després i també al FC Alcarràs i a l'Escola de Futbol del Baix Segrià. Durant el poc temps que va estar al Lleida (o Lérida per ser més exactes) es diu que va fer bon treball, col·laborant amb Zapater i González, i lliurant al governador civil Aparicio Calvo-Rubio la insígnia d'or del club en agraïment a la seua col·laboració amb el club. Per exemple, Aparicio-Calvo gestionà la incorporació de cinc jugadors del Sevilla al club: José Luis Guerra, Antonio Guerra, Mengiano, Cascajo i Rodríguez. Ara mateix m'és impensable que un subdelegat del Gobierno faci tasques així... L'últim càrrec de Teixidó a la UD Lérida va ser el de delegat de l'equip juvenil, portant el material o algun jugador amb la seua furgoneta particular si convenia. Ara, quaranta anys després continuava en el futbol com a delegat de l'EFAC Almacelles.

Antoni Teixidó imposant la insígnia a Calvo-Rubio
Una altra anècdota de la presidència de Teixidó fou que demanà en una reunió de presidents a Madrid que els àrbitres de Tercera Divisió no fossin de la pròpia regió. Es veu que durant uns quants partits i després d'un descarat arbitratge del col·legiat Esquerdo en un partit al Camp d'Esports contra el Calella -el Lleida guanyà 1-0- on es va afavorir de forma descarada l'equip visitant, Teixidó se va emprenyar amb els àrbitres catalans.

Ara Teixidó Mariné ens ha deixat el mateix dia que moria Alfredo Di Stefano. No és tan famós ni ha tingut columnes als diaris, però sí és molt més proper que la saeta i el món futbolístic de Lleida li ha d'estar agraït.

Parálisis Permanente - Quiero ser santa

Amic (i amiga) lector (i lectora), faci una mica de memòria històrico-musical i rebobini amb mi fins l'any 1982, el de Naranjito. Fixi's aquí el bon ús de la paraula "rebobinar" que he fet servir per parlar de la música del 82, en aquells temps sentir la paraula rebobinar era imaginar un casset i un boli BIC. Compte, que el boli havia de ser BIC perquè els d'altres marques no anaven bé perquè tenien diàmetre bastant inferior al de l'orifici del casset i no servien per rebobinar.

Bé, doncs això, saltem a la música del 1982 i què ens trobem? El "Love over gold" de Dire Straits, l'"Still life" dels Rolling Stones, l'"Eye in the sky" d'Alan Parsons Project, el "1999" del d'aleshores anomenat Prince o l'"Avalon" de Roxy Music. Estatalment fou la consagració del rock després de l'auge de la movida: el "Volumen brutal" de Barón Rojo, "Poderoso como el trueno" d'Obús, "Corre corre" de Leño, "Marea negra" de Topo i la gravació del "Rock and Ríos" de Miguel Ríos. S'estrenen Mecano, Siniestro Total i Luz Casal i els segells independents aposten fort com DRO (Discos Radioactivos Organizados) i GASA (Grabaciones Accidentales, SA).

Ara que ja estem en escena podem començar el que hauria de ser l'article en si. El 1982, Nacho Canut (d'Alaska y los Pegamoides) amb son germà Johnny Canut a la bateria i Eduardo Benavente (d'Alaska y los Pegamoides també) amb també son germà Javier Benavente i Ana Curra (d'Alaska y los Pegamoides i companya sentimental d'Eduardo) als teclats formen un grup anomenat Parálisis Permanente. Tot queda a casa. 

El primer disc que edità el grup fou un EP (extended play) que incloïa els temes "Autosuficiencia" -fixin-se amb l'estètica del grup i la lletra gore-i "Tengo un pasajero". Aquest EP -paraula molt vintage- era compartit amb Gabinete Caligari, ni uns ni altres tenien ni categoria ni pressupost per gravar un disc sencer. Les mil còpies fetes es van vendre de seguida havent de reeditar-se posteriorment.

El segon EP també va ser també l'any 1982, editat per DRO i amb quatre cançons. La que donava el títol era "Quiero ser santa", considerada una de les gran cançons de la movida. L'any 1989 Alaska la va interpretar en el seu disc del nuvi zombie. També hi trobaran la sinistra "Un día en Texas", inspirada en la peli La matanza de Texas. En aquest punt Nacho Canut deixa el grup per incorporar-se a Dinarama i entra el baix Rafa Balmaseda de Glutamato ye-yé i Derribos Arias.

Amb l'èxit publiquen el seu primer disc sencer -LP- anomenat "El acto". Aquí es veu molt la influència dels teclats d'Ana Curra i deixaven clar que els Parálisis es convertien en el primer grup sinistre, gòtic i afterpunk espanyol seguint les pautes de Joy Division o Killing Joke. Dins d'aquest disc es troben cançons com "Héroes", diguem que un intent de versió del clàssic de David Bowie, "Quiero ser tu perro" versió del "I wanna be your dog" de The Stooges. El disc immediatament s'enfilà al nº1 de les llistes però tingué la mala sort que el primer disc de Siniestro Total, el fabulós "¿Cuándo se come aquí?" els va desbancar de seguida.

L'any 1983 editen involuntàriament el seu últim single "Nacidos para dominar". Dic involuntàriament perquè el març d'aquell any la carrera de Parálisis Permanente es trunca de patac per culpa de la mort, als 20 anys, d'Eduardo Benavente a causa d'un accident de trànsit anant de León a Zaragoza.

Javier Benavente, després de la mort de son germà, continua la seua carrera musical amb un nou grup de nom Academia Parabüten. La formació era misteriosa perquè si bé a la portada del seu primer disc "Academia Parabüten" surten sis components, a la contraportada en surten nou. La cançó que més sonà d'aquell disc -i que sonà molt a les ràdios- va ser "Muñeca".  



Tot i això el disc no va agradar ni a Javier ni a la discogràfica, i fent una revolució interna -no com els paripés de congressos que fan al PSC per posar gent que porta 30 anys en el càrrec- va canviar tots els components del grup fitxant com a estrella el guitarra dels Tequila Julián Infante. Va escurçar el nom i anomenant-se simplement Academia publiquen "Esas chicas" (1986) amb set cançons pròpies i una versió de David Bowie "Rebelde" amb la col·laboració de Jaime Urrutia de Gabinete Caligari.. El disc és molt bo crec, amb la guitarra rockera d'Infante i la balada "Esa chica", si em permeten la lletra en la línia de "La chica de ayer" de Nacha Pop... però el disc tampoc donà el resultat que s'esperava i aquí es va tancar l'acadèmia. 

Després de deixar la música Javier Benavente s'instal·là a Mallorca i feu de promotor cultural. Ara ha mort als 53 anys després d'una llarga malaltia.  

diumenge, de juliol 20, 2014

Johnny Winter - Johnny Guitar

El món dels bluesman és un mon molt ampli. Si vostè fa una enquesta pel carrer i pregunta per algun bluesman li pot passar que li facin cara rara, però si ho pregunta entre els clients del pub Stones de Lleida podrien sortir noms tan diferents com BB King, Raimundo Amador, Gary Moore, John Mayall, Eric Clapton, Son Seals, Albert Collins, Koko Taylor, Lucky Peterson, Charlie Musselwhite, el Professor Longhair o Johnny Winter.


Johnny Winter potser és el bluesman blanc (de color clar epidermial per escriure-ho en llenguatge políticament correcte) amb un estil més pur. Nascut el 1944 a Mississipí, als vint-i-dos anys ja havia format una banda al costat de músics com el baix Tommy Shannon, el bateria John Turner o el seu germà, el teclista Edgar Winter. Aquest quartet tocava regularment en el club The Scene de Nova York i gràcies a la revista Rolling Stone que els mencionà, el va fer valer un contracte amb CBS per a cinc anys intentant convertir Johnny Winter com el proper superstar del rock.

Tanmateix, i abans d'editar un primer treball amb CBS, fan aparèixer un disc que havien editat força temps abans en una petita discogràfica per tal de fer la competència als grans segells internacionals. Fixin-se que això del consum de proximitat i lluita contra la multinacional opressora no és nou d'ara. Aquest disc era "The progressive blues experiment" (1969). Aquest disc passa desapercebut per sort de la multinacional, tot al contrari que "Johnny Winter" (1969) el primer disc oficial amb CBS que l'obre les portes a tots els típics festivals de finals dels seixanta, Woodstock entre ells.

Winter recorre tots els Estats Units en aquests macroconcerts, mentre continua publicant discos a la mateixa velocitat que surten manifestos a Madrid contra el dret a decidir. El 1969 mateix treu "The Johnny Winter story", com si ja fos un recopilatori amb aquest títol. El 1970 publica el genial doble "Second Winter" amb un remake explosiu del "Johnny B. Goode" de Chuck Berry i un altre del "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. El 1970 continua amb "Johhny Winder and", el 1971 "Johnny Winter and Live". Fixi's amb els noms dels títols dels discos, impossible tenir confusions a l'hora de saber el nom de l'artista. En directe és quan la seua guitarra sona més apoteòsica, en aquest últim live toca el "Jumpin' Jack Flash" dels Stones i fa un medley de clàssics del rock'n'roll.

Però vet aquí, que la seua carrera es va veure frenada bruscament per culpa de... a veure si ho endevina, a veure... exacte, una addició a l'heroïna. Aquest vici el té apartat un parell d'anys -al ritme que portava ja hagués publicat 6 discos més- fins al retorn amb "Still alive and well" (1973), tota una declaració d'intencions amb el títol que inclou el "Silver train" dels Rolling Stones. Aquest disc obre una nova etapa allunyant-se del blues salvatge i explosiu del primers discos. Winter no para de publicar: "Saints and sinners" (1974), "John Dawson Winter III" -era el seu nom complert-(1975), "Captures lived!" (1976) -La Frontera va treure un directe inspirat en aquest disc de Winter- i "Together" (1976) juntament amb son germà Edgar. (Compte amb Edgar Winter, era teclista i saxofonista que també va tenir el seu moment de glòria l'any 1972 amb "Frankenstein").

El 1977 retorna un altre cop a les seues arrels originals amb "Nothin' but the blues" i col·laborant amb un altre gran del blues -i ídol seu- com és Muddy Waters, però aquest cop i incomprensiblement (penso jo) no va obtenir el reconeixement del públic. Sense gens d'autocrítica, a partir d'aquest disc el guitarrista albí s'amaga discogràficament parlant perquè, segons ell, la gent no n'entén de blues.

Un cop se li va passar l'emprenyament, l'any 1984 torna pel segell independent de blues Alligator (Alligator al món del blues representa el mateix que Leonhard Euler al món de les matemàtiques) amb el disc "Guitar slinger" on per primer cop no feia cap versió i totes les cançons eren escrites per ell. A partir d'aquí, i amb Alligator darrer, Winter no estarà per gaires hòsties i farà el que a ell li ha agradat fer sempre i no el que volia escoltar la gent. No sé si era el que volia fer o no però el 1992 treu una bona versió de la nadala "Please come home for Christmas" felicitant-nos les festes dels del seu disc "Hey, where's your brother?" i on també hi trobareu l'excepcional "Johnny Guitar" -de fet jo vaig conéixer Winter amb aquest disc-I el 2004, finalment rep un Grammy merescut per "I'm a bluesman".

El 2 de setembre ha de sortir "Step back" l'últim disc de Winter on ha col·laborat amb Eric Clapton "Don't want no woman", amb Ben Harper "Can't hold out" o Brian Setzer "Okie dokie stomp". Tal i com diu el nom del disc és un retorn a la música de sempre. Johnny Winter ha mort als 70 anys en una habitació d'hotel a Zuric.

dimecres, de juliol 16, 2014

Ramones - Blitzkrieg Bop

El març de l'any 1974 actua al New York Perfomance Studio un trio format per Jeffrey Hyman, Douglas Colvin i John Cumings. Ara mateix amb aquestos noms possiblement es deu sentir com Kiko Rivera llegint la llista dels escriptors de la Generación del 98...

Continuo, que així sortirà de dubtes. Quatre mesos més tard el representant Tommy Erdelyi (nom raríssim també) es converteix en el bateria del grup i Joey passa a ser el cantant del grup. En aquell moment es van canviar tots el cognom i Joey passà a ser Joey Ramone, Tommy fou Tommy Ramone, John passarà a anomenar-se Johnny Ramone i el que queda serà Dee Dee Ramone. Uns falsos germans que, encara ara, molts (i moltes) es pensen que eren germans i que foren coneguts per Ramones. D'on va sortir el nom aquest propi més aviat d'un grup de mariachis? La culpa fou de Paul Ramon, el sobrenom que va fer servir un tal Paul McCartney durant un tour de dos setmanes per Escòcia amb una banda que es feia dir The Silver Beatles. Es veu que al Dee Dee li feia gràcia la sonoritat.


Quan van començar eren més maldestres que la defensa de la selecció de Brasil i allí on tocaven no acabaven gaire bé. El moment més pèssim per ells fou en el Bowery de New York quan van actuar de teloners de Johnny Winter (que l'ha palmat mentre feia aquest article). Van acabar com un crític al Consell Nacional del PSC i el públic els va fer fora.

I aquí és on entra la figura sempre tan emblemàtica del representant, l'any 1975, Danny Fields, que devia ser friqui a nassos per fixar-se en aquesta colla, es va encarregar de domesticar-los musicalment. Danny Fields havia treballat amb MC5, Stooges i Lou Reed entre d'altres.

L'any 1976 foren contractats per la discogràfica Sire i graven el seu primer disc "Ramones" (1976). Aquest fet animà altres companyies discogràfiques a contractar músics nous de Nova York. Aquest nou prototipus de rocker new wave fou molt ben acceptat al Regne Unit i Europa on tingué una gran influència en el moviment punk que sorgiria per aquells temps. Joe Strummer de The Clash sempre deia que havia quedat al·lucinat amb aquest primer disc de Ramones. Les jaquetes de cuiro, els pantalons texans trencats -que ara tornen a posar-se de moda- i unes cançons que duraven de mitjana un minut i mig. En aquest primer disc de Ramones s'incloïen grans clàssics del rock d'alta velocitat com la brutal "Blitzkrieg Bop" escrita per Tommy. Diuen que aquesta cançó fou la primera del moviment punk-rock i la veritat és que el seu "Hey ho let's go" ha passat a la història de la música, des de Jason Mraz o Beautiful South fins els GreenDay en són testimonis.

També s'inclou en aquest disc la cançó "53rd and 3rd", que parla de la intersecció dels carrers de Nova York on Dee Dee exercia la prostitució per a aconseguir diners per a mantenir la seua adició a les drogues. Ja veuen, no eren exemples modèlics tampoc. Tot i que al costat dels Sex Pistols els Ramones eren més conservadors que les joventuts de la FAES.



Els discos "Leave home" (1977) i "Rocket to Russia" (1977) impressionen molt l'audiència. D'aquests discos són "Sheena is a punk rocker", "Gimme gimme shock treatmen", "I remember you", "California sun" o "Pinhead", aquesta última sobre frikis explicant què passa quan entra una persona normal en un grup friki. Les cançons les descarregaven a tope en directe  amb el seu crit de guerra "gabba, gabba, hey...", vaige tota una lliçó de subcultura urbana. Fins i tot s'atreveixen a fer balades (digui balada o posi-hi un altre nom) com "Here today, gone tomorrow" i una versió del "Surfin' bird" de The Trashment, que segurament la recordareu per la peli "La chaqueta metálica",

El 1978, després de donar suport als pinheads i ensumar pegament Tommy es retira per a treballar com a representant, acomiadant-se en l'inoblidable concert del CBGB, del qual es va fer un documental que he vist que es pot trobar íntegre a Youtube. Tot i això es va encarregar de la producció del directe "It's alive" (1979) i del "Too tough to die" (1984). I fins aquí va durar la formació original de Ramones. Dee Dee va morir el 2002 a causa d'una sobredosi d'heroïna, no podia ser de cap altra manera. Johnny morí el 2004 per un càncer de pròstata. Joey morí el 2001 de limfoma. Ara ha mort Tommy culpa d'un càncer biliar... Els Ramones són morts, visca Ramones! Grans.



En homenatge al lletrista Gerry Goffin: Glenn Medeiros -Nada cambiará mi amor por ti

Ara amb les noves modes de l'Spotify, l'MP3 i el fet d'escoltar la música on-line, s'han perdut algunes de les tradicions dels que tota la vida hem escoltat la música en CD o en LP. Aquell objecte en forma de paral·lelepípede no era només un armari per guardar la corona circular en la qual s'havia enregistrat la música. Un disc o un CD era una obra complerta, des de la portada fins al llibret desplegable interior, que en cas dels discos de vinil podien ocupar desplegats la superfície d'una taula de menjador i tot.

Si vostè és aficionat (o aficionada) a desplegar els llibrets interiors dels CD o LP, haurà vist que sota dels títols de les cançons i normalment escrits entre parèntesis apareixen els autors de la lletra i de la música. Depèn de la quantitat i dels tipus d'exemplars de la seua discoteca de ben segur que haurà llegit vàries vegades els noms de Leiber/Stoller, Lennon/McCartney o Jagger/Richards. Noms que molts cops queden en segon pla i que són testimonials però que tenen la seua importància, no com els signants del manifest "Libres e iguales".

Un dels mítics lletristes ha estat Gerry Goffin, que juntament amb la seua dona Carole King (es va cansar amb 17 anys) han estat força prolífics a l'hora de donar-li al llapis de les lletres de les cançons. I això que es van separar l'any 1968... imagini's si haguessin durat més! La història d'amor de King amb Goffin devia ser tan ampalagosa que es convertí en el tema principal del musical "Beautiful: The Carole King musical".

Gerry Goffin amb Carole King
Algunes de les cançons escrites per ell i que podreu reconèixer més que qualsevol candidat d'UPyD per Catalunya són:

- "Will you love me tomorrow". Algunes versions conegudes són les de The Shirelles, Carole King (que la canta amb el seu amic James Taylor), Bryan Ferry (Bryan amb y perquè si ho escriu amb i s'enfada), els Bee Gees (en un horrible homenatge a Carole King), Cher, Neil Diamond, Lauran Branigan, Dionne Warwick o Amy Winehouse (la versió que més m'agrada).

- "You make me feel like a natural woman". Cantada per Carole King, Aretha Franklin (potser la versió més coneguda), Celine Dion o Mary J. Blige. En un projecte de l'any 1998 anomenat Divas, per si no en tenia prou amb tot això, la van cantar juntes Aretha Fanklin, Celine Dion, Mariah Carey, Shanya Twain i Gloria Estefan. Ole tu!

- "Up on the roof". Aquesta va ser molt popular gràcies als Drifters. També la cantà Neil Diamond i sorprenentment la discotequera Viola Willis.

- "The locomotion". Arxiconeguda aquesta cançó en les versions de Little Eva, Carole King, Grand Funk Railroad i Kilye Minogue. No tan coneguda és la de Ringo Starr.

-"Take good care of my baby". Versionada per The Beatles, Bobby Vee o Smokie.

-"You've got a friend". Aquesta l'hauran sentit a rebentar amb veu de James Taylor i Carole King. També l'ha fet Michael Jackson (no vulgui pensar a qui li devia cantar) o Dusty Springfield. També la van cantar dins el projecte Divas citat anteriorment.

-"Goin' back", cançó amb la qual Roger McGuinn i David Crosby dels The Byrds es van emprenyar perquè a Crosby no li agradava i va deixar el grup per formar Crosby, Stills, Nash & Young.

Després del divorci amb Carole King, Goffin va patir diferents malalties mentals, tot i això l'any 1989 en veu de Glenn Medeiros li vindria l'èxit amb "Nothing's gonna change my love for you". els que som d'aquella generació la recordem com la típica cançó per aneular les noies (juntament amb les d'Eros Ramazzotti) en moments en què volies tirar la canya a alguna. Aquí els nois adolescents d'aquella època l'havíem de patir en la versió castellana "Nada cambiará mi amor por ti"... el que havíem de suportar els nois per poder lligar... marededeu!

Gerry Goffin ha mort als 75 anys.

Bobby Womack - Fly me to the moon

Jo no sé si dir que Bobby Womack és o no és una llegenda del soul, ben poca cosa sóc jo per definir aquest senyor com a llegenda o no. Però el cert és que ara que el pobre home s'ha mort tothom el tracta de llegenda quan fa un mes potser ben poca gent de la que ara escriu el coneixia. I sobretot, no vagi vostè de llest (o llesta) i em vingui dient que era el de Womack & Womack, que fa molt afedelisto dir-ho, però que no és veritat. I ja n'he sentit a més d'un que ho deia... i és que... 

Sense ser cap amant de la seua música, de fet el soul el trobo tan toston com un enterrament retransmès per José Montilla i Leonard Cohen, cal reconèixer que Bobby Womack ha estat un dels grans, més com a escriptor que no pas com a cantant. Tot i això, no només s'ha dedicat al soul al llarg dels més de cinquanta anys de carrera, sinó que també ha tocat una mica de rock'n'roll, country o doo-woop (una mica com fan els tertulians de ràdio). Womack, que provenia ja d'una família de músics, comença la seua carrera als anys cinquanta com a membre de Curtis Womack & the Womack Brothers (nom gairebé tan llarg com una pregunta de Miquel Iceta), que després passarien a anomenar-se The Valentinos.  L'any 1954 treuen el primer single i el 1960 Sam Cooke els fitxa pel seu segell discogràfic. L'any 1964 publiquen els seu major èxit "It's all over now", que per sort o per desgràcia, només un mes després el van versionar els Rolling Stones, amb la qual cosa fou més coneguda la versió que el tema original. Ja és mala sort, ja... Però de fet, a Bobby no li va anar malament la cosa perquè fou un col·laborador seu en el disc aquell de l'horrible portada "Dirt work". Més tard també participà en els cors del "Harlem Shuffle" (1986).

Resulta que Sam Cooke mor a trets en una de les nits boges que el cantant tenia amb persones de diferent sexe i menor edat, i per allò del roce hace el cariñoWomack es casa amb la seua dona (la de Cooke, que ara serà la de Bobby), la discogràfica se'm va a la porra i els the Valentinos, visto lo visto, se separen. A partir d'aquí Womack començà a treballar de músic de sessió per altres músics, fins que el 1968 publica els seu primer disc "Fly me to the moon", versionada molt més exitosament per Frank Sinatra. Durant aquest temps va tocar amb Aretha Franklin, Ray Charles, Wilson Pickett, Dusty Springfield... De l'any 1968 és la versió que va fer del "California dreamin" dels Mama's & the Papas i de l'any 1970 és "That's the way I fell about cha".

Durant els anys 80, Womack, com era tradició en molts músics, tingué molts problemes amb drogues sent ingressat en diversos centres de rehabilitació vàries vegades, ell ho atribuïa al mal tràngol que va passar per culpa de la mort dels seus fills. Discogràficament no feu res extraordinari (a opinió personal, clar), simplement podríem destacar "If you think you're lonely now""Woman's gotta have it" (1990) fins l'any 2012 quan Damon Albarn li va produir el disc "The bravest man in the Universe" amb la fabulosa "Please, forgive my heart". Però el bravest man tenia problemes amb la diabetis, càncer de colon, símptomes d'Alzheimer... i tot i que, oficialment, es desconeixen les causes de la seua mort, suposo que deu ser de tot una mica barrejat.

Es diu que ara estava preparant un nou disc amb col·laboracions estel·lars d'Stevie Wonder, Rod Steward i Snoop Dogg. Segur que s'acabarà publicant... i segur que serà prop de Nadal, com passa amb tots aquests discos que queden a mig fer i que després surten amb l'etiqueta de "pòstum".