David Van Cortland es va fer dir David Crosby, va néixer a Los Ángeles el 1941. El 1964 amb Roger McGuinn, Gene Clark primer i afegint Michael Clarke i Chris Hillman més tard, que provenien tots de grups de música folk i bluegrass, formen The Byrds.
Els fitxa CBS, que cuidava molt el folk amb Dylan i Simon and Garfunkel. El seu primer disc "Mr Tambourine man" (1965) va ser un èxit absolut arribant a l'1 de les llistes britàniques i americanes amb el tema que donava títol al disc, un tema de Bob Dylan adaptat al folk-rock perfectament amb unes perfectes harmonies vocals. La mítica portada del disc on es veuen els 5 integrants en un mirall convex va servir d'inspiració per múltiples altres portades: "Are you experienced" de Jimi Hendrix, "Big hits" dels Rolling Stones, "Safe as milk" de Captain Beefheart... Els següents singles seguien en la mateixa línia musical "All I really want to do" (4 UK), "Turn! turn! turn!" (1 EUA) que eren adaptacions de Dylan un altre cop i de Pete Seeger respectivament.
Després d'aquests primers èxits en singles no van tornar a tenir cap Top 10 ja que el públic en general va deixar els singles per a prendre's els elapés com a obres senceres. I per la llei de demanda i oferta el grup se va dedicar a explotar això altre. Després que Clark deixés el grup per por a pujar en avions, la veu de McGuinn i Crosby prenen importància i el primer gir important de la carrera del grup va arribar amb "Fifth Dimension" (1967) deixant de banda el folk-rock i orientant-se cap aires progressius, psicodèlics i acid-rock que estaven més de moda. Es nota en "Eight miles high" i "Mr Spaceman".
També a "Younger than yesterday" (1967) hi ha un tema clau "So you want to be a rock and roll star" que ajuda a entendre el canvi. La cosa no va agradar a David Crosby i plega a finals de 1967. De fet la llegenda diu que Crosby va marxar perquè McGuinn es va negar a enregistrar el tema de Crosby "Triad" sobre un menage a trois. Sí que la va agafar, en canvi, els Jefferson Airplane. De fet, quan es va expulsar Crosby s'estaven gravant les sessions del disc "The notorious Byrd brothers" (1967) i el cavall que apareix a la portada del disc ocupa el lloc de David Crosby.
Crosby dels Byrds, Graham Nash dels Hollies i Stephen Stills, de Buffalo Springfield es van unir el 1968 per crear un grup amb el qual no s'hi van matar gaire pensant el nom i li van dir Crosby, Stills & Nash. Crosby i Nash provenien de grups on ja havien tingut cert èxit però no estaven contents amb els resultats artístics obtinguts i aquest va ser el motiu de la formació del nou projecte. Els tres eren bons amics i en trobades a la casa de Crosby es van adonar de la seua compatibilitat musical.
De seguida enregistren el primer disc amb Atlantic"Crosby, Stills & Nash" (1969), amb un so basat en les veus i instruments acústics acompanyats per la bateria de Dallas Taylor. El disc no passà mai del sisè lloc en llistes però va estar-hi durant 2 anys, quatre milions de còpies i unes vendes estables: el dotzè disc més venut dels seixanta i Grammy al millor artista novell. Casualment, el 30 de setembre de 1969, el dia que rebien la certificació del disc d'or moria en accident de cotxe la parella de David Crosby. En el disc s'inclou el ja clàssic del grup "Suite: Judy blue eyes", dedicada a Judy Collins companya d'Stills, i el tema "Marrakesh express", escrita durant un viatge de Nash al Marroc i que els Hollies van rebutjar. Reunien tots els requisits per a convertir-se en un dels supergrups que serien molta moda durant aquella dècada. Nous camins de l'evolució del rock: prenent forma el country rock, el country pop i el rock sureny, un botó que havia premut la Creedence i que CS&N, Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd van prendre el guant.
Després d'una gira europea i que Stills aprofités per rebre classes de guitarra per part de Jimi Hendrix, s'hi va unir Neil Young, també provinent dels Buffalo Springfield per suggeriment d'Ahmet Ertegun, jefazo d'Atlantic Records. Young, teòricament amic d'Stills, a la llarga seria el gran generador de problemes del grup. Ja com a quartet van actuar al mític festival de Woodstock i es posen amb el segon àlbum "Deja vu" (1970), que arriba a l'1 en vendes i gairebé ven tres milions de còpies. Amb quatre galls al galliner se fan notar totes les tendències en aquest disc. La seua versió del tema "Woodstock" de Joni Mitchell es va convertir en un dels himnes de l'època. El segon single és "Teach your children", un altre tros de clàssic molt country del grup. El següent "Ohio" és un tema escrit per Neil Young a partir de la mort de quatre estudiants a la Universitat de Kent durant una protesta contra la guerra del Vietnam. El quart single fou "Our house".
Un any després publiquen un doble LP en directe que serveix com a comiat temporal de la banda, "Four way street" (1971) com a símbol d'aquests 4 camins que representen els 4 músics. Cadascun dels quatre ja havia començat a anar pel seu compte, per exemple David Crosby publica "If I could only remember my name" (1971) amb col·laboracions de Jerry Garcia a "Cowboy movie" i de Joni Mitchell a "Laughing" entre d'altres i el 1972 s'edita l'LP "Crosby and Nash" dels dos. Aquest doble disc torna a ser número 1, ven quatre milions de còpies, cosa que fa pensar als seus fans que la dissolució de la banda no és tan plausible. Però Neil Young publica aquell any "After the gold rush" que el consagra com artista en solitari rajant dels altres tres. A partir d'aquí costa molt seguir la continuïtat de la banda quan són 3 o quan són 4 perquè només foten que separar-se quan s'emprenyen i reunir-se quan necessiten quartos. Atlantic, que sempre ha considerat CSN&Y com un dels seus principals referents, aprofita la trencadissa per editar "So far" (1974), un disc recopilatori que també arriba a la primera posició en llistes de vendes. La portada és un dibuix dels quatre components fet per Joni Mitchell, el disc ven sis milions de còpies i es situà en el 35è més venut dels setanta.
Entremig, el 1973, intent de reunió de The Byrds amb els cinc membres originals gravant un Lp de comiat "Byrds" i edició dels primers enregistraments en cintes que van passar desapercebuts fins al disc "Preffyte".
Crosby, Stills i Nash (sense Young) van tornar a unir-se per a publicar "CSN" (1977). El disc arriba al 2 de la Billboard amb el single "Just a song before I go" com a major èxit. Tan emprenyats estaven amb Young que la discogràfica llença al mercat "Replay" (1980), un disc retrospectiu però sense cap tema de Neil Young a partir d'enregistrament previs, com aquest "Shadow captain" de David Crosby o aquesta nova i genial adaptació de "Carry on".
El 1982 hi tornen per a nou disc i concerts. Aquest cop "Daylight again" aguanta el tirón amb un 8 en llistes. Entren en l'edat del vídeo i el primer clip seu és el de "Southern cross", un tema on no apareix David Crosby pels seus problemes amb la justícia i es va afegir al final de la gravació del disc, quan estava gairebé tot fet. Sí que apareix a "Wasted on the way" i composa el tema "Delta". Surt "Allies" (1983), que és un directe, el 1985 participen a Live Aid i ep! el quartet original torna a unir-se el 1988 amb "American dream". Sí, torna Neil Young. Young va prometre a David Crosby que es reuniria amb ells si Crosby podia resoldre els seus problemes amb les drogues. Cinc mesos de presó per a Crosby al Departament de Correccions de Texas li va servir per això i el quartet es va reunir per gravar l'àlbum al ranxo de Young a Woodside, Califòrnia. El disc no feu gaire soroll, només el single "Got it made" va entrar en llistes amb un so molt dels vuitanta.
Com la cosa no va agradar als artistes, cadascú va tornar a la seua, David Crosby va publicar el seu segon disc en solitari "Oh yes I can" (1989) que no va més enllà amb temes com "Drive my car" o "Distances" per anomenar-ne alguns. Però Crosby i Nash tenien algunes cançons anteriors ja al cap, havien fet un concert per actuar a la caiguda del mur de Berlin i així surt "Live it up" (1990) sense Young, però el disc és un desastre. Atlantic torna a llençar un altre recopilatori "Carry on" (1991) ara dels 4 i mentrestant Crosby edita els eu tercer en solitari "Thousand roads" (1993). En aquest disc s'hi inclou un bon tema "Hero" on hi posa les veus i la bateria Phil Collins com a torna del favor que li va fer Crosby posant les veus al mític "Another day in paradise" (1990) de Collins. També Marc Cohn posa el piano a "Old soldier", Jackson Brownie les veus a "Too young to die" i Stephen Bishop a "Natalie".
El 1994 tornen CSN amb "After the storm", un desastre comercialment però amb la meua cançó favorita de la banda, el tema d'Stephen Stills"Only waiting for you". També destaco "Camera", un tema de Crosby i la versió del "In my life" dels Beatles. Mentre Crosby publica dos directes "It's all coming back to me now..." (1995) i "King Biscuit flower no" (1996). Se'l pot escoltar al costat de Chris Robinson de The Black Crowes a "Almost cut my hair".
Però ojo, salta la sorpresa i Neil Young s'hi torna a unir a "Looking forward" (1999), un bon disc amb bons temes com el mateix "Looking forward" de Young amb so clàssici "No tears left" d'Stills amb so més alternatiu. A partir d'aquí reedicions, directes i ja es va acabar la vida junts.
En canvi, David Crosby ha continuat fent cosetes com "Croz" (2014) amb un solo de guitarra de Mark Knopfler a "What's broken", "Lighthouse" (2016), "Sky trails" (2018), "Here if you listen" (2018) i l'últim i recomanable amb portada de Joan Baez"For free" (2021) amb Michael McDonald a "River rise" i Brian Wilson a "I won't stay for long". A més va posar veus a temes de Joni Mitchell"Free man in Paris" (1974), "Mexico" (1975) de James Taylor, "The pretender" (1976) de Jackson Brownie.. Per cert, a l'estat espanyol hi va haver un grup de l'estil dels CSN&Y que es deia Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán que van triomfar amb "Señora azul" (1974) i que foren coneguts com els CSTY espanyols.
El bo de David Crosby, un dels bigotis més prominents i famosos de la història de la música, ha mort als 81 anys després d'una llarga malaltia.
Eric Clapton, Jimmy Page i Jeff Beck eren la santíssima trinitat del blues blanc anglès dels seixanta i dels setanta. Jeff Beck, nascut a Surrey el 1944, va substituir Eric Clapton com a guitarra de The Yardbirds el març del 1965 procedent dels Tridents. Va triomfar amb el mític grup de blues i aprofità la tirada abandonant la banda el desembre de 1966 per iniciar carrera en solitari.
No va trigar gens en editar els seus dos primers singles "Hi ho silver lining" (1967) i "Love is blue" (1967). Aquell mateix any es va fer acompanyar d'una banda que acabaria sent el Jeff Beck Group amb Rod Steward, Ron Wood al baix i Ray Cook a la bateria, que va durar poc perquè fou reemplaçat per Mickey Waller. Aquesta formació va publicar "Truth" (1968). En aquest disc hi trobem una versió de "I Ain't superstitious" de Willie Dixon que interpreten Beck i Steward meravellosament i que vaig descobrir en la banda sonora de Casino de Martin Scorsese el 1995. També s'hi inclou "Blues deluxe" i l'instrumental "Beck's bolero" que li va escriure Jimmy Page. Ah, i el clàssic "Greensleves" tocat amb guitarra quan tots tenim al cap la versió que Kenny G ens va embotir en clarinet.
L'any següent hi ha nou canvi de bateria, s'incorpora Tony Newman i també fitxen Nicky Hopkins al piano. Amb ells publiquen "Beck-Ola" (1969) amb la famosa portada d'un quadre de Magritte que tenia Paul McCartney a casa i d'on va sortir la famosa mançana dels Beatles. Aquí s'hi inclouen dos clàssics de la veu d'Elvis Presley"All shook up" i "Jailhouse rock".
L'any 1969 Beck intenta formar un nou supergrup juntament amb Carmine Appice i Tim Bogert de Vanilla Fudge, però un accident de trànsit de Beck l'aparta de la música durant uns quants mesos. Mentrestant Steward i Wood comencen història pròpia amb Faces. Recuperat de l'accident el 1971 Jeff Beck reapareix amb un nou Jeff Beck Group amb Bob Tench com a solista, Clive Chaman al baix, Max Middleton al piano i Cozy Powell a la bateria. Amb aquesta nova banda publiquen "Rough and ready" (1971) i "The Jeff Beck Group" (1972).
Finalment el 1973 Beck recuperà el projecte pendent amb Bogert al baix i Appice a la bateria sota el nom de Beck, Bogert and Appice (una espècie de Cream) amb només un disc de títol el mateix nom del grup "Beck, Bogert and Appice" (1973) amb la fenomenal versió del "Superstition" d'Stevie Wonder i "I'm so proud" de Curtis Mayfield o "Black cat moan". El disc és el seu major èxit de carrera fins aquell moment.
Beck, cul inquiet, va reaparèixer en solitari amb "Blow by blow" (1975), un disc que li va valer un èxit a nivell internacional i individual després d'haver estat declarat millor guitarrista del món juntament amb Eric Clapton. Produït per George Martin no hi podia faltar alguna versió dels Beatles, com "She's a woman"i temes propis com "You know what I mean". Aquest disc fou un punt d'inflexió perquè la seua discografia va ser millor i més constant. Discos com "Wired" (1976), "Live" (1977) i "There and back" (1980) amb temes com "Come dancing", "The final peace" o "Too much to lose". També va mantenir col·laboracions com la gira que va el 1980 amb Stanley Clarke, el baixista de Chick Corea. I tot amb Epic, sense canviar de discogràfica.
El 1981, al costat d'Sting, Clapton, Phil Collins, Donovan i Bob Geldof actua en el concert a benefici d'Amnistia Internacional, la gravació es publica en elapé a "The secret policeman's other ball" (1981) on Beck i Clapton toquen junts el clàssic del blues "Crossroads".
Després d'una petita pausa publica "Flash" (1985) produït per Nile Rodgers i ell mateix. En aquest disc podem destacar amb un so molt eighties "Gets us all in the end", "Ecstasy", "Stop, look and listen" i versiona al costat de Rod Steward el clàssic de Curtis Mayfield"People get ready". Aquell mateix any grava al costat de Mick Jagger en el seu primer disc en solitari "She's the boss" (1985) dos temes "Just another night" i "Lucky in love".
Però en aquesta nova etapa el seu projecte més important (que no vol dir que sigui el més reeixit) va ser la creació del breu grup The Honeydrippers amb ni més ni menys que Jimmy Page, Robert Plant i Nile Rodgers... però que només va acabar publicant un sol EP "Volume one" (1984) amb 5 temes entre els quals "Sea of love" i "Rockin' at midnight". Comença un altre període de silenci per Beck amb aparicions esporàdiques com la versió del single "Wild thing" (1986) dels The Troggs i una altra col·laboració amb Jagger ara al seu segon i bastant fracassat disc "Primitive cool" (1987). També participa a la banda sonora de Twins (1988) amb un parell de temes "I'd die for this dance" i "The train kept a-rollin'" Aquesta pausa va conduir a un altre formidable elapé en solitari "Guitar shop" (1989) amb "Guitar shop" com a tema principal.
Ja en la dècada dels noranta Beck tornà a reduir la producció pròpia i es dedicà ales col·laboracions. Amb Buddy Guy grava "Mustang Sally" (1991). El 1992 juntament amb Jed Leiber graven una versió de "Hound dog" per la banda sonora de Honeymoon in Vegas. Aquesta col·laboració suposà una altra banda sonora, la de Frankie's house amb 15 temes instrumentals. Al costat de Seal grava "Manic depression" (1993) pel disc de tribut a Jimi Hendrix"Stone free". "Crazy legs" amb els Big Town Playboys; el clàssic del Foreigner"I want to know what love is" cantant per Wynona (2003); "Above the clouds" amb Cyndi Lauper (2005); "I who have nothing" amb Joe Cocker (2005); "I put a spell on you" amb Joss Stone (2010)... i molts més.
De Beck, Clapton i Page, Beck ha estat el gran mite sense consagrar, el més oblidat i el menys comercial relegat sempre a un segon pla, però és un personatge fonamental en la història de la música. Beck, un geni entre els genis amb 8 Grammys a l'esquena, ha mort als 78 anys a causa d'una meningitis.
