Gerry Rafferty - Baker street (3 anys després)

Gerry Rafferty ja va tenir el seu article al bloc l'any 2011 quan va morir. Si vol conèixer coses sobre ell pot fer clic a l'enllaç i el portarà a llegir alguna coseta que vaig escriure sobre ell. 

Fixi's que la cançó que vaig escollir per fer-li l'homenatge és "Baker street", inclosa en el seu disc "City to city" de l'any 1978. En aquesta cançó pot escoltar un dels millors solos de saxo de la història de la música pop (i potser la no pop també). Aquest explosiu solo de saxo tenor era obra del mestre Raphael Ravenscroft. La cançó va tenir un èxit bestial i va donar una gran popularitat al saxofonista, però Ravenscroft estava disgustat amb el seu solo perquè deia que "estava desafinat". El pobre home també estava emprenyat amb la cançó per la bola que va circular durant un temps dient que el riff de saxo no era seu sinó de Bob Holness, un famós presentador de tele de l'època.

Ravenscroft també treballà amb els Pink Floyd, Marvin Gaye, Abba o Daft Punk entre d'altres. Ara, aquest mestre de la música que creà el seu propi manual "The complete saxophone player" ha mort als 60 anys a conseqüència d'un vessament cerebral.

El Nobel de Física per als LEDs energèticament eficients.

Ja fa uns pocs dies que s'han entregat els premis Nobel d'enguany i encara no havia fet l'article característic d'aquest fet. Ja notava certa impaciència per part de lectors i lectores del bloc (llegeixi amb entonació irònica aquesta última frase).  A causa de l'stress polític d'aquestes setmanes, de les fotos que tinc amb el pequeño Nicolás i del temps que he hagut d'invertir esborrant dades del Cloud no fos cas que em vinculessin amb algun dels fills Pujol encara no havia trobat temps per escriure. Sort que amb la black card de Bankia podia desfogar-me en els moments de depressió.

Bé, els Nobel enguany han tingut el tractament informatiu de sempre. Els no-mediàtics (física i química) i meritoris no han passat de la típica mitja columna en premsa sense foto; els que estan una mica de moda des de fa uns anys (economia i medicina) els hi han posat foto i tot, ja se sap que la medicina és molt important i d'economia tothom n'entén; i dels mediàtics (literatura i pau) ja obrien els informatius de primera hora del matí parlant-ne i fins i tot els tertulians que saben de tot i surten a les ràdios donaven les seues apostes. Als informatius de tele aquests Nobel tenen reportatge i tot d'un minutet. Ja se sap, la literatura és cultura i la física no. I així anem en aquest país. I parlant de país i de coses delirants... en aquell diari progre i d'esquerres -ironia un altre cop- espanyol  que es fa dir El País, van confondre el premi Nobel de medicina amb el de física, ja que es pensaven que fisiologia i física era el mateix. Un oletu pel periodista i per qui va revisar-ho. 

Enguany els guardonats amb el Nobel de Física han estat Isamu Akasaki, HIroshi Amano i Shuji Nakamura, senyors que, com deu endevinar pels seus noms no són de Sudanell, sinó que són japonesos i un... americà. Segons Nobelprize.org els han escollit "per la invenció d'eficients díodes emissors de llum blava, cosa que ha permès el desenvolupament d ela il·luminació de baix cost energètic".  Akasaki i Amano són professors a la japonesa Nagoya University i Nakamura a la University of California.

Realment ha estat un premi estrany en el sentit que s'ha donat un premi a una cosa inventada ja fa uns vint anys quan potser hi ha descobriments recents que es mereixien més el Nobel ara com ara. Els devien de quedar a deure alguna alifara a aquestos tres senyors que han guanyat... 

Els LEDs díodes emissors de llum (fixi's que LED són les inicials de light emitting diode) foren inventats fa més de 60 anys, aquells díodes emetien llum roja, groga i verda però no hi havia manera de fabricar un LED de llum blava. El fet de poder fabricar un LED de llum blava fou fonamental en el desenvolupament del LED de llum blanca que ara, en el segle XXI ja estem tan habituats. La llum blanca d'il·luminació es produeix per combinació de tots els colors i l'alta eficiència del LED blanc ha permès crear fonts de llum amb poca despesa energètica i molta brillantor. Diuen que el LED serà el sistema d'il·luminació d'aquest segle XXI, només cal veure l'afició de la Paeria de posar-los en semàfors i en el nou enllumenat públic.

Fixi's que, tornant al que deia en un dels primers paràgrafs, tot i que la informació sobre el Nobel de Física va passar, com sempre, desapercebuda, el LED és un dels invents més comercials que existeixen. Doni un tomb per casa seua i comprovi els llums d'standby de la tele, de la Wii, de la Play, del router, del renta-vaixelles, dels comandaments, dels ordinadors, del reproductor de DVD... tots són LEDs. Ui sí, la física... que avorrida i poc útil, no?

I com funciona un LED? Anem a veure si me'n surto i així aprofiten aquest escrit del bloc per un comentari de text de la prova de competències bàsiques. 

Que la matèria està formada per àtoms ja fa molt temps que ens ho van explicar, igual que al voltant del nucli de l'àtom hi orbiten els electrons i aquests electrons tenen una quantitat d'energia determinada (discreta tal i com va descobrir la mecànica quàntica). Els àtoms pel món s'acostumen a unir amb altres àtoms -com fan els senyors i les senyores-  formant estructures de tal manera que els electrons aleshores deixen de pertànyer a un àtom en concret per tal de distribuir-se per tota la xarxa d'àtoms.  Les energies dels electrons deixen de ser valors discrets per distribuir-se en bandes: la banda de valència i la banda de conducció.

Els electrons de la banda de conducció són els responsables del corrent elèctric quan són sotmesos a una diferència de potencial o tensió, allò que es mesura en volts. Segurament també li van explicar quan anava a estudi que els materials poden classificar-se en aïllants, conductors o semiconductors segons permeten o no el pas del corrent elèctric amb més o menys dificultat. En un material aïllant la banda de valència i la de conducció estan tan separades que els electrons no poden anar d'una a l'altra; en un conductor les bandes de valència i de conducció es superposen i els electrons circulen amb facilitat. Els semiconductors poden conduir el corrent elèctric o no depenent de diversos factors: temperatura, camp elèctric...

De semiconductors n'hi ha de dos tipus els p i els n, noms molt simples.  A grans trets, en els semicoductors del tipus p hi ha molts electrons en la banda de de conducció i pocs en la banda de valència, això fa que en aquesta banda hi quedin "forats". En canvi, en els semiconductors n hi ha menys "forats" i més electrons. No es prengui aquest paràgraf al peu de la lletra, està molt simplificat.

I ja arribem al final... i tot això per a què? Doncs els LEDs resulta que estan formats per unió d'un semiconductor tipus p i un semiconductor del tipus n, se'ls connecta a una pila i així comença el moviment dels electrons. I d'aquesta manera els electrons es creuen amb els forats anteriors, salten de la banda de conducció a la de valència i quan fan això emeten llum.

I ja està.

Parabellum - La nieve

Fa molts i molts anys, que en un poblet de la Península Ibèrica anomenat País Basc (Euskal Herria en llenguatge indígena del seu país) tenien fama de radicals. Un altre dels poblets irreductibles de la Península Ibèrica, els catalans, només fèiem que fixar-nos en els bascos per comparar-nos per tal d'arribar a conclusions com "i quina enveja em fan els bascos", "a Euskadi sí que en saben" i "quins pintxos me vai fotre a la Fermin Calbetón Kalea de Donosti". 

I és que, mentre a Catalunya escoltàvem coses ensucrades com els N'Gai N'Gai o els Duble Buble, a Euskadi els donava per fer aquella cosa tan radical que era el rock radical vasco. I així era com allà escoltaven música de grups amb noms suggerents com Eskorbuto, Cicatriz, Zagarroi, Ruido de Rabia, Reserva DOS, RIP, Vómito, Delirium Tremens, Piperrak, M.C.D. (amb una versió catxonda del "My way" de Sinatra titulada "Entre borrachos"), Hertzainak, o els clàssics Kortatu (sí, els de "Sarri, Sarri"), Negu Gorriak i La Polla Records, o els més comercials Barricada (lleidatans de la meu generació, recordeu el "En blanco y negro" quan sonava al Systema?), Txarrena (molt bon debut amb "Empujo pa'kí"), Korroskada (gran "Sigo" (1991)), Potato (els de "Rula") i Tijuana in Blue (els d'"Alfalfa y pan").

Ara, que sembla ser que nosaltres anem per davant en radicalisme, els catalans musicalment continuem en la nostra línia amb els Manel, els Amics de les Arts o els Love of Lesbian. Vaige, només amb els noms ja es veu que no deuen ser igualets als Vómito o Skorbuto per exemple... 

Un dels grups que m'he deixat expressament abans de mencionar eren els Parabellum. Formats el 1985 a Baracaldo (grup II de la 2aB), els primers components van ser Josu, Lera, Lino i Txetxu. L'any 1987 publiquen el seu primer disc "No hay opción" editat per la mítica discogràfica que acollia aquest gènere Discos Suicidas. En aquest disc s'incloïa "Deskontrol", que posteriorment van versionar Porretas; "Nos engañan", la lletra de la qual encara segueix sent vigent 27 anys després i de la qual també hi ha una versió conjunta entre Zirrosis i Barricada o "Una kanción de amor".

El 1991 els arriba l'èxit amb "Bronka en el bar" gravat aquest cop per la discogràfica Gor Discos. D'aquest disc destaca el tema "Envenenado" que ha estat potser el seu tema de més èxit. Destaco també "Kuerpo a kuerpo" -fixi's en aquest ús de la K molt típic en aquest grups- i regravada pels El Último Ke Zierre -aquí també l'ús de la Z i de la K ja és exagerat-.

En la mateixa línia d'èxit el 1993 publiquen "Hace falta...?" amb cançons com "La locura" que també van cantar els mítics Tierra Santa i un tema molt divertit (me recorda Siniestro Total) del qual van fer una versió instrumental "La nieve".  Quan una cosa funciona diuen que no cal tocar-la, però els músics són com són i van decidir canviar de ritme amb "Txarriboda" (1994), la cosa no va funcionar i el disc s'endú uns quants pals de la crítica. 

El 1998 fitxen per una discogràfica gran Zero Records (Lagartija Nick, La Frontera, Sober, Barón Rojo...). Molts aficionats a la música recordem aquesta discogràfica per la venda de discos per correu, ja que la revisto TIPO (la recorden? juntament amb la Discoplay?) tenia especial predilecció per aquesta casa de discos. El disc de famosa portada que publiquen duu per títol "Adelante sin cabeza" destacant el single "No lo pienses más". La situació política del moment fa que pateixin un boicot per tot arreu i potser el que és el seu millor disc no arriba a tenir tot l'èxit que s'hagués desitjat. La gran decepció que van endur-se després dels esforços consumits en aquest disc els portà a obrir un llarg període reflexiu.

Així que el 2003 es decideixen a donar-se una nova oportunitat, torner a fer un bon sarpat de concert i graven el directe "Un día cualquiera", un disc que es podia descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Tortuga, avui inoperativa. Des de 2005 el grup va afluixar el seu ritme d'actuacions després d'un infart que patí Juan Carlos Lera enmig d'un concert a Saragossa. El 7 de desembre de 2013 els Parabellum actuaven en un concert benèfic a la sala Sonora d'Astrabudua. Aquest va ser l'últim directe de Lera, aquest setembre moria a l'Hospital Universitari de Cruces Baracaldo) després d'un atac al cor.

Ni els Parabellum ni els grups que he anomenat són gaire sants de la meua devoció musical general, però la impressionant foto del funeral de Lera ben bé es valia un article per part d'un bon aficionat a la música. Con diria Mariló MOntero, QEPD.