The Cars - You might think

Boston, any 1976, el cantant i guitarrista Ric Ocasek, el baix Benjamin Orr, el guitarra Elliot Easton i el teclista Greg Hawkes formen un grup de nom Cap'n'Swing. Al poc temps incorporen el bateria David Robinson dels The Modern Lovers que els suggereix un canvi de nom i s'autobategen com The Cars. Segons ells buscaven un nom "so easy to spell". A fe de déu que ho van encertar.

Els seus inicis en directe van ser al club The Rot de Boston, on coneixen a Fred Lewis, qui es convertiria en el seu mànager i que, immediatament, els aconsegueix un contracte amb Elektra Records. 

El picture disc

Al novembre de 1978 fan una primera minigira per Anglaterra, Bèlgica, França i Alemanya i entren a la història de la música amb el seu single "My best friend's girl" -número 3 en llistes- ja que es converteix en el primer disc serigrafiat (picture disc) venut oficialment. El disc de presentació en el qual s'inclouen aquestes primeres cançons es titula "The Cars" (1978), així per evitar confusions, sota producció de Roy Thomas Baker. El disc, gravat en només 12 dies, ven sis milions de còpies i la revista Rolling Stone els situa en portada com a millor grup debutant de l'any 78. Amb professionalitat i amb molta diversió als concerts de seguida es converteixen en una banda vital dins de la new wave. D'aquest disc també és "Just what I needed", cançó que l'any donaria nom a una antologia de gran èxits l'any 1995. L'agost de 1979 fan el primer superconcert davant mig milió de persones al Central Park de Nova York.

Després de l'enorme èxit del primer disc, arriba el segon disc "Candy-O" (1979), que va resultar ser tot el contrari del primer. Tant d'èxit inicial va provocar que la discogràfica els fes enregistrar aquest elapé de manera precipitada entre gira i gira. El primer single "Let's go" va ser un autèntic fracàs però per si una cosa és conegut aquest disc és per la seua polèmica portada pin-up ideada per David Robinson i dibuixada per Alberto Vargas, la model era Candy Moore, la novia de Robinson. La O de Candy significava obnoxious -detestable-. Tot i això aconsegueixen vendre quatre milions de còpies. El grup continua passant-s'ho bé a l'escenari i el seu caràcter els porta a presentar un programa a la televisió americana.

Amb el més rocker "Panorama" (1980) recuperen públic i amb el més pop guitarrer de "Shake it up" (1981) tornen als nivells de popularitat inicials sobretot gràcies al tema que dona títol al disc "Shake it up" però també a "Since you are gone" o "Victim of love". Ric Ocasek és el líder de The Cars amb totes les lletres i la seua personalitat és excessivament forta per quedar ocultat entremig de tots els components, així que Ocasek debuta en solitari amb el disc "Beatitude" (1982) que sona exactament igual que un disc dels The Cars. Escolteu "Jimmy, Jimmy" per exemple

Arriba el cinquè disc, l'apoteòsic "Heartbeat city" (1984), el seu millor disc i un dels millors del pop-rock dels vuitanta. Sense dubte. Tal qual. Amb la producció de Mutt Lange (AC/DC i Foreigner) al disc s'inclouen unes quantes cançons de cap a peus... escoltin sinó la preciosa balada cantada per Orr "Drive" -al videoclip hi surt la model Paulina Porizkova, esposa d'Ocasek-, "You might think" (repescada per a la peli d'animació Cars 2 i que en el seu dia va guanyar el premi Video of the year de la MTV), "Magic" i "Heartbeat city". Per cert, el "Drive" va ser versionada ni més ni menys que per Julio Iglesias l'any 2006 pel seu disc "Romantic classics". Amb aquest històric disc els The Cars van batre records de vendes i Ocasek se va repensar que el millor seria continuar amb el grup. I, per cert, una altra artística portada desplegable idea de Robinson i obra de Peter Phillip. Innovadors també en els videoclips, el vídeo de "Hello again" fou dirigit per Andy Warhol. El 1985 actuen al Live Aid interpretant aquests quatre èxits en directe.

El 1985 es publica un "Greatest hits" (1985)  amb la inèdita "Tonight she comes". El sisè i últim disc d'aquesta etapa de The Cars fou "Door to door" (1987) amb "You're the girl" com a single principal i últim tema de la banda que arribà a entrar al Top 40. El grup es separa oficialment el 1988.

Ocasek, mentrestant, va publicant discos en solitari, amb "This side of paradise" (1986) col·loca el número 1 "Emotion in motion" quan encara aconseguia èxits amb el grup. En aquesta cançó hi col·labora Roland Orzabal dels Tears for Fears. Després vindria "Fireball zone" (1991), "Quick change world" (1993), fins a l'últim disc "Nexterday" (2005). Paral·lelament Elliot Easton, Greg Hawkes juntament amb el cantant Todd Rundgren, que tenia una veu similar a la d'Ocasek, formaren el 2005 el fracassat projecte The New Cars.

També va compaginar el món musical propi amb el de productor i caçatalents. Així va produir el "Rock steady" dels No Doubt, el "Rock for light" de Bad Brains, el "The gray race" de Bad Religion, el "High/Low" de Nada Surf, i va ser el descobridor i productor del fabulós disc de debut de Weezer amb "Buddy Holly" i "Undone- the sweater song".

L'any 2011 o per ganes o per falta de quartos, els The Cars es tornen a reunir, sense Benjamin Orr que morí l'any 2000 i tornen a l'estudi per gravar "Move like this" amb "Sad song" com a tema destacat.

A Ric Ocasek el va trobar mort en estranyes circumstàncies la seua esposa Paulina a la seua casa de Gramercy Park a Nova York. No sabem del cert si tenia 70 o 75 anys. Oficialment l'autòpsia ha dit que el decés es produí per malaltia cardiovascular hipertensa i arterioscleròtica.

Articles relacionats:
- Talk Talk.
- Talking Heads.
- Toto.
- Ramones.

Camilo Sesto - Ángela

Nino Bravo d'Aielo de Malferit, Juan Bau d'Aldaia, Bruno Lomas de Xàtiva com Raimon i Camilo Sesto, Francisco i Ovidi Montllor d'Alcoi. Al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos cas) deuen tenir alguna cosa especial per a veus masculines especialment melòdiques. 

Camilo Blanes, nom original del Camilo d'Alcoi, comença la seua afició a la música als sis anys quan s'apuntà a la coral de l'escola convertint-se en una de les veus principals. Aficionat no només a la música sinó a les arts en general -sobretot amb la pintura de Sorolla-, quan enllestí secundària es va matricular a la Facultat de Belles Arts. Tanmateix continuava amb els seu hobby musical i el 1962 va formar el seu primer grup, Los Dayson debutant a la capital madrilenya -que és el que era important pel grups d'aleshores- el 1964.

Camilo establí residència a Madrid i formà un nou grup, Los Botines. Gràcies a a la discogràfica Columbia va poder editar els primers discos sota aquest nom.

El 1968 decidí que ja tenia prou solera per a cantar en solitari, acabà la llicenciatura, i contactà amb Juan Pardo per a produir el seu primer single "Llegará el verano" (1969) amb Movieplay i amb el nom de Camilo Sexto. El tema va ser un fracàs, i això que té un ritme de cançoneta d'estiu que mola, però Juan Pardo continuà confiant amb ell i aconseguí que Camilo signés contracte amb Ariola. Amb aquesta nova discogràfica, que ja era de nivell top, publica un altre single "Buenas noches" (1970), una versió de la conegudíssima cançó de bressol de Johannes Brahms. Amb ganes de donar-se a conèixer participa al festival Canción'71 i al programa de tele Pasaporte a Dublín on començaria a gestar-se el fenomen de fans que seria Camilo Sesto ara ja amb S al cognom.

L'any 1972 publica el primer disc de llarga durada "Algo de mí" que ja li significaria, des de bon començament, el salt a la fama a Espanya i a Llatinoamèrica, per exemple, el disc fou disc d'or a Argentina abans que a l'estat espanyol i tot. En una època marcada pels festivals de cançons i on si volies ser algú en el món de la cançó melòdica n'havies de participar en uns quants, Camilo Sesto va presentar "Mendigo de amor" (1972) al Festival del Atlántico de Tenerife i "Algo más" (1972) un tema de Juan Pardo pel de l'OTI.

El segon disc de llarga durada arribaria el mateix any "Sólo un hombre" (1972) amb la cançó "Amor, amar" de Lucía Bosé. I el 1973 publica un dels seus discos més recordats "Camilo Sesto". En aquest elapé s'inclou el "Algo más" citat anteriorment amb arranjaments de Juan Carlos Calderón, un clàssic en la producció, "Hablemos de algo", la famosa ranxera "Volver, volver" que havia popularitzat Vicente Fernández, "Day after day" cantant en anglès i escrit amb Juan Pardo, "¿Quién?" i el tema potser més recordat "Todo por nada" que tot i ser una cara B de single arribà a l'1 de les llistes.  El 1974 publica "Camilo" i torna un festival, aquest cop  el de Viña del Mar. -no el confongueu amb el Viña Rock sisplau-. L'entrada al mercat anglès i alemany li arribà el 1975 amb el single "Melina" amb tons de sirtaki i bouzoki dedicat a l'actriu grega Melina Mercouri i inclosa al disc "Amor libre". En aquest disc també hi trobem l'èxit "Jamás".

Un altre projecte apoteòsic de Camilo Sesto arribà el 1975 amb la seua participació a l'òpera rock Jesuscristo Superstar. Una extraordinària versió d'aquesta obra extraordinària original americana de Tim Rice i Andrew Lloyd-Weber (passarà alguna cosa si dic que m'agrada més la versió castellana que l'americana?). El disc, un doble elapé que he escoltat desenes de vegades, amb producció de Teddy Bautista i Ángela Carrasco fent de Maria Magdalena (Yvonne Elliman en la interpretació original). Aquesta obra el va catapultar, ara ja definitivament, com el cantant número un del pop espanyol. Curiosament Teddy Bautista fou qui es quedà el drets d'autor de l'obra sense que Camilo veiés ni un duro. Curiosament Teddy Bautista feia el paper de Judes a l'obra.  D'aquest disc es pot aprofitar absolutament tot, començant pel sublim "Getsemaní" que arribà al número 1 de les llistes o "Todo estará en paz" o "Hosanna" en la qual ja es parla de Camilo com a superstar tot i que indirectament.

Amb aquest paper al musical es consagra definitivament al món de la música. I continuen els èxits amb grans cançons amb xorro de veu com "Sólo tu" (1976) del disc "Memorias", la mateixa "Memorias", la recordada "Mi buen amor" (1977) que es va mantenir 7 setmanes al número 1 de los 40. "Y no..." (1978) del disc "Entre amigos" que va estar 4 setmanes a la posició més alta, i el baladón ideal per a ballar agarrat "El amor de mi vida" (1979). I d'aquell mateix any, també són "Ángela" un tema molt diferent dedicat a la seva companya de musical Ángela Carrasco i "Quién será". Un no parar, ja veuen.

Arriben els anys 80 i res fa pensar en què hi hagi cap canvi en la seua línia. Es continuen publicant altres èxits que arriben al capdamunt de les llistes "La culpa ha sido mia" (1980), la recordada "Perdóname" (1980) que dedicà a sa mare pocs mesos després d'haver perdut son pare, "Amor no me ignores" (1981), "Devuélveme mi libertad" i "Mi mundo, tú" (1983).  Potser el punt d'inflexió li arribaria amb "Amanecer 84" (1984) que tot i vendre més de 40 milions de discos i tenir algun èxit amb el tema "Amor de mujer"  -que ja em perdonaran però me recorda tant l'"Amor de hombre" de Mocedades...- li suposaria un inici del descens de la seua popularitat. De fet, amb el disc "Agenda de baile" (1986) el cantant es pren un descans fins als anys noranta quan torna amb "A voluntad del cielo" (1991).

L'any 1997 publica un disc de grans èxits "Camilo superstar" que faria redescobrir el "Vivir así es morir de amor" publicat originàriament el 1978 dins de l'àlbum "Sentimientos".  Hi ha una versió extraordinària d'aquest single en una edició numerada per a col·leccionistes que és una delícia. La cançó fou remesclada el 2018 per la Casa Azul del Guille Milkyway per a commemorar el 40è aniversari de la seua gravació original. A finals de la dècada dels 90 i amb l'ajuda de Javier Cárdenas, Alfons Arús i els seus programes, Camilo Sesto es convertí en un personatge caricaturesc que derivaria l'any 2002 amb el "Mola mazo". Aquestes últimes versions li van obrir les portes dels pubs i les discoteques de l'època fent que la canalla de quinze anys el descobrís.

Tanmateix l'any 2000 va gravar, juntament amb Pablo Abraira i Isabel Patton, una versió castellana del musical "El fantasma de la ópera". El dia de la presentació els advocats de Lloyd Weber van interrompre l'acte i es van endur tot el material.

El 2016, en el disc "Camilo 70" que publicava per celebrar els seu setanta aniversari, s'incloïa la fricada de "Padre nuestro" amb veu del papa Francesc i que és la versió espanyola d'una cançó del musical Il primo Papa. potser volia tornar a fer ressorgir el Jesuscristo Superstar.


Ara, com ja bé deuen saber, amb 72 anys ens ha deixat aquest cantant de bona veu a causa d'una insuficiència renal. I, vaja, com veuen no tot és el "Vivir así es morir de amor"...  m'han sortit fins a trenta cançons indispensables.


Articles relacionats:
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.

8/2(2+2)

De tant en tant es fan virals alguns dibuixos de pastissos, floretes o sabates amb signes d'operacions entremig i igualades a algun número, de tal manera que qui rep el repte ha de trobar el valor numèric del pastís, de la sabata, de la flor o del dibuix que sigui. I tothom es posa a comentar els resultats que li han donat, cosa que trobo molt curiosa perquè si enlloc de sabates, pastissos i floretes hi haguessin les incògnites X, Y i Z a les imatges a fe de déu que el repte no tindria pas tant d'èxit. I això que essencialment és el mateix, no deixa de ser àlgebra. Però vaja, posar una X enlloc del dibuix d'una sabata deu espantar més.

Durant aquest agost s'ha fet viral una operació matemàtica que “segons com es faci” el resultat dona 1 o 16, però aquest “segons com es faci” en matemàtiques no pot passar. El resultat d'una operació és el que és i no hi ha marge d'interpretació ni de confusió possible a l'hora de fer l'operació. És a dir, l'operació o està ben feta o està mal feta... que per alguna cosa Alfred Whitehead i Bertrand Russell van dedicar més de 300 pàgines del volum III del Principia Mathematica a demostrar que 1 + 1 = 2.

A l'hora de fer càlculs cal tenir ben en compte quina és la jerarquia de les operacions. Primer cal fer les operacions de dins dels parèntesis, després les potències en cas que n'hi hagi, a continuació multiplicacions i divisions i per últim les sumes i les restes. I quan dic “multiplicacions i divisions” no vull dir que les multiplicacions tinguin prioritat sobre les divisions ni a l'inrevés, igual que amb les sumes i les restes. Quan hi ha operacions del mateix nivell de jerarquia s'han de fer d'esquerra a dreta tal i com es troben en l'expressió a operar. Tanmateix tinc el dubte de si en altres cultures on es llegeix de dreta a esquerra fan servir aquest mateix criteri.

L'operació viral en qüestió és 8/2(2+2). Segons el que acabo d'explicar primer cal fer l'operació entre parèntesis: 2 + 2 = 4. Per tant ara ens queda 8/2·4 -recordeu que si davant d'un parèntesi no hi ha cap signe aritmètic s'entén que és una multiplicació-. Veiem ara que hi ha una multiplicació i una divisió, operacions de la mateixa jerarquia, per tant operem d'esquerra a dreta. Primer fem la divisió 8/2 = 4 i per últim el producte 4 · 4 = 16. Per tant el resultat vàlid és 16. A aquells que l'operació els dona 1 és perquè primer fan el producte 2 · 4 = 8 i després la divisió 8/8 = 1, però això no és correcte. Per tant l'excusa del “segons com es faci” no serveix perquè les operacions aritmètiques, en matemàtiques, només es fan d'una manera.

En la imatge es pot veure com la calculadora de Google i un altre model realitzen l’operació tal com toca. Sí és cert que en la segona calculadora si no es posa el signe de multiplicar la calculadora hi afegeix uns parèntesis a l’expressió (2×(2+2)) cosa que sí faria variar el resultat perquè variaria l’ordre de les operacions. 

(Article publicat al Lectura l'1/9/2019)