dimecres, de març 20, 2019

Talk Talk - Such a shame

Mark Hollis, que sabia tocar la guitarra i els teclats, s'introdueix dins del món de la música l'any 1977 després d'abandonar els seus estudis universitaris de psicologia infantil atret per la moda musical que estava naixent en aquella època, el punk. Com la cosa familiar sempre funciona en el món de la música i per allò de "allà on vagis dels teus n'hi hagi," el seu germà i disc-jòquei Ed -que era mànager d'Eddie and the Hot Rods, no dubta en oferir-li els seus serveis, es posa a la seua disposició i aconsegueix gravar-li un single amb la banda de new wave The Reaction pel segell Island. Aquest single que no tingué absolutament cap mena de repercussió portava per títol "Talk Talk Talk Talk"

Però el projecte fracassa i Ed, convençut que son germà pot tirar més, li busca dos bons músics: el baix Paul Webb i el bateria Lee Harris. Poc temps després s'hi afegeix el teclista Simon Bremmer i neix Talk Talk a Tottenham. Finalment EMI, a través del productor Jimmy Miller, s'interessa per ells després de presentar-los una maqueta i editen el seu primer elapé "The party's over" (1982). El disc té més èxit del que s'esperaven i gràcies a això els cau del cel una gira anglesa com a teloners de Duran Duran i una altra d'americana telonejant Elvis Costello. En aquest disc es recuperava el single "Talk talk" i el seu primer èxit -encara que no molt encara- "Today".

Després de la gran recepció del disc i dels concerts s'agafen un any de tranquil·litat per a enregistrar el seu segon disc. Durant aquest temps Bremmer deixa la banda i és Tim Friese-Green qui fa aquestes funcions al grup tot i que de forma oficial no en formarà part. L'any 1984 publiquen finalment "It's my life" que gràcies a un remix del single que dona títol al disc "It's my life" aconsegueixen una reputació a nivell mundial. La cançó és una harmonia de sintetitzadors, el baix funk de Webb i la veu de Hollis. El videoclip, que és horrible, barreja imatges de Hollis al zoo de Londres amb documentals sobre la natura, a la discogràfica no li va fotre gens de gràcia i els va cridar l'atenció que diguem. En el següent videoclip, del també excel·lent tema "Such a shame", els components del grup apareixen amb somriures falsos i exagerades expressions facials. La cançó es va reeditar el 1985 i un tercer cop l'any 1990, on tornà a sonar a totes les discoteques per promocionar el grans èxits "Natural History: the Very best of Talk Talk". Molts la van descobrir per la versió que van fer el 2003 els No Doubt.

El grup vol mantenir una fama de grup no comercial resistint-se a seguir el joc de la indústria discogràfica i va composant cançons de llarga durada i amb complexos arranjaments que impedien la seua interpretació en directe. En el tercer disc "The colour of spring" (1986) amb només quatre temes per cada barregen el so del sintetitzador amb tocs de jazz i godspel. El single "Life's what you make it" és el tema més destacat, però també "Living in another world" en el qual Steve Winwood es fa càrrec dels teclats o un agradable "Time it's time".

Després vindria "Spirit of Eden" (1988) amb el temes "I believe in you" i "Desire" (7 minuts) com a més significatius però força infumables i el cinquè i últim "Laughing stock" (1991) en la mateixa línia. L'any 1992 la banda es dissol perquè Hollis realment no suportava els seus companys de banda. Tot i això Mark Hollis intenta fer una incursió en solitari l'any 1998 amb un disc que porta el seu nom de títol, fou un fracàs i es retira a la vida familiar. Realment, era un personatge poc amic de les entrevistes i la vida pública. 

Mark Hollis ha mort als 64 anys sense saber-se les causes, almenys públicament.


Articles relacionats:
- Talking Heads
- Guru Josh
- Toto
- Visage