diumenge, de juny 28, 2015

A mi tampoc m’agraden els petards.

Escric aquest article durant la tarda del dia 23 de juny, a poques hores de la revetlla de Sant Joan, i ja estic frisós per llevar-me demà al matí ben d’hora ben d’hora i connectar el 3/24. Sí, sí, mirin, és que no puc dormir pensant en l’estat en què queden les platges de Barcelona després d’aquesta nit i m’agrada estar assabentat al minut de les tasques de neteja dels equips de BCN Neta. El dia 24 al matí me’l passo mirant les notícies i veient com aquelles màquines segueixen moviments rectilinis uniformes per una arena de platja farcida d’ampolles i vasos de plàstic. Vaja, tot molt normal. Als senyors i a les senyores de la candidatura unitària i transversal que votaré jo els demanaré que en una futura Catalunya independent sigui una estructura d’estat la neteja de les platges de Barcelona el dia de Sant Joan.

Un cop vistes les tasques de neteja actualitzades al minut me quedo més descansat que un militant de CDC després d’aquesta setmana. A continuació cal assabentar-se sobre la quantitat d’assistències que hi ha hagut als hospitals catalans durant la nit de Sant Joan a causa dels petards, i per últim i per concloure el meus deliris de saviesa santjoanistes només em queda conèixer la valoració per part del Gremi de Forners sobre la quantitat de coques consumides enguany i si s’ha notat o no la crisi. Ja se sap, la venda de tortells de Reis, de coques de Sant Joan i de panellets deu ser un termòmetre força fiable de la situació econòmica.

Entenc que, sobretot si no hi ha res altament noticiable, any rere any es caigui en els mateixos tòpics informatius. No passa res. Però avui al TN migdia han posat una informació extraordinària i que tot ésser viu -i inert- hauria d’haver vist: què cal fer per a què un gos no passi por per culpa dels petards. Què me’n diu? A què no s’ho havia preguntat mai, eh? Doncs resulta que se’ls ha de canviar la dieta donant-los carn enlloc de pinso i acompanyant-ho amb ansiolítics. Dos minuts de Telenotícies parlant d’això, de la por dels gossos als petards. Ni la sopa d’all.

Molt bé. Em sembla perfecte. Però, què hem de fer tots aquells qui detestem els petards i que ja portem unes quantes vigílies suportant-ne a totes hores i per totes les placetes? I el meu fill que és un poruc i també té por? Li canvio la dieta també? Li poso pinso enlloc de carn? Jo puc canviar l’amanit per un filet? On puc amagar el meu fill aquesta nit? No té el mateix dret que un gos a ser aïllat dels petards que destorben d’una manera altament desagradable l’acte de deglució per part meua d’una fabulosa coca de crema i pinyons? Ni tan sols els famosos piromusicals que ara es veu que són el més cool els miro, no els hi trobo la gràcia. Jo només he tirat algun petard en ocasions excepcionals, per exemple per celebrar que he entès un tuit de l’Íñigo Errejón.


No voleu dir que no en fem un gra massa de tot plegat? Evidentment que a cap ésser racional amb dos dits de seny se li acudiria tirar un petard a sobre d’un gos, però cal ara tot això? Els gossos han tingut por als petards tota la vida i ara resulta que els hem de tractar amb ansiolítics… ja ho sap això la Teresa Forcades? 

(Article publicat a Nació Lleida el 23/6/2015)

dimarts, de juny 16, 2015

Ben E King - Stand by me

Benjamin Earl Nelson va néixer Henderson (Carolina del Nord) l'any 1938. Ben, tal com era conegut, començà la seua carrera com a cantant treballant en una cantina propietat de son pare a Nova York, més o menys com els que ara toquen garrotins mentre fas lo vermut al Gilda.

Més tard els Crown el fitxen com a solista convertint-se l'any 1959 en els The Drifters, que van aconseguir grans èxits amb cançons com "There goes my baby" (1959) -nº2 als EUA-, "This magic moment" (1960) i un rotund "Save the last dance for me" (1960) -per cert, brutal la versió que va fer el 2009 Michael Bublé-. L'època dels Drifters va representar el començament d'un nou moviment doo woop musical que continuà Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Miracles, The Jackson Five, Ottis Redding, The Four Tops, Martha and the Vandellas...



Com ja es creia prou bo per engegar carrera en solitari, Ben deixà els Drifters el maig de 1960 i s'uní amb l'equip més de moda en aquell moment, els lletristes Leiber i Stoller i el productor Phil Spector. Aquests tres noms eren los amos i senyors de totes les bèsties de la clamor en aquells temps. 

Amb aquesta santíssima trinitat Ben començà la seua nova etapa en solitari amb un autèntic hit que va ser la bomba "Spanish Harlem" (1961) -Willy deVille la versionà el 1995, però n'hi ha desenes de versions-. Però és que el segon hit el va superar, fou l'arxifamós i megaversionat "Stand by me" (1961). Brutal, no? Ara el tema és conegut per tot arreu però en aquelles èpoques el tema en qüestió fou més conegut per la versió d'Adriano Celentano i que titulà "Pregero" o fins i tot "Rezaré". La cançó va arribar al número 1 de les llistes UK l'any 1987 gràcies a un anunci de Levi's 501. Aquesta cançó que té el començament de baix més famós de la música va servir d'inspiració a Sting pel "Every breath you take" i Mike Jagger la qualificà com la cançó més perfecta. No ho dic jo, ho diuen Sting i Jagger. També Robert Plant va dir que aquesta cançó era la de la seua majoria d'edat. 

Altres hits foren "Amor" (1961) -que aquesta la recordo per una versió del Julio Iglesias-, "Young boy blues" (1961), "Ectsasy" (1962), "Don't play that song" (1962) -traient un partit exagerat de l'"Stand by me"-, "I could have danced all night" (1963). Robert Plant va fer una versió del "Young boy blues" en homenatge i admiració a Ben E King.

Com deia fa un parell de paràgrafs l'"Stand by me" ha estat una de les cançons més versionades de la història de la música... aquí en deixo unes quantes:


Ben E King ha mort als 76 anys a causa de problemes cardíacs.


dijous, de juny 11, 2015

L’Excel de les municipals

Fiuuu, xiuuu, xiu, xiu, fiu, fiu!!! Ui, perdoni, estava aquí despistat i m’han enganxat xiulant. No, no pateixin, si vostès són de la Fiscalia o els de Sociedad Civil Catalana, sàpiguen que no estic xiulant cap himne, i ara! Quines coses de pensar. Estic xiulant l’apegalosa cançoneta d’aquell fabulós anunci d’aquella marca de cervesa que cada estiu ens recorda com de mediterràniament és Catalunya. Sí, miri, Catalunya és tota ella tan mediterrània que l’altre dia a Torrebesses pescaven lluç de palangre.
Com la lectura de la pregunta d’Unió me la deixo per l’estiu i així la podré anar llegint a cada tarda, avui m’ha donat per tirar d’Excel i donar un cop d’ull als resultats de les últimes eleccions municipals a Lleida. No pateixin que no els faré cap estudi matemàtic, que després de la programació de TV3 de diumenge a la tarda podria ocasionar-nos algun daltabaix emocional, només comentaré unes quantes dades objectives que se poden desprendre directament dels resultats. Les conclusions les deixo per a vostès.
El PSC va guanyar a tots els barris excepte a l’Horta, Ciutat Jardí, Camp d’Esports i la zona Xalets-Humbert Torres on va guanyar CIU. Els principals feus socialistes continuen sent els Mangraners amb més de la meitat dels vots, Raïmat i Sucs, el Secà de Sant Pere i la Mariola. Un altre cas significatiu és el barri de Pardinyes, on tot i només tenir un 28% del vot, el PSC treu més del doble de vots que CIU, que queda tercera força darrere de Ciutadans. Però ja no parlo més del PSC no fos cas que em trobi algú a l’ascensor i em bufi a la cara. Mai se sap.


CIU va guanyar en els barris comentats abans i C’s els va prendre el segon lloc al Secà de Sant Pere, Pardinyes i els Mangraners i van empatar a la Mariola. A les partides de l’Horta és on CIU aconsegueix el seu millor resultat i als Mangraners el pitjor amb menys d’un 7% dels vots.


L’entrada de C’s a la Paeria crec que demostra que hi ha un percentatge de vot ideològic important perquè a fe de déu que ningú coneix tres dels quatre regidors que ha tret la candidatura que encapçalava l’Ángeles Ribes. I m’atreveixo a dir que no la coneixien ni a ella. Els majors feus de C’s han estat els feus habituals de vots del PSC i del PP. Al Secà de Sant Pere han tret un 20% dels vots deixant CIU a gairebé la meitat de vots d’ells i a només dotze vots del PP.


Hi ha hagut un frec a frec entre ERC i C’s. ERC els ha superat quedant així tercera força al centre Històric, Cappont, el Clot, l’Horta, Humbert Torres, Camp d’Esports, Universitat i Bordeta. La patacada més grossa se l’enduen al Secà (65 vots) i als Mangraners (51 vots). Només en aquests dos barris la diferència de vots entre els dos partits és de 219 vots, més de la meitat de la diferència de vots entre ERC i C’s en tota la ciutat. Si algú de Súmate està llegint l’article pot passar-se per Lleida que li donarem una mica de feina a la seua extraordinària tasca pedagògica.

La CUP queda tercera força a la zona de la Rambla de Ferran-Estació. Paco Maruhenda no se n’ha adonat i ens ha estalviat alguna portada de les seues. I el Comú treu els seus millors resultats als Mangraners on queden tercers i a Pardinyes on són quarts.

I per últim, si posem la suma de PSC+C’s+PP per una banda i la de CIU+ERC+CUP per una altra banda (sí, ja sé que hi ha algun independentista despistat que vota el PSC, això seria com si una empresa lleidatana patrocinés el Nàstic de Tarragona) surt que el barri més sobiranista és Cappont, on viu un servidor. Visca Cappont lliure!



(Article publicat al Nació Lleida el 12 de juny de 2015)

dijous, de juny 04, 2015

Smash - El garrotín

Lole Montoya i Manuel Molina van fundar l'any 1975 el duet Lole y Manuel, ja veu quina poca originalitat a l'hora de posar-se un nom. Com la Lole portava cantant i ballant des dels catorze anys a Sevilla, de seguida es van convertir amb un duet amb molta personalitat dins del món del flamenc. Personalment sóc incapaç d'escoltar una cançó sencera d'aquest gènere musical i d'aquest parell però la seua influència en el món de la música amb el seu primer disc "Nuevo día" (1975) fou memorable. Amb lo Manolo per bulerías i la Lole fotent el xiscle flamenc. 



El 1976 els fitxa CBS i ja inclouen en el seu disc "Pasaje del agua" influències del blues, la música àrab i el tango i la col·laboració de Raimundo Amador. En aquests temps va néixer Alba Molina, filla dels dos i que posteriorment també esdevindria cantant. El disc "Al alba con alegría" (1980) estava dedicat a aquest fet. Si són aficionats a la literatura sàpiguen que el disc "Casta" (1984) -que Pablo Iglesias deu tenir com a disc de capçalera- amb texts de Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez i música de Manuel Molina. El 1992 publiquen "Lole y Manuel cantan a Manuel de Falla" acompanyats per l'Orquestra Simfònica de Londres, que en aquells temps estava molt de moda aquest tipus de disc.

No m'allargo gaire tampoc amb els Lole y Manuel perquè és un gènere musical que m'agrada ben poc. Bé, no m'agrada gens. Que hi farem.

Però la història del ceutí Manuel Molina ve d'abans. Molina va formar part del grup Smash, una important banda de flamenc rock progressiu. Els Smash es van formar l'any 1969 amb Gualberto García, Julio Matito, Antonio Rodríguez i la nota exòtica del danès Henryk Michael al violí, un any més tard s'incorporava Manuel Molina

Era el temps de la revista Popular 1 i del segell discogràfic Chapa Discos creat pel Mariscal Romero. Tot i estar a anys llums de la música que es feia als Estats Units, els Chapa van revitalitzar d'una manera extraordinària el rock, així des de Chapa es publica "Capitán trueno" d'Asfalto, "Coge el tren" de Mermelada, "Va a estallar el obús" dels Obús, "Sábado noche" de Moris, "Nº1 en USA" dels Mediterráneo, "Larga vida al rock'n'roll" de Barón Rojo o "Maneras de vivir" de Leño. Vaige, cançons d'aquelles de ballar ben agafadet. 

El Mariscal Romero també va fixar-se en els Smash i així van anar gravant singles com "Scouting" (1969), "I left you" (1970), "Decisión" (1970), "Well you know" (1970) i.... una versió enorme feta per Manuel Molina i Julio Matito d'"El garrotín" (1971), potser una de les cançons més sorprenents de l'època. Brutal, eh? Ah que no s'ho esperava? 

Manuel Molina ha mort als 67 anys a conseqüència d'un càncer diagnosticat fa només dos mesos.