Fleetwood Mac - Oh well

El guitarrista londinenc Peter Green i el bateria Mike Fleetwood van coincidir el febrer de 1966 en una banda de nom Peter B's Looners, pocs mesos després es fusionaven amb un altre grup, The Cheynes, en el qual havia tocat anteriorment Fleetwood, i funden la superbanda -eren set músics-Shotgun Express. Al mateix temps, el juliol de 1966, John Mayall s'assabenta que Eric Clapton vol deixar la banda per fundar els Cream i es fixa en Peter Green per substituir-lo als seus Bluesbreakers. L'abril de 1967 finalment acaben formant els Bluesbrakers el mateix John Mayall, Peter Green, John McVie i Mike Fleetwood. Un bon embolic genealògic que es podria continuar perquè de tot això també en surten Manfred Mann, Blind Faith, Jeff Beck, The Firm, Robert Plant, Yardbirds i Mick Taylor dels Rolling Stones... 

Però anem al que ens convé ara i és que els Bluesbreakers amb els nous fitxatges publiquen el que potser va ser el seu millor disc "A hard road" (1967), el conegut disc de la portada feta i pintada pel mateix Mayall. La guitarra de Peter Green es fa notar entre els fans de Mayall que obliden ràpidament la marxa de Clapton. A més a més Green escriu els temes "The same way" i "The supernatural" i és la veu principal a "You don't love me" -cançó popularitzada per Boo Diddley- i "The same way".

Els Bluesbreakers fitxen a Mick Taylor, futur bateria dels Rolling, i publiquen "Crusade" (1967). En aquest disc Green signa les cançons "Curly", "Rubber duck", "Greeny" i "Missing you". En el següent disc "Bare wires" (1967) els músics van deixar l'arròs fet i només va caler posar l'aigua, Green havia posat la guitarra a "Picture on the wall" i "Jenny".

I és que el setembre de 1967 John McVie, Mike Fleetwood i Peter Green, amb les lliçons de blues apreses al costat del mestre John Mayall, van decidir formar una nova banda que basaria la seua música en el blues britànic de nom Fleetwood Mac per motius obvis. Van reclutar els serveis del guitarrista Jeremy Spencer i el 1968 gravaven el seu primer disc "Peter Green's Fleetwood Mac". L'àlbum es situà al 4 en llistes gràcies ja a la fama de la guitarra Gibson Les Paul de Green només a l'ombra de la d'Eric Clapton. Al disc hi ha versions de clàssics com "Shake your moneymaker" d'Elmore James i "Hellhound on my trail" de Robert Johnson combinades amb temes de Green com "Merry go round".

Pocs mesos després van presentar el segon disc "Mr Wonderful" (1968) amb un estil molt similar al primer però amb força menys èxit. D'aquest disc us sonarà possiblement "Stop messin' round", un tema de Green, versionat per Gary Moore i Aerosmith. D'aquest disc també és "Lazy poker blues" que posteriorment fou adaptat sense gràcia pels Status Quo i el primer instrumental del grup "Evenin' boogie". Per últim un altre clàssic d'Elmore James "Dust my broom". Tots els riffs de James comencen igual...

Curiosament l'èxit no els arribaria amb cançons incloses en discos sinó en singles. "Albatross" (1968) és un instrumental que barreja psicodèlia i soft rock que arribà al nº1 en llistes UK. "Man of the world" (1969) arribà al 2 en llistes. El single "Oh well" (1969) -al mercat espanyol el van titular "Muy bien"- tenia dos parts, una en cada cara del single i arribà al 2 en llistes. La primera part plena de blues i la 2a part uns instrumental per a violoncel, guitarra acústica i flauta interpretada per Sandra Elsdon, la parella de Green. La cançó alternava moments acústics, rock elèctric, blues... i el mateix Jimmy Page va afirmar que l'estructura musical de "Stairway to heaven" es va inspirar en aquesta cançó. Una cosa diferent és aquest "Oh well" (1989) que recordem dels nostres inicis a les discos. L'altre single així esgarriat de gran èxit fou "Black magic woman" (1969), aquest últim tema de Green arribà al més alt de les llistes un any després de la mà -i guitarra- de Carlos Santana.

El tercer disc seria "Then play on" (1969) amb la incorporació d'un altre guitarra: Danny Kinvan que ja anava agafant el rol de Peter Green, ja més desapercebut aquí: "Closing my eyes" o "Rattlesnake shake". 

L'any 1970 Peter Green abandona el grup per problemes místics i religiosos -sortia amb túniques i creus a l'escenari i parlava de regalar tots els seus diners- als quals s'hi va veure abocat a causa d'un trastorn mental combinat amb un excessiu consum de drogues i una esquizofrènia diagnosticada que el va portar a estar internat en diferents centres de salut mental amb tractaments d'electroxoc. Quan se'n va sortir va acabar treballant en un cementiri. Una mica com acabarem la gent de Lleida després d'aquest confinament estival.

L'any 1979, quan la nova formació dels Fleetwood Mac veia milions de còpies gràcies a "Rumours" -havien incorporat les veus melòdiques de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks- Peter Green va tornar en solitari. Molta gent a les xarxes homenatjava Green amb cançons de la 2a època dels Fleetwood amb qui Green ja no hi tenia res a veure. El disc "In the skies" (1979) compta amb la col·laboració del gran guitarrista Snowy White i tot i no ser un èxit comercial Green composa tots els temes com aquest fabulós "In the skies" amb un estil molt diferent que dona nom al disc. Després vindrien "Little dreamer" (1980), "Watcha gonna do?" (1981), "White sky?" (1982), "Kolors" (1983) i "A case for the blues" (1984) sota el nom de Katmandu.

El 1995, un altre guitarrista de blues com és Gary Moore -qui va comprar-li la guitarra ja batejada com a Les Paul Green- va publicar el disc "Blues for Greeny" en homenatge a Peter Green. En aquest disc s'inclouen 13 temes de totes les etapes del guitarrista 

El 25 de febrer d'enguany al London Palladium es feia un concert d'homenatge a Green que serà publicat properament en LP i CD. En aquest concert hi van participar Noel Gallagher, Neil Finn, David Gilmour, Johnny Lang, John Mayall, Christie McVie, Pete Townshed, Steve Tyler; Bill Wyman...  

Peter Green ha mort als 73 anys mentre dormia segons va comunicar la seva família.

Articles relacionats:
- Gary Moore
- Johnny Winter
- Cream
- BB King
- Sleepy Labeef
- James Cotton
- Fats Domino
- Status Quo

Jarabe de Palo - Tiempo

La tardor de 1996 la discogràfica Virgin va publicar el disc d'un grup català format per Pau Donés (veu), Daniel Forcada (percussió), Jordi Mena (guitarra), Marià Roch (baix), Toni Chupi Saigi (teclats) i Àlex Tenas (bateria) anomenat Jarabe de Palo. El grup era liderat per Pau Donés, un jove admirador de Bob Dylan i de Juan Perro, dels Beatles i d'Antonio Machín, dels Rolling Stones i de Ricardo Arjona... L'àlbum duia el mateix nom que el grup i tant el grup com la discogràfica havien caigut en el desànim per l'escassa repercussió comercial del disc.

Però l'arribada de l'estiu del 1997 va canviar tot i és que Tabacalera Española va decidir rellançar al mercat la marca Ducados amb el patrocini d'un disc sota el nom de Duca-2 Music. Els publicistes van trobar en un tema d'aquest disc la cançó ideal per la seua campanya: "La flaca", un tema que barrejava sons cubans amb rock. Un any després de publicar el disc i coincidint amb l'arribada de l'estiu l'anunci va començar a emetre's per la tele amb la qual cosa el single, i de rebot tot el disc, van encapçalar llistes de vendes i d'èxit. Era tal el desconeixement que es tenia de la cançó i del grup que va circular la idea que era un projecte de Juan Perro, però en acabar l'estiu tothom tenia clar que "La Flaca" era un projecte dels Jarabe de Palo que estaven recollint discos d'or i de platí per allà on passaven. Exemple de què amb paciència es guanya el cel.

No recordo si era el primer cop que passava però sí que va suposar durant un bon temps després una nova manera de fer publicitat que ha tingut imitadors posteriors: Undrop amb "Train" i Deviot amb "Wait here" per a Pepsi, Blue 4U amb "Happy world" i Supa T and the Party Animals amb "Love and respect" o Latin.com amb "Friends and friends" pels primers anuncis d'Estrella Damm que han derivat a les retatarejades de The Vaccines, The Triangles, Billie the Vision o l'apegalosa i resultona "Fantastic shine" de Love of Lesbian. Mika amb San Miguel i la que més m'ha agradat dels últims anys, el "High and low" d'Empire of the Sun per a l'anunci de San Pelegrino. 

Després de l'èxit -tard però èxit- del disc de debut, el segon disc "Depende" (1998) va ser gravat a Londres sota les ordres del productor Joe Dworniak. El disc es va començar a promocionar per totes les teles i ràdios amb una important campanya, no com l'anterior. Virgin va aprendre de l'error però ara Jarabe de Palo, amb només dos discos, ja començava a ser un grup consolidat en el panorama pop estatal. El disc va ser un èxit absolut i els va obrir les portes del mercat italià on també van triomfar. 

Però no els explicaré gaires coses dels Jarabe de Palo perquè de ben segur ja ho deuen tenir ben present. El que sí m'agradaria comentar és que els Jarabe han estat un dels grups que més ha cuidat la presentació del format single de les seues cançons, cosa que els que som col·leccionistes d'aquest format sempre agraïm. I és que a la meua discoteca personal he arribat a recopilar que ni més ni menys que força joies de col·lecció en format single dels Jarabe.

• "Cry (if you don't mind)" (2005). Single extret del disc "1 m2" on hi canta Chrissie Hynde dels Pretenders, de fet el riff de guitarra em recorda el "Brass in pocket". a la portada es veuen en la penombra el Pau i la Chrissie.
• "Dicen" (2006) del disc "1 m2" i amb una curiosa portada on surten una girafa, un peix, un lloro, un gat i un pelícan amb cos de persona.
• "Romeo y Julieta (no eran de este planetas)" (2004) del disc "1m2" amb unes divertides titelles marcianes dibuixades que representen Romeu i Julieta a la portada.
• "Perro apaleao" (1999) del disc "Depende". Aquest single és en format digipack que en obrir-lo surten les dates de les gires de Jarabe de Palo de l'any 1999. Com a curiositat el dia 24 de setembre van actuar a Cornetja de Llobregat (sic) i l'11 de maig a Lérida.
• "Yin yang" (2003) del disc "Bonito" amb una portada roja amb dos peixos entrecreuats.
• "Aun no me toca" (2003) del disc "Bonito" amb fotos d'un concert en directe que és el mateix que es veu al video.
• "Bonito" (2003) del disc "Bonito", òbviament. Aquest està fet en cartró reciclat per la textura i es veu Pau Donés d'esquena assegut en un garito de socorrista de platja a la part posterior del single. La portada és com la del CD.
• "Amor pecador" (2001) del disc "Homenaje a Jeros", el cantant de Los Chichos amb qui col·laboren conjuntament en aquest tema.
• "Corazón (historia de un...)" (2003) del disc "Bonito" amb la lletra escrita escrita a mà a la contraportada i la participació de la bailaora Elena Andújar.
• "El lunar de María (remix)" (2000)  -aquesta no hi és al Youtube- del disc "Peret, rey de la rumba". Hi ha tres versions d'aquesta versió del tema de Peret, la radio edit mix, la Joe Dworniak i la del disc. la portada és tota roja amb un punt negre al mig. Peret i Pau Donés toquen conjuntament.
• "El lunar de María" (2000) que és la mateixa versió que el tercer  tema del single anterior. 
• "A lo loco" (1998) de la banda sonora de El Milagro de P.Tinto amb Celia Cruz.
• "De vuelta y vuelta" (2001) del disc "De vuelta y vuelta", en format digipack amb un text dels Jarabe a la part central on dediquen la cançó a lo que para mi significa experiencia, sabiduría, respeto y admiración.
• "Depende" (1998)  del disc "Depende", també en format digipack i un llarg text escrit per Pau Donés amb agraïments ocupant tota l'obertura del digipack.
• "Pura sangre" (1999) del disc "Depende". En aquest cas a la part central del digipack hi ha la lletra de la cançó.
• "Duerme conmigo" (1999) del disc "Depende" també en digipack, amb una portada amb un núvol de tronada, i a la part interior la lletra de la cançó i la foto de dos iaies assegudes en un banc amb un gos.
• "Agua" (1998) del disc "Depende". Digipack amb fotos de Pau Donés tocant la guitarra i un primer pla dels cables dels equips de so.
• "Dos días en la vida" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". Hi ha dos versions de la cançó, una de 5.49 i una altra de 3.56. En format digipack com a curiositat la lletra de la cançó està en castellà i en anglès. En la portada s'hi veu una nena asseguda escarranxada agafant una bola del món. Hi col·labora Celia Cruz.
• "Completo incompleto" (2001) del disc "De vuelta y vuelta". En format digipack amb  fotos del Pau Donés nu assegut en una cadira i un arradiet. Amb veus d'Antonio Vega.
• "Tiempo" (2001) del disc "De vuelta y vuelta".  Digipack en el qual hi apareix tota la banda nua a la portada. La cançó amb més ritme del disc on hi rapeja Jovanotti.
• "Quiero ser poeta" (1996) del disc "La flaca". El primer single que passà inadvertit i que inclou també el tema "Quítame la vida".
• "El lado oscuro" (1996) del disc "La flaca" amb dos versions una de curta i una de llarga del mateix tema. 
• "Grita" (1997) del disc "La flaca".
• "La flaca" (1997). Contigo empezó todo. La famosa cançó que narra la història d'una tremedísima mulata que Pau Donés va conéixer en una gravació a La Habana. al single hi surten tres versions, una d'elles en acústic.

Evidentment tenen mooooooltes més grans cançons: la guitarrera "Menos que un amor, más que un amigo", "¡Yep!", "Hice mal algunas cosas" amb Carlos Tarque i Joaquín Sabina, "A tu lado", "Mucho más mucho mejor"... . Però el volia fer diferent aquest article. Un fabulós artista Pau Donés del qual em dona la sensació d'haver-lo gaudit poc amb els anys que li haurien d'haver quedat encara per davant. En majúscules a la història del pop espanyol.

Best-sellers matemàtics (III)

En els dos últims anys, quan s’atansava la data del dia de Sant Jordi, publicava un article sobre llibres històrics de les matemàtiques. En el primer article repassava la bibliografia fonamental des dels Elements d’Euclides fins a La Geometria de Descartes, i en l’article de l’any passat començava amb François Viète i acabava al segle XVIII amb Leonhard Euler. Amb una diada de Sant Jordi que no caurà en Sant Jordi sinó per Sant Joan Cassià aprofitarem per continuar les ressenyes d’aquest llibres que van suposar alguna revolució matemàtica.

Només començar el s.XIX trobem el Disquisitiones Arithmeticæ (1801) que Karl Friedrich Gauss va escriure amb només 24 anys. A la primera línia del prefaci l’autor deixa clar que aquest llibre es dedica a estudiar només els nombres enters i consolida la teoria de nombres com una branca central de les matemàtiques. En el llibre Gauss també introdueix el que ara coneixem com aritmètica modular, un nou sistema de numeració en què un determinat nombre s’identifica amb el 0. El recompte de les hores no deixa de ser un cas d’aritmètica modular perquè les 12 les identifiquem amb el zero i es representa 12≡0, 13≡1, 14≡2... Un altre apartat importantíssim d’aquest llibre és la demostració de la construcció amb regle i compàs del polígon regular de 17 costats quan portaven 2000 anys suposant que no es podia construir.

La principal obra sobre probabilitat arriba el 1812 de la mà del matemàtic francès Pierre Simon Laplace amb els dos volums de Théorie Analytique des probabilités. La teoria de la probabilitat estudia els possibles resultats d’un esdeveniment i en el segon volum Laplace dona la coneguda definició de probabilitat com el quocient entre casos favorables i casos possibles. En les seues paraules “la teoria de la probabilitat no és res més que el sentit comú aplicat al càlcul”.

El 1821 el matemàtic i important col·leccionista de rellotges Augustin-Louis Cauchy escriu un llibre de text per als seus alumnes de l’École polytechnique, l’escola d'enginyers més prestigiosa de França. Un llibre de text històric perquè en el Cours d'analyse Cauchy desenvolupa tota l’anàlisi matemàtica que feia anys que s’estudiava donant-li el màxim rigor possible: límits, infinitèsims, continuïtat de funcions, derivades… tots aquests conceptes que formen la base de l’anàlisi que s’estudia al Batxillerat. La idea de Cauchy era donar la màxima precisió al càlcul per anar eliminant l’àlgebra. El nom de Cauchy és tan omnipresent en les matemàtiques amb successions, teoremes i criteris que ha calgut un segle per editar totes les seues obres.

I per últim, un llibre al qual en el seu moment no se li va donar gaire importància però que un segle més tard se’l va començar a valorar per molts altres més motius que no només pel qual va ser escrit és The Mathematical Analysis of Logic (1847). En aquest llibre George Boole analitza la lògica i demostra que les regles de la lògica es poden tractar matemàticament: del “cert” i el “fals” es va passar al 0 i 1. Sense ser-ne conscient Boole va posar les bases de la programació informàtica i de l’electrònica digital.

Aquest que teniu entre mans és l’article número 50 de la secció Lo teorema. Com el 50 és un número susceptible de ser celebrat ja que tenim l’estrany costum de commemorar alguns múltiples de 5, 10 o 25 ho farem amb una curiositat. El 50 es pot expressar com la suma de nombres primers de dos maneres diferents, de manera que tots els primers implicats són consecutius: 50 = 2 + 5 + 7 + 17 + 19 = 3 + 11 + 13 + 23

(Article publicat a la revista Lectura el diumenge 19 de juliol de 2020)