dissabte, de desembre 02, 2017

AC/DC - Hard as a rock

L'any 1968 s'anaven marxant del grup tots els components de la banda de blues Yardbirds però Jimmy Page, que era l'únic que creia en el projecte, va decidir renovar-los i crear uns nous Yardbirds contractant nous músics. La seua gira durà deu dies i va recórrer els països escandinaus sent un autèntic fracàs. Keith Moon, bateria dels Who tenia una frase per a definir un concert que els havia sortit malament "going down like a lead zeppelin", Page es quedà amb les dos últimes paraules i suprimí la a de la primera construint una nova banda de nom Led Zeppelin. El rock es posà dur i el heavy rock va néixer d'aquí.

En el heavy britànic destacaren Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard o Black Sabbath. El corrent americà va ser primer per a Iron Butterfly i Vanilla Fudge i després per Van Halen o Guns'n'Roses. I a nivell internacional els alemanys Scorpions, els suecs Europe i amb molt prestigi el grup australià que molts posen com a grup número 1 de heavy en el món: AC/DC

La banda es forma a Sidney el desembre de l'any 1973 amb dos germans guitarristes d'origen escocès liderant-la: Angus Young i Malcolm Young. Però qui realment destacava era el cantant Bon Scott. Segons expliquen el nom el van escollir perquè feien música d'alt voltatge i en llengua anglesa AC/DC són les inicials d'altern current i direct current (corrent altern i corrent continu) que apareixen en alguns aparells electrodomèstics. Els paranoics del satanisme que veuen dimonis per tot arreu i que també han trobat missatges satànics en els discos d'AC/DC diuen que el nom correspon a les inicials d'Anti Christ, Dead Christ.

Els seus primers discos van funcionar realment bé però limitats al mercat australià. Quan els contractà Atlantic van fusionar els dos primers discos en un de sol "High voltage" (1976) per a fer el llançament internacional. En aquells temps on al regne Unit triomfaven la new wave i el punk no era el millor moment per presentar una banda de heavy metal, així que la seua discogràfica els vestí amb pantalons curts i uniforme escolar intentant fent-los passar per una banda punk. No va servir de res per intentar ocultar l'origen del grup, però és igual. Un tercer germà de Malcolm i Angus, George, era el productor de la banda i tenia com a currículum haver treballat pels Bee Gees. "Dirty deeds done dirty cheap" (76) segueix la línia de rock'n'roll de l'anterior amb temes com "Dirty deeds done dirt cheap", "Love at first feel", "Big balls" i "Ride on"  amb un toc sorprenent de blues. El disc arriba al 3 de les llistes americanes i va vendre sis milions de còpies.

Després van venir els discs "Let there be rock" (77), "Powerage" (78) i "If you want blood" (78). Però el gran salt a nivell internacional els arribà l'any 1979 amb el sobradament conegut "Highway to hell", que supera els tres milions de còpies venudes i on s'estrena Robert John Mutt Lange en la producció. El riff de Malcolm Young a "Highway to hell" potser és el famós del rock potser només fet ombra pel "Smoke on the water" de Deep Purple. A part d'aquest himne que els Siniestro Total van adaptar de forma autobiogràfica, s'inclouen "Touch too much", "Get it hot" i "Love hungry man". Aquesta portada amb Scott amb banyes i cua juntament amb el tema "Night prowler" dispara les alarmes dels conspiranoics satanistes, fins al punt que l'associació ultraconservadora Majoria Moral impulsava lleis contra la llibertat d'expressió en els seus concerts i impulsava pares i mares a prohibir que els seus fills i filles compressin els seus discos. La lletra de la cançó no diu res estrany però unes misterioses paraules finals shazbot nunu nunu va fer creure que era un extracte d'un llibre de bruixeria quan en realitat feien referència a una sèrie televisiva d'extraterrestres. A més, un assassí en sèrie que actuà als EUA en aquella època tenia el sobrenom de The Night Stalker, de pronuncia similar, i vestia amb una samarreta d'AC/DC i on cometia els seus crims hi deixava una gorra del grup.

La mort de Bon Scott el 21 de febrer de 1980 culpa d'una borratxera sembla que hagi de truncar el progrés de la banda però fitxen Brian Johnson de Geordie, un cantant que no desentonà gens en la formació. El primer disc amb Brian, el de la portada negra, "Back in black" (1980) superà els dinou milions de discos venuts obrint la música heavy a tot el públic i no només al heavy convençut. El disc, que fou el 2n més venut de la dècada dels 80 només superat pel "Thriller" de Michael Jackson, fou també produït per Mutt Lange i conté potents temes com el mateix "Back in black" -un altre riff bestial de Malcolm Young-, "Rock and roll ain't noise pollutionm", "Hell's bell" i el brutalment pujador de moral "You shook me all night long". Si li va més un altre estil existeix una versió d'aquest himne perpetrada per Anastacia i Celine Dion.

"For those about to rock (we salute you)" (81) fou el següent disc al de major èxit, tot i no tenir la repercussió de l'anterior el disc de la portada del canó aconseguí vendre més de quatre milions de còpies. Destaco el treball vocal de "Let's get it up" i "For those about to rock". Aquest disc és una de les obres més buscades pels col·leccionistes de l'estat espanyol ja que la primera edició va sortir amb els colors de la portada al revés, amb fons negre i lletres i canó daurats, quan a tot el món s'havia publicat amb fons daurat i lletres negres. En la 2a edició es rectifica l'error i això fa que sigui un dels discos més buscat pels melòmans. El canó esdevingué un símbol inseparable de la banda i en la gira del disc van carregar canons reals sobre l'escenari que disparaven fins a 21 cops.

Van començar una deriva experimental estranya amb "Flick of the switch" (83) i "Fly on the wall" (85). Però amb "Who made who" (86), un àlbum poc corrent sent la banda sonora de la pel·lícula d'Stephen King Maximun Overdrive, tornen a liderar vendes. Aquest disc és una barreja dels seus temes favorits en directe amb nou material.

Més endavant arriben "Blow up your video" (88) i "The razors edge" (90), gràcies al qual tornen a liderar vendes ajudat per temes com l'apoteòsic "Thunderstruck" o "Moneytalks". Aprofiten la reviscolada per editar el directe "Live" (92) amb els seus grans èxits. El 1993 publiquen el tema "Big gun" per la banda sonora de The Last Action Hero, un tema condemnat a l'ostracisme pels fidels seguidors de la banda però que, personalment, és dels que més m'agraden. Va ser el primer single que vaig comprar d'AC/DC.

El següent disc és "Ballbreaker" (95) després de cinc anys de descans de gravacions i de recuperar el bateria original de la formació. El disc no té l'acollida dels anteriors però també hi trobem un dels meus favorits "Hard as a rock". D'aquest disc potser també recordaran "Cover you in oil", "Hail CAesar" o el mateix "Ballbreaker". El 1998 a causa de la publicació d'un box set de títol "Bonfire" d'homenatge a Bon Scott es publica "Dirty eyes" en single, un material de col·leccionista que orgullosament estic content d'haver adquirit en el seu temps.  El 2000 arriba "Stiff upper lip", un dels pitjors discos dels australians segons la crítica, i dels pitjors en vendes. Els singles de "Stiff upper lip", "Satellite blues" i "Safe in New York City" no van fer gaire per ajudar a promocionar l'àlbum.

El 2008 tornen amb "Black Ice", un disc que torna a tenir espectaculars xifres de vendes en un temps on la venda de discos cau en picat, cosa que li afegeix molt de mèrit. Temes com "Rock'n'roll train", "Anything goes" i un excepcional "Money made".  El 2011 publiquen el directe "Live at River Plate" oferint una altra joia del col·leccionisme, un DVD-single del tema "Shoot to the thrill", L'últim disc ha estat "Rock or bust" (2014), un disc final d'etapa per un parell d'esdeveniments: Brian Johnson va abandonar la gira de promoció del disc per problemes auditius sent substituit per Axl Rose i Malcolm Young, tot i haver fet les lletres de les cançons, ja no participa en la gravació per problemes amb l'Alzheimer i deixa definitivament la banda. De fet, l'últim concert on actuà fou el 28 de juny de 2010 a San Mamés (Bilbao).

Ara, en menys d'una setmana, han mort el germà gran George Young i el mitjà Malcolm Young als 64 anys. El seu funeral, a Sidney, fou com mana la tradició escocesa.


Articles relacionats: