Foo Fighters - Cold day in sun

Quan el 5 d'abril de 1994 Kurt Cobain es suïcidava a casa seua, a Seattle, Nirvana estava al cim de la seua carrera però els problemes amb les drogues de Kurt venien de feia mesos. La banda fundadora del grunge va haver de suspendre una gira i la participació a l'important festival de Lollapalooza l'estiu de 1993 i els integrants van decidir que millor deixar el grup per evitar la caiguda que s'oloraven. L'artífex potser va ser el manager Danny Goldberg, però és que ni Kurt ni Courtney Love van ajudar gaire a posar-hi Loctite.

Un cop acabat Nirvana, el baixista Krist Novoselic va continuar tocant en solitari i acompanyant a bandes i el bateria Dave Grohl decideix formar un nou grup: els Foo Fighters. Grohl s'envolta del guitarrista Pat Smear que ja havia treballat amb Nirvana, del baix Nate Mendel i del bateria William Goldsmith, aquests dos últims procedents del grup Sunny Day Real State. El nom de Foo Fighters prové de la denominació amb què es coneixien els fenòmens OVNI entre els pilots aliats de la II Guerra Mundial.

Debuten amb l'elapé "Foo Fighters" (1995) ni un any després de la mort de Kurt. El disc ja el tenia Grohl al cap des de feia temps, per això el va enregistrar ell sol tocant tots els instruments. Arribà al 3 de les llistes a UK gràcies a cançons com "This is a call" i sobretot a la millor cançó del grup "Big me". Ja aviso al lector o lectora que un servidor és molt poc fan dels Foo Fighters i que aquesta és gairebé l'única cançó que m'agrada, per tant l'article serà en un to molt poc objectiu.

No sé si el detonant va ser que Grohl no comptés amb ell per l'enregistrament del disc que abans de gravar el segon William Goldsmith ja va renunciar. En aquest segon disc "The colour and the shape" (1997), un elapé doble, la bateria majoritàriament va anar a càrrec de Grohl. D'aquest disc són "Monkey wrech" (fixeu-vos en la cançó que sona a l'ascensor), "Everlong" i "My hero". 

A les sessions d'aquest disc Grohl incorpora el texà Taylor Hawkins com a bateria, Semar deixa el grup sent substituït per Franz Stahl encara que aquest no va arribar ni a la publicació del tercer disc "There is nothing left to lose" (1999). Sí que arribà, tanmateix, a l'oblidada "Walking after you" (1998), un single de la B.S.O. de The X-Files. Amb el trio Grohl-Mendel-Hawkins i BMG com a nova companyia treuen singles com el mitjanament exitós "Learn to fly", "Stacked actors", "Breakout", "Generator" i "Next year" (amb divertit vídeo recreant la missió Apollo XI de la NASA). Tot i allunyar-se del grunge inicial el disc és ben rebut pels fans i per la crítica i obté el Grammy a Millor Disc de Rock i "Learn to fly" el de Millor Vídeo Musical.

S'incorpora el guitarrista Chris Shiflett per al quart disc "One by one" (2002), que resultarà ser el més comercial segons les llistes de vendes i d'èxit. Amb aquest disc arriben per primer cop al número 1 de les llistes UK i al 3 d'EUA i tornen a guanyar el Grammy al Millor àlbum de Rock per segon cop consecutiu. El primer single "All my life" guanya el Grammy a la Millor Cançó de Rock. El segon single "Times likes these" apareix a American Pie 3 i la va fer servir George Bush durant la seua campanya presidencial del 2004, motiu pel qual els Foo Fighters van donar suport a John Kerry, el rival de Bush. El tercer single "Low" va venir publicitat per la prohibició del seu videoclip en el qual Grolh apareixia amb un bon entoldat. En aquest disc hi participa Brian May a "Tired of you".

El quartet segueix amb el doble "In your honor" (2005). Com l'anterior el disc entra molt fort en llistes de vendes. Inclou temes típics dels Foo Fighters com "Best of you", "D.O.A", "Resolve" i "No way back". Però també inclou coses més agosarades com "Cold day in the sun" on Taylor Hawkins hi posa veu i guitarra, el piano de John Paul Jones a "Miracle", la mandolina a "Another round" i la veu de Norah Jones a una impressionant "Virginia moon". És el disc de la banda més venut a tot el món.

Pel directe "Skin and bones" (2006) recuperen Pat Smear. Amb "Echoes, silence, patience and grace" (2007) tornen a demostrar que són una banda amb uns fans molt condicionals. Ho demostra l'èxit de singles com "The pretender", "Long road to ruin" i "Let it die". La banda sempre ha posat molta cura i originalitat en els videoclips. A contracor de Grohl RCA publica un disc de grans èxits "Greatest hits" (2009) amb dos temes inèdits "Wheels" i "Word forward".

Un altre enorme èxit va ser l'elapé "Wasting light" (2011), un nom que avui en dia no ens faria gaire gràcia amb els preus que porta, la llum no els discos. El disc va guanyar quatre premis Grammy: el de millor àlbum de rock, el de millor interpretació de hard-rock per l'estrident "White limo" i la millor interpretació de rock i millor cançó de rock per "Walk" que també va guanyar el premi al millor vídeo de rock dels MTV Awards.

El 2011 fan un divertimento en forma de vinil d'edició limitada amb versions de Paul McCartney "Band on the run",  de Gerry Rafferty "Baker street", de Pink Floyd "Have a cigar" en la qual hi col·labora Bryan May, dels Ramones "Danny says" o de Prince "Darling Nikki". El vuitè disc d'estudi seria "Sonic highways" (2014) en el qual Grohl es rodeja d'amics per enregistrar els temes i debuta en llistes directament al 2 de la Billboard. S'hi extreuen cinc senzills: "Something from nothing" amb Rick Nielsen; "The feast and the famine" amb Peter Stahl dels Scream; "Congregation" amb Zac Brown; "What did I do?/God as my witness" amb el bluesman Gary Clark Jr i "Outside" amb Joe Walsh dels Eagles. Cadascun dels senzill i dels temes del disc foren enregistrats en cutats diferents que apareixen a la portada del disc. El 2015 cauen un parell de singles, una versió que Grolh ja tocava amb Nirvana del "Kids in America" de Kim Wilde i "Saint Cecilia". 

Un altre número 1 directe a la Billboard va ser "Concrete and gold" (2017), un disc on la mateixa banda reconeix que barreja des de hard-rock fins a pop. Es van extreure els singles "Run" guanyadora del Grammy a la millor cançó de rock , "The sky is a neighborhood" i "The line". I acabem amb "Medicine at midnight" (2021) amb "Shame shame" com a primer single,  "No son of mine" com a segon, una bonica "Waiting on a war" de tercer. El tema "Making a fire" guanyà enguany el Grammy a la millor interpretació de Rock i comptà amb un remake de la mà de Mark Ronson.

El 25 de març va morir Taylor Hawkins a Bogotà als 50 anys. El seu cos va ser descobert hores abans d'una actuació a l'habitació de l'hotel. L'autòpsia revelà que el seu cos presentava nombrosos substàncies estupefaents.

Articles relacionats:

- Soundgarden

- Alice in Chains