Des de Lleida...: La Unión

Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i Íñigo Zabala van formar La Unión el 1983, uns estudiaven junts en una acadèmia de publicitat i el primer era estudiant d'arquitectura. Ben aviat van cridar l'atenció de la multinacional Warner que els va fitxar de seguida, cosa gens senzilla que una multinacional et fitxés per al teu disc de debut. L'amistat entre Luis Bolín i Nacho Cano, que els va fer de productor, segur que va ajudar. El 12 de març de 1984 es presenten en directe a la sala El Sol de Madrid.

El seu elapé de debut va ser "Mil siluetas" (1984), un clàssic del pop espanyol gràcies a temes amb molta força com "Sildavia" però sobretot el mític "Lobo hombre en París" , la història d'un tal Denis acompanyat d'un innovador videoclip per al pop espanyol: en blanc i negre i amb l'estètica del cine negre americà. El tema es va convertir en un dels majors èxits de la dècada dels vuitanta i imprescindible en qualsevol resum musical. Fins i tot Ana Belén va perpetrar una versió del tema el 1988 al disc "A la sombra de un león". Aquesta cançó està basada en el relat "Le loup-garou" (1947) de l'escriptor francès Boris Vian, que a més era compositor i trompetista de jazz. Clarament aquests dos temes van eclipsar la resta del disc "Cabaret", "Mujer cosmopolita", "Eclipse total", "La niebla" -també basat en un relat de Vian-...

Després d'aquest èxit de debut van publicar "El maldito viento" (1986) i "4 x 4" (1987) amb producció de Nacho Cano. Aquests discos van tenir un impacte comercial molt menor que el primer, que els va suposar una llosa. En aquesta època Íñigo Zabala abandona el grup per incorporar-se com a directiu a Warner i La Unión es queda com el trio Rafa, Luis i Mario, tal i com els recordem la majoria. Cadascun d'ells amb la seua funció però imprescindibles cadascun d'ells, funcionaven com un conjunt i per separat no tenien sentit. Una mica com el que passava amb els Rolling Stones. Si els separes del grup trobes a faltar els altres. Tanmateix d'aquesta època són "Entre flores raras", "La máquina del tiempo" i un altre dels emblemàtics del grup "¿Dónde estábais en los malos tiempos?", un tema dedicat als crítics que van abandonar el grup després del primer disc.

El quart àlbum va ser el meravellós "Vivir al este del Edén" (1988), del qual tinc un molt bon record ja que és dels cassetes que més me van agradar d'aquella època. El disc els va retornar per la porta gran a les llistes d'èxit espanyoles sobretot gràcies als singles. El primer va ser "Vivir al este del Edén", tema que donava títol al disc i que tenia una lletra fantàstica quién te ha visto amigo y quién te ve, cómo te va la vida a mí me ha ido bién... El segon un hit a les ràdio-fórmules i a les pistes de ball, el sensual "Más y más". El tercer, el meu tema favorit no només del disc sinó que potser del grup, el fresc "Maracaibo". I per últim "Natalia". Disc molt complert.

Dos anys després tornen amb "Tentación" (1990). Un altre exitós treball amb temes molt recordats com "Fueron los celos" i "Ella és un volcán" amb videoclip amb Judith Mascó. També es va incloure un tema que va ser oficial de la Vuelta "Dámelo ya", un tranquil "Si tú quisieras" i "Santa María". Aquest disc fou el primer enregistrat fora de l'estat ja que va ser el productor Mike Howlett els va portar a Londres. Cal dir que La Unión sempre ha cuidat molt bé el format single amb moltes edicions limitades que els col·leccionistes conservem.

Van venir a Lleida, als Camps Elisis, a presentar el sensacional doble en directe "Tren de largo recorrido" (1992) enregistrat al Coliseum d'A Corunha. Recordo com en el concert i el directe Rafa Sánchez connectava totalment amb el públic, i en el disc quedava perfectament reflectida aquesta potència en viu de La Unión. Produït per Peter Walsh recollia èxits com "Lobo hombre en París", "Sildavía" o "Más dura será la caída" amb una adaptació potent del "Amor fugaz" (tothom ens vam aprendre la intro de memòria) i el tema "Tren de largo recorrido", versió del "Long train runnin'" dels Doobie Brothers. El disc també va ser un èxit de vendes.

A partir d'aquí deixen enrere una etapa per experimentar amb nous sons. això ja es nota en "Psychofunsker au lait" (1993). No vull dir que el disc em decebés perquè hi ha dos cançons magnífiques "Hermana Tierra" i "África", però ja no és com abans. No és tan complert, els altres singles "La casa de los sueños" o "Verano del 82" són temes sense pena ni glòria. I això que Warner no va escatimar quartos, perquè la producció va anar a càrrec d'Stefan Galfas (Cher, Meat Loaf) en els estudis Carriage House de Nova Anglaterra.

Amb "Hiperespacio" (1996) la cosa s'agreuja una mica més i només sóc capaç de quedar-me amb "Negrita". És que ni el "Ande yo caliente" acompanyats d'Alejandro Sanz, ni la versió del "Black is black", ni "Juan Valiente" ni "El fuego y el amor" me van convèncer. Massa innovació, de fet ells mateixos el van definir el disc com un tripi.

I més del mateix amb "F.L.U.Y.E." (1997) -les sigles de "Funky-Latin-Untion-Yes-Extasis", en el qual només "Humo" me va agradar. De fet aquest últim disc ja va ser un punt final d'aquesta fase amb un excés d'experimentació però en cap cas mancats de qualitat. Simplement els fans de La Unión volíem altres coses. Com a curiositat aquest mateix any publiquen el tema "Enigmas", el tema de la banda sonora del videojoc Hollywood Monster i un tema per un disc tribut a Queen "Somos campeones" amb un començament més semblant al "Come together" dels Beatles que a una altra cosa.

Així que després de veure el percal decideixen tornar als orígens amb "La Unión" (1999) amb el títol del qual ja deixen clar què volen fer. Tornen un altre cop a les llistes de vendes -el que s'ha dit tota la vida, els experiments a casa i amb gasosa- amb fantàstics temes com "Mala vida", "Sola" i "Pecado". Aprofitant la tirada de nou Warner publica el "Grandes éxitos 1984-2000" (2000) on s'inclou una fantàstica versió de Softcell amb el títol de "Falso amor".

Tornen amb l'onzè disc "El mar de la fertilidad" (2002) amb un bon "Vuelve el amor", tot fent referència a un llibre del poeta japonès Yukio Mishima, que es veu que va ser una icona romàntica dels vuitanta. El single porta a La Unión d'aquella època. Coincidint amb el 20è aniversari de la banda Warner edita "Colección audiovisual 1984-2004" (2004) amb tres temes inèdits "Sigo aquí", "Tu nombre" i "Última estación". a continuació van tornar els experiments amb DJs a "Love sessions" (2006) on es reformulaven els clàssics com "Lobo hombre en París" o en plan més chill-out "Maracaibo". Amb l'orquestra simfònica de RTVE enregistren "Sildavia" per al disc "La edad de oro del pop español sinfónico" (2006). Després de vuit anys d'absència de producció pròpia, Rafa, Luis i Mario tornen amb "Big Bang" (2010) amb un bon primer single "El mundo en tus manos".

A Mario Martínez li van diagnosticar un càncer de laringe que el va obligar a deixar el grup el 2015, ara ha mort als 60 anys. De fet, en l'últim concert que els vaig anar a veure a Lleida el març del 2019 només hi quedaven Rafa i Luis.