2024

La llista Epstein.  La sequera i la situació d'emergència. IA per a tot. La Llei d'Amnistia i el jutge García Castillón. La Llei d'Amnistia i els policies amnistiats. Zorra a Eurovisión. Tractors a la Diagonal. Ábalos. El cas Koldo. Alexei Navalny. 12 M: Illa president, patacada d'ERC, Aliança Catalana, el sí vigilant. Els cartells d'Ernest Maragall. Kate Middleton. La cuinera de Mas d'Enric. El pont de Baltimore que s'ensorra. El judici a Daniel Sancho. L'incendi de l'edifici de València. El Museu Morera. La dimissió i no de Pedro Sánchez. La dona de Pedro Sánchez. El Lleida-Yeclano i el tancament de camp. Lleida és ACB. I l'hoquei Alpicat Ok Lliga. El CP Vila-sana. El Lluís d'Euphoria. París 2024 Se acabó la fiesta i Alvise Pérez. Javier Milei. Torna Puigdemont. Torna Rovira. Torna Wagensberg. Biden sí, Biden no. I torna Trump. La gent que menja gats a Springfield. Casa en Flames. El 47. La Marina està morena. Lligar amb pinyes al Mercadona. La Copa Amèrica de Barcelona. L'escut de Lleida i l'escut del Lleida CF. Les PAU. Iñigo Errejón acusat. La pilota d'or a Rodri i no a Vinicius. La dana de València. Mazón. El Ventorro. El pàrquing del centre comercial Bonaire. Gaza. Síria. 

Eric Carmen. Steve Harley. Pino d'Angio. El cantant de One Direction. Sergio Mendes. Duane Eddy. Kris Kristofferson. John Mayall. Quincy Jones. Phil Lesh (Grateful Dead). David Sanborn. Françoise Hardy. Doug Ingle (Iron Butterfly). Chris Cross (Ultravox).

Andrés Manceñido. José Luis Guerra. Orejuela II. Ramon Clotet. El doctor Menén. Artur Jorge. Beckenbauer. Neskeens. Andreas Brehme. OJ Simpson. César Luis Menotti. Sotil. José Maria Caneda. El Loco Dos Santos. Paquito. Waldo Ramos. Franco Martínez.

Arévalo. Ventura Pons. Juli Mira. Mayra Gómez-Kemp. David Soul (el de Starsky & Hutch). Rosa Fabregat. Joaquim Ureña. Akira Toriyama. Peter Higgs. Conxita Tarruella. Paco Sapena. Santiago Dexeus. Josep Maria Terricabras. Roberto Cavalli. José Antonio Ardanza. Arno Penzías. Fermí Puig. Marta Ferrusola. Rosa Regás. Montserrat Candini. Salvador Bordes. Francesc Fabregat. alex Salmond. Agustí Forné. Isak Andic.

I bon 2025.

Iron Butterfly - In-a-gadda-da-vida

El primer instrument que va aprendre a tocar Douglas Doug Lloyd Ingle va ser l'orgue de l'església on son pare era organista, i a nivell musical sembla que no però això el va marcar. Positivament. El 1966, als 21 anys, a San Diego, s'envolta del bateria Ron Bushy, del baix Lee Dorman i del guitarrista i cantant Erik Braunn i funden els Iron Butterfly. Ingle explica que "volia un nom amb què poguéssim estar a l'altura. Volíem ser bons. El bé consisteix a ser pesat, atapeït; junts, no només musicalment, sinó com a persones. També vol dir ser lleuger, dinàmic, versàtil i original. Vaig afegir totes aquestes qualitats juntes i es va reduir a pesat i bonic. En aquell moment, els noms dels insectes semblaven estar de moda, així que ens vam convertir en Iron Butterfly".

El primer disc publicat va ser de nom premonitori "Heavy" (1968). Doug Ingle escriu el tema "Possession" que es publica com a single, i també surt com a senzill un tema que acabaria aprofitant la banda per donar nom als seus discs de grans èxits "Unconscious power". 

I arriba el segon disc. Un disc històric en el món de la música que ha venut més de quatre milions de còpies i s'ha situat en el catorzè disc més venut dels anys 70. Amb "In-a-gadda-da-vida" (1968) guanyen el primer disc de platí de la història de la música, va ser declarat segon millor disc de l'any 1968 després de la banda sonora de "Hair" i fou el disc més venut d'Atlantic Records fins que van arribar els de Led Zeppelin. La mítica portada dissenyada per Loring Eutemey i Stephen Paley forma part de la història de les portades d'elapés amb la tipografia d'aquella època com la de "Bee Gees 1st", "Layla", "Disraeli gears", "The 5000 spirits" i sobretot me recorda la de l'"Are you experienced?". Però tornem al tema principal d'aquest disc dels Iron Butterfly, "In-a-gadda-da-vida" és un tema de 17 minuts amb puntejats de contrabaix, guitarra, un orgue al més pur estil Doors i un icònic solo de bateria de tres minuts de Bushy. El tema va començar sent una melodia de ball però tot i els seus 17 minuts de seguida se'l van apropiar les emissores de FM de rock fet que va contribuir a que s'edités un single de la cançó de només 3 minuts. Això encara va contribuir més a que el disc es mantingués 140 setmanes en llista de vendes, 81 d'elles al Top Ten. Ingle va compondre el tema en poques hores mentre es bevia una ampolla de vi marca Red Mountain, laa cançó havia de dir-se "In the garden of Eden" -de fet la lletra és una història d'amor entre Adam i Eva-  però durant la gravació del disc amb els músics entaforats d'alcohol i altres substàncies no gaire catòliques van anar difuminant les paraules mentre tocaven fins quedar-se aquest títol. Però amb tot i això una suite de l'època convertida en un hit milionari i que va provocar que moltes bandes s'atrevissin a deixar els clàssics tres minuts en els temes musicals. En aquest disc hi trobem 5 temes més originals del grup i però amb estil més pop: "Most anything you want", "Flowers and beads", "My mirage", "Termination" i "Are you happy".

Amb les seues credencials de metal-pop-rock dur-psicodèlic la banda va tocar en alguns dels grans festivals hippies de l'època: Newport (1968), Miami (1968), Denver (1969), Atlantic City (1969)...

Doug va seguir amb els Iron fins el 1971 i van continuar fent discos fins el 1975. Però els seus constants canvis de formació van eclipsar-los i van quedar superats per The Doors o Steppenwolf. No és que sigui un gran fan seu però si hagués d'escollir algun altre tema seu destacaria "Soul experience" i "In the time of our lives" del disc "Ball" (1969), i el que fou el seu segon single que va arribar més amunt en llistes "Easy rider (let the wind pay the way)" del disc "Metamorphosis" (1970).

Doug Ingle després d'abandonar el grup va estar una temporada amb els Stark Naked and the Car Thieves però de seguida es retirà del món musical i es va dedicar a pintar cases i a administrar una empresa de vehicles recreatius al Bosc Nacional de Los Ángeles.

Tot i que normalment se'ls atribueixi el mèrit a Deep Purple els Iron Butterfly amb la seua psicodèlia pel mig van ser claus per al hard-rock i gran font d'inspiració per a molts músics. Doug Ingle ha mort als 78 anys. Bushy va morir el 2021, Brann el 2003 i Dornan el 2012. Era l'últim membre dels Iron Butterfly originals que quedava viu. 

Articles relacionats:

- AC/DC

- Slayer

- Soundgarden

- Whitesnake

-Barricada

- Deep Purple

2023: Francisco Ibáñez i Pepe Domingo Castaño

I amb el títol no caldria dir res més. Dos personatges que, igual que la meua família, m'han acompanyat tota la vida. Des de la ràdio i el Carrusel Deportivo i el Tiempo de Juego i dels des tebeos (tal i com ho déiem) del Mortadelo. L'homenatge als dos.

El 2023 començava amb polèmica per les campanes que la nit de Cap d'Any no van funcionar i entrevistaven alcaldes de tot arreu: Boí, Cervera, Girona... i amb la municipalització de la zona blava de Lleida, que a Lleida tot el que és blau sembla que ens agrada i ens ho prenem seriosament com la temporada del Lleida Esportiu i el debut en Champions del CE Llista Blava. El que no ens vam prendre tan seriosament va ser l'enderroc de les sitges de Pardinyes que vagi a saber si va ser culpa d'això que al Brasil van assaltar el Parlament, a Barcelona es va muntar una cimera franco-espanyola  i Shakira va fer una cançó amb Bizarrap que deia de tot al Piqué, però crec que era una figura oculta. Van tancar el Zona Franca i tot!

Es va fer viral i es van entrevistar dos-mil sociòlegs a causa d'un vídeo d'unes noies a les discoteques fent perreo. Sense Dani Alves, que és perillós a les discoteques. Veient això és normal que Jeff Beck, David Crosby, Tina Turner, Burt Bacharach, Tom Verlaine, Sinead O'Connor, Ruychi Sakamoto, Harry Belafonte, Andy Rourke, Astrud Gilberto, Jonny Rowan, Tonny Bennet, Steve Harwell, Jane Birkin, Robbie Robertson, Randy Meisner, el Llongue, Bernie Marsden, Jimmy Buffet, Brendan Crocker, Shane MacGowan, Jack Sonni, Denny Laine vagin a buscar música a altres mons. I María Jiménez i Concha Velasco també, va.

Per coses virals també vam tenir aquella inferemera tiktoker que protestava perquè havia d'aprendre català a Catalunya. Potser enlloc de Ramon Tamames la podrien haver posat a ella els de la moció de censura a Pedro Sánchez. O Nicolás Redondo, que últimament extremadretejava. O Berlusconi. Ara bé, problemes en tindria perquè se veu que el català ja és oficial al Congrés, després de 45 anys.. i poca voluntat dels presidentes i presidentes que ha tingut. L'esperit de Carme Junyent sempre ha d'estar entre nosaltres. Allò de de l'amnistia i allò altre que han anomenat traspàs integral de Rodalies té menys credibilitat que una denúncia a un gag de l'Està Passant per fer mofa de la Virgen del Rocío. Tot continua igual amb la suspensió de Laura Borràs i la detenció de Clara Ponsatí. Valtonyc sí que ha pogut tornar i així poder fer la competència als The Tyets amb el "Coti x Coti".

Però coses per veure sembla que ho havíem vist tot i enguany hem vist tancar el rec del Canal d'Urgell, una plaga de conills i un fill-net de l'Ana Obregón. Sort que la Generalitat sap organitzar molt bé les proves d'oposicions, s'imaginen que haguessin de repetir unes proves d'aquestes' això no passaria! Com tampoc podria passar coses com aixecar l'avinguda Prat de la Riba i Rambla d'Aragó una altra vegada per obres quan feia 4 dies que les havien acabat. Les eleccions municipals han tingut culpa? No sé si ho haurem de preguntar al nou alcalde Larrosa o al chatGPT. O a Sílvia Orriols. Perquè hem perdut analistes de la realitat com Josep Maria Espinàs, Toni Batllori, Joan B Culla i Aurelio Bautista. I no sé si afegir Maria Teresa Campos, Carrascal, Laura Valenzuela i Mari Carmen y sus Muñecos.

Un desastre tot plegat. Els incendis de Hawaii, els terratrèmols de Síria, Túrquia i el Marroc, les inundacions de Líbia, els atacs de Hamas, l'operació Wagner a Rússia, els incidents de Molins de Rei, la fuga del Pastilla, les violacions de menors i el misteriós cas del jugador del Córdova que va morir electrocutat a l'estació de Sevilla. No ens en salvem mai de coses d'aquestes. Ni milionari no pots ser perquè si agafes un submarí i te'n vas a visitar el Titanic no et salves. Félix Millet i Marta Chávarri també han estat d'eixe món i també ens deixen, però després d'haver viscut com reis.

Ni per molt que ens entretinguem mirant fotos de l'embaràs de la Cristina Pedroche ni amb això de la Kings League que s'han inventat i que diuen que és futbol. Només hagués faltat Enríquez Negreira Ni Jean Luca Vialli, ni Gerard Escoda, ni Arsenio Iglesias, ni Terry Venables ni el mateix Bobby Charlton han suportat tal tonteria. Necessitem les negociacions de Henry Kissinger, de Xavier Ruvert de Ventós i explicacions de Pedro Solbes. amb petinat de Lluís Llongueras i moda de Paco Rabanne, l'estil de Gina Lollobrigida, l'art d'Àngel Jové. Me'n vaig a llegir el Manuscrito carmesí d'Antonio Gala que hem de tornar a adreçar això del PISA.

En fi, bon 2024, un petó ben fort però no a l'estil Rubiales i en cas de dubte, que us bombin! que diria Xavier Trias.

El problema de Mondrian

La geometria és present a tot arreu i el món de l’art no és cap excepció, ans al contrari, és un àmbit on la geometria hi és molt present. Les projeccions, la geometria projectiva, la proporció àuria, les formes geomètriques o les paradoxes d’Escher són alguns dels elements utilitzats per pintors i dibuixants al llarg de totes les etapes i corrents artístics.

En aquest article en centrarem en un moviment anomenat De Stijl (L’Estil) nascut a inicis del s.XX sota la influència del llibre Beginselen der beeldende wiskunde (Principis de les matemàtiques plàstiques) del matemàtic Mathieu Hubertus Josephus Schoenmaekers. La base de l’expressió artística era la geometria essencial tant en formes com en colors i el pintor holandés Piet Mondrian (1872-1944) fou un dels màxims exponents.

Mondrian dividia el llenç en rectangles i quadrats de diferents mides seguint unes proporcions que donaven una visió harmònica del quadre. Després pintava les figures utilitzant només colors primaris, blanc i negre.

Aquestes composicions de Mondrian han donat força joc a les matemàtiques en forma de passatemps i problemes. Un dels problemes de Mondrian més coneguts és el següent: dividim una quadrícula de nxn caselles en rectangles i quadrats de tal manera que tinguin tots diferent forma -poden tenir igual àrea per això- i restem l’àrea del rectangle més gran que hem dibuixat i la del més petit, aleshores es tracta d’aconseguir que aquesta diferència sigui el més petita possible.

Fixem-nos en l’exemple que il·lustra l’article, que és un quadre de 4x4 (16 cel·les) que l’hem dividit de 3 maneres diferents. En el primer dibuix l’àrea més gran és 12 i l’àrea més petita 4, per tant la diferència és 12-4=8. En el segon dibuix l’àrea més gran és 9 i la més petita 3, per tant 9-3=6 i hem trobat una solució més òptima que l’anterior. Òptima en el sentit que hem de buscar la diferència d’àrees més petita possible. En el tercer dibuix l’àrea més gran és 6 i la més petita 2, per tant 6-2=4 que és la solució òptima.

A dia d’avui encara no s’ha pogut determinar un algoritme que pugui aconseguir que aquesta diferència d’àrees sigui el més petita possible a mesura que anem augmentat la mida del quadrat original. I això fa que sigui un problema molt interessant per estudiar. Dos de les persones que estan estudiant aquest problema i que han realitzat avanços són els professors del Departament de Matemàtica de la UdL Nacho López i Cristina Dalfó. Ara fa cosa d’un mes el Grup de recerca en Criptografia i Grafs de la UdL en va organitzar una jornada a l’Escola Politècnica Superior.

Ho compliquem amb la mida…

La solució òptima per un quadre de 5x5 és 4, per un 6x6 és 5… deixo per als intrèpids lectors i lectores que intentin trobar les divisions corresponents a aquestes solucions. Recordeu que les divisions han de tenir diferent forma.

(Article publicat al Lectura el 19 de novembre de 2023)

El professor Joan Girbau

El dia 3 de febrer rebia un correu electrònic de la Societat Catalana de Matemàtiques en el qual s’hi deia “lamentem comunicar-vos que ens ha deixat en Joan Girbau i Badó gran matemàtic i gran persona que fou impulsor i motor de la SCM. En va ser president des de 1986 fins 1990. Com a professor de la UAB va ser el creador del grup de recerca en geometria diferencial i font d'inspiració i molt estimat pels seus estudiants, companys i col.laboradors.” I és que el dia abans al vespre a través del Departament de Matemàtiques de la UAB ja ens vam assabentar de la trista notícia de la defunció del professor Girbau. I com s’escriu en el comunicat de la SCM no puc estar-hi més d’acord en què va ser un gran professor i una millor persona. I per això m’agradaria dedicar-li avui aquest article, perquè les matemàtiques, al cap i a la fi, les fan les persones.

Tota una generació que vam cursar Matemàtiques a l'Autònoma vam conèixer el Joan Girbau a l’assignatura de Geometria Diferencial I de segon curs, una de les assignatures os de segon. El Girbau, tal i com encara el recordem quan ens trobem amb companys de carrera, era un apassionat a l’hora d’explicar. Omplia la pissarra de dibuixos de superfícies corbades i dels símbols de Christoffel (eines numèriques necessàries per estudiar distàncies en superfícies no planes) al mateix temps que s’emocionava parlant de Gauss i del seu teorema egregi (sobre curvatures de superfícies) amb un peculiar timbre de veu i un refinat sentit de l’humor que sovint feia servir a classe i que sempre ens mantenia atents. Per a què després es digui que la classe magistral no és una bona eina d’aprenentatge. El seu llibre Geometria diferencial i relativitat publicat per la UAB i amb imatge de Gauss en portada era un llibre de referència per a tot l’estudiantat. De fet, era tant admirador de Gauss que el 2015 publicà una biografia novel·lada seua amb el títol de l’Home de la campana. Després de tenir-lo de professor en un parell d’assignatures més a tercer i quart curs, un cop acabada la carrera, el Departament de Matemàtiques va oferir un postgrau de diferents temes de matemàtiques per a futurs ensenyants, un dels cursos d’aquest postgrau era el Curs pràctic d’astronomia a càrrec del professor Girbau. Van ser unes setmanes formidables entenent el funcionament de l’Univers i de la mesura del temps des d’una visió geomètrica. A més, el Girbau era tan bon home, que ens va portar els alumnes d’aquest curs a casa seua a l’Ametlla del Vallés a fer observacions de les estrelles! Amb l’ajuda del seu telescopi i d’un planisferi celeste vam situar constel·lacions i calcular angles d’una forma ben senzilla. Uns coneixements que van fer aficionar-me a l'astronomia i que vaig fer servir com a idea en una matèria a l’ESO sobre observació de l’Univers. En aquest curs també ens va ensenyar a construir rellotges de Sol, el que se’n diu gnomònica, de la qual cosa també n’era expert, sent el seu més conegut el que presideix la facultat de ciències de l’Autònoma.

A part de la seua carrera dedicada a l’ensenyament, Joan Girbau ha estat un matemàtic de referència en el camp de la geometria diferencial arribant a enunciar i desmostrar teoremes en aquest camp. Des del grup de geometria diferencial de la UAB s’han publicat importats resultats matemàtics i nombroses investigacions. Implicat en l’entorn social de la professió, Girbau fou president de la Societat Catalana de Matemàtiques del 1986 a 1990, vicepresident del 1990 al 1994, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1997 va rebre Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic.

El Girbau rellotger

En aquesta foto de finals dels 80 que ens ha cedit el professor Agustí Raventós del Departament de Matemàtiques de la UAB s’hi veu el Joan Girbau supervisant les tasques de construcció del rellotge de Sol de la Facultat de Ciències, un rellotge que indica l’hora universal, el temps oficial menys una hora a l’hivern i menys dos hores a l’estiu.

(Article publicat al Lectura el 12 de març de 2023)