Barricada - En blanco y negro

Barricada va ser fundada al barri perifèric de Txantrea, Pamplona, per aquell personatge que amb la seua imatge poc convencional ja és una icona del rock estatal Enrique Villarreal El Drogas -no sé si li deu fer molta gràcia el sobrenom-, l'any 1981 just encabat de llicenciar-se en aquell paripè que li deien mili. En aquesta primera formació l'acompanyaven Javier Hernández Boni a la guitarra, Mikel Astraín i Sergio Osés. Astraín va morir a causa d'un derrame cerebral durant un concert al poc temps i fou substituït per Fernando Coronado a la bateria. I Sergio Osés, també per culpa de la mili, fou reemplaçat del grup definitivament per Alfredo Piedrafita a la guitarra.

El grup navarrès començà ben fort i l'any 1982 es van passar tot l'any tocant sense treva per Euskadi. Aviat arribaria el primer disc -aquest amb la 1a formació encara- "Noche de rock'n'roll" (1983) en el segell Soñua. L'estil era un rock directe, tot i ser un disc de carajillo segons El Drogas, que va connectar sobradament amb la gent i que ja es consolidà com a base de la seua carrera. En aquest disc hi trobem uns riures fantasmagòrics a "En la silla eléctrica", el ritme d'"Esperando en un billar" i l'harmònica de Ramoncín a "Pidémelo otra vez".

Se'ls hi penja l'etiqueta de rock radikal basc des d'un bon començament tot i que encara no s'havia popularitzat amb altres noms com La Polla Records, Kortatu, Eskorbuto, Korroskada, Parabellum, Cicatriz, Delirium Tremens...  El segon disc va ser "Barrio conflictivo" (1984) encara amb Soñua i produït per Rosendo Mercado, que en aquells temps estava emprenyat amb els Leño. El nom del disc prové d'unes declaracions del corrupte Luis Roldán, exdirector general de la Guardia Civil i aleshores delegat del Gobierno a Navarra. D'aquest disc destaco "Pon esa música de nuevo" amb la veu de Boni o "Noche en la ciudad". 

Per al tercer disc els fitxa una multinacional, BMG, i publiquen "No hay tregua" (1985). Els temes "Okupación" i "No hay tregua" es van convertir en uns clàssics del grup. Les cançons amb lletres punyents els va comportar la censura amb aquesta multinacional amb la qual cosa van acabar partint peres després de la publicació d'aquest disc.

Acte seguit fitxen per una altra multinacional, Polygram, però els seus seguidors més fidels expliquen que les lletres tan reivindicatives dels primers discos es van anar suavitzant per les exigències comercials de poder arribar a un públic més ampli. Amb el nou acord discogràfic publiquen "No sé qué hacer contigo" (1987) de nou produït per Rosendo. En aquest disc es censurà el tema "Bahía de Pasaia" en el qual s'explica la història d'una emboscada policial que va acabar amb la mort de quatre militants d'una organització anticapitalista, un d'ells amic d'El Drogas. Del disc es van publicar els singles "Todos mirando" y una que demostra el canvi de rumb del grup però que és una sensacional "No sé qué hacer contigo", personalment em recorda molt els Burning aquest tema,

El 1988 apareix "Rojo", i se'ls gasten amb producció de Dennis Herman que havia treballat amb Jimmy Page, i que comporta, ara sí, el començament d'una sèrie de discos amb un apropament al públic més comercial i a les emissores de ràdio amb una fenomenal crítica i en el qual es deixa el hard-rock per ser més aviat allò anomenat rock urbà. Ja començaven a omplir pavellons enormes com el Palacio de los Deportes de Madrid. "Animal caliente", "Bajo control" o "Rojo"  en són temes destacats.

El 1989 arribava "Pasión por el ruido" que justament és això. Topaven un altre cop amb la censura de Polygram, aquest cop perquè "En nombre de Dios" se'n fotia de l'Opus Dei. D'aquest disc tenim "Patinazo", "Correr a ciegas" i "Tan fácil".

I la gran continuació d'aquesta gran aposta per al gran públic arribà amb el doble directe "Barricada" (1990) que aconseguí el disc d'or. A partir d'aquí, i encara que només fos per inèrcia, van arribar uns quants elapés d'èxit en vendes. Del disc s'extreuen els singles "Tu condición", "No hay tregua" i "Por salir corriendo". Al mateix temps l'antiga companyia Soñua publica un disc de grans èxits que a Boni i El Drogas no els hi fot gens de gràcia però no van poder fer res per evitar-ho.

Som a l'època de glòria de Barricada i seguidament cauen dos discos de platí aconseguits de forma consecutiva. El disc "Por instinto" (1990) conté un autèntic himne com "En blanco y negro", el tema que amb la tornada Sé que es un baile salvaje, combate a mala cara, veo todo en blanco y negro, blanco y negro. Sólo quiero ser más rápido que ellos echar todo a perder un día tras otro y un buen rato después saber llegar a casa antes de que el sol ¡me diga que es de día! ens feia enfollir als pubs a una generació que començava a anar de pubs. Del disc també són "Revuelta de piedras" sobre la intifada palestina i "Deja que esto no acabe nunca".

I l'elapé continuista -si les coses funcionen no cal canviar-les- "Balas blancas" (1992) que contenia un altre himne "Oveja negra" que és una denúncia a les actituds racistes. D'aquest disc són els singles "No sé bien por qué", "Sin poderme encontrar". Dos bons discos que no van acabar gaire als puristes però que els va servir per arribar a molt més públic.

Amb aquests èxits no és d'estranyar que els components intentessin començar carreres en solitari, El Drogas publicà sota el nom de Txarrena un primer disc el 1992 i el mateix any Boni va publicar en solitari "Peligroso animal de compañía"  amb temes com "Espera maldita" i el que dona títol "Peligroso animal de compañía".

Un altre cop a Barricada "La araña" (1994) aconseguí el disc d'or notant ja una important disminució de vendes, però anaven tirant encara. pel meu gust un disc fluix comparats amb els últims, amb temes com "Problemas" amb videoclip dirigit per Juanma Bajo Ulloa, "El pan de los ángeles" i "Difícil". El primer recopilatori oficial va ser "Los singles" (1995) amb els dos temes censurats comentats anteriorment i personalment amb un bon record ja que tinc l'edició rara del single "Pasión por el ruido" en acústic extret d'aquest disc que em va signar el mateix Enrique Villarreal en un acústic a l'FNAC de Barcelona. 

"Insolencia" (1996) recuperaria la producció de Dennis Herman però els suposà una castanya força sorollosa paradoxalment, amb un tema "Rejas" on intenten com a rapejar a l'estil RATM o Molotov, no sé.... El segon disc en directe seria "Salud y rocanrol" (1997) enregistrat a la plaça de toros de Pamplona amb la col·laboració de Rosendo, Yosi (Los Suaves) i Molly (Hamlet) en una altra extraordinària versió de "En blanco y negro" que es va publicar en single edició rara. El disc era el comiat amb Polygram per acabar el contracte. Durant uns anys d'espera publiquen el tema "Sospechoso" (1997) per la banda sonora de Suerte.

Gairebé amb el nou mil·lenni fitxen per DRO, i tornen a tenir un cert èxit recuperant fans de la vella escola amb "Acción directa" (2000). Molts ho van considerar un ressorgir de la vella Barricada amb temes com "Espérame", "Víctima" o el mateix "Acción directa". A continuació arriba "Bésame" (2002), després del qual Fernando Coronado deixa el grup i és substituït per Ibon Sagarna. alguns temes d'aquest últim disc són "El trompo" amb Kutxi Romero de Marea, "Voy muriendo" o "Echa a correr".  El 2004 publiquen "Hombre mate hombre" i el 2006 un nou directe amb una part en acústic "Latidos y mordiscos". Seguidament i això és senyal de mala senyal, Barricada és objecte de tribut amb el disc "Un camino de piedras: un tributo a Barricada" (2008) amb setze artistes versionant clàssics de la banda com Dikers (el grup del fill d'Alfredo Piedrafita) "Esta es una noche de rock'n'roll", Rosendo "Lentejuelas", Fito y Fitipaldis amb Robe d'Extremoduro fent "Callejón sin salida" i Loquillo, Burning, Marea, Andrés Calamaro...

"La tierra está sorda" (2009) és un disc conceptual basat en la Guerra Civil espanyola a partir de llibres llegits per El Drogas. El disc va acompanyat d'un llibre escrit per ell mateix. I a partir d'aquí va començar l'embolic quan el 2011 Enrique Villarreal va denunciar que havia estat expulsat del grup que grava sense ell "Flechas cardinales" (2012). L'1 d'octubre de 2013 Boni i Alfredo Piedrafita anuncien la dissolució de Barricada. Boni ressuscita el seu projecte en solitari amb el doble "Incandescente" (2015) i "Requiem por el mundo" (2018) en el qual hi col·laboren Rosendo (un altre cop!) i Kutxi Romero. Les relacions foren molt tenses, però a finals de 2018 i després de trobar-se en el backstage d'un concert de Rosendo El Drogas i Boni van decidir que no podien estar d'aquella manera després de tants anys d'amistat.

El 2018 Boni va perdre la veu per culpa d'un càncer de laringe. Ara, Boni, ha mort als  58 anys culpa de les complicacions d'aquest càncer.

Article relacionats:

-Parabellum.