El Paul McCartney és un personatge d'aquells que sempre m'ha fet ràbia. No sé ben bé quin és el motiu però hi ha personatges de domini públic que són entranyables i n'hi ha d'altres que fan ràbia. Doncs Paul McCartney, ja sigui pels ulls aquells tan grossos o pel serrell o pel fet que sigui vegetarià fa ràbia.
Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...
Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...
Un cop McCartney va cometre el gran crim de continuar dedicant-se a la música (potser si s'hagués dedicat al macramé hagués fet un favor a la cultura mundial) va interpretar unes cançons de força èxit comercial acompanyat d'una banda formada per la seva estimada senyora (estimada en aquell temps) que es feia dir the Wings. D'aquesta època són les famoses No more lonely nights (1984) o Band on the run (1973). Per si no en teníem prou, al McCartney no se li ocorre cap atrocitat més que cantar amb Michael Jackson en Say, say, say (1983) i The girls is mine (1982).
Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.
Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).
La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:
Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.
Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).
La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:
3 comentaris:
company, suposo que rebràs moltes critiques del beatleadictes, però estic d'acord amb tu, a mi més concret tot el que envolta els beatles ,despres de separ-se em cansa, no soc fan d'ells, tenen evidentment cançons mitiques, però han viscut de les rentes dels anys 60, i tot el que han fet després ha sigut mofar-se dels seu fans per treure milions i milions, tots en paul, els familiars de lenon, ..., però en fí , qui pogués viure tota la vida d'un cop de sort ...... , els borbons ja ho fan per cert...
Sí, sí, jo volia treure el beatlemaniacs de polleguera i no hi ha hagut manera.
M'hauré de fotre amb el Michael Jackson, que està més de moda.
Sí, sí, jo volia treure el beatlemaniacs de polleguera i no hi ha hagut manera.
M'hauré de fotre amb el Michael Jackson, que està més de moda.
Publica un comentari a l'entrada