diumenge, d’octubre 28, 2012

Alacant per la costa (II)

Si en el post Alacant per l'exterior (I) vaig parlar de Benidorm, la Vila Joiosa i Alacant, en aquest nou post toca parlar de la part de Benidorm cap amunt.



Només sortir de Benidorm direcció nord en la que deu ser una de les carreteres més perilloses del món, comparable amb la N-II del Maresme, trobem l'Alfàs del Pi. És una vil·la tranquil·la comparada amb la veïna Benidorm, amb una platja de l'Albir impressionant que té bandera blava. I això es veu que, pels que saben de platges, és bo.



Seguint la N-332 sentit València distingim un poble a mà esquerra. Altea és el típic poblet que sempre es posa al costat d'un lloc extremadament turístic per tal de poder dir que has fet una mica de cultura. És com Cadaqués a la Costa Brava o Mojácar a la costa d'Almeria. No hi aneu al matí perquè no hi trobareu res, gairebé ni poble. Allà la vida comença al migdia. Bars, botigues i gent no apareix fins que no són les 12 tocades. Ja m'agradaria saber a quina hora van a dormir. És una vil·la típica de carrers empedrats estrets i costeruts, balcons molt florits, cases mediterrànies i restaurants, molts restaurants. I també de hippies i artistes, o hippies artistes. Cap al vespre tots aquests hippies i artistes despleguen els seus estands a la plaça de l'Església, una església dedicada a la Verge del Consol i que té una cúpula blava que es veu des de lluny. En aquesta plaça hi ha un parell d'orxateries en una de les quals vaig veure (i beure) per primer cop una orxata granisada (o un granisat d'orxata... ben bé no ho sé). Des d'aquesta plaça s'accedeix a un mirador sobre la Mediterrània des d'on es divisa la badia d'Altea, evidentment, les Penyes d'Arabí, la Punta Bombarda, el barranc de Mascarat, el fastigós skyline de Benidorm i fins i tot de lluny i ben boniquet, el penyal d'Ifach. Quan vam estar a Altea el cotxe el vam aparcar al carrer del Chochín. És una dada. Sortint d'Altea hi ha algunes ruïnes d'un aqüeducte romà i d'una fortalesa medieval en una zona coneguda com l'Olla d'Altea. Bastant obviable.

Calp pertany ja a la comarca de la Marina Alta. Aquesta comarca s'extèn molt més amunt de Calp, fins a Dènia, el Parc Natural del Montgó, el Cap de Sant Antoni, el cap de la Nao, Moraira, Teulada, Xàbia, els aiguamolls de Pego-Oliva (frontera provincial entre València i Alcant)... però per motius de temps em vaig quedar només a la punta sud, a Calp i el parc natural del Penyal d'Ifach. Calp com a ciutat de turisme... doncs ves... res. Si volen un passeget pe l'arrabal o barri morisc. Això sí,  l'arròs a banda i el suquet de peix. valen molt la pena El paisatge que es veu del penyal d'Ifach que guarda la ciutat personalment el vaig trobar espectacular. El penyal són 322 m de roca escarpada en la base del qual s'hi ha instal·lat una aula de natura on s'exposen mostres de l'ecosistema i des d'on et planifiquen rutes. Es veu que hi ha una espécie de clavell que només hi surt allà. Sabent com són els govern en aquelles latituds entenc perquè no es fan roses. Diuen que, si puges a la part més alta del penyal pots veure Eivissa... no ho vaig provar.

Tornant cap a Benidorm no costa res desviar-se una mica per arribar a Callosa d'en Sarrià. Canviem radicalment de paisatge i per carretres gairebé de muntanya. Està al mig dels rius Guadalest i Algar que forma gorgs i cascades fent un paisatge totalment diferent al de 10 km abans. A Callosa tenen una església on es venera la Verge de les Injúries que fou donada per Jaume I el Conqueridor i després profanada pels musulmans. A 11 km de Callosa hi ha el pintoresc poblet de Tárbena des d'on es pot arribar al Coll de Rates que ens ofereix una panoràmica de les serres i els cims del voltant.

Ah! No és que me n'hagi oblidat de parlar de Terra Mítica. És que no hi vam anar. Directament ens ho van desaconsellar a la recepció de l'hotel... és d'agrair la seua sinceritat.

Per qüestions de temps i, sobretot, perquè a casa meua ja no hi mano jo sinó que manen els meus fills de 2 i 5 anys, no ens va donar temps de conéixer la província d'Alacant en tota la profunditat que segurament es mereix. Em va faltar Elx, Oriola, l'Illa de Tabarca, Santa Pola, Torrevella, Guardamar de Segura (imperdonable no visitar aquest lloc tan representatiu dels Països Catalans, amb perdó), Xixona, Villena, Alcoi, Novelda...

I una última observació, durant aquests dies que vaig viure pel País Valencià vaig poder parlar en català per tot arreu (bé, digui-li català, valencià o aragonès oriental) sense necessitat de canviar d'idioma, cosa que al Barcelonès no em passa. Curiós...

El títol dels apunts sobre aquest viatge està inspirat en una cançó del cantautor Feliu Ventura: