dissabte, abril 23, 2011

El Berguedà (I)


Aquest cop ha estat el Berguedà la víctima de les meues vacances. Aviso que no havia voltat mai per aquella comarca, de fet, el més aprop que havia estat era a Balsareny pel sud i a la collada de Tosses pel nord. I realment vaig començar les meues vacances en aquella terra amb un alt grau d'indignació per l'autovia que hi ha fins a Berga (C-16). No pel fet d'haver autovia, sinó pel fet que mentres des de Lleida hi ha unes merdes (sic) de carreteres per anar a Tarragona, la Val d'Aran o Andorra, els pixapins tenen una autovia bestial per sortir el cap de setmana. I a més em va semblar que la concessió (CEDINSA) és en forma de peatge a l'ombra, és a dir la Generalitat (és a dir jo) paga a l'empresa pel nombre de cotxes que hi circulen... quantes vegades hauré pagat jo sense haver-hi passat mai?

Bé, i després d'aquest primer contacte amb el Berguedà la cosa va anar a millor. Ens vam instal·lar a l'hotel Cal Marçal de la colònia de Cal Marçal de Puig-Reig (Purrei com diuen els autòctons de la zona, suposo que el Ramon Solsona que compartia hotel se'n va adonar) i crec que sense exagerar deu ser l'hotel amb millor relació qualitat-preu-fato per menjar que estat mai. Segur, segur.

El primer dia vam visitar Berga, la capital. El que és el casc antic, doncs bé, la veritat és que el promocionen molt, però està molt deixat. D'aquí uns anys potser farà més goig perquè el Pla de Barris està rehabilitant totes les cases, però de moment el vaig trobar obviable a part de no ser gens recomanable per fer el recorregut amb cotxet de nen. I la plaça de la Patum, aquella que sempre surt a la tele amb un futimé de gent me la imaginava molt més gran!!

Molt millor és la rodalia de Berga amb paisatges impressionants a pocs quilòmetres. Cal pujar al Santuari de Queralt i perdre-hi una bona estona amb les vistes (hi ha ascensor) i la típica llegenda de la marededéu trobada corresponent. També cal arribar al pont de Pedret i fer una petita excursioneta de 400 m (en pujada!) a Sant Quirze de Pedret, el paisatge des del pont del riu a un costat i a l'altre és de fons d'escriptori de Windows.

I aprofitant que estem a la carretera del Santuari de Queralt ens podem arribar al mític Pi de les Tres Branques, en direcció a Castellar del Riu, en una zona anomenada pla de Campllong. Aviso que si hi ha algun fetitxista com jo que hi vulgui arribar és molt difícil de trobar perquè no hi ha cap mena d'indicació. Això sí, no sé com s'ho fan els fatxes que tots el troben i hi foten pintades de les seues per embrutar-nos aquest símbol completament oblidat per l'ajuntament d'on toqui o el Consell Comarcal corresponent. I ni una sola placa, ni referència, ni tan sols el poema de Mossèn Cinto al seu voltant. Una llàstima.

Per menjar per aquella zona teniu un restaurant una mica amagadet que es diu Cal Nen, que vist des de fora no hi donaríeu res però que a dins la senyora Magda us tractarà com a reis oferint-vos les patates ennegrides o els peus de porc amb samfaina (xamfaina que diuen). També fan un menú infantil a base de macarrons i llangonissa (tastet en diuen) amb patates i iogurt casolà que hauria de veure al petit Babunsket fotent-se tíbio de halo.

Continuarà...

2 comentaris:

Francesc ha dit...

M'has fet venir ganes de tornar-hi per probar els teus restaurants.

kweilan ha dit...

Com sempre, una crònica viatgera excel.lent. Bona setmana!