Germán Coppini - Mujer

Que sí, que sí... que molts direu que jo no tinc gaire a dir, que sóc d'una altra generació i que no vaig poder viure el moment dels Golpes Bajos amb màxima intensitat. D'acord, les quantitats industrials d'adoradors de Golpes Bajos que heu anat sortint aquestos dies teniu raó, però tot i que jo el primer cop que vaig escoltar-los conscientment va ser a finals dels 80 també tinc dret a opinar. I encara diré més, el primer disc que vaig escoltar del Germán Coppini és un disc que ningú ha anomenat en els centenars d'articles publicats. Va ser un disc, que vaig comprar a Discos Castelló del carrer Tallers, i que portava per títol "Flechas negras" (1990)  i que incloïa una xulíssima cançó de títol "Mujer". Toma. Ara m'he quedat amb tots, eh? Molt fàcil parlar de les cançons famoses, sí... però ja m'agradaria veure quants discos tenen a casa... 

Madrid, Barcelona i Vigo foren els tres focus de la movida de la música pop de començaments dels 80. A Vigo sorgiren els grups Siniestro Total, Golpes Bajos i Os Resentidos. En parlarem dels dos primers amb el seu nexe d'unió,el cantant Germán Coppini. Coppini va participar en el primer disc dels Siniestro "¿Cuándo se come aquí?", aquell de la famosa portada on surten el mateix Coppini, juntament amb Julián Hernández, Alberto Torrado i Miguel Costas caracteritzats com els germans Dalton i on s'inclouen himnes com "Ayatolah!" o una cançó que avui en dia seria prohibida en massa pels progres escandalitzats de qualsevol cosa "Hoy voy a asesinarte". En aquest disc Coppini només figura com a autor de "La revista". L'any 1983 grava també amb Siniestro Total -el nom del grup prové de l'estat del cotxe després d'un accident que tingueren- el famós single "Me pica un huevo".  Vaige, pura poesia.

Com que Coppini sempre ha fet el que li ha sortit dels nassos i ha anat a la seua punyetera bola -volia fer servir altres paraules però no ho he considerat apropiat- va deixar el punk i se'n va anar a fer coses més melòdiques amb Teo Cardalda (el que després va fer Cómplices) creant Golpes Bajos. El motiu extraoficial pel qual Coppini deixà el grup fou un cop d'ampolla en un concert a la sala Zeleste de Barcelona que li trencà el ginoll, va veure que el punk no era el seu. Amb el nou grup és quan li arribaren els majors èxits. el 1983 editen un mini-LP (paraula molt vintage) de títol "Golpes Bajos" -suposo que per evitar problemes amb el nom- amb les cançons "Fiesta de los maniquíes", "Malos tiempos para la lírica" y "No mires a los ojos de la gente", cançons que molts -com jo- descobriren gràcies a la no gens valorada tasca pedagògica de la Década Prodigiosa. Aquest disc fou un èxit rotund de tota la crítica musical gràcies a les melodies i de les lletres, molt innovador tot per aquella època.

El 1984 Golpes Bajos editen el que va ser el seu únic LP "A Santa Compaña", produït amb molts més mitjans i tornant a rebre excel·lents crítiques convertint-lo segons diuen molts, com un dels millors discos del pop espanyol... Potser el "Colecciono moscas" era el tema més significatiu del disc. El 1985 tornen al format mini-LP amb "Devocionario" amb arranjaments més foscos propers a l'after-punk britànic de moda en aquella època. Massa èxit de sobte i aquest últim serví de comiat del grup amb cançons com "La Virgen Loca" i "Desconocido". 

Un cop el grup dissol, Teo Cardalda comença a fer coses amb la seua dona María Monsonís, coses musicals em refereixo, i Coppini s'alia amb Nacho Cano per llençar el maxisingle (vintage també) "Dame un chupito de amor", que tot i que tenia molt altes expectatives per la qualitat dels dos músics, fou un autèntic desastre.

En vista de l'èxit decideix començar carrera en solitari amb "El ladrón de Bagdad" (1987), amb un moment sublim revisant el conte de la Caputxeta a "Por una caperuza".  El 1990 publica l'anteriorment esmentat "Flechas negras". Feia col·laboracions amb Paco Clavel, rapejava amb Alaska a "Bailando", cantava "Chica de ayer" en homenatge a Antonio Vega, ajudava al grup del seu germà Las Manos de Orlac (recordeu "El bogaloo" o "El clavo"? aquesta última no hi és al Youtube!)... Com veia que així poc es guanyava la vida, el 1998 van decidir ressuscitar l'esperit de Golpes Bajos amb un disc de fals directe "Vivo", amb temes nous com "Madrid Salvaje". L'escassa repercussió del disc frustrà les expectatives i Teo tornà als Cómplices i Coppini a treballar en solitari. El 1996 torna amb "Carabás" amb un estil molt diferent i cançons com aquesta espècie de bolero "Moreno y claro" i "Carne de primera". Infumable.

En l'última dècada més projectes sota el nom de Lemuripop, Anónimos i una fantàstica versió simfònica del "Malos tiempos para la lírica" (2007), una incursió en política a les eleccions generals del 2011 i un últim disc el 2012 "América herida".

Coppini ens ha deixat als 52 anys per culpa d'un càncer de fetge.