Casares i Estepona (IV)

Continuant amb els apunts corresponents als capítols I, II i III, evidentment ara toca el IV, i que juntament amb el V i el VI correspondran a petites visites a la rodalia de Marbella.

Farem un recorregut per dos pobles variats, "de contrastos" com diuen a totes les guies de viatge, un mar i muntanya malagueny.  Primer farem cap a Casares, un poblet de muntanya declarat Conjunt Històrico-Artístic l'any 1978 situat a 45 km de Marbella. Som-hi, un cop sortim de Marbella o de qualsevol hotel o urbanització de per allà la vora prendrem, com no podia ser de cap altra manera, una autovia, l'A7. Anirem recorrent el paisatge típic de la zona format per la casa Porsche, el Casino de Marbella, el Golf Jandía, l'H10 Plaza Marbella, el Cortijo Blanco, el Marriott's Playa... i així na fent. En arribar a la sortida 153 trobarà una carretereta secundària que el durà fins la MA-8300 que després d'uns quants revolts -uns 14 km- ja podrà veure l'skyline penjant (per dir-ho d'alguna manera) del poble de Casares.

Skyline de Casares

Carrerots de Casares

A Casares vagi-hi ben berenat (o berenada) si va a la tarde o ben esmorzat (o esmorzada) si hi va al matí. Si hi va a les tres de la matinada, faci-s'ho mirar. Veurà que anirà pujant amb el cotxe fins arribar a dalt de tot, és clar, i allí aparqui. Ja veurà que hi ha la típica P blanca sobre fons blau i unes places d'aparcament habilitades per a guiris com nosaltres. Fins aquí no ha estat res i prepari's. Si el dia abans pot anar al Decathlon a comprar calçat de muntanya i estris necessaris com si hagués de fer el GR-11 molt millor. Pensi que els carrers del poble són pujades i baixades d'aquelles que si vas en fila tens als morros el cul del del davant. No, no exagero. Vaig acabar rebentat. Des de la zona d'aparcament haurà de baixar entremig de les típiques casetes blanques plenes de flors, trossos amb escales i trossos amb rampa. Una bona estona baixant. Sabrà que arribarà a baix perquè es trobarà els pocs jornals de terreny pla del poble i una font construïda -o feta construir més aviat- per Carlos III. Però no es quedi allà i ara pugi pels carrers que estan en sentit oposat als que vostè haurà baixat. D'aquesta manera arribarà al punt més alt de Casares on hi trobarà un castell -bé, el que queda- i una església.

Se veu que el nom del poble de Casares prové del mateix emperador Juli César, que després de batallar per Ilerda devia anar allà a banyar-se en les aigües sulfuroses de la zona per curar una mal de fetge. Fixi's que en aquells temps els avantpassats de l'Albert Rami ja feien recomanacions d'aquestes. A Casares també hi podeu visitar la casa natal de Blas Infante, aquell senyor que aquí Lleida té una plaça dedicada amb el seu nom coneguda popularment com la plaça dels ferros per aquelles escultures que només la dissenyadora va entendre. Si m'hagués presentat com a lleidatà a la casa-museu de Blas Infante no sé pas què m'haguessin dit. Infante fou el precursor de l'andalusisme i m'expliquen que tots els partits polítics van a retre-li homenatge. No m'imagino ni PSOE ni PP fent homenatges als catalanistes...però clar, l'andalusisme és una altra cosa... claro, claro.

Vista des del castell de Casares

Tornem a la ruta pel poble. Mentre va pujant veurà com s'ha conservat l'arquitectura àrab dels carrerons i arribarà al recinte emmurallat i això voldrà dir que gairebé és a dalt de tot. Des de dalt de la zona del castell hi ha unes vistes espectaculars, des de la badia d'Algesires, el penyal de Gibraltar, la serrania de Ronda i Àfrica -entenent-ho en sentit literal com el continent-. Quan hagi visitat això i hagi fet les pertinents fotos amb la família amb Gibraltar de fons o el selfie que penjarà a Instagran, prengui aire i iniciï la ruta inversa fins al cotxe. Un cop arribi allí descansi i esperi que se li passi el flato. Com la nostra família és molt progre i d'esquerres -ara portem tots cueta i mirem la Sexta- vam decidir assembleàriament que la visita al poble mos va agradar, només jo vaig abstenir-me per motius de cansament.

Ara al cotxe engeguem l'aire condicionat (m'és igual que no sigui sostenible) per recuperar-nos del poble trenca-cames i descansem fent la mateixa carretera d'abans costa avall fins arribar a Estepona que ens ho trobarem de frente. Pensi que Estepona manté les essències polítiques de Marbella ja que Jesús Gil Marín en fou alcalde pel GIL. Quan arribi a Estepona tiri cap a baix a la platja que és on hi ha la part visitable, faci-ho per l'avenida de Juan Carlos I -són noms intraduïbles- perquè tots els altres carrers són molt estrets i es fa complicat de conduir- fins arribar al passeig marítim que duu el nom d'Avenida de España. Allà hi trobarà un aparcament soterrani on podrà deixar-hi el cotxe, no cal que doni gaires tombs perquè no hi ha gran cosa per poder aparcar. 

El passeig marítim Pedro Manrique és més o menys com tots, geladeries, terrasses, botigues de flotadors i molt ben arreglat. Si el fa en sentit sud-oest tindrà de fons el penyal de Gibraltar que li semblarà que està molt i molt a prop. Si vostè és de les persones que es preocupa pel fet que a les firetes de Lleida sonin Andy y Lucas als caballitos, pensi que allí posen el "Que viva España" de Manolo Escobar. Ei, i es queden tan amples... potser els d'Amnistia Internacional haurien d'actuar-hi.

Passeig marítim d'Estepona amb Gibraltar de fons

Estepona també té un bonic casc antic per a visitar, que està justament a l'altra vorera de l'avenida de España, és a dir, ho té tot junt. Va perfecte. I què hi trobarà? Només pels carrerons laberíntics guarnits de geranis ja val la pena ficar-hi el nas -o els peus-, però si vol més motivació pot començar des de la plaza de las Flores, la plaça central farcida de terrassetes i flors on hi ha l'ajuntament, les restes del castell de Sant Lluís, la torre del rellotge -que és el minaret d'una antiga mesquita-, la iglesia de los Remedios... hi té per perdre una tarde sencera. 

Plaza de las flores... s'imagina quant durarien
aquestes flors a Lleida?

Continuarà... aviso.