Clement Burke nasqué a Nova Jersei i s'aficionà a tocar la bateria als 16 anys de tal manera que als 18 ja havia fundat les bandes de versions Total Environment i Sweet Willie Jam Band amb molt d'èxit a la seua població natal de Bayonne. Paral·lelament la cantant Debbie Harry i el la seua parella el guitarra Chris Stein estaven formant Blondie amb el baix Fred Smith i el bateria Billy O'Connor, però aquest dos només van durar un any ja que Smith se'n va anar als Television. L'arribada de Burke amb el seu amic Gary Valentine i el teclista Jimmy Destri a partir d'un anunci en un diari va cohesionar aquest grup amb nom inspirat en un còmic eròtic del dibuixant Chic Young.
El primer disc que van publicar "Blondie" (1976) per Private Stock va passar força desapercebut a nivell internacional. Amb "Plastic letters" (1977) els va començar a anar bé la cosa gràcies al single "Denis" que tingué una gran repercussió europea aconseguint el 2 al RU. Començaven les seues actuacions en directe amb un gran poder visual de Harry, que anava de pin up del punk,i tocant en concerts al costat de Lou Reed, Iggy Pop, David Bowie o Ramones.
Però definitivament tot canvia el 1977 quan els contracta Chrysalis, els produeix Mike Chapman i arriba Nigel Harrison al baix. Després d'anys de picar pedra van donar el salt amb el tercer disc "Parallel lines" (1978) amb una icònica portada es col·locà al número 1 al RU i al 6 de la Billboard americana. Sis senzills es van arribar a extreure de l'àlbum i alguns s'han convertit en autèntics clàssics. Potser el més conegut és el clàssic del so eurodisco "Heart of glass" número 1 als EUA i al RU i considerada com la primera cançó de la new wave. Un altre número 1 va ser "Sunday girl". També és d'aquest disc l'enganxosa "One way or another" que va ser un èxit al Canadà i que es va recuperar el 2013 gràcies a la versió que en van fer els One Direction. Al 5 de les llistes britàniques arribà "Hanging on the telephone" un tema que Jack Lee havia composat per la seua banda The Nerves. El primer single del disc va ser "Picture disc" de coneguda portada en la qual Debbie Harry ja deixava palès com volia ser coneguda, com la cantant més atractiva i excitant del rock amb passat a PlayBoy. Un disc d'una banda de punk, que es considera new wave i que fa música disco. Inclassificable.
El quart disc va ser "Eat to the beat" (1979), arribant a l'1 a llistes angleses i al 17 en les americanes i mantenint-se més de 200 setmanes en llista. El primer single va ser "Dreaming" (2 RU), el segon "Union city blue" amb Burke fent de les seues, el tercer un tema estil funk "The hardest part" però el quart és una altra de les grans de Blondie combinant pop i disco "Atomic" posant-se a l'1 de les llistes angleses. Segons Jimmy Destri el tema es va composar sota la influència de les bandes sonores dels espagueti westerns d'Enio Morricone.
Simultàniament també a l'1 a RU i als EUA arribaria un tema estel·lar de la pel·lícula American Gigolo i produït per Giorgio Modorer"Call me" (1980).
Continuaran els números 1 a "Autoamerican" (1980) amb el qual entraran a la dècada dels vuitanta. El disc, tot i no vendre tant com els anteriors, continuava situant-se setmanes i setmanes a les llistes i oferint un altre gran clàssic a ritme de reggae "The tide is high", una versió dels jamaicans The Paragons que arribava al més alt simultàniament al RU i als EUA i que és la meua favorita del grup. D'aquest disc també és "Rapture" en el qual es combina rap, hip-hop, el funk amb el saxo de Tom Scott i que va agradar molt als americans per situar-se a l'1 de la Billboard.
Tant d'èxit ja sabem que no pot ser bo, la figura de Debbie Harry desperta molt més interès que la resta de la banda -de fet ja havia publicat "Kookoo" (1981) en solitari- i a partir de 1982 comencen els problemes a l'interior de la banda que acabarien sent insostenibles i arribant als tribunals. Una d'elles va ser posada pel baix del grup Frank Infante que va portar a judici la resta de la banda per no convidar-lo a les juergues nocturnes. Amb tot aquest rosari de l'aurora enregistren "The hunter" (1982) només per a complir les clàusules del contracte amb Chrysalis però els resultats i les crítiques van ser desastroses. Només destaco "War child" un tema de Harry i Harrison sobre la guerra entre Vietnam i Cambodja que ara compleix 50 anys.
La banda a partir d'aquí es desintegra i cadascú va per la seua banda. Clem Burke posa la bateria al "Zombie birdhouse" (1982) d'Iggy Pop; amb Nigel Harrison i Steve Jones dels Sex Pistols graven amb els Chequered Past; al "White city" (1985) de Pete Townshend; col·labora en diferents discos dels Eurytmichs amb èxits com el "When tomorrow comes" (1986); va formar part dels Ramones durant el 1987 sota el nom d'Elvis Ramone després de la sobtada marxa de Richie Ramone; toca amb els Dramarama "Raw ramp" (1995) en el tribut a Marc Bolan i va formar part dels The Romantics el 1990 tocant amb ells fins el 2004 quan ja se'ls havia passat l'arròs.
Però quan se va just d'armilla i hi ha necessitat de quartos tothom se n'oblida de tot el que s'havia dit i si convé ens tornem a ajuntar. Sense Harrison apareix "No exit" (1999) amb un rotund número 1 "Maria" vint anys després del "Heart of glass". Aquest cop el ganxo no va durar tant i el següent disc d'aquest ressorgiment "The curse of Blondie" (2003) va ser discret tot i el single amb molt so dance-pop de l'època "Good boys".
Amb "Panic of girls" (2010) tenen un so més alternatiu. El disc és una barreja de ritmes amb cançons en francès i una versió spanglish de "Wipe off my sweat". Finalment publiquen "Pollinator" (2017).
Els Blondie van ser més que una flamarada enmig del punk per convertir-se en un gran del pop i la new wave. Clem Burke ha mort als 70 anys a conseqüència d'un càncer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada