Dr Feelgood - Back in the night

El guitarra Wilko Johnson, el vocalista Lee Brilleaux i el baix John Sparko Sparks formen a Londres l'any 1971 els Dr Feelgood, amb nom extret de la cara B d'un single del bluesman Willie Perryman, conegut com a Piano Red, de l'any 1962.

Als inicis s'especialitzaren en versions de rhtythm and blues i de rock'n'roll negre que alternaven amb temes propis inspirats en aquells estils. Gràcies als seus primers concerts en directe van ser pioners en allò que ara coneixem com el pub-rock britànic.

El so del Dr Feelgood era molt característic. Per una banda l'harmònica de Lee i per altra la manera de tocar la Fender de Wilco Johnson. Johnson feia anar la guitarra elèctrica com si fos una metralleta quan tocava els seus riffs, sense pua i movent-se de punta a punta de l'escenari. Els seus directes eren molt complicats de traduir en discos enregistrats.

Debuten amb "Down by the Jetty" (1975) a United Artists Records. En aquest primer elapé s'inclouen els temes "She does it right" i el tema que agafarien Per Gessle i Marie Fredricksson com a nom de la seua banda "Roxette".

Sense passar ni un any i a continuació del single "(Get your kicks on) Route 66" publiquen el segon disc "Malpractice" (1975). En aquest disc s'hi inclou la millor cançó del grup i que no em falta en cap dels meus recopilatoris musicals "Back in the night". També s'hi troba "Riot in cell block no. 9", "Don't let your daddy know", "Going back home" o el single de divertit títol "You shouldn't call the doctor (if you can't afford the bills)" traduït aquí com No debiste llamar al doctor si no puedes pagar la cuenta.

El gran hit va ser "Stupidity" (1976), el directe que els va fer arribar al número 1 en les llistes de vendes britàniques. El pub-rock competint enmig de l'eclosió del punk i del rock progressiu. En aquest disc Wilko i els seus es recreen amb versions de clàssics com la del "Johnny B  Goode" i temes seus.

A continuació arribaria "Sneakin' suspicion" (1977), un disc on destacaria el tema que dona el títol "Sneakin' suspicioun". Quan estaven preparant "Be seeing you" (1977) després dels singles "Baby Jane" (1977) i "She's a windup" (1977), res a veure amb Rod Steward, Wilko Johnson deixà la banda sent substituït per John Gypie Mayo.

Amb uns amics formen Solid Senders amb qui enregistren un únic elapé "Solid senders" (1978) amb els singles "Casting my spell on you", "Walking on the edge" i el mig temps "First thing in the morning". El desembre de 1979 Johnson entra a formar part del grup d'Ian Dury, els Blockheads en substitució de Chaz Jankel que inicià carrera en solitari. Només hi està dos anys i únicament li dona temps d'aparèixer en el disc "Laughter" (1980). Johnson escriu el que fou el primer single del disc "Sueperman's big sister" escrit malament a propòsit per evitar conflictes d'ús de la paraula superman propietat de DCComics. En aquesta banda va conèixer el baixista Norman Watt-Roy, amb qui van començar una nova vida musical junts publicant "Ice on the motorway" (1981) i "Bottle up and go!" (1984) sota el nom de The Wilco Johnson Band. En solitari continua enregistrant discos d'escassa repercussió comercial durant els anys vuitanta i noranta fins "Blow your mind" (2018) .

El 2010 va participar a Joc de Trons en el paper d'Ilyn Payne. L'any 2014 signa amb el seu amic Roger Daltrey de The Who el disc "Going back home" i el cineasta Julien Temple li va dedicar el documental The ecstasy of Wilco Johnson (2015). L'any 2012 se li va diagnosticar un càncer de pàncreas i tot i que li donaven nou mesos de vida Johnson ha aguantat fins ara, que ha mort als 75 anys.

Articles relacionats:

- Roxette