The Specials - Enjoy yourself

Jerry Dammers, Terry Hall, Lynval Golding, Neville Staples, Roddy Radiation, Horace Gentleman i John Bradbury formen The Coventry Automatics el 1977 a Coventry, evidentment, intentant fusionar punk i reggae i intentant trobar un so propi. Dammers va rebatejar la banda com The Specials i va crear el segell discogràfic 2-Tone caracteritzat pels colors monocroms de les portades que es van convertir en un símbol del ressorgiment de l'ska i va suposar el renaixement dels ritmes jamaicans sota el nom d'aquest nou ska. Dammers deia que "No era qüestió de reviure l'ska. Es tractava de fer servir aquells vells elements per donar forma a una cosa nova". Madness, Selector, the Beat i altres grups nombrosos sorgiren en aquesta època. Aquest estil de música va tenir molta acceptació entre la joventut tant blanca com negra i sobretot entre la gent aturada. L'ska en general i The Specials en concret van destacar pels seus atacs als sectors més racistes del país. 

El seu single de debut va ser "Gangsters" (1979) arribant al número 6 de les llistes britàniques. El single va ser la primera publicació de 2-Tone amb la cara B per un tema de The Selecter. Com The Specials només tenien fons per a un únic tema es van decidir per aquest inspirat en "Al Capone" de Prince Buster del 1965. La frase Can't interrupt while I'm talking or they'll confiscate all your guitars es refereix a un incident a París on els van exigir un rescat per a recuperar la Telecaster de Golding abans d'un concert.

El disc de debut fou "Specials" (1979) produït per Elvis Costello i que s'arribaria a situar al número 4 en llistes de vendes. L'elapé inclou el mític "A missage to you Rudy", un tema originari de Dandy Livingstone de l'any 1967 i que el trombonista jamaicà Rico Rodríguez li dona aquest toc tan especial. També hi trobem "Too much too young", el seu primer single número 1 en llistes.

El segon disc "More Specials" (1980) es situà al 5 en vendes. D'aquest disc son "Stereotypes", "Rat race" i "Do nothing" que es situà en el 4 en llistes. El primer tema del disc és una divertida versió del tradicional "Enjoy yourself (It's later than you think)". Durant la presentació d'aquest disc van intentar obrir mercat al públic americà amb una gran gira però la cosa no va funcionar.

Tornen al número 1 de les llistes britàniques amb "Ghost town" (1981). Sirenes, teclats que donen yuyu, inquietants clarinets, laments... la cançó fa referència a l'augment de l'atur, a la crisi que vivia Anglaterra i al govern menys popular des de la postguerra. El país vivia contínuament en greus disturbis i a més, el grup estava preocupat per la violència que acompanyava alguns cops els seus concerts. L'enregistrament del single suposà l'inici del final del grup, Staples i Dammers estaven a la grenya perquè un no acceptava les idees de l'altre i Staples, Golding i Terry Hall van anunciar la seua decisió d'abandonar el grup abans de la presentació del single. Evidentment aquest single va suposar el comiat del grup de les llistes d'èxit.

L'aventura durà poc i The Specials es van separar ben aviat. De les cendres va néixer Fun Boy Three, el grup de Terry Hall amb Staples i Golding. Els Specials que quedaven es van anomenar Special A.K.A. i ja amb aquest nom van gravar el disc "In the studio" (1984) amb el tema "(Free) Nelson Mandela" (1984) com a major èxit dins del Top Ten britànic. En els cors del tema apareix Caron Wheeler, qui després saltaria a la fama amb els Soul II Soul.

Fun Boy Three van gravar un parell de discos. El seu primer single va ser "The lunatics (Have taken over the asylum)” (1981). Seguidament van gravar dos duets amb Bananarama "Really saying nothing" (1982) i la versió d'un clàssic del jazz "It ain't what you do" (1982). També es van atrevir amb el "Summertime" (1983) de George Gershwin. Dos discos en total, el segon "Waiting" (1983) produït per David Byrne.

Hall no en tenia prou i el 1984 va formar Colourfield publicant dos discos que tampoc no van passar a la història que diguem. Van versionar "Runnin' away" (1987) d'Sly and the Family Stone i el "Can't get enough of you baby" (1985) dels Four Seasons. El 1990 publica sota el nom de Terry, Blair i Anouchka. Però el seu disc més reeixit fou en companyia de Dave Steward dels Eurytmichs sota el nom de Vegas. Un sol disc "Vegas" (1992) i temes interessants com "Possessed", "Walk into the wind" i el clàssic de Charles Aznavour popularitzat per Elvis Costello "She".

El 1994 comença carrera en solitari amb el disc "Home" i el 1997 edita "Laugh". Però les seues col·laboracions es poden comptar a sarpades: amb Gorillaz "911" (2001), amb Sinead O'Connor "All kinds of everything" (2008),  amb els Lighning Seeds "Sense" (2007)... El 2019 The Specials es tornen a reunir per a publicar "Encore" que sorprenentment els torna al número 1 al RU. El passat setembre Hall va publicar amb The Specials el seu darrer disc, un elapé de versions "Protest songs 1924-2022" amb el "Get up, stand up" de Marley entre d'altres.

Terry Hall ha mort als 63 anys víctima d'un fulminant càncer de pàncrees.

Articles relacionats:

- Prince Buster