A inicis dels anys seixanta, la samba, la millor música popular brasilera estava encallada en les festes de carnaval. Era un ritme alegre però poc variat. A França, en aquell temps, començava un nou moviment cinematogràfic a partir del film Orfeo Negro de Marcel Camus, una pel·lícula que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1958. Per ambientar la peli rodada a Brasil Camus va buscar compositors de la terra, entre ells António Carlos Jobim i "A felicidade", una senzilla descripció del que significa per als brasilers el parèntesi de felicitat que els suposa les festes de carnaval. Vaja, com l'Aplec del Caragol a Lleida. Aquest moviment cinematogràfic francès s'anomenà nouvelle vague (nova ola) que al portuguès fou traduït com a bossa nova i que per influència de la pel·lícula s'anomenà així aquest nou estil de música brasilera... una barreja de jazz i samba?
L'any 1964, en plena efervescència beatle, de manera totalment estranya i inesperada, un disc de música brasilera, de bossa nova, va vendre més d'un milió de còpies i va guanyar un Grammy al millor disc de l'any. Stan Getz, un saxofonista americà de jazz, va convidar al guitarrista Joao Gilberto i a António Carlos Jobim a Nova York per a fer una gravació ràpida i Gilberto es va fer acompanyar per la seua dona, Astrud, una cantant brasilera però només a nivell d'aficionada. La gravació es va fer tan sols en dos dies, 18 i 19 de març de 1963, i els músics van ser ells mateixos: Joao cantava i tocava la guitarra, Jobim al piano, Getz al saxo, Tommy Williams al baix i Milton Banana a la bateria.
La gravació va ser senzilla i van sorgir temes com "So danço samba", el clàssic "Desafinado" o "Corcovado". El productor Creed Taylor va proposar a Joao Gilberto que cantés alguna estrofa en anglès d'algun tema per introduir-se al mercat americà. Joao ho provà però el seu anglès resultà bastant lamentable. Astrud es va autoproposar cantar les estrofes en anglès mentre el seu marit ho feia en les portugueses. La cançó durava cinc minuts, però en el single destinat al mercat americà es va escurçar deixant només les estrofes en anglès amb la veu d'Astrud. I així va sorgir "The girl from Ipanema", la versió en anglès del tema "Garota de Ipanema" amb lletra de Vinicius da Moraes que arribà al número 5 de les llistes americanes. Una cosa mai vista. Stan Getz va reconèixer que gràcies a aquest tema va pagar la universitat dels seus fills. Al podcast del Chelsea Hotel trobareu un capítol sobre aquest tema.
La veu d'Astrud fou decisiva en l'èxit del tema i del disc en qüestió, el "Getz-Gilberto" que va vendre més d'un milió de còpies. Aquest disc és un dels primers CDs que vaig tenir i encara no sé ben bé com. perquè quan el vaig comprar no era prou conscient de la història que suposava aquest tema i aquest disc. La interpretació i la senzillesa de la veu sembla ser que fou el que va fer aconseguir l'èxit. La bossa nova començava a formar part de la història de la música engrandida més tard pel "Pais tropical" de Jorge Ben, l'"Aquarela" de Toquinho i el "Mais que nada" de Sergio Mendes.
Aquest triomf portà Astrud a eclipsar al seu marit i a començar una gira amb Stan Getz. Al llarg de la seua carrera treballa amb Gil Evans en el disc "Look at the rainbow" (1966); Chet Baker "Far away" (1977) amb una intro recordant "El concierto de Aranjuez" de Joaquín Rodrigo; George Michael"Desafinado" (al Red, Hot and Rio), Eumir Deodato a "Brasilian tapestry" i "Travelling light" i amb Jorge Ben a "Zazueira".
La fornada de cantants de soft jazz sorgida en els últims anys vuitanta, de l'estil de Sade, confessen la influència d'Astrud en les seues carreres. Temes com "Trains, boats and planes" (1969), "Agua de beber" (1965) i "The shadow of your smile" (1965) van formar part de discos seus d'escasses vendes per al gran públic però Astrud sempre ha tingut el seu petit públic incondicional i curiosament fora de Brasil, on li han donat l'esquena. I la seua discogràfica habitual com Verve sempre l'ha considerat una de les grans, quan Verve va publicar "Songs from Verve HI-FI" (2002) va destacar aquest "Light my fire" de The Doors en veu de la cantant brasilera.
També va participar en diverses pel·lícules com Get yourself a college girl (1964) i The hanged man (1974) i posant veu a la banda sonora de The deadly affair (1967) -per exemple amb el tema "Who needs forever?" amb producció de Quincy Jones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada