Jane Birkin, Sergei Gainsbourg - Je t'aime... moi non plus

La cantant i actriu Jane Birkin i el compositor i cantant Serge Gainsbourg es van conèixer l'any 1967 durant el rodatge de la pel·lícula Slogan. Birkin ja era famosa pel gran públic londinenc per l'escàndol que va suposar per la pel·lícula Blow-up d'Antonioni en la qual se li va veue una mica de pèl d'allà baix -per cert, un film on hi surten els Yardbirds de Clapton-. Serge va compondre el tema "Je t'aime... moi non plus" per a l'actriu Brigitte Bardot, però un cop enregistrat, Bardot va renunciar a comercialitzar-lo per ser un tema massa eròtic i com estava a punt de casar-se amb el multimilionari Gunter Sachs tampoc era plan d'espatllar-ho. Birkin, recentment separada del compositor John Barry famós per les pelis de James Bond, va assabentar-se d'això en una entrevista en un programa de tele i la cara de pal que se li va quedar va ser recordada per molt temps. La versió de Brigite Bardot la podeu trobar al disc "Best of B.B." (1996).

Així que, justament el 1969, no podia ser cap altre any, Serge i Jane graven l'elapé "Jane Birkin & Serge Gainsbourg" a Anglaterra incloent-hi aquesta controvertida cançó. El tema va ser immediatament número 1 al Regne Unit i en gran part de tot el món al mateix temps que era censurat en l'altra part del món (Espanya, Itàlia, França, Regne Unit...), de fet fou la primera cançó censurada al programa Top of the Pops de la BBC. La cançó es va convertir en un himne eròtic de l'època i un atac als fonaments de la honorabilitat a causa dels xiuxiuejos orgàsmics que s'hi escolten. La cançó no deixava de ser un al·legat al sexe pur i dur que escandalitzà la societat francesa. Amb tant de soroll les vendes del disc van superar els dos milions de còpies venudes en pocs mesos, el que es diu un efecte Streisand de carrer. El disc inclou altres cançons com "69 anne erotique" de títol prou explícit i la divertida "Orang outan" que cantava Birkin en solitari.

L'any 1971 Jane i Serge intenten reeditar l'èxit amb "La decadanse", però el fracàs fou monumental i el tema només es pot trobar en single. El tema també va resultar escandalós per la lletra, el vídeo... la veritat res que no es sentit ni es vegi en qualsevol videoclip de reggaeton actual. El primer elapé en solitari de Birkin va ser “Di Doo Dah” (1973) amb les cançons escrites per Serge i Jean-Claude Vannier. Tot un compendi de sexualitat, erotisme, voyeurisme... i cançons com  "Help camionneur!" i "Banana boat" on Birkin es presenta com una senyora ben sensual que diguem. Gainsbourg i Birkin van seguir jugant amb la imatge sensual i sexy de Jane en el següent disc “Lolita go home” (1975). A "Lolita go home", un tema més disco que no pas de chanson, es refereix com no podia ser d'altra manera a la Lolita de Nabokov. En el disc s'inclouen versions de musicals escrits per Cole Porter com "What is this thing called love?" i "Love for sale".

El 1975, continuant amb una prolífica carrera com actriu (no anomeno les pel·lícules perquè no és el motiu de l'article) apareix en la primera pel·lícula de Gainsbourg que per a més rebombori del personal va titular Je t’aime moi non plus i com no podia ser d'altra manera va esbalotar el galliner i fou prohibida al Regne Unit. Després d'això la parella no va tenir continuïtat, es van separar el 1980, i Jane va seguir la seua carrera d'actriu amb algunes incursions musicals i Sergei la de compositor i cantant.

Tanmateix Sergei va continuar col·laborant en algunes gravacions de Birkin. A "Ex-fan des sixties" (1978) fa un homenatge als grans del pop i del rock dels seixanta. Una mica a l'estil Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed que feia Lax'n'Busto al "Miami beach" (1992) però amb poc ritme. A "Dépressive" (1978) utilitza la base de la sonata 8 de Beethoven. En el disc “Baby alone in Babylone” (1983), que arribà a ser disc d'or, apareixen  "Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve" i "Baby alone in Babylone" . A “Arabesque” (2002) també fan un mano a mano, el tema més destacat és aquest "Elisa".  És força coegut el doble directe que va gravar a la malauradament recordada sala Bataclan el 1987 amb tot de temes clàssics seus obra de Gainsbourg.

Gainsbourg era ja especialista en cançons controvertides i ho va continuar sent. El 1958 va publicar "Le poinçonneur des Lilas" que parla d'un revisor del metro de París (la referènca a l'estació Porte des Lilas) que està tan avorrit de la seua feina que pensa agafar una arma per a fer-se un "petit forat" i que el posin en un "gran forat". I per rematar el "Lemon incest" (1985) amb la seua filla (i de Jane) Charlotte de només 12 anys.

Jane Birkin va començar a tenir problemes de salut des del 2012 fins que el 2017 li van diagnosticar luecèmia. El 2021 patí un atac vascular cerebral que li feu anul·lar tots els concerts. Ara Jane Birkin ha mort als 76 anys en el seu domicili de París. Serge Gainsbourg va morir als 62 anys el 1991, John Barry el 2011 i Brigit Bardot és la protagonista que encara continua viva.