Glutamato Ye-yé - Todos los negritos tienen hambre y frío
El 1979 al voltant del lletrista Ramon Recio i el cantant Iñaki Fernández, amics de colla, es formava Glutamato (nom posat per Ramon) Ye-yé (nom posat per Iñaki). Recio havia anat triant personalment els diferents components de la banda: Patacho Fernández i Alberto Haro (substituït poc després pel seu germà Eugenio ja que se'n va anar a formar Sindicato Malone) a la guitarra, Jacinto Golderos al baix, Carlos Durante a la bateria... però només van aguantar uns quants assajos ja que el vocalista Iñaki Fernández va haver d'incorporar-se al servei militar (la mili que en dèiem). I tot i que ho van intentar amb diferents vocalistes el projecte no va tirar endavant fins que no va tornar Iñaki. El seu debut en directe és a la sala El Sol de Madrid el 1980 al costat dels Aviador Dro.
El 1982 els Glutamato van ser finalistes del concurs de rock Villa de Madrid i de seguida es van convertir en una aposta d'una discogràfica independent fonamental en el pop-rock espanyol DRO. Primer amb l'EP de quatre temes "Corazón loco" (1982) produït per Poch de Derribos Arias i Ejecutivos Agresivos i seguit pel primer mini-LP "Zoraida" (1982). A l'EP hi trobem la mítica "Hay un hombre en mi nevera" amb Poch als teclats, "Holocausto caníbal" una altra de les mítiques del grup, "Narcosis" i "Corazón loco". De fet aquest EP és potser el disc de més culte per als seus seguidors.
Recio va pensar que en aquell moment ja era hora de crear una pròpia discogràfica, Producciones Goldstein. Aquest segell pretenia editar els seus discos i els d'altres grups que formaven part del que van anomenar Las Hornadas Irritantes. En aquest corrent s'autoincloïen els grups més gamberros de la movida com Derribos Arias o Sindicato Malone en contraposició dels més tous representats per Los Secretos, Mamá, Los Elegantes o Tótem. Amb aquest propi segell publiquen un primer single "Comamos cereales"(1983) amb cert èxit radiofònic i una famosa portada. I al tanto amb la cara B i "La balada de Karen Quinlan" .
Tenir un segell propi i independent és molt guai però si venen els d'Ariola i t'ofereixen un contracte doncs te n'hi acabes anant. Per a ser justos cal dir que també s'hi van veure abocats per la fallida de Pancoca, la distribuïdora de Goldstein. Així debuten un una multinacional amb un mini-LP "Todos los negritos tienen hambre y frio" (1984) el tema principal del qual va ser el major èxit del grup, un tema ple d'ironia i mala llet. El tema va comportar certa polèmica per la frase tú pones tu granito que yo pondré el mio que vagi vostè a saber com la van interpretar els puristes. Amb el tema Iñaki va popularitzar la seua imatge amb bigotet hitlerià i cantant amb una pota de pollastre a la mà. D'aquest disc també és l'esbojarrada versió del "Canta con nosotros" dels Voces Amigas. El disc arriba a les 40.000 còpies i els obre la porta de la ràdio comercial i dels programes de tele.
El 1984 Iñaki publica un single amb Derribos Arias produït per ni més ni menys que Paco Trinidad"Disco pocho", un experiment més electrònic. Amb Ariola arriba el següent disc "Guapamente" (1985). El disc no ven tant com l'anterior però són proposats per anar a Eurovision amb "Alicia"però no ho aconsegueixen i RTVE porta a Paloma SanBasilio.
A continuació arribaria "Vive subida" (1986), un disc de caire antimilitarista amb temes com el rocker "Todo va dabuten", l'antimilitar "Banderín de enganche", la versió de "El desertor" de Boris Vian i un curiós "Nacido en los EEUU" un any més tard que el d'Springsteen. Aquell any Eugenio ja havia format Ciudad Jardín i el grup es dissol anant el bateria Carlos Durante als Desperados i altres formant La Banda del Otro Lado i Iñaki forma los Beatos.
A petició de Recio, el 2 de gener de 1987, es reuneixen per a fer un concert de comiat a la Sala Universal de Madrid. Twins el publica en un doble disc en directe "...¡Esto fue todo!" (1987). El disc conté els seus temes anteriors amb versions millorades com les rockeres "Danzad, danzad malditos" i "Dulce pequeña Ramona"amb sorpreses com "Soy un socio del Atleti" que apareix dos cops al disc, segons ells perquè la primera vegada no els havia quedat prou bé.
Iñaki Glutamato buscava noves aventures musicals amb els Beatos. Amb aquesta banda van publicar un únic mini-LP amb Twins "El canuto mañanero" (1988) que es va topar amb la polèmica per la seua portada en la qual Iñaki hi sortia amb una corona d'espines. Això va afectar la distribució i quan es va fer una nova portada amb la corona sola ja no va reeixir. D'aquest disc és el single "Sinceramente tuya"Després del single "Ole!!!" (1988) això de Beatos va durar de Nadal a Sant Esteve i els Glutamato es tornen a reunir amb un altre directe de títol molt adient "Y al tercer año..." (1990) amb el segell La Fábrica Magnética i una versió del "Hey hey my my" de Neil Young.
Iñaki canvia radicalment de tendència religiosa després de plegar amb Los Beatos i forma Los Pecadores. Amb el nou grup enregistra un primer disc "Los Pecadores" (1990) on hi participa posant l'harmònica El Mecánico del Swing a "Soy un fósil" i Rossy de Palma posant la veu a "Regina di Saba". Després de la mort de Ramon Recio van publicar en la seua memòria i també per la d'Alberto i Eugenio Haro l'EP "Conjuro a medias" (1991) amb dos temes dels Glutamato i dos de la Banda del Otro Lado, el grup que havia format Patacho després de la dissolució dels Glutamato. Encabat Los Pecadores publiquen el seu segon disc "Pecado de amor" (1992) amb una mica més d'èxit que el primer, no gaire tampoc per això, i inclou els singles "Ying-yang rap" en ple auge del hip-hop espanyol i "Esto es España". Després d'això Iñaki es retira de la música i es dedica a fer de guardaboscos tot i que participaria en alguns concerts esporàdics de reunió dels Glutamato.
Iñaki Fernández, un dels reis de la ironia i l'humor absurd en la música que molts han intentat copiar sense èxit, ha mort als 63 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada