No van fer gran cosa. Es van formar el 1967 i dos anys més tard ja estaven acabats. Això sí, els anys que van durar van ser el grup de rock blanc més gamberro, indecent, violent, agressiu, salvatge i irreverent que ha parit la història de la música.
Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.
El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.
El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.
El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.
A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.
La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...
Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.
El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.
El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.
El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.
A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.
La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada