Devo - Satisfaction

L'any 1972 a Ohio es va formar un grup amb nom inspirat en el seu propi vídeo "The truth about De-Evolution", guanyador (el vídeo, no el grup) del festival de pel·lícules Ann Arbor. Tenien una obsessió filosòfica sobre el concepte de devolució con a contraposició del d'evolució.  Fent el joc amb les dos últimes paraules va sortir el nom del grup, Devo. No fou un dels gran grups de la new wave de l'època com foren Spandau Ballet, Blondie o Talking Heads, però les seues cosetes van fer.

La formació original estava formada pel cantant, baix i dissenyador de parafernàlies relacionades amb el grup Jerry Casale, el teclista, guitarrista i cantant (i germà de l'anterior) Bob Casale, el guitarra Mark Motherdbaught i el bateria Alan Myers.

Van gravar els seus primers singles "Jocko Homo" i "Mongoloid" en una discogràfica casolana i pròpia Booji Boy. No van causar gaire furor que diguem aquestes cançons, però no es perdi el vídeo de la primera, eh? L'atenció del públic els va arribar l'any 1976 gràcies a una peculiar versió underground del "Satisfaction" dels Rolling Stones, tot i no ser un gran hit (posició 41 a les llistes angleses) fou el tema que els impulsà. Cal dir també que tant David Bowie com Iggy Pop van dir les típiques frases de suport al grup deixant els Devo pels núvols, cosa que els feu convertir en objecte de culte. Pensi que en aquell època l'opinió de Bowie i Iggy sobre música és com si ara opinessin Messi i Ronaldo de futbol. Ep! Això no vol dir que les seues opinions siguin correctes, simplement que tot déu se'ls escolta... per sort de la població mundial aquestos dos últims personatges que he posat d'exemple no parlen gaire tampoc.

Jerry i Mark aprofitaven aquesta primera tirada per presentar els Devo amb una campanya multimèdia (pot pensar com era la multimèdia d'aquella època) on feien servir màscares, pel·lícules, bromes sobre les patates, la filosofia de la devolució, la ciència dels testos i tot això en un llenguatge propi. Famosos són els seus famosos barrets Energy Dome...

Un parell d'anys després ja firmaven el seu contracte amb Virgin i produïts per ni més ni menys que Brian Eno van publicar "Q: Are we not men? A:We are Devo" (1978) on van incloure la versió que déiem anteriorment. Ojo amb el nom del disc també. 

L'any 1979, amb un altre productor, ara amb Ken Scott publiquen "Duty now for the future".

El seu únic èxit en llistes americanes fou "Whip it" (nº4) inclosa en el seu disc del 1980 "Freedom of choices" amb la que deu ser la portada més coneguda del grup. Aquí deixen una mica el seu estil anterior per fer música una mica més ballable i poden comprovar l'estètica barretaire que abans els deia.

A partir d'aquí ja van venir els discos de baixada (crec personalment) amb el més electrònic "New traditionalists" (1981) i "Oh, no! it's Devo". Ja veuen que aprofitaven la mínima ocasió per inscriure el nom del grup en el títol del disc, no fos cas que hi haguessin confusions.

Van aprofitar aquests últims anys per col·laborar en bandes sonores, així podem trobar la cançó "Working in a coal mine" en "Heavy metal" (1981) i "Luv-luv" i el tema principal de la peli en "Doctor Detroit" (1983).

Ja l'any 1984 encara tenien fúria per firmar un nou contracte amb Warner i publicar "Shout". Oficialment van aguantar junts fins el 1991. L'any 1996 els tornà el mono i tornaren a reunir-se, i així, per ganes o per falta de quartos l'any 2010 van llençar el seu últim disc "Something for everybody". Existeix un DVD recopilatori dels seus videoclips que aviat serà considerat un monument al friquisme d'aquella època.

Bob Casale ha mort als 61 anys per culpa d'una aturada cardíaca.