Púbol-La Pera-Palau Sator-Peratallada-Pals

Últim apunt sobre els meus dies a l'Empordà (anteriors capítols: I, II i III) en el qual faré una ruta per pobles medievals interiors més o menys conservats alguns i habilitats per fotre el pèl als turistes alguns altres.

Començarem per la Pera i Púbol, per la qual cosa prendrem la C-66 i després de creuar la Bisbal d'Empordà i Corçà trobarà el desviament de la GI-6425 a mà esquerra. La primera vila que veurà és la Pera, amb això no vol dir que sigui molt divertida, sinó que quan em refereixo a què és la Pera és perquè es diu així. És un poblet amb estructura medieval en forma de d'el·lipse amb un carrer (el Major) que el creua formant el seu eix major, un altre carrer (el del Padró) que forma l'eix menor, i el perímetre de l'el·lipse és format per una part la carretera i per l'altra part el carrer Vell.

Púbol, la part que es pot visitar gratuïtament

Seguint la carretera arribarà a Púbol, nom que li sonarà molt més gràcies al conegut i sobre-explotat entorn dalinià on s'emmarca aquest nom. Quan arribi al poble ja trobarà la típica explanada d'aparcament sense ni una ombra, però que encara pot agrair perquè és gratuïta. Ja veurà ja més endavant. La vila també té carreronets medievals amb cases ben cuidades i on s'hi passeja bé i tranquil. Al centre hi trobarà el castell de Gala, ja que un cop es va restaurar, es va convertir en la llar de la senyora del Dalí. No devien viure tranquils ni res! La musa del pintor vivia en aquell castell i allà rebia al seu marit i a tothom (o totdon) que li fes falta rebre. L'escenari interior del castell deu ser surrealista del tot, diuen que hi ha aparcat el famós Cadillac on van fer l'últim viatge des de Portlligat per tal de ser enterrada a la sala del Delme. Jo no ho vaig veure perquè per poder entrar amb la meua senyora i els meus dos fills de 4 i 8 anys em reclamaven que pagués trinco-trinco la quantitat de 32 €, cosa que jo vaig trobar com un robatori només comparable al que perpetra l'ajuntament de Lleida amb l'IBI o la companyia pseudo-municipal d'aigües. Dalí hi va viure des del 1982 fins el 1984 quan a causa d'un incendi a la seua habitació, va patir greus cremades i va ser hospitalitzat. Ja no hi va voler tornar més. Jo tampoc. 

Palau-Sator

Per la GI-641 ens arribem fins a Palau-Sator. Aquí aparcar fou més fàcil en un dels carrers que envolten la vila closa. El carrer es diu carrer Extramurs, nom molt rebuscat. Quan vam arribar l'entrada al llogarret feia un olor d'arròs que els meus enzims gàstrics van començar a secretar líquids a quantitats industrials. Vaig entrar als dos restaurants que hi havia en aquella zona -Sa Torre i Mas Pou- i no sabia distingir de quin dels dos provenia, perquè els dos feien lo mateix flaire. L'entrada al recinte emmurallat el farà per una porta d'una gran torre coronada per un rellotge i que, suposo deu ser per aquest motiu, se l'anomena la Torre de les Hores. La forma el·líptica li dóna el caire medieval, amb carrerons estrets curvilinis que van a petar al palau-castell.

Molt a prop i formant part de la mateixa vall del riu Daró, hi ha Fontclara, amb una església romànica del s.XI, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada, amb una església preromànica molt curiosa per la zona.

Castell palau de Peratallada

Tots aquests poblets conserven l'encant medieval sense exageracions. Però al tanto, que ara ve el que és un poble medieval convertit en un parc temàtic d'extreure diners i fotre el pèl als visitants. Aquest poble és Peratallada. La primera ja te la claven quan arribes i has d'aparcar, evidentment l'ajuntament de Peratallada que pensa en tot ha habilitat zones d'aparcament, però que has de pagar religiosament (sigui catòlic, budista o musulmà) si vols deixar el cotxe allà i en el moment d'entrar. No fos cas. Toma! Només per poder visitar el poble passa per caixa. Lo regidor de finances de Peratallada deu tenir superàvits continus. El fet que hagis d'afluixar la mosca ja t'obliga a passar el dia allà, i tot i que no tenia previst dinar-hi ho acabarem fent per amortitzar el tiquet d'aparcament. El nom de la vila no té res a veure amb les fruites tradicionals de l'horta lleidatana sinó que prové de Petra tallada, ja que està construït sobre roca i envoltat per un fossat que arriba a tenir 8 metres de profunditat. Deu ser de les poblacions catalanes més ben fortificades amb un nucli principal al centre on hi ha el castell. Recomanem seguir tot el recinte pels carrers formats per pedres que vagi vostè a saber els segles que fan que estan allà i tot el que han vist: el portal de la Verge, la torre de les hores, el pas del pont... trossos molt ben conservats que fins i tot dóna la sensació que s'han creat artificialment.

L'estrany suquet de peix...

L'altra sorpresa negativa que vaig endur-me va ser la dels restaurants. Els vaig recórrer tots mirant cartes i menús i només en va haver dos que me van fer una mica de goig, i miri que de restaurants n'hi ha més que sectors crítics dins del PSC. Els restaurants estaven pensants només per a turistes (guiris o no), amb menús cutres a base de paella o pizzes. Jo buscava un arròs de Pals, un suquet de peix... i si volia suquet havia de triar un dels dos, i si volia l'arròs l'altre... però en cap restaurant es concretava la intersecció dels dos plats. Espantat ja després de la ruta pre-gastronòmica vaig escollir un situat davant del castell, l'Arc Vell. Vaig demanar el famós suquet de peix de l'Empordà, que va decebre moltíssim perquè hi havia un excés absolut de fècula en forma de patata i poc peix, vaige, ni suquet ni peix. Qualsevol suquet que te puguis menjar a Cambrils és molt millor. De segon vaig escollir el bacallà de Quaresma, ja que era Divendres Sant i cal conservar les tradicions, correctíssim, res a dir d'aquest plat. I de postres, ui de postres... em disposava a tastar per primer cop el famós recuit de Fonteta (??), que tal van popularitzar els Amics de les Arts en un anunci d'Estrella on deien que parlaven de coses de Catalunya com a excusa per parlar del Barça. Poso l'enllaç però no us l'obligo a veure, ja teniu prou amb el Barcelona Style i amb l'anunci d'Estrella d'enguany. Ho sento. En aquell anunci que comentava abans anomenaven el recuit de Fonteta. Clar, com que en la cançó hi sortia i no ho feien per exemple els caragols a la llauna, ni la pera de Lleida, ni l'oli de les Garrigues, ni el torró d'Agramunt, ni el préssic de Pinyana, jo pensava que això del recuit era una cosa immensament extraordinària. La gran sorpresa va ser quan en demanar-lo me van portar un tros de mató... carai. I quina diferència hi ha entre el recuit de Fonteta o un brossat d'Almatret? Ah! Que Fonteta és un poble de l'Empordà, claro, claro...

Per acabar el periple empordanès visito una de les viles de referència per barcelonins i gironins: Pals. A veure què em trobo... Per començar zona blava per aparcar, cosa que, de moment, no la fa gaire diferent a Lleida. Diuen que aquesta vila medieval és dels pobles més bonics de Catalunya -sempre s'anomena Rupit, Santa Pau, Tavertet, Pals...- i la veritat és que conserva un extraordinari poder atractiu. De totes formes fins que no s'arriba al recinte emmurallat -i molt restaurat- no se li troba cap gràcia. En pic t'endinses en el casc antic ja gaudeixes de la torre romànica de les Hores de l'antic castell, les botigues d'arròs de Pals (amb vagi vostè a saber quantes varietats!), un mirador des d'on s'aguaiten els pobles de Sant Feliu i Sant Julià de Boada, i els jardins Josep Pla amb unes espectaculars vistes fins a les illes Medes. No hi podien faltar. Llàstima que el camp del Llagostera no es veu... és la única cosa de la moda del gironisme que faltava antagullar des d'allà dalt...