Jo no sé si dir que Bobby Womack és o no és una llegenda del soul, ben poca cosa sóc jo per definir aquest senyor com a llegenda o no. Però el cert és que ara que el pobre home s'ha mort tothom el tracta de llegenda quan fa un mes potser ben poca gent de la que ara escriu el coneixia. I sobretot, no vagi vostè de llest (o llesta) i em vingui dient que era el de Womack & Womack, que fa molt afedelisto dir-ho, però que no és veritat. I ja n'he sentit a més d'un que ho deia... i és que...
Sense ser cap amant de la seua música, de fet el soul el trobo tan toston com un enterrament retransmès per José Montilla i Leonard Cohen, cal reconèixer que Bobby Womack ha estat un dels grans, més com a escriptor que no pas com a cantant. Tot i això, no només s'ha dedicat al soul al llarg dels més de cinquanta anys de carrera, sinó que també ha tocat una mica de rock'n'roll, country o doo-woop (una mica com fan els tertulians de ràdio). Womack, que provenia ja d'una família de músics, comença la seua carrera als anys cinquanta com a membre de Curtis Womack & the Womack Brothers (nom gairebé tan llarg com una pregunta de Miquel Iceta), que després passarien a anomenar-se The Valentinos. L'any 1954 treuen el primer single i el 1960 Sam Cooke els fitxa pel seu segell discogràfic. L'any 1964 publiquen els seu major èxit "It's all over now", que per sort o per desgràcia, només un mes després el van versionar els Rolling Stones, amb la qual cosa fou més coneguda la versió que el tema original. Ja és mala sort, ja... Però de fet, a Bobby no li va anar malament la cosa perquè fou un col·laborador seu en el disc aquell de l'horrible portada "Dirt work". Més tard també participà en els cors del "Harlem Shuffle" (1986).
Resulta que Sam Cooke mor a trets en una de les nits boges que el cantant tenia amb persones de diferent sexe i menor edat, i per allò del roce hace el cariño, Womack es casa amb la seua dona (la de Cooke, que ara serà la de Bobby), la discogràfica se'm va a la porra i els the Valentinos, visto lo visto, se separen. A partir d'aquí Womack començà a treballar de músic de sessió per altres músics, fins que el 1968 publica els seu primer disc "Fly me to the moon", versionada molt més exitosament per Frank Sinatra. Durant aquest temps va tocar amb Aretha Franklin, Ray Charles, Wilson Pickett, Dusty Springfield... De l'any 1968 és la versió que va fer del "California dreamin" dels Mama's & the Papas i de l'any 1970 és "That's the way I fell about cha".
Durant els anys 80, Womack, com era tradició en molts músics, tingué molts problemes amb drogues sent ingressat en diversos centres de rehabilitació vàries vegades, ell ho atribuïa al mal tràngol que va passar per culpa de la mort dels seus fills. Discogràficament no feu res extraordinari (a opinió personal, clar), simplement podríem destacar "If you think you're lonely now" i "Woman's gotta have it" (1990) fins l'any 2012 quan Damon Albarn li va produir el disc "The bravest man in the Universe" amb la fabulosa "Please, forgive my heart". Però el bravest man tenia problemes amb la diabetis, càncer de colon, símptomes d'Alzheimer... i tot i que, oficialment, es desconeixen les causes de la seua mort, suposo que deu ser de tot una mica barrejat.
Es diu que ara estava preparant un nou disc amb col·laboracions estel·lars d'Stevie Wonder, Rod Steward i Snoop Dogg. Segur que s'acabarà publicant... i segur que serà prop de Nadal, com passa amb tots aquests discos que queden a mig fer i que després surten amb l'etiqueta de "pòstum".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada