La ciutat de Málaga... la calle Larios i una catedral no apta.

Doncs després de Múrcia, les autovies, Marbella, Estepona i Ronda tocava ja visitar la capital provincial. Així que tornem a prendre l'autovia A-7, carretera i manta per vora de la costa, i fem 60 km des de Marbella. Abans d'arribar a Màlaga però ja tocant-hi deixem a mà dreta les mítiques poblacions de Benalmádena i Torremolinos, poblacions que fa anys que me porten reminiscències de las suecas, López-Vázquez i Santiago Segura però que ara evoquen més a un conegut vídeo que passen a l'APM.

Fou en la immensa platja de Torremolinos on als anys cinquanta del segle XX començà tota la història de la Costa del Golf, perdó, Costa del Sol volia dir. Però compte que fins l'any 1988 no va ser ni ciutat, era simplement una barriada de Màlaga. Quan passem aquesta espècie del que fou barri marítim de Màlaga encara ens falten uns 10 km per arribar al centre. I ho vam fer per la MA-20, també autovia, no es preocupi. Anirà passant pel centre comercial Plaza Mayor, la desembocadura del riu Guadalhorce i a mà esquerra el pavelló Martín Carpena on juga el mític Unicaja- Agafi la sortida de l'avenida de Andalucía i faci un bon tros, pensi que haurà de creuar la ciutat d'oest a est gairebé sencera. Quan passi per sobre del riu Guadalmedina ja serem al centre neuràlgic, i un cop estigui a la Plaza de la Marina ja pot aparcar al pàrquing subterrani que hi ha allà mateix. 

Només sortir de l'aparcament vam tenir la necessitat d'anar a fer les necessitats fisiològiques urinàries que acostumen a demanar els nens quan estem de viatge en el moment menys inoportú. Per tal de solventar aquests petits problemes de la canalla sempre opten per un McDonalds, un Burger King o un Corte Inglés. Vam tenir sort i a la mateixa Plaza de la Marina vam veure un Burger King i vam tirar cap a dins a buscar el lavabo. Però, oh! desastre! es veu que per entrar-hi necessitaves un codi que t'havien de donar amb el tiquet de caixa un cop feies una consumició. A on anirem a parar amb aquests establiments insolidaris? Així que vam girar cua convencent als nostres crios que les seues bufetes urinàries encara tenien capacitat volumètrica per emmagatzemar una mica més de barreja d'urea amb altres substàncies. 

La calle Larios

Només girar la cantonada ja ens trobem en un dels carrers més famosos d'Espanya, el carrer Marqués de Larios, conegut simplement com la calle Larios. El senyor en qüestió, Manuel Domingo Larios, fou el promotor l'any 1891 de l'obertura del carrer, i si vol saber com era (el senyor, no el carrer) es trobarà de morros una estàtua seua a la sortida de les escales del pàrquing on abans hem deixat el cotxe.  La calle Larios és un carrer ample i típicament comercial, amb les franquícies típiques de tots els carrers comercials, barrejades amb alguna botiga de records, la famosa òptica que posa cartells en català sin ánimo de ofender -casualment fou el dia que nosaltres hi vam ser!- i les típiques terrasses caríssimes dels llocs cèntrics. Com la bufeta apretava no ens va quedar cap més remei que aturar-nos a una de les terrasses més conegudes, el Lepanto, i fer les orxates, els batuts i els gelats corresponents que suposaven el peatge per poder anar al lavabo. El puesto sí, molt cèntric i molt bonic, però prepari la cartera.

La torre de la Catedral

La calle Larios és llarga i acaba a la plaza de la Constitución i ara tocarà recórrer els carreronets de la part dreta de Larios.  Passant per la plaza del Obispo veurà el Palau Espiscopal -el reconeixerà per una portalada i retaule en la seua façana- i la Catedral -la Manquita-. Una de les façanes de la Catedral dóna al carrer Molina Lario i veurà que hi té una torre i un tros d'una altra. Se veu que l'ajuntament de Màlaga va fer una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- als seus ciutadans preguntant si preferien que els diners que tenien fossin invertits en urbanitzar el carrer Larios o en l'acabament de la segona torre de la Catedral. Si ha llegit el paràgraf anterior ja sap quina de les opcions va guanyar. De la Catedral li puc dir com és per fora, amb una escalinata de marbre, una portalada que sembla gòtica... però de com és per dins no li explicaré res. Ens cobraven 24 € per entrar-hi. Vam girar cua, evidentment, pensant de què devia anar allò que a l'església en deien vot de pobresa.

Teatre romà i muralles musulmanes darrere

L'altre monument significatiu de la ciutat és l'Alcazaba, que és allí mateix. Si té ganes de caminar i pujar escales serà el seu lloc favorit. Primer es trobarà el recinte emmurallat, i a mesura que vagi avançant veurà més muralles i torres defensives, palaus, un petit barri de carrers estrets, una torre del homenatge i, no hi podia faltar, un museu arqueològic. Antigament des de l'Alcazaba podia arribar-se fins al castell de Gibralfaro -des d'on hi ha vistes de tota la ciutat i la badia-, ara s'hi ha d'anar per un altre lloc. 

Curiosament, en una de les faldes de l'Alcazaba hi ha les restes d'un teatre romà que va aparèixer fa només 50 anys quan construïen una biblioteca. Creuen que és de l'època d'August, cap allà al s I dC, més o menys quan Jordi Hurtado començava a presentar el "Saber y ganar". No deixa de ser curiós veure un teatre romà tocant una muralla musulmana.

Per tots els carreronets de la zona trobarà centenars de llocs de tapeo i pescadito: el Pimpi, el Chinitas, el Tapa's Bar, la Taberna del Obispo, el Quitapenas o lo Güeno Mesón (sic). Ara bé, si vostè encara està afectat per la síndrome d'Stendhal, a pocs metres del teatre romà i passant la plaza de la Merced podrà visitar el Museo Picasso. Jo... ja sap que entre tapeo i quadres... ho tinc molt clar.

Com no podia ser de cap altra manera, havia d'acabar la visita a Màlaga fent un tomb per la Rosaleda. Aquest gran camp de futbol que ha vist des de futbol de 2aB a partits de Champions, el del Màlaga de Caballero, Demichelis, Jesús Gámez, Monreal, Portillo, Joaquín, Saviola i Isco. La Rosaleda està dins de la ciutat -tal i com han d'estar el camps de futbol- però a l'altra punta de ciutat des del centre, fins i tot té sortida pròpia des de l'autovia. Les portes d'accés a les grades de l'estadi tenen nom de jugadors mítics del Màlaga (CD i CF, ai això de les refundacions...) i un d'ells és un tal Miguel Ramos... cosa que, com aficionat del Lleida Esportiu, me va fer certa gràcia. Tenen museu i botiga tot visitable. El museu fa visites guiades, a la botiga pot accedir-hi sense guia, evidentment. De tots els flòtils inútils que acostuma a haver en les botigues de clubs de futbol em vaig quedar amb un despertador que fa sonar l'himne del Màlaga. No el vaig comprar, evidentment.

I ja falta poc per acabar aquesta sèrie de capítols estivals... va que només en falta un! Ànims!