Em falten 10.000 vots

Després d’aquestes eleccions el PSC ha quedat com un partit metropolità, però metropolità sense Barcelona, perquè fins i tot a la capital l’evolució del nombre de regidors ha estat de 20 que en tenia fa uns anys als 4 que li han quedat ara. A fe de déu que aquell espot del Collboni en què li fotien un cop de puny amb un guant de boxa va ser premonitori. El PSC és el partit de Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet i Cornellà. Amb aquestes dades no m’estranya que la seua proposta de llei electoral és la ridícula idea d’escollir els 15 diputats de la província de Lleida segons el que es voti al Baix Llobregat o al Vallès Occidental. Sembla ser que des de la secció local de Lleida tampoc no s’ensumaven aquesta astarrossada que van patir amb la pèrdua de 6000 vots i 7 regidors -i això que van votar 5000 electors més!-. Però què s’esperava el PSC de Lleida després de l’estovada que ens fot amb l’IBI, la zona blava o el rebut de l’aigua i dels escàndols que a poc a poc es van destapant?

El grup municipal de CIU no s’ha vist afectat per la inèrcia que ha patit la federació en altres ciutats de Catalunya i ha millorat 700 vots respecte fa quatre anys. En les imatges de diumenge a la nit es veia com celebraven el fet de conservar els 6 regidors, ni el sr Postureig davant una llauna de caragols crec que desprèn tanta eufòria. La campanya que ha fet el Toni Postius ha tingut molt mèrit perquè el factor partit li ha anat en contra. Ha estat molt proper a la gent -jo mateix vaig poder fer un cafè amb ell per intercanviar opinions sobre la ciutat-, ha sabut replicar en els debats sense perdre l’educació i pot ser un bon líder per molt temps. Deia diumenge “a partir d’ara a l’ajuntament de Lleida s’ha acabat l’opacitat i s’obriran les portes i finestres i es farà una nova forma de fer política”. A veure si és veritat, a veure…

ERC -ja no es diu Esquerra,no?- retorna a la Paeria amb 4000 vots més -5600 en total- i 3 regidors. D’aquest 4000 vots nous, quants devien venir de l’abstenció de les últimes municipals? De totes formes sembla una poca herència si ens fixem en els 8.887 vots que va obtenir en les europees del 2014 –la CUP no s’hi va presentar-. Semblava que ERC hauria d’haver tret un millor resultat i pel que comenta la gent la imatge del Carles Vega no és la imatge de renovació del partit que sí dóna l’Oriol Junqueras. Potser ha anat per aquí la cosa.

Me n’alegro molt per la CUP i pel Comú. Tant els uns com els altres han estat l’oposició més incisiva al govern de la Paeria des de fora de la Paeria. Són els que han tingut menys mitjans i més feina han fet. Me’ls imagino ara revisant factura per factura tot el que passi per alcaldia. Hi confio.

Me sap greu que l’Eduard Baches s’hagi quedat fora de la Paeria. Crec que no ha estat culpa seua. La culpa la té el partit on milita, que ni sap què és ni sap què vol. La imatge del Joan Herrera i de la Dolors Camats del diumenge a la nit era la del típic alumne que aprova un treball en grup on només ha escrit el nom i s’atribueix tots els mèrits. Han perdut 42 regidors.

Una dada més recuperant els 31.000 vots del Sí-Sí del 9N.... la suma de CIU+ERC+CUP és de 19.000 vots, ICV -que alguns en tenen- va treure 2400 vots, en total posem uns 21.000 vots independentistes…. on són els 10.000 vots que falten? A Ciutadans suposo que no, no? Què és el que falla?

Ah, i Lleida deu ser l’únic lloc del món on ha pujat UPyD, han passat de 81 vots a 142. Felicitats.

III Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (capítol III)

Això de posar els números en romà fa més seriosa la cosa, no? Aquest és el capítol III continuació del capítol II i del capítol I. Així per no confondre les coses.

La intervenció del president Albert Esteve va concloent amb una petita pinzellada sobre l'anunciada transformació en SAE. Fou tan petita la pinzellada que no puc dir res perquè a part del "Sin prisa pero sin pausa" no va dir res més. També parla del pressupost previst per a 2A que hagués estat de 4·10⁶ €... però no ens hi recrearem en això. Informarem que el pressupost per a 2aB és de 944.000 €. Felicita els Amics del Lleida, els Rudes, els És un Sentiment i la Molo Esportiu. Recorda que els partits de play-off no estan inclosos en l'abonament de temporada -tampoc no ens hi recreem gaire en això- i finalitza amb els quatre pilars amb què es sosté el Lleida Esportiu: il·lusió, humilitat, ambició i compromís. Podria ser ben bé un eslògan electoral de qualsevol partit polític.

Quan Albert Esteve acaba el seu torn de paraula després d'estar una hora cascant arriba el torn de Ramon Folguera d'Sports & Events en nom de l'àrea social. Ramon Folguera sí porta el pin a la solapa de l'americana. Folguera explica el programa El Lleida a les Escoles amb uns números de 13 escoles visitades i 1300 nens (i nenes) d'entre set i deu anys portats i portades a la grada. El programa es basa en tres objectius: 1) Fer conscients a la canalla de la importància de l'estudi i dels valors en l'esport -els valors en el futbol no són exclusius d'aquell equip de 1a que se'ls posa a la boca contínuament mentre porta Qatar a samarreta-, 2) portar alumnes a la grada escolar acompanyats (o acompanyades) d'un adult (o adulta) i 3) s'ofereix un tour per les instal·lacions del club a les escoles. Dóna importància a l'obertura d'una línia social pròpia amb el centre Pare Palau. Molt bé. El Lleida ha d'estar present en el treball amb infants (i infantes?).

Enllestida la breu intervenció comença el torn de paraula pels assistents amb la típica intervenció habitual de cada assemblea que demana una barra de cervesa al Camp d'Esports. Aquest home que demanava la barra de cervesa també ens va fer saber que està a punt de ser pare i que el seu fill o filla serà soci o sòcia. Tot un detall aquesta dada.

Per fer-ho més àgil faré un paràgraf per a cada intervenció:

1. Es pregunta per més detalls sobre la conversió en SAE i si les  accions es repartiran entre qui vulgui o se el paquet majoritari se'l quedarà un xino. La resposta va ser "El xino del Lleida va ser Tatxo Benet".  Pregunta per les promocions i proposa un carnet per cinc partits per exemple o el carnet de simpatitzant. Esteve contesta que no ho fan per respecte al soci i que aleshores la massa social no seria real. El carnet de simpatitzant es va fer fa 3 anys i només se'n van tramitar 126.
2. Un soci pregunta per l'accés infantil a lateral, els nens han d'entrar per una porta diferent a la del pare i això pels nens pot resultar un problema -jo ho corroboro perquè també m'hi trobo, has de deixar el crio una mica sol-. Es contesta que és una qüestió de protocol de seguretat i per evitar que la gent es coli amb carnets que no toquen. Es diu que es revisarà per intentar que aquest problema de l'entrada infantil sigui el mínim possible.
3. Un altre abonat felicita les penyes i agraeix al club pel desplegament que va deixar fer a Òmnium i l'ANC el dia del Lleida-Nàstic. Proposa un homenatge a directives anteriors.
4. Un altre soci intervé per agrair la feina a tota la gent que treballa pel club. De fet n'hi ha uns quants que agraeixen coses, sobretot fent referència a la gestió econòmica. També hi ha un agraïment a l'Oriol Jové pel seu extraordinari i emotiu documental "75 anys en blau"· Ventilo tots els agraïments en aquest paràgraf, d'acord? Doncs ja està.
5. S'agraeix el fet que els jugadors en acabar el partit s'atansin a la grada i es pregunta pel videomarcador que està desfasat -encara va amb Windows 98 (!)-. La resposta de la directiva va ser clara, no es pot canviar ara perquè seria caríssim.
6. Es pregunta si algun dia s'arreglarà la façana de tribuna a la qual cosa es contesta amb un "s'està estudiant" en plan contesta salir del paso. Aquest mateix soci proposa fer un dinar de germanor prèvia a un partit. Al president li sembla bé la idea, anima a les penyes a què el muntin i acaba amb un "Montardit, els caragols". No queda clar, queda claríssim.
7. Un altre soci pregunta sobre la gespa del Camp d'Esports i sobre el número de packs que se van vendre pels tres últims partits. La gespa no està previst canviar-la i la dada de packs venuts no es tenia. Sí que va dir el presi com a curiositat que els dies que estaven en vigor els packs van ser els dies que se van vendre més entrades a taquilla.
8. Es pregunta sobre la situació de les aficions rivals en els partits de play-off. Per temes de seguretat només poden anar a Gol Sud.

A les 12:45 s'acaba l'assemblea amb un "Demà tots a Cornellà". El que va venir després ja ho saben. Ho deixo per un article d'aquí un mes més o menys...

III assemblea d'abonats del LLeida Esportiu (capítol II)

Com bé suposa el lector o lectora, si aquest és el capítol II és perquè anteriorment hi ha el capítol I.

Continuant amb l'anàlisi de presidència, ara toca fer balanç de la temporada 2014-2015 -balanç de temporada sense tenir en compte la jornada 38, buaaaaaaa-. A juliol de 2014 els ingressos consolidats per a la temporada eren de 955.437 €, recordin que això dels "ingressos consolidats" són els ingressos els quals ja segur que es poden disposar, una molt bona manera de fer pressupostos trobo jo. El dia 16 de maig de 2015 els ingressos consolidats eren de 1.047.000 € amb una despesa de 1.032.000 €. Uns 13.000 € més d'ingressos que la temporada anterior, i això que l'any passat vam tenir Copa del Rei contra el Betis i enguany per la Copa no ens hem menjat ni un tros d'aurelleta. Per tant, el saldo és de 15.000 € a favor a aquestes alçades de temporada. També ens comenta que tots els patrocinadors ja estan renovats pe la temporada 2015-2016. Així confirmem que Sorigué, la Bruixa d'Or o Borges tindran poques probabilitats de deixar-se caure per Lleida. Ah, que Sorigué és de Lleida.... ah, carai... no ho recordava, mecatxis... Resumeixo tot l'àmbit econòmic en una frase "No gastarem un euro que no tinguem".

En l'àmbit social, després de començar la temporada amb la campanya "Orgull de ser del Lleida" s'han aconseguit 3094 socis, dels quals 701 han estat noves altes. Però al tanto, la notícia és la nova forma d'esponsorització que sembla que està arrelant al Lleida: el soci que paga el carnet i no el va a recollir. Brutal! Aquí tenim un filó per explotar que mos pot reportar ingressos per fitxar Messi i CR7 junts per al Lleida B. Es veu que n'hi ha uns quants d'aquests. Per això al camp són poquets, resulta que a la gent li és igual veure o no futbol, el que vol la gent és esponsoritzar el club. És clar! Fixem-nos l'objectiu que 80.000 lleidatans paguin carnet i que continuïn com fins ara, sense anar al camp, no? Tremendo.

El to de veu d'Albert Esteve és amb altibaixos d'intensitat, no és que s'enfadi quan parla, "és que sóc així" diu ell. El moment d'intensitat sonora més alta va ser quan explicava les picaresques de la gent per colar-se dins del camp: "hi ha pares de família que volen entrar amb el carnet d'estudiant". deia per justificar els controls dels accessos a Lateral i Gols. Controls que, personalment, trobo que hi han de ser i si provoquen cues és perquè a Lleida tenim el costum de presentar-nos al futbol cinc minuts abans i tots al mateix temps. Un quart d'hora abans de començar no hi ha ningú fent cua a les portes d'entrada. Continuant amb els moments de més potència sonora també va fer referència a l'organització de desplaçaments: "Les penyes han de moure els desplaçaments de l'afició, no ho ha de fer el club". A veure, entenc que el president ni el director esportiu no ha d'estar a peu d'autocar passant llista perquè tenen altres feines el dia de partit, però trobo que sí que és feina de l'àrea social del club en col·laboració de les penyes. Ni un ni els altres, els dos junts, no?

Sobre l'àmbit esportiu -aquest paràgraf se'l pot saltar si vol- ens recorda que s'ha fitxat tècnic nou, mitja plantilla nova i s'ha fet una nova proposat pensant en 2A. De cara la temporada vinent es veu que ja hi ha molts jugadors renovats i molts amb opció de renovació. (Parlar d'això a hores d'ara ja no té gaire sentit). Continua la seua aposta per la base de manera que diu que el camí natural dels jugadors ha de ser del Juvenil A al Lleida B i cap al primer equip. A veure si és veritat.

I per últim, per a concloure el balanç de temporada, ens comenta la notícia que va sortir fa unes setmanes a la premsa sobre els nous camps de futbol que s'ha compromès la Paeria a fer. Esperem que no sigui un estirabot de campanya electoral només. Una importantíssima notícia ja que el Lleida és la màxima institució a nivell esportiu i a més té el deure de donar exemple i suport als altres clubs de la ciutat.

Continuarà...

III Assemblea d'abonats del Lleida Esportiu (capítol I)

(Nota de l'autor: llegeixi aquest article -o aquests articles- com si el diumenge dia 17 de maig no hagués existit.)

Hi ha vegades que escoltar el president del Lleida Esportiu, Albert Esteve, te fa el mateix efecte que llegir tots els llibres d'autoajuda del Rafael Santandreu, el de "El Monje que vendió su Ferrari" i tres dotzenes més. Aquest home és capaç de vendre un congelador als inuits del Pol Nord o un drap per la pols a un beduí del desert. I és clar, quan parla del Lleida t'ho ven d'una manera que t'omple i omple donant una sensació d'unflor que dissabte gairebé surto volant de la Casa de les Voltes de la Seu Vella. 

A les 10:30 del matí, els 45 assistents -i només quatre assistentes- allà asseguts comencem a escoltar les notes de l'himne del Lleida que ens va enganxar per sorpresa. En aquell moment salta l'equip titular a la taula presidencial: Pau Folqué, Borja Plana, Montse Balaguer, Albert Esteve, Sebas Mothe, Jordi Esteve i Ramon Folguera. Els assistents, com si d'un acte reflex a l'estil Pavlov salivem i aplaudim l'himne.

Un cop acabat l'himne i tothom assegut ja a puesto, amb una velocitat lectora que ni la del senyor aquell que surt a l'APM fent sumes enormes, el cap de premsa ens llegeix l'ordre del dia.

El primer que es tracta és l'informe de presidència de la temporada 2014-2015 que, curiosament, comença per la temporada 2013-2014 per allò que no hi ha present sense passat i que no hi ha futur sense present. O algo així. Els que som de ciències ens perdem amb tanta metàfora. L'Albert Esteve, abillat amb la seua americana blava que li he vist més d'un cop però rarament sense el pin del Lleida a la solapa comença el seu discurs parlant dels 75 anys d'història del Lleida i sobre l'execució del promès Museu del Lleida. En pic s'acabi la temporada -és a dir, ja- començaran les obres perquè en la zona que està situat era impossible fer obres durant la temporada. Els que som una mica friquis del Lleida agrairem aquest museu, serà com una espècie de capelleta per a les nostres pregàries.

Com jo sóc de números i sóc dels que penso que la part econòmica del club és tant o més que l'esportiva us deixo les xifres aportades per presidència. Al maig de 2014 abans de play-off hi va haver uns ingressos de 1.034.000 € i unes despeses de 1.021.000 € (l'error absolut és de 1000 €, no donava l'abast apuntant), després de play-off els ingressos totals foren de 1.168.000 € i les despeses de 1.133.000 €, això vol dir que vam acabar la temporada passada amb un superàvit d'un 35.000 €. Que n'aprenguin, que diria aquell.

Com si d'un míting d'ICV es tractés el president va començar a fer un ús exagerat del mot "sostenible". Continuant amb les dades del curs anterior, el Lleida va tenir 2625 abonats dels quals 609 eren noves altes. També va comentar que la temporada passada es van reduir de 2 a 1 les credencials que es donaven als jugadors del futbol base.
Va recordar els èxits esportius del segon play-off consecutiu, de l'ascens del Lleida B a 1a Catalana i del Juvenil A a Divisió d'Honor. Tot això amanit amb el clàssic discurs que fa més de 20 anys que sento -i amb raó- sobre el dèficit d'instal·lacions, del qual d'aquí unes quantes línies en tornaré a parlar.

Els quatre factors que calen per ser sostenibles -tornem-hi!- són:

• L'econòmic, del qual ja n'hem parlat una mica més amunt i que en tornarem a parlar una mica més avall.
• El social, amb un projecte "socialment sòlid". En aquest punt la frase de llibre d'autoajuda que va deixar anar a huevo per l'ocasió va ser "cal créixer amb la derrota".  Aquest punt també va donar pas a una dada estadística curiosa i és que "cada play-off l'equip guanya 5 anys" en l'àmbit social. Matemàtica en estat pur. També es veu que cada any hi ha més sponsors, una bona notícia que no anava dirigida als Sorigué precisament. I que cal valorar la marca Lleida, "Lleida és un club gran". I en això té tota la raó, cal sentir més orgull no només del club sinó de la ciutat i de portar el nom de la ciutat per tot arreu. Per últim, posa molt èmfasi en el fet que vol que l'afició vagi als desplaçaments i que el club es fa un fart de subvencionar els autocars "però això s'ha d'acabar". Es referia en el fet de subvencionar autocars, no els desplaçaments.
• L'esportiu, amb la frase "hem de pensar amb qui vindrà i no amb qui marxarà". No faig comentaris, crec que sabem per on poden anar les coses. 
• L'institucional, que va definir com a "normal". Una cosa que tots tenim clara és que el percentatge de subvenció que rep el club per part de les administracions públiques sobre el total del pressupost cada cop és menor. Això passa al Lleida i a tot arreu. Així que cada cop cal dependre menys d'això. 

Percy Sledge - When a man loves a woman

Sé que amb l'agosarada afirmació que faré puc perdre lectors i lectores i puc ser objecte d'odi absolut per part de molts fans, però és el que crec jo. La cançó "When a man loves a woman" de Percy Sledge és la cançó més empalagosa, queca, indigesta, melosa i ensucrada de la història de la música. Així de cruel. Perdoneu però algú ho havia de dir. I com sé que ningú seria capaç de prendre aquesta difícil decisió d'expressar-ho doncs ja ho dic jo. Tot i l'èxit, segurament la cançó hagués passat més desapercebuda si no hagués estat per un famós anunci de Levi's l'any 1987, la reedició de la qual arrasà en llistes de tot el món.

Percy Sledge començà cantant ja d'adolescent mentre recollia cotó en els cotton fields, suposo que una mica en el rotllo de Menudas Estrellas potser.. o més aviat Gente Joven... se'n recorden quan el feien a TV1 els dissabtes al matí? Quan Percy acabà els seus estudis d'ensenyament mitjà va començar a treballar d'infermer al Colbert Country Hospital d'Alabama al mateix temps que ho combinava cantant en esglésies i amb l'Esquires Combo.

Durant una d'aquestes actuacions en un dels clubs de Sheffield, en ple concert, Percy demanà a la seua banda -Calvin Lewis al baix i Andrew Wright al teclat- que li toquessin un blues lent de fons i començà a improvisar una cançó. La cançó explicava la història de Lizz King, la seua núvia durant tres anys i que va prendre la decisió de deixar-lo per anar a treballar a Los Ángeles de model. Sledge expressava així la seua tristesa... ja em diran... deixar-se escapar una model de parella,

El discjòquei i productor Quin Ivy l'estava escoltant i va ser qui l'animà a gravar aquella cançó com a primer single -sí, va ser ell!- i el promotor Phil Walden el porta a la discogràfica Atlantic on perpetra la gravació d'una de les cançons més sobrevalorades, el seu gran èxit "When a man loves a woman" (1966) que es situà nº1 als EUA i nº4 al Regne Unit. Vaige, que si aquella tal Lizz King no l'hagués deixat ens haguéssim estalviat suportar aquesta empalagosa balada. Imagini's que fins i tot, un altre cantant monyes com és el Michael Bolton també la va cantar el 1990... 

Poc després publica "Warm and tender love" (1966) amb un discret 17è lloc als EUA i 34è al Regne Unit. Va continuar altres temes com "It tears me up" (1966), gosa versionar el "Love me tender" (1967), "Take time to know her" (1967)... ja veuen que tot i les gires que feia per Europa i les seues actuacions habituals pels Estatus Units, el seu èxit va decréixer de forma ràpida.

Quan Atlantic va veure que se li acabava el txollo el va enviar cap a buscar una nova discogràfica i el cantant fitxà per Capricorn gravant "I'll be your everything" (1974).

Percy Sledge ens ha deixat als 76 anys a causa d'un càncer. 

Jo hi crec

I tant que hi crec! I vostè, si li agrada una mica el futbol i té estima perquè la seua ciutat esdevingui una mica més coneguda, i sent una mica d'orgull per les coses que s'hi fan, vostè també hi hauria de creure. Hostiqueta!

I ho pot demostrar aquest proper diumenge venint al Camp d'Esports a partir de les 18:00 de la tarda. Bé, una mica abans perquè sinó fotem cues a l'entrada i després ens queixem perquè fotem cua els que sempre arribem a l'hora justa. Agafi el cotxe, vingui a peu o amb bicicleta -l'autobús no el recomano en diumenge, que un cop que el vaig agafar i vaig arribar amb el partit començat tot i sortir de casa una hora abans- que al camp hi cabem tots. No es preocupi que de puesto sempre n'hi ha.

1. Pensin que és Festa Major. Que dilluns serà dia festiu i podrà venir amb la canalla, no li caldrà patir per si diumenge fa tard a casa. Si a la seua senyora no li agrada el futbol li pot dir que vingui, que farà sol i pot aprofitar per bronzejar-se. I si vostè és una senyora que vol arrossegar el seu marit digui-li la mateixa excusa. Els marits sempre acabem fent el que ens diuen les senyores. I en sortir, cap a les Firetes amb els crios per celebrar-ho.
2. Sincerament, jo no he vist cap equip millor al nostre al Camp d'Esports. Ens han guanyat, sí, però cap ha estat destacadament superior al Lleida. Cap. Així que, qui es mereix més que nosaltres ser dins del play-off d'ascens? Va, digui-m'ho... i si em diu algun que no és el LLeida pensi que hi ha tres places més encara.
3. Ei, que juguem contra el Reus, que és un rival directe i que guanyant-lo tindrem la cosa gairebé gairebé solucionada. S'imagina el Llagostera, el Girona, el Nàstic i el Reus a 2aA? I natres, què, eh? Només ens faltaria això als lleidatans, poc que sortim als Esports de la Tele 3, encara hi sortiríem menys. Que va! Cap a 2aA! I que a TV3 algun cop hagin de parlar del Lleida.
4. Ei, i si guanyem i pugem? Saps què podríem fer? Dedicar-ho a aquelles empreses "lleidatanes" que patrocinen equips de fora. Sí. Anar i dir-los-hi :"Mira, Sorigué, que sense els teus quartos també hem pujat, eh? I som de la teua ciutat, saps?". Quin descans em quedaria. Afededeu que si no ho dic arrebento!
5. Ei, i pel preu... si és un regal. Miri, cada soci té 3 entrades gratuïtes, algun en coneixerà de soci, no?  Sí, aquell senyor o senyora de la feina que diu que és del Lleida i després li pregunten aquella cosa de "però de primera de quin equips ets?". I ell o ella continua dient que "del Lleida". Doncs sí, aquest senyor o senyora li cedirà una entrada amablement per anar al camp. Perquè el soci del Lleida és així. Pel fet de veure el camp que faci goig cedeix l'entrada a qui convingui, I si no coneix cap soci, busqui's dos amics (o amigues) més i compri tres entrades de lateral que li sortiran a només 20 €, és a dir 6,67 € per cap.

Apa, mos veiem diumenge. Que tindrà temps de fer migdiada i tot si se'n va a dormir tard de la revetlla de dissabte dels Campos.

El coordinador de partits

Aquests dies hi ha un absurd merder que no entenc sobre en quina ciutat cal disputar un partit de futbol. Es veu que en aquell país anomenat Espanya tenen un trofeu que li diuen Copa de S.M. El Rey, i que es juga en honor i glòria del descendent d’aquell senyor que ens volia convertir la Seu Vella en grava i que resulta ser -el trofeu, no la grava- la continuació natural  d’un altre trofeu amb el suggerent nom de la Copa de S.E. El Generalísimo.

Enguany, aquest partit el disputa un equip de Bilbao contra un equip que sembla que deu ser de Qatar pel que hi diu a la seua samarreta però que habitualment juga a Barcelona. I pel que es veu no tenen clar en quin camp jugar-lo. Ja veuen quin maldecap, no?

Aquest importantíssim partit de futbol és organitzat per una federació amb un nom tan inspirador com és la Real Federación Española de Futbol  L’encarregat de resoldre aquest difícil problema de la tria de camp és un senyor que té el càrrec de coordinador de partidos de la Real Federación Española de Fútbol i que es diu Miguel Ángel López. Al tanto! Coordinador de partidos. Poca broma. I què deu fer aquest senyor durant tota la resta de l’any? A part d’aquest, quins altres partits deu coordinar? Se l’imaginen vostès aquest bon home a qui vostè i jo li paguem el sou coordinant partits assegut des d’un despatx amb uns prestatges plens de trofeus? Sí, els despatxos d’aquesta gent del món de l’esport acostumen a tenir moltes copes exposades encara que siguin de partits de solters contra casats.

Humilment, sense intenció de voler substituir algú insubstituïble com és el coordinador de partidos i amb un sou força menor els puc donar alguna idea. Si es juga un partit únic entre dos equips de futbol, no seria el més lògic fer-ho en una ciutat que quedi a mig camí entres les dos ciutats dels equips participants? Per un tema d’estalvi energètic, de racionalitat, de sostenibilitat, de facilitat de desplaçament, de lògica… Per exemple, la final de la Champions League de l’any passat que van disputar dos equips de Madrid es va jugar a Lisboa. I encara rai, perquè es podria haver jugat a Atenes o a Londres. Jo trobo que és un dispendi monumental irracional que no caldria. Ja se sap, parlar de futbol professional i racionalitat econòmica és com parlar de regeneració política i posar a liderar una secció local una diputada que fa trenta anys que ho és.

Però bé, deixem la feina pel coordinador de partits, un càrrec que deu tenir, si fa o no fa una quantitat de feina similar a la que té el Responsable de Relacions Interregionals de Vicepresidència, el Subdirector General d’Anàlisi i Coordinació Estratègica o el Responsable de Suport del Gabinet adscrit al Gabinet del Conseller del Departament d’Economia i Finances. No me’ls invento, no. Són càrrecs que, si no existeixen encara, han existit fins fa poc.

Així que, donin gràcies de no ser nomenats per aquest càrrecs. Almenys jo no sabria pas què fer.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de març de 2015)

Amics del Lleida

El futbol és futbol. Aquesta frase lapidària que no crec que precisi molta estona de reflexió per part del lector o lectora no és meua, faltaria més, sinó del mític entrenador servi Vujadin Boskov. Però de vegades, i molts cops de forma innecessària, el futbol deixa de ser futbol i pren una dimensió més enllà de l’esportiva. El futbol, tal i com l’entenen en la nostra societat, no és només un esport on uns senyors o senyores corren, altres miren i altres manen, sinó que té un fort component social que fa que traspassi els límits esportius. El futbol afecta la vida social, afecta l’activitat econòmica i afecta la política. En això últim són de deliciosa lectura els reportatges que periòdicament ens regala el doctor en història contemporània Ramon Usall dins de les pàgines de L’Esportiu. En el seu llibre “Futbol per la llibertat” (Pagès Editors, 2011)  també en parla, un llibre altament recomanable pels aficionats al futbol de veritat. Perquè el futbol és molt més que la pantomima del mal anomenat clàssic.

A Lleida, aquest component social del futbol fet a casa llastimosament el tenim massa tapat pel poder d’un altre equip que es troba a 150 quilòmetres. Tanmateix això no vol dir que l’equip de futbol que duu el nom de la nostra ciutat no pugui tenir certa influència ciutadana tal i com passa en altres llocs. El Lleida, que és tal i com el coneixem, és la lògica successió històrica de diferents entitats creades l’any 1939 per uns directius del Lérida Sport Club i de l’A.E. Calaveres donant lloc al Lérida Balompié. El 1945 el Balompié es fusiona amb el C.D. Leridano donant com a resultat la Unión Deportiva Lérida mantenint l’essència, els colors i la categoria. El 1978 es catalanitza el nom del club i passa a ser Unió Esportiva Lleida i l’any 2011 -després d’una greu fallida econòmica que la justícia (?) ha qualificat de “fortuïta” com si es tractés d’un fenomen natural-, el Lleida Esportiu succeeix la Unió mantenint colors, escut, himne i categoria.

Ja veuen, un club històric amb uns colors històrics que han de tenir més notorietat en la vida pública de la nostra ciutat, però que massa vegades passa desapercebut. I com que el Lleida és un equip important, i tot equip important ha de ser potent socialment, un grup de forofos ha creat l’Associació Amics del Lleida. No són una penya, són una entitat que vol dignificar la història i el nom del Lleida col·laborant i involucrant tota la ciutat per tal de sentir-nos orgullosos d’un club que llueix la Seu Vella i la flor de lis a l’escut.

El president és l’Andreu Ratés, un cul del Jaumet que ha voltat més que el gos del Txero per tal de poder parlar i negociar amb tothom per intentar tenir el màxim suport de la regidoria d’Esports de la Paeria i del mateix club. L’associació ja ha començat a fer les primeres activitats, des d’un concurs de fotografia on encara hi pot participar fins a una meravellosa tertúlia vintage amb els mites Txema Alonso i Antoni Palau. Els que hi fórem presents vam necessitar desenes de kleenex per eixugar-nos la llagrimeta rememorant aquells anys de glòria de Segona A i Primera -recorden quan es deia així i no pas BBVA?- que, algun dia o altre, ja tornaran.

Vaja, que entre tots intentem fer Lleida gran com entonen los Moniatos en una cançó seua, i ja ho diuen al Camp d’Esports: ni Barça, ni Madrid, Lleida Champions League. Poca broma.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 25 de març de 2015)

Un article en garrotin

S’explica que la rumba la van portar els gitanos a Lleida cap allà al segle XV. Uns gitanos que ballaven la Rondenya (la de Verdú era molt famosa) en època medieval i el ball de la Botelleta, que era una versió carrinclona d’un ball de palau dels segles XVI i XVII. D’aquesta manera ens ha arribat la rumba fins als nostres dies a través dels calistros del Pla de l’Aigua i en forma de garrotín. A Lleida substituïm els tres tenors pels tres carrinclons: Lo Parrano, lo Marquès de Pota i lo Beethoven.

Encara en estat d’enlluernament per l’èxit de #LoDiaLleidatà que l’Editorial Fonoll ens va muntar dissabte passat i amb la meua dosi de carrincloneria innata pel fet d’haver nascut al barri de Sant Llorenç, m’atreveixo a escriure un article el qual vostè l’haurà de llegir entonant lo garrotín.

Ara que hi ha eleccions

ja li dic a qui votaré

a qui foto los semàfors del Mestre

penjats dalt d’un cirerer

Pujant pel passeig de Boters

un dia l’autobús vaig agafar

ple de jubilats i canalla

devia ser l’únic que va pagar.

Lo mes que me passen la basura

lo del cotxe i la contribució

me queden los números més rojos

que lo Sant Cristo de la professó.

I és que avui dia lo món

està ben ple de faltats

i en qualsevol moment un ministre

me dirà que sóc de la gihad.

Però si lo Postu fos alcalde

i los Moniatos concejals,

lo Pardal i lo Boira a cultura

fotríem Lleida allà on cal.

Al garrotín, al garrotan

a la vera, vera, vera de Sant Joan

quin garrotín, quin garrotan

Lleida sempre va endavant.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 15 d'abril de 2015)

Escriptors que decideixen qui ha de ser escriptor...

Entenc que no és gaire decent anomenar “guanyadors” els llibres més venuts de Sant Jordi ja que, com molt bé va dir l’Emili Bayo mentre el burxaven per parlar del tema, “això no és una cursa”. Però, sincerament, que el teu llibre sigui dels més venuts fa molta i molta il·lusió, i més quan això succeeix per tercer Sant Jordi. Fa il·lusió per l’afecte que et mostra la gent quan et demana la signatura, quan explica que el llibre és pel seu padrí que mai no llegeix i que aquest llibre l’ha demanat expressament o quan algú l’ha de regalar a la seua parella que és de Mollet del Vallès, de Girona o de ses Illes. Ja em perdonaran la poca modèstia però entenguin la nostra felicitat

Però, qui diu qui és escriptor i qui no ho és? Si un paio amb màscara d’Spiderman escriu un llibre, és escriptor? I si un escriptor “de tota la vida” es disfressa de torero deixarà de ser un escriptor? Els tres autors de “Lo lleidatà és fàcil” no som escriptors i per això alguns cops els escriptors “de tota la vida” ens arrufen el nas i s’esfereeixen en veure les cues que tenim en les taules de  signatures. Ni som escriptors ni volem ser-ho. Si hem fet aquest llibre ha estat per casualitat i perquè ningú no l’havia fet abans. No és cap obra fonamental de la literatura, ni és la nostra intenció ni hi volem competir, només vam copsar la necessitat de recopilar de forma escrita unes determinades paraules, frases fetes, expressions o locucions abans que s’acabessin perdent. I per fer això hem fet molt treball de camp, voltant i xerrant amb gent, tal i com fa el Josep Maria Espinàs, que és un escriptor dels seriosos i qui ningú gosaria criticar.

Cada any per Sant Jordi, quan es publiquen les llistes de llibres més venuts -que no sempre deu coincidir amb els més llegits- tenim el merder muntat entre els escriptors “de tota la vida” i els “mediàtics”. Jo, que no sóc ni “de tota la vida” ni “mediàtic” no entenc la polèmica. Si aconseguim entre tots que més gent compri llibres, que arribin els llibres a més segments d’edat i a més tipologies de persones, de què ens hem de lamentar? Aprofitem aquest fet per fomentar la lectura, acostem-la als joves -el llibre “Sóc de l’Oest” segur que ha col·laborat molt en aquest aspecte- i acostem-la a la gent més gran, i a la gent que habitualment no llegeix. Enguany s’han venut 1.530.000 llibres, dels quals un 53,59% han estat en català. Bestial! I això que el percentatge de llibres publicats en castellà és molt més alt. I no és bo això?

Voldria aprofitar aquest l’article per trametre un agraïment als milers de persones que ens han donat el seu suport i que han comprat el llibre, que se l’han llegit i que ens han fet noves aportacions, als que han assistit a les presentacions que anem fent i als milers i milers de fans que tant i tant ens ajuden a ampliar la riquesa lingüística de la nostra variant dialectal que, al mateix temps, fomenta la riquesa lingüística del català. Moltes i moltes gràcies. De veritat.

I per últim, parin l’atenció en l’Editorial Fonoll. Una petita editorial de Juneda que ens va donar l’oportunitat de publicar el llibre i que té moltes ganes de treballar per la nostra parla, cultura, gastronomia i tot allò que fa referència a les comarques de Ponent. Sense pretensions però amb molta feina. Apuntin el nom i sisquere el recordin.

(Article publicat al Nació LLeida el dimecres 30 d'abril de 2015)