Los padrins

Amb els amics parlem de política i parlem d’independència, perquè també som la Catalunya real i és un tema que interessa a la gent. Amb aquests amics, que són una mostra representativa i gens esbiaixada de la població, xerrant xerrant vam adonar-nos que calia explicar bé als padrins què votar. Ho vam concloure a partir de dos situacions viscudes per alguns de nosaltres. 

1. L’excepcionalitat de l’ocasió ha portat a crear la coalició Junts Pel Sí, una marca que alguns ja coneixem bé, uns altres la veuen fins i tot a la cançó de l’estiu de la TV3 però que alguna gent gran encara no acaba de conèixer. Imagini’s el padrí que ha votat ERC tota la vida i ara es troba al col·legi sense la papereta del seu partit, o el que tota la vida ha votat Convergència i al col·legi electoral acaba triant la papereta d’Unió perquè és la que més li sona. He sentit gent que deia que votaria “Junts Podem”, altres que deien “Junts sí que es pot”... vaja, uns petits embolics que poden provocar que algú confongui carpa per madrilla molt fàcilment. Fem l’esforç d’explicar-los molt bé de què van aquestes eleccions, que no són unes “autonòmiques” normals, que són unes eleccions històriques en les quals els «amics del plasma» han tret a passejar la Merkel, l’Obama, el Cameron, la banca, els sindicats, la patronal, el senyor Pronovias, el senyor Telefónica, el Freixenet, la Belén Esteban, el clero i un tal Margaritis de la Comissió Europea casat amb una dirigent del PP i parent de Rodrigo Rato. Només falten Georgie Dann i Fernando Esteso per pronunciar-se. En fi, que ja ni el Fortasec els fa efecte. 
2. L’altra cosa que ens hem fixat que preocupa als padrins és el tema dels bancs i les pensions. Quan parles amb ells i arribes a aquest punt… ai! lo sancristo gros: les pensions són intocables. Doncs som-hi, tots a fer pedagogia. Mirin, l’argument és ben senzill: les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu. Com la proporció de treballadors en actiu a Catalunya és més alta que a la resta de l’estat espanyol i els sous també són més alts la recaptació de les cotitzacions augmentaria. A més, les pensions catalanes han tingut superàvit en els últims anys. I els bancs? Ui sí, quina por… Aquest sistema bancari que va redactar un comunicat que volia ser de guió de Viernes 13 i ha acabant sent de guió de Los Bingueros és el mateix sistema que es va fer un fart d’estafar padrins i padrines endossant les seues famoses preferents. Preguntin sinó al Manuel Cuyàs, ell se n’ha fet un fart d’explicar històries sobre les preferents de Caixa Laietana amb un 20% de la població de Mataró enganxada.

Padrins, pares, sogres, oncles, tietes… visitem-los, parlem amb ells, convencem-los i acompanyem-los al col·legi electoral que no s’equivoquin de papereta, perquè de paperetes a favor de la independència només n’hi ha dos: Junts pel Sí i la CUP, les altres són del no. No perdem ni un vot, que potser la majoria dependrà d’això, d’un sol vot.

(Article publicat al Nació Lleida el 28 de setembre de 2015)

REO Speedwagon - Keep on lovin' you

Aquest grup amb nom una mica estrany es va formar l'any 1968 a la ciutat de Champaign, que no està ni a la vora de Vilafranca ni a la Borgonya, sinó que és a Illinois. La formació estava composta pel seu líder, el guitarra Gary Richrath, el cantant Kevin Dronin, el teclista Neal Doughty, el baix Bruce Hall i el bateria Alan Gratzer. Segons expliquen ells mateixos les seues principals fonts d'inspiració foren Ted Nugent i Bob Seger. El nom dels REO Speedwagon prové d'una marca de camions de bombers fabricat per la companyia Ransom Eli Olds i que feia la competència a General Motors, i pel que es veu que aquest nom els va fer gràcia.

Des de que es van formar van començar de seguida a fer gires cada cop amb més gran èxit de públic. El seu rock ben elaborat el podeu escoltar en "You get what you play for" (1977), el seu setè però primer gran disc -abans n'havien publicat alguns altres com "REO Speedwagon" (1971), "REO TWO" (1972), "Riddin' the storm out" (1973), "Lost in a dream" (1974), "This time we mean it" (1975) i "REO" (1977) tots ells molt obviables en conjunt- i que resulta ser un doble en directe. Toma ya! Tot i que no va assolir posicions molt altes en llistes va vendre més d'un milió de còpies i va demostrar que els REO eren una banda molt més de directe que de gravació.

Un any després enregistren "You can tune a piano, but can't tuna fish" (1978) -al tanto amb el títol del disc!- i "Nine lives" (1979), però a ells que els anava la marxa el 1980 tornen al disc doble amb "A decade of rock'n'roll", un grandiós recopilatori que arribà a ser disc d'or.

Res no semblava que podien arribar a superar aquests dos discos dobles, però el 1981 els arriba l'èxit en disc i single que finalment els ajuda a arribar al número 1 de les llistes. El disc "Hi infidelity" (1980) i el single "Keep on lovin' you". Aquest àlbum es situa com el 24è disc més venut de la dècada dels 80 amb més de 9.000.000 de còpies. D'aquest disc també destaco "Take it on the run", una balada escrita per Richrath i que el vocalista Kevin Cronin interpreta amb el seu propi estil.

Amb aquest disc veuen la llum que el que dóna és el rock més comercial i els següents àlbums aniran en aquest estil: "Good trouble" (1982) i "Wheels are turning" (1985). I en singles destaco "Keep the fire burning" (82) i el segon i darrer número 1 del grup "Can't fight this feeling" (1985).

El grup ha continuat gravant -"Life as we know"! (1987), "The Earth, a small man, his dog and a chicken" (1990)- i fent gires combinant hard rock i balades apegaloses, coses que les seues audiències no acaben de conjugar al mateix temps. Podríem escollir com a cançons representatives "That ain't love" (1987), "In my dreams" (1987).

Tot i que Richrath era un bon guitarrista, el grup en conjunt no tingué prou força per atreure els fans que els anys 80 idolatraven Journey, Styx o Starship. REO era la imatge del grup sense líder que no va saber reaccionar als seus pocs èxits. Ara, Gary Richrath ens ha deixat als 65 anys.

El 233

Com és habitual un cop a l'any en els meus articles al bloc per aquestes dates acostumo a publicar un article sobre el meu número d'abonat del Lleida Esportiu. Enguany, no sé si ha estat perquè Ramon Espadaler demana seny, perquè Felipe González no recorda què diu, perquè el diputat Coscubiela ens diu corruptes burgesos de dretes o perquè el ministre Morenés vol enviar tancs, suposo que de Cruzcampo, he trigat més del compte en fer-ho. Però bé, com sempre arriba un dia en què succeeix el que ha de passar, excepte la retirada de Duran i Lleida, aquí tenen l'article d'enguany. Que, com sempre, aquestes articles només interessen als quatre friquis dels números.

La primera gran il·lusió que vaig endur-me en veure el 233 fou que és un número primer. Amb això ja estava contentíssim. Però si a això li afegim que el 233 és el tretzè número de la successió de Fibonacci ja és la repera. A més, és l'únic número de Fibonacci conegut que està format per dígits primers. I si sumem les seues xifres 2+3+3=8 que és un altre nombre de la successió de Fibonacci, el 233 és l'únic nombre que compleix aquesta propietat. Per un matemàtic del Lleida no pot haver gairebé més motiu d'alegria, estic que no vull que s'acabi la temporada només per conservar aquest número d'abonat.

Però veiem algunes característiques una mica més rebuscades que una portada de l'ABC:

• És un primer de Sophie Germain, que són els primers que en fer l'operació 2p+1, també dóna un primer: 2*233+1=467.

• El 233 és un primer de Pillai. Això vol dir que existeix un enter m tal que m!+1 és zero en mòdul p tal que p no pot ser 1 en mòdul m.

• El 233 és un primer de Ramanujan, Per no allargar l'explicació d'aquests primers, només li comento que té a veure amb resultats de la funció que compta primers de Gauss i Legendre.

• 233 és el factor primer més petit de la descomposició factorial del nombre 536.870.911, que és el nombre de Mersenne no primer 2²⁹-1 amb descomposició en primers 233*1103*2089.

• El 233 té la propietat que és el nombre més petit que compleix que ell mateix, el seu anterior i el seu posterior es poden posar com a suma de dos quadrats: 232=14²+6²; 233=13²+8²; 234=15²+3².

• 2²³³-3 és primer.

• 233+(2+3+3), 233+2*3*3 i 233+2^3*3 són nombres primers consecutius.

• 233 = 4²+6²+9²+10². Fixi's que són els quadrats dels quatre primers nombres semiprimers. Com a curiositat, si girem el 233 i el convertim en 332 tenim que 332=6²+10²+14² que és la suma dels quadrats de tres semiprimers parells consecutius.

• Existeixen exactament 233 grafs planars amb exactament 10 vèrtexs.

• Existeixen 233 espais topològics connexos amb 4 punts.

• També podem fer un quadrat màgic de 5*5 amb el 233 com a suma:

                   41     11     79     19     83

                   31     67     29     89     17
                   61     59     05     71     37
                   97     53     13     47     23
                   03     43     107   07     73

Ni lladre, ni burgès ni de dretes.

“El país és de tothom: de Mas, de Forcades, de Colau. De la gent. I el repte de fer un #NouPaís necessita tothom qui estimi la llibertat”. Aquesta és una de les milers de frases que s’han dit durant tot aquest període de temps batejat com a “procés” i la va publicar Oriol Junqueras al seu Twitter el dia 15 de juny. I penso que de tot el fotimer d’idees que s’han dit sobre el tema és una de les més encertades.

Com suposo que se n’haurà adonat jo també sóc dels que vull fer un nou país. I fer això del nou país ja veuen que és complicat, que els he d’explicar. Per fer-ho necessitem la màxima suma de vots possibles a les llistes que realment volen fer aquest nou país. Per arribar a aquest propòsit tenim les candidatures de JuntsPelSí i de la CUP, que entre elles dos representen un ventall moooooolt ampli de la societat catalana, des de la dreta catòlica fins a l’esquerra anticapitalista... perquè després diguin que l’independentisme és excloent.

Però amb tot això potser no en tindrem prou. I encara que en tinguéssim prou hem d’anar a buscar més. Quants més serem, millor. Des de la idea aquesta de la inclusió hem de tenir en compte que, ho entenguem o no, hi haurà independentistes que votaran la candidatura que han anomenat emfàticament Catalunya Sí que es Pot, CSQEP pels amics (i amigues). No ens tanquem portes, no sabem què pot passar després del 27S. Pot haver diputats (i diputades) d’aquesta formació que ens ajudin a tirar endavant el procés cap a l’estat propi. Segurament que sí. Intentem arreplegar vots cap a les candidatures de Junts i la CUP, que els diputats i diputades de les quals es declararan independentistes sense que els agafi revencillades de mal de panxa, tots els vots que puguem, però no ens equivoquem de rival.

Jo, que ni sóc polític ni milito enlloc, no entenc res de la campanya que s’està fent des de CSQEP per tal de desprestigiar la llista de Junts. La llista de Junts no és la “llista de Mas”, eufemisme que no paren de repetir a tort i a dret com si no tinguessin cap altre argument. És una llista on hi figura l’Artur Mas, sí, i el Josep Maria Forné, i el Jaume Cabré, i l’Oriol Junqueras i el Pare Manel i el Lluís Llach. La llista no és de ningú. La llista és de molta gent. Però sembla que els rebenta el fet que s’hagi aconseguit aquesta transversalitat amb la cara visible del Raül Romeva. L’odi que desprenen a la xarxa els seguidors de Lluís Rabell -a qui suposo que el seu cap de campanya ja li ha degut de dir que no tregui més el ridícul argument que a Lleida tenim massa representació al Parlament- el veig forassenyat. Alguns amb un elevat nivell de baixesa moral com aquell dirigent d’ICV de l’Hospitalet que va titllar els 40.000 candidats cibernètics de Junts com a “40.000 lladres”. La llista de la dreta, la llista de la burgesia i de la corrupció diuen… Mossèn Ballarín és la burgesia? El Pare Manel representa la dreta i la corrupció? Per mi és molt més "burgesia" un diputat, secretari general de sindicat que ha format part del consell d’administració d’Endesa. I el senyor Freixenet? És dreta i burgesia? Aleshores votarà Junts? Aaaaaaamigo...

Vaja, no entrem en la seua provocació, deixem-los estar. No és ignorància, simplement són comentaris malintencionats de campanya electoral. Nosaltres hem d’anar a la nostra. I si fem la feina ben feta, un cop hagin passat les eleccions hem d’intentar que aquells diputats (i diputades) de CSQEP que estan per la feina de construir es posin al costat nostre, dels revolucionaris de debò. A l’hora de la veritat podem trobar-hi aliats (i aliades), que segur que hi seran. Perquè suposo que al final no haurem d’acabar parafrasejant a Joan Laporta i dir allò de “¡Al loro! Que hay diputados de CSQEP que dicen que son independentistas… ¡y no lo son!”. Veurem.

(Article publicat al Nació Lleida el 9/9/2015)