Bowie continua preocupant-se per la posada en escena, com fer valer els seus trucs de mim? Un llàgrima o una guerxina poden no ser vistos per un públic que està separat de la seua actuació per un fossar, i ja no diem de les últimes files que ni tan sols li poden arribar a distingir el rostre. Bowie supera a base d'inventiva la nova situació i crea la figura d'un astronauta -tornem-hi!- bisexual anomenat Ziggy Stardust i que, naturalment, és ell mateix. Aquest serà el seu alter ego a qui li dedicarà un disc sencer "The rise and fall of Ziggy Stardust ans the Spiders of Mars" (1972). La bisexualitat d'aquest personatge no és capritxosa sinó que respon a una clau conceptual necessària per entendre el món de Bowie, el gay power, el glam rock i el fet que tot giri al voltant de la sexualitat. La cançó més coneguda del disc és "Starman", la qual parla de contactes amb extraterrestres i que la majoria de la gent pensà que era una segona part del "Space odditty". A "Ziggy Stardust" -baladón del glam power- comença la decadència de l'astronauta i decideix dissoldre la seua banda. A "Suffragette city" Ziggy deixa tots la seua vida anterior per caure en el món de les drogues. El disc acaba amb "Rock'n'roll suicide" on Ziggy es converteix en això, un suïcida del rock'n'roll. En edicions posteriors s'inclou la genial "John I'm only dancing" que havia sortit com a single el 1972 i que tractava sobre una relació entre gais.
El 1972 Bowie posa les veus en el "Transformer" de Lou Reed que és produït per Mick Ronson, el guitarrista de Bowie. I aquí comença una etapa de tres GRANS àlbums -i encara faltarà el millor!-: "Aladdin Sane", "Pin ups" i "Diamonmd dogs".
"Aladdin sane"(1973) és una de les portades més icòniques del pop ja que llença al món la imatge de David Bowie amb raig que li creua la cara, una sensual gota de suor (o de semen, va córrer el rumor que li van extreure semen de l'estòmac) i el cabell tenyit de roig. Miguel Bosé, en el moment que es passà de ser un cantant-per-a-nenes a cantant glamurós calcà aquesta portada pel seu disc "Bandido". El disc fou el seu primer número 1 com a àlbum i destaco la genial "The Jean genie" amb un potent riffs, el doo-woop de "Drive-in Saturday" i la peça de cabaret "Time". També en aquest disc hi podeu trobar una versió glam del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones.
"Pin ups" (1973) és un homenatge a les cançons que el van iniciar al món de la música a mitjans dels seixanta, s'hi poden trobar influències de Pink Floyd o dels Kinks. En el disc només s'hi troben versions d'altres artistes. Puc destacar "Sorrow" -número 3 en llistes. dels The McCoys, "See Emily play" de Pink Floyd, "I can't explain it" dels The Who. Fou l'últim disc que gravà amb la seua banda Spiders from Mars.
El 1974 arriba el segon millor disc de Bowie "Diamond dogs". El disc és una visió de l'espécie humana després d'una devastadora guerra nuclear amb una portada on un mutant meitat persona i meitat gos ens horroritza (o ens fascina). La portada és del dibuixant de còmics belga Guy Peellaert, el mateix que el "It's only rock'n'roll" dels Stones. És el primer disc sens ela guitarra de Mick Ronson. Continuen els canvis. En aquest disc hi ha dos autèntiques joies musicals "Rebel rebel" i "Diamond dogs". Al disc també hi apareix "1984" amb un ritme molt funky on introdueix les teories d'Orwell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada