David Bowie (I) - Changes

(Avís al lector o lectora... em poso a escriure sobre David Bowie. No sé quants articles em poden sortir.)

El rock and roll s'estava posant molt avorrit pel públic. S'havia fet massa intel·lectual, excessivament seriós i escoltar un disc necessitava el mateix nivell de preparació que llegir un article sobre topologia algebraica. Alguns van voler tornar al rock l'esperit lúdic dels seus orígens: el gay power, el glam rock, el rimmel, les lentejuelas, les plomes... tota una generació digna d'estudi sociològic pel que va representar i les influències que van deixar. Gary Glitter, Kiss, Slade, Elton John, Alice Cooper...

Els inicis de David Robert Jones (Brixton, 1947) no van ser gens fàcils. Començà com a saxofonista en dos bandes diferents: The King Bees i The Manish Boys. A la tercera banda ja li posà el seu nom: David Jones and the Lower Third. Sí, al començament va utilitzar el seu nom real com a nom artístic i aquesta era la seua intenció, però en adonar-se que un dels membres dels The Monkees també es deia així i en aquells temps ja el superava en fama i projecció es reanomenà com a David Bowie l'any 1966. D'aquesta forma neix aquesta immensa marca per al món de la música: Bowie. 

A mitjans de seixanta deixa el saxo i agafa el micròfon per gravar cançons d'amor pel segell Decca. Però comprenia que el mercat aquest estava molt saturat -venim del country i de les cançons de cantautor i guitarreta- i tenia ganes de canvis. Bowie es reclou en una comunitat budista escocesa i pel que es veu aquest període de meditació el marcaria ja per sempre. Això de les reclusions budistes entre els músics és una tècnica habitual: Beastie Boys, Tina Turner, Sandie Shaw, Nacho Cano, Annie Lennox, fins i tot Leonard Cohen encara hi viu. Per sort per la música Bowie acaba la seua estada budista i opta per unir-se al grup de teatre del mestre internacional del mim i l'art corporal Lindsey Kemp. Aquí és on coneix tots els secrets dels maquillatge i dels jocs de llums sobre el rostre i a posar tot el cos al servei de l'expressió d'un sentiment. Fins i tot munta un Arts Lab a Beckenham.

Amb l'exterior magníficament treballat ara només li falta la història per explicar. L'any 1969 l'Apollo XI amb Armstrong, Aldrin i Collins aconseguia posar un home a la Lluna. Durant tot l'any l'atenció mundial estava bolcada en l'espai exterior -venia a ser el que ara és el procés- i Bowie tenia una especial obsessió per l'univers extraterrestre. Ja tenim la història que li faltava: la història d'un astronauta que es queda atrapat a l'espai, "Space oddity" (1969) publicat per Mercury. La cançó té una música propera al folk i mostra un Bowie molt intimista, presenta el major Tom un personatge que seria icònic per a Bowie i fa un joc de paraules amb oddity que no és odissea sinó que vol dir raresa. La cançó es publicà unes setmanes abans de l'arribada de l'Apollo XI a la Lluna i la BBC l'utilitzà en el seu programa per la retransmissió. En motiu d'una reedició el 2009 vaig fer aquest article.

"Here am I floating round my tin can,

far above the Moon,

Planet Earth is blue

and there's nothing I can do."

Aquesta obra d'art no va tenir el tracte que es mereixia i només arribà al 5 de les llistes, necessità una reedició l'any 1975 perquè es situés al número 1. En el disc es veu la influència folk de Dylan a "Unwashed and somewhat slighly lazed" i el seu pas per la comunitat budista en "Wild eyed boy from freecloud". 

Si algú es pensava que Bowie seguiria aquesta línia, el segon disc "The man who sold the world" (1970) va per un altre camí. Fixi's ja en la imatge de Bowie en la portada, el primer dels canvis camaleònics que el transformarà. En aquest disc es posa de relleu la veu freda i distant amb una música molt més potent però amb la temàtica extraterrestre de nexe. El disc passà força desapercebut -sincerament no és el seu millor que diguem- aconseguint una discreta posició 26 en llistes. L'any 1993 es revitalitza gràcies a una excepcional versió de la cançó que dóna títol al disc feta pels Nirvana en la presentació del seu MTV Unplugged.

El tercer disc "Hunky dory" (1971) el grava amb RCA, més proper al primer amb unes melodies plenes de passió i una veu més càlida. I és que Bowie comença a oferir les seues múltiples cares, per exemple quan actua amb el seu grup Spiders of Mars es presenta amb una típica màscara blana de mim. A més a escena també surten els seus estrafolaris vestits, sabates de soles enormes -el predecessor de les Spicegirls?-...  D'aquest disc és l'himne "Changes", el del ch-ch-changes, poc reconeguda en llistes però ni falta que fa i que parla de la seua obsessió per les transformacions. Molts coneixeran la cançó per la seua aparició a la banda sonora d'Shrek 2 (2004) o per l'horrible versió de les Bananarama l'any 1993. D'aquest disc també és el més exitós i surrealista "Life on Mars" -número 3 en llistes- amb les seues preocupacions extraterrestres preguntant-se si hi ha vida a Mart, el piano és de Rick Wakeman. I per paranoica la cançó "Kooks" que va dedicar al seu fill Duncan Jones.